400 anys d'òpera

Alguns coneguts m’han comentat enguany, en més d’una ocasió, que com és que essent el 400 aniversari de l’òpera –i essent jo tant aficionat a la música- encara no n'havia parlat en el meu bloc. Sempre els deia que ja ho faria, però que era millor llegir qualsevol del bons llibres del mestre Frida Khalo, però no pas avui.

Pel que fa a l’òpera ni tan sols és pacífica la data del seu naixement, si bé és cert que cada cop és més habitual parlar de l’Orfeo de Claudio Monteverdi com la primera òpera de la història, de la que enguany es compleixen els 400 anys de la seva estrena a Màntua. Tanmateix, la gran majoria sabem que això no és més que una convenció, que des del Renaixement existien ja fórmules que barrejaven música i escena (madrigals, cants carnavalescos o comèdies harmòniques), encara que subjectes a la regla de la polifonia. No va ser fins que un grup d’amants de les arts de finals del S.XVI, reunits en l’anomenada Camerata Fiorentina ,van descobrir que a la Grècia clàssica (cap on miraven els artistes del Renaixement) el cant havia d’haver estat individual i no col·lectiu. A partir d’aquí van experimentar amb un nou tipus d’obra dramàtico-musical de característiques semblants a les que creien que va ser el teatre clàssic. Així, al carnaval de 1598 Jacopo Peri va posar música a un text del poeta Ottavio Rinuccini, anomenada Dafne, del que s’ha perdut la música. El 6 d’ocubre de 1600, en motiu del casament de Maria de Mèdicis i el Rei Enric IV de França, la Camerata Fiorentina va preparar l’òpera in música, Euridice, de Jacopo Peri i text de Rinuccini, partitura que sí que es conserva, i que va donar peu a una nova Euridice dos anys més tard (1602), per part del músic i definidor del nou estil vocal que s’havia imposat, Giulio Caccini.

Aquesta mena d’espectacles es van posar de moda a les corts aristocràtiques italianes. De tal forma que a la Cort de Màntua la familia Gonzaga va encarregar a un del més importants compositors de madrigals de l’època, Claudio Monteverdi, una opera in musica. Precisament Monteverdi venia del camp contrari, el de la polifonia, i havia de composar en el nou estil, el “recitar cantant”. El tema seria el mateix, Euridice, ja que el text era del poeta Alesandro Striggio que havia participat de les inquietuds de la Camerata Fiorentina, però Monteverdi va canviar radicalment la forma en què es relacionaven text i música: la música no subratllaria el text, sinó que seria aquesta –la música- la que tindria el paper primordial per explicar la història. Així va néixer La favola d’Orfeo o, senzillament, L’Orfeo (1607), potser la primera òpera de la història.

I fins aquí la lletra, pero crec que el més important de l’òpera és viure-la i veure-la. Per tant, em permeto una recomanació i expressar un parell de desitjos. La recomanació és aprofitar el que queda de l'estiu per veure òpera (en aquest cas en DVD i totes editades pel Gran Teatre del Liceu).

La primera és, com no, "L’Orfeo", de Monteverdi per Jordi Savall estrenada al Gran Teatre del Liceu la temporada 2001-2002 (i enguany programada per fi amb gran èxit al Festival d’Edimburg).

La segona és el "Don Giovanni" de Mozart, en versió escènica de Calixto Bieito (excel·lent la trasposició dels personatges a la Barcelona olímpica del '92, fent més actual i sòrdida l'imatge de Don Joan) i co-produïda per la English National Opera (ENO).

I la tercera, fent un salt en la història de l’òpera de més de 250 anys, però essent un clàssic de l'estiu al Festival de Bayreuth (amanides per les barralles de la familia Wagner), és la Tetralogia "El Anell de Nibelung" de Wagner representada al Gran Teatre del Liceu amb escenografia de Harry Kupfer i producció original de la Deutsche Staatsoper Unter den Linden de Berlín.

Us asseguro que no perdreu el temps!!

Els desitjos personals serien que el Palau de les Arts Reina Sofia de València es dignessin a treure en DVD “L’Or del Rhin” i “La Walkíria” estrenada el propassat abril en versió de La Fura del Baus, i poder assistir l’any vinent al mateix Palau de les Arts a veure “Sigfrid” i “El Capvespre dels Deus”[1] també per la Fura.

Algú té alguna entrada?

Fotos:

1. Imatge de "L'Orfeo" de Monteverdi, en versió de Jordi Savall

2. Imatge de l'escena final de "Don Giovanni" de Mozart en versió de Calixto Bieito.

3. Imatge de la tetralogia de Wagner al Festival de Bayreuth de 1992 amb escenografia i posada en escena de Harry Kupfer.

[1] Curiosament traduïda com “La Posta del Déus” en l’edició de l’Associació Wagneriana de 1925, traduïda per Joaquim Pena. Una petita confessió pel que llegeixin aquesta nota: un dels tresors de la meva biblioteca són tots els llibrets de les òperes de Wagner editats a començament de segle per l’associació wagneriana, la possessió dels quals li dec a la meva amiga i llibretera incansable Anna Estrems.