Decepció!

Aquests dies de campanya electoral m’ha acompanyat Yolanda Castaño amb el seu “Libro de la egoísta” (Colección Visor de Poesía, 2006), llibre que he portat més a les mans que als ulls i amb el que intentava omplir els minuts que podia destinar a la lectura entre activitat i activitat. Per què no dir-ho: havia dipositat tota les meves esperances d’evasió, de dosi d’emoció i de bri d’intel·ligència en aquest llibre. I, a més, es presentava en edició bilingüe, gallec-castellà.

La poetessa Yolanda Castaño (Santiago de Compostela, 1977) –que té un currículum que espanta, malgrat la seva joventut- m’havia estat recomanada per una amiga gallega de reconeguda solvència en lletres i, en especial, en autors del seu país. Com veieu l’expectativa era gran i el temps escàs.

Vaig poder llegir poc i subratllar menys (qui em coneix sap que subratllo els llibres i, en poesia, versos aïllats, que a vegades canvien el sentit del que diu el poema i només em parlen a mi), fins que dos dies després d’acabada la campanya vaig poder dedicar el temps suficient per llegir-lo. No he gaudit amb el “Libro de la egoísta”; m’ha agradat més la presentació de la contraportada, que el contingut; sóc incapaç de veure la “exploración de nuevos registros para nuevas búsquedas y nuevos conflictos”. El poemari és una barreja morfològica o polimòrfica: va des de la sentència poètica o aforismes a paràgrafs teatrals, passant per un dietari de l’autora, versos solts, etc... però tot dintre d’una grandiloqüència, al meu entendre, buida. Tanmateix, no tot és negatiu; sí que hi he trobat moments interessants com quan diu:

“Que mi inteligencia no compre mis sentidos. El tacto, el privilegio, las ganas de tirarse.”

o

" ...: TASAR LA DOSIS EXACTA
DE MEMÒRIA Y OLVIDO"

o

“Me parecía bonito que no nos quisieran, me parecía como para cerrarnos, para cerrarnos y sólo darnos alimento sólo a nosotros. Para hacer de su odio nuestra casa.”

O, finalment:

“-Sí, ésa es mi casa. Esos teatros concéntricos, donde habito.
Cegadora luz de los focos. Devasta los bordes del escenario. Y las tablas del decorado incrustadas en las costillas. Acaba con el escenario. Sin bordes ya no hay escenarios. El parquet de la tarima se hace tierra mía. Cegadora luz de los focos. Ni público ni telón ni escenario.”

I moments sorprenentment fútils com

“Junio podía ser un mes bonito”

o:

“-Sin embargo... si vieses como yo veo: Tus manos de intérprete interpretando la interpretación”

No us sona a un diàleg de Woody Allen a “Manhattan” o “Annie Hall”? “Me encanta tu encanto es encantador!”.

En acabar la lectura li vaig comentar a la meva amiga que no m’havia agradat la seva recomanació. Ella em va reconèixer que a ella tampoc, però que a Galícia era tota una personalitat i volia saber la meva opinió. Era un llibre-trampa. Davant d’això, empipat, vaig replicar que segurament és que jo havia llegit poc i que no es pot jutjar a ningú per un sol llibre. Em va adreçar a la seva web (http://www.yolandacastano.com/), però en el fons la pròpia Yolanda ja s’havia adreçat a mi i a d'altres en escriure

Viernes 2 de enero:

“Creo que no me comprende. Parece claro. Atiendo a cómo se equivoca, a cómo me ama. Pero yo soy de la duda. Por qué no me comprende.”

(Podría decirse del no amar. Pero nunca entendería esta polimorfia mía, este ser un no sin un no, este no ser posible sincerarse. No se trata de que importe. Se trata de ser.

Espiral en la cripta y yo dentro dibujada de tiza. Habitaciones concéntricas.

Estoy en otro lado. Estoy en otro lado.)

Convé seguir-la per veure on es condueix...