En aquest començament d'any, tan mancat de bones noves, me assabentat d’una excel·lent notícia del món de les lletres. Felipe Benítez Reyes (Rota, Cádiz, 1960) ha guanyat la 63ena edició del Premi Nadal amb la seva novel·la “Mercado de espejismos”. Sembla ser que es tracta d’un thriller sobre el robatori de les relíquies del Reis Mags de la catedral de Colònia. Tot un personatge Benítez Reyes: presentar-se al Premi Nadal, que es lliura la Nit del Dia de Reis, amb una novel·la sobre el robatori de les relíquies justament dels Reis Mags! I essent el seu segon cognom Reyes! Genial! Esperem la seva ràpida publicació per deixar-nos seduir pel seu talent i la seva ironia.
M’agrada Benítez Reyes, encara que he de reconèixer que no he llegit res seu en narrativa. Per a mi, és un dels poetes més interessants d’Espanya, emmarcat dintre de la tendència coneguda com a “poesia de l'experiència” (al principi coneguda també com “la otra sentimentalidad”), en la que, en paraules de José-Carlos Mainer, amb “naturalidad lo cotidiano contemporáneo se convierte en poesía sin pasar por el largo purgatorio de la legitimación lírica”. En aquesta tendència, s’emmarquen també molts dels poetes que més m’agraden i que més han influït i influeixen en els meus pensaments. Començant pel "pare" de tots ells, Jaime Gil de Biedma (i dels avis Cernuda, Salinas o Lorca), ens trobem a Luís García Montero –que ha escrit un preciós article sobre Benítez Reyes a El País d’avui 7 de gener- o a Ramiro Fonte. No catalogable dintre de la mateixa tendència, però en tot cas amb relacions entre ells evidents i confessades, situo també entre els meus predilectes a Joan Margarit i a les més recents Míriam Reyes i Amalia Bautista (que ja he citat més d’una vegada). Per acabar, afegiria a aquest llistat als "novíssims" Josep Pedrals i Ben Clark, i aquí m'aturo, ja que no és el meu propòsit cansar-vos amb un reguitzell de noms.
Només volia ressaltar la vitalitat de la poesia i l’alegria que m’ha causat el premi a Benítez Reyes (“un dels meus”, com m’agrada dir). I finalitzaré amb uns versos d’ell mateix, procedents del seu llibre “Equipaje abierto” (només un petit tast de la seva poesia, triat una mica a l'atzar):
“El que posee el oro añora el barro.
El dueño de la luz forja tinieblas.
El que adora a su dios teme a su dios.
El que no tiene dios tiembla en la noche.
Quien encontró el amor no lo buscaba.
Quien lo busca se encuentra con su sombra.
Quien trazó laberintos pide una rosa blanca.
El dueño de la rosa sueña con laberintos.
Aquel que halló el lugar piensa en marcharse.
El que no lo halló nuca
es desdichado.
Aquel que cifró el mundo con palabras
desprecia las palabras.
Quien busca las palabras que le cifren
halla sólo palabras.
Nunca la posesión está cumplida.
Errático el deseo, el pensamiento.
Todo lo que se tiene es una niebla
y las vidas ajenas son la vida.
Nuestros tesoros son tesoros falsos.
Y somos los ladrones de tesoros."
("La condena")
2 comentaris:
Josep me has pisado el post ;). Benítez Reyes, del que confieso que no he leido narrativa, sólo en verso, es un estupendo "escribidor de versos", y seguramente su novela tendrá la misma belleza, algo salvaje, algo melancólica, que su poesía. Y gracias por acercarme a poetas que desconocía como Josep Pedrals y Ben Clark, la savia nueva reverdece los campos de la poética, maravilloso para todos los que amamos la poesía.
Los dos sabemos que en realidad no te he pisado nada. Me he adelantado en reivindicar a Benítez Reyes, a Garcia Montero (el mejor!) y a Ramiro Fonte, pero obviamente la entrada que tu escribas estará mucho mejor escrita, documentada y presentada que lo que yo he escrito. Y no es modestia es la pura realidad.
Publica un comentari a l'entrada