"Laedunt omnes, ultima necat" (Todas las horas hieren, la última mata)
Per a l’ésser humà, el temps –quelcom fugisser i indestriable- marca la nostra existència. I quan s’acosta el Fi d’Any encara sembla que ens preocupa més el seu pas. Cada 31 de desembre ens convida a fer bons propòsits i canvis d’hàbits i ens planteja certa por per la incertesa de l’avenir. Enguany, l'inici del fi d’any es va avançar al dia 30. En llevar-nos ens vam assabentar de l’execució de Sadam Hussein a la matinada (hora espanyola), un dictador que no va morir al llit. Però, vés per on, per més genocida que fos, la noticía ens va frapar, senzillament perquè no aprovem la pena de mort, ni tan sols per a persones vils i culpables com ell. Hores més tard, ETA ens desitjava un bon Fi d'Any fent esclatar una bomba a l'aparcament de la T-4 de Barajas a Madrid, atemptat que a part dels danys materials, produïa la “desaparició” de dues persones equatorianes. Els valents “gudaris” posaven una bomba per anunciar que el procés de pau no avançava prou i que era millor reactivar-lo a cop d’explosiu. Els morts, seran només danys col·laterals en la guerra contra l’Estat Espanyol.
Amb aquestes notícies al cap em vaig acostar d’hora al quiosc del barri i li vaig comentar al quiosquer: "Avui els diaris són realment vells! Els titulars
I amb tots els mitjans de comunicació donant voltes sobre ambdues notícies, amb declaracions, contradeclaracions, aplaudiments més o menys dissimulats des de Washington i “estripades de vestidures” hipòcrites del PP, la COPE i la resta de la “brunete mediàtica”, vàrem passar del dia 30 al 31. Ah, no puc oblidar-me de l'àcid sentit de l’humor de TV-1, que programà “Los Chicos del Coro” i a continuació “El coro de la cárcel”.
31 de desembre. Fi d’Any, rauxa i grans festes per acomiadar el 2006. El quiosquer se'm queixa que al gremi no es posen d’acord i no arriben a establir un dia de festa setmanal que tant necessiten, perquè només tanquen 2 dies durant tot l’any. Penso que té raó i li dic. Tanmateix no arreglo res. La dependenta de la pastisseria se'm queixa de l’horari i quelcom més de la seva feina. Pel que sé té raó i li dic. Torno a casa i la festa a la que havíem d’anar sembla que se suspèn. Tinc poc temps per aconseguir raïm i articles de festa a darrera hora d'un diumenge. Acabo, com Paul Auster, comprant tots aquests articles a botigues xineses, que m’agraden més que la botiga perennement oberta d’uns grans magatzems de Barcelona.
Torno a casa. Sembla que la festa finalment es farà i ara és cosa nostra anar-hi o no. "Maleït Fi d’Any! Ara hem de decidir?" No estic preparat i penso que donem massa importància al pas del temps, quelcom fugisser i indestriable...
1 de gener, Cap d'Any, 12 del migdia. Zubin Mehta al front de la Simfònica de Viena dóna la benvinguda a Romania i Bulgària a la UE amb els acords de la “Marxa Radetzky”. Més tard, m’assabento que una mala combustió de la calefacció ha jugat una mala passada a unes noies de Badalona i Barcelona de 21 i 22 anys que havien de celebrar el Fi d’Any i els ha robat tot el temps que tenien per davant. Ràbia i impotència! El temps fugisser i indestriable...
Apa, bon any 2007!
2 comentaris:
Porto més de 10 dies patint un constipat del 15, d'aquests que es veu que corren força pel carrer aquestes darreres setmanes. La part positiva és que tinc moltes hores per llegir.
Justament, aquests dies he subratllat unes frases de la novel·la que estic llegint que no només m'han fet reflexionar, sinó que a més m'han semblat molt escaients pels dies del calendari que estem vivint. Totes elles fan referència al temps. El cronològic, és clar! Quina sorpresa quan avui he llegit la teva nova entrada al blog i he vist que també et planteges el factor temps. Coincidències de la vida!
A les publicacions periòdiques que convergeixen en el canvi d'any ja hi són tradicionals els articles sobre els bons propòsits, els canvis d'hàbits i coses per l'estil. Però penso que el tema s'ha banalitzat, perquè al cap i a la fi no em sembla pas malament que les persones ens marquem unes fites cronològiques per a emprendre noves propostes. Juntament amb les festes nadalenques, diuen que el període estival també és una altra època de re-començaments. En el fons, què seria de nosaltres si no ens permetéssim reflexionar sobre qui som, què volem, cap on anem, per tal que aquesta reflexió ens ajudés a fer un pas endavant per a créixer, enriquir la nostra vida i qui sap si emprendre un nou rumb intentant corregir alguna decisió no massa encertada del nostre passat? Un dels personatges de la novel·la que tinc entre mans diu: "estic provant d'entendre de què ha servit la meva vida, tinc la impressió que estic precisament en aquest punt, i també per a què servirà. I... això és molt més essencial per a mi ara mateix".
Vivim a corre-cuita, àvids d'arribar a tot arreu, de fer-ho tot. El concepte "esperar" s'ha convertit en quelcom gairebé retrògrada a partir del moment que els telèfons mòbils, les agendes electròniques o internet han entrat a les nostres vides, pràcticament per a dirigir-les i dominar-les. Afirmes que donem massa importància al temps ("tempus fugit"), i jo afegiria que hi estic d'acord especialment quan el considerem en la seva dimensió material. Però per a mi la qüestió és: no serà que estem vivint PER AL temps, enlloc de viure EL temps? És a dir, per què no som capaços de viure el nostre dia a dia des de la consciència de la qualitat?
Tota aquesta vèrbola (ja em perdonaràs) sorgeix de la teva entrada al blog i especialment d'una de les frases subratllades abans esmentades, que diu: "El temps no és el que és sinó com se sent". Penso que és cap aquí cap on hem d'anar.
M'extenc massa, en sóc conscient. No voldria acabar, però, sense recuperar una de les cites que apareixen a la novel·la, escrita pel poeta i escriptor americà Mark Doty. Fa així: "Quan dic que detesto el temps, Paul diu: de quina altra manera podríem trobar profunditat de caràcter o fer créixer l'ànima?".
Apa, bon any i a disfrutar-lo.
P.D. La novel·la en qüestió és "Sobre la bellesa" (RBA La Magrana, 2006) de l'escritora anglo-jamaicana Zadie Smith. Una perla.
Espero que stiguis recuperat del teu constipat i que, no osbtant, no abandonis la lectura. Estic segur que no ho faras. El teu comentari fa que reflexioni sobre un parell de temes:
1.- Un és el que relaciona el temps amb el pas de la vida i les decisions que prenem. Deia el gran actor italià Vittorio Gassman que seria fantàstic tenir dues vides, una per assajar i, una altra, per viure-la. Segurament així veuríem si el paper que ens donen o ens assignem a la nostra vida és el que realment desitgem tenir.
2.- El segon té a veure amb l'acceleració del temps que vivím. Tens tota la raó i crec que conceptes com "slow cities" (i jo diria "slow life"), banc de temps o conciliació vida laboral-personal han de ser fonamentals per la qüalitat de la vida al segle XXI. Amb perdó d'aquells que no tenen res, ni temps, per a perdre (tercer i quart món).
En utlim lloc t'animo a que escriguis el teu propi blog. Segur que tens moltes reflexions que fer-nos a tots els blocaires i lectors.
Publica un comentari a l'entrada