LA INDIGNITAT DEL PP!

Quan escric aquestes línies les manifestacions contra ETA a Madrid i Bilbao ja s’han celebrat. I més enllà del sempre discutit ball de xifres, el meu sentiment és d’indignació. No puc entendre com el Partit Popular i la “Asociación de Víctimas contra el Terrorismo” (AVT) no ha anat a la manifestació convocada per la Federación Nacional de Asociaciones de Ecuatorianos en España (Fenadee) i els sindicats CC.OO. i UGT. Es manifestaven quan hi havia l’alto el foc i ara davant d’un atemptat amb morts s’han quedat tan tranquil·lament a casa seva.

El problema, en el fons, és que sí que puc entendre’ls, però no m’agrada el que veig. Les dretes a Espanya sempre han fet el que fos per a desallotjar l’esquerra del poder. Des de sembrar el dubte amb manifestes falsedats sobre els atemptats de l'11-M (el tema de l’àcid bòric faria riure si no és perquè el tema és molt seriós), fins a utilitzar la lluita antiterrorista com a arma per a desgastar al President del Govern. La resta són excuses de mal pagador: la modificació de l’eslògan per incloure la paraula “llibertat” com reclamaven, s’ha fet i ni així s’han presentat.

El Partit Socialista, quan ha estat a l'oposició, sempre ha fet costat al govern en quant a la lluita antiterrorista. Com deia Felipe González, en aquest tema s’ha d’estar amb el Govern quan ho encerta i quan s’equivoca, sense fissures. Només aquesta lleialtat institucional, aquest front comú de tots els democràtes contra la barbàrie terrorista, és l’eina bàsica per derrotar a ETA. És el que el ciutadans demanen, n’estic convençut!

Però, clar, he dit "de tots el democràtes” i el PP i el seu entorn cada vegada ho semblen menys. Des de la talaia ideològica FAES-Aznar, el “trident” Acebes-Zaplana-Rajoy executen una política més semblant a partits ultres europeus que no pas a la dreta moderada del vell continent. Com va clamar Federico Luppi a l’acte de presentació del manifest d'adhesió del món de la cultura a la manifestació:

“Tenemos la derecha más ultramontana, cerril, casi gótica y es nuestra obligación crear un cordón sanitario como defensa. No se trata de defender a Zapatero, sino de denunciar a una derecha venenosa y terrible que está haciendo peligrar nuestro concepto básico de la vida”.

El que han fet avui, no assistir a la manifestació ni per solidaritat amb les dues persones mortes, els ha convertit en un partit indigne!!

En record dels joves Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate i en solidaritat amb el seus familiars, recupero el versos del poeta peruà César Vallejo, que no havia rellegit des dels atemptats de l'11-M:

LOS HERALDOS NEGROS

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
La resaca de todo lo sufrido
Se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos, pero son... Abren zanjas oscuras
En el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;
O lo heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,
De alguna fe adorable que el Destino blasfema.
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
De algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre... pobre! Vuelve los ojos, como
Cuando por sobre el hombro nos llama una palmada;
Vuelve los ojos locos, y todo lo vivido
Se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

(Lima, 1918)