Goethe a Malí

Recupero un article meu publicat a l'edició de Badalona de vilaweb de dimarts 10 de gener d'enguany

"Goethe a Malí"
“A 50º de temperatura y con el viento de arena se ve todo más claro,
es decir, no se ve nada...”
Miquel Barceló, “Cuadernos de Àfrica”


Quan en Thomas Mann va arribar a Nova York el 1938, exiliat d’Europa, va afirmar: “Allà on sóc jo, hi ha la cultura alemanya” (Wo ich bin, ist die deutsche Kultur). No era un acte de petulància o supèrbia sinó de reconeixement a la tradició alemanya, que per a ell era assimilable a la cultura europea. Però què era o és la cultura europea? En aquests darrers anys s’ha parlat molt d’Europa i la seva construcció política, social i econòmica; malgrat això, normalment les reflexions efectuades o són cofoies o són purament economicistes. El maig de 2004 el pensador George Steiner pronunciava una conferència al Nexus Instituut de Tilburg, Holanda, sota el títol “La idea d’Europa” i en la seva presentació Rob Reiner, Director i fundador del Nexus Instituut va afirmar el següent:

“Les grans idees humanes. Això és la cultura europea. Això és el que Mann va aprendre del seu mestre, Goethe”.

Sorprenent, si més no! En 66 anys la mentalitat europea seguia intacta. No hi ha més cultura que l’europea i, si n’hi ha, és de categoria inferior, incapaç d’albergar grans idees humanes. Crec que aquest eurocentrisme cultural, aquest mirar obsessivament cap a l’hemisferi nord, no ens deixa comprendre el món actual en tota la seva complexitat, alhora que genera anticossos cap a tot allò que no només no comprenem, sinó que ni tan sols ens interessa, ja que el considerem de segona o tercera divisió.

Afortunadament, hi ha intel·lectuals de totes les branques que s’interessen pel que anomenaria “una altra mirada” vers la resta de cultures, una mirada forània que fuig del folklore amb el que sovint les etiquetem. Citaré dos llibres relativament recents que poden exemplificar el que intento dir: un diari d’artista i una novel·la.

El pintor de Felanitx, Miquel Barceló, entre els anys 1988 i 2000 va escriure una mena de dietari, editat amb el títol de “Cuadernos de África” (Galaxia Gutenberg, 2004), en el qual anotà, dibuixà i cità tot el que li van suggerir aquests 14 anys de treball artístic a diversos indrets d’Àfrica. Reprodueixo unes poques cites que fan paleses la seves opinions al respecte, en pinzellades, si em permeteu, impressionistes.

En visitar el 8 de novembre de 1990 a l’escriptor Paul Bowles a Tànger, afirma:
“Hemos desplegado grandes mapas antiguos sobre la cama. Mapas de África, de antes de la intervención geométrica cultural. Ningún nombre de país. Nombres de pueblos y etnias: bámbara, sebufo, lobi, bobo, dogón. El resultado es mucho
más orgánico. Los bozo, entre ríos y arroyos; los tuaregs, con unos puntitos amarillos para el desierto; lo dogones, con una mancha marrón para las montañas...”

A finals de l’olímpic 1992 a Gogolí apunta:
“Las cabras que pasan caminando sobre las rocas delante de la cueva donde escribo hacen el mismo ruido que los tacones de las señoritas sobre el mármol de un salón de París”.

El 1994 l’artista es pregunta:
“¿Cuál es mi filiación? ¿A qué arte pertenezco? Aunque yo me diga –oh vanidad- que mi familia son Tintoretto, Caravaggio, Rembrandt, Goya, ... Esos locos furiosos... Pero cuando estoy pintando en la cueva, o al viento en el acantilado, golpeando mis telas hasta desgarrarme las palmas de las manos –mis estigmas-, tengo mis dudas. Ni siquiera sé si lo que pinto son cuadros o qué. Y tampoco imágenes. Todo eso ha terminado. Entonces ¿qué?.”

I finalment, el gener del 2000, encara a Gogolí diu:
“Es domingo. Unos blancos, plantados delante de mi casa, me sacan fotos a escondidas. Por poco no me tiran cacahuetes.”

El nord-americà Daniel Mason va publicar l’any 2003 el llibre “The piano tuner” (“El afinador de pianos”, Ediciones Salamandra, 2004), en el que l’afinador de pianos Edgar Drake, en plena època victoriana, és requerit per l’exèrcit colonial britànic per viatjar a Birmània amb la intenció de reparar un piano molt especial, en possessió del comandant metge Carroll. L’afinador va descrivint en les cartes que envia a la seva esposa Katherine les seves impressions, tan objectives com subjectives del seu viatge. Selecciono un parell de paràgrafs, separats per poc més de 100 planes de les gairebé 400 que té el llibre, en els que observem com cauen els prejudicis que de bona fe Edgar Drake tenia sobre el sud-est asiàtic.

“Comparto una misión con él [comandant Carroll] y con su deseo de llevar la música hasta lugares donde a otros sólo se les ha ocurrido enviar armas” (pàg. 65)

“Pero he acabado pensando que “traer la música y la cultura aquí” no es tan sencillo como parece: aquí ya tienen su propio arte y su propia música” (pàg.181)

Tot el que he escrit fins aquí respon a les idees -més encertades o menys- que intel·lectuals occidentals més lúcids han expressat sobre les altres cultures. Però aquestes línies restarien mancades de sentit si no apuntés, encara que fos a tall d’exemple o de recomanació, la visió des de dins d’aquestes altres cultures sovint tant menyspreades. Acaba de sortir al mercat el segon volum de “Pensamiento Africano” d’Emmanuel Chukwudi Eze (Edicions Bellaterra, 2005), que porta per subtítol “Cultura y sociedad”, en el que es recullen un seguit d’articles de filòsofs africans contemporanis que trenquen amb l’esquema segons el qual el pensament africà no existeix i, alhora, es fixa en filòsofs contemporanis per eludir el folklore, és a dir, aquell indigenisme que nega a l’africà els mateixos instruments de reflexions que als blancs. Crec que les paraules d’inici del pròleg, escrites per l’escriptor i professor d’Història Contemporània Alfred Bosch a l’esmentat llibre, són prou significatives:

“Al tratar de África se ha hablado algo de sus gobiernos, y mucho de sus desgobiernos. Se ha escrito más todavía sobre desastres naturales y humanos, y cómo podemos ayudar al mundo negro en su desarrollo. Los más afortunados han oído música más o menos subsahariana, y han comido platos poco o muy africanos. Pero ¿quién ha oído hablar de pensamiento africano? ¿es que realmente piensan los africanos?... Eppur si muove: el pensamiento africano existe, aunque no lo conozcamos... antes de la colonización ya existían sistemas éticos y metafísicos singularmente elaborados.”

I fins aquí, el que volia ressaltar. En el món complex que vivim i viurem, en el temps de les grans migracions i de les pandèmies, de la globalització, el nostre benestar s’ha de basar en un canvi de paradigma en el que sense renunciar a les nostres arrels, a allò que considerem intrínsecament nostre, sumem diversitat, complexitat. Que les diferents cultures parlin d’igual a igual dintre del patchwork cultural que és el món del segle XXI.

Badalona, 9 de gener de 2006.