Finals d'Estiu

Sóc dels que creu que quan no es té res a dir és millor guardar silenci. Per això, el meu silenci estiuenc. Entre les notícies previsibles –el Jocs Olímpics i la no proposta de finançament- i les esgarrifosament imprevisibles –l’accident del 20 d’agost a Barajas-, m’he quedat mut, sense paraules...i sense esma.

Avui, com vaig fer al començament de l’estiu, faré un repàs d’alguns temes (no tots, ni necessàriament els més importants) que m’han cridat l’atenció aquests dies. L’exposició no té cap més ordre que l’atzar amb el que se m’acudeixen.

El Festival de Bayreuth ha tancat portes i quan tothom donava per segur que l’acord entre les dues filles de l’ancià Wolfgang Wagner –Katharina i Eva- asseguraven un relleu pacífic i bicèfal al capdavant del festival, apareix en escena (mai millor dit) Nike, de 63 anys com Eva, filla de Wieland –germà mort de Wolfgang- i Directora del Festival de Weimar, amb pretensions de dirigir Bayreuth. I, a més, no ho fa sola; ve acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier, actual director de l’Opera National de París i proper director de la New York City Opera i tota una autoritat en el món operístic. El culebrot ens l'explica molt bé Juan Àngel Vela del Campo a El País de 29 d’agost i, tal com ell diu, “la elección se presenta apasionante”.

Sobre com veu Gérard Mortier l’òpera avui i les diferències de percepció entre EUA i Europa és molt recomanable l’entrevista al Babelia de dissabte 30 d’agost.














M’informen que la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al Museu Guggenheim de Bilbao (produïda per la Tate Modern i que no viatjarà a Barcelona, però sí al Museu Serralves de Porto i al Reina Sofía de Madrid) no quadra amb el catàleg. Sembla que a Bilbao no es mostren totes les obres que la Tate va aconseguir aplegar. És una retrospectiva “amputada”, suposo que degut al relatiu poc espai expositiu que té el Guggenheim (segons afirma Iñaki Esteban a “El efecto Guggenheim”, Anagrama 2007, l’espai expositiu es va veure reduït dels 33.000 m2 previstos als 22.000 m2 actuals, degut a les negociacions polítiques que la posada en marxa del Museu va comportar). Tot plegat, una llàstima, perquè malgrat que segurament el pensament de Juan Muñoz es pot resseguir sense aquestes obres, és una pena que no es pugui apreciar l’exposició en la seva integritat.

Pel que fa a la Xina dels Jocs Olímpics, sembla que un èxit l’organització (amb manipulacions televisives incloses) i un “stand by” –sent generosos- pel que respecta a l’obertura política del règim polític. Molt recomanables els articles de Manel Ollé i de Carles Prado-Fonts, sobre l’evolució històrica de Xina i la literatura xinesa contemporània, respectivament, a la revista “L’Avenç”, núm. 337, de juliol-agost de 2008. De l’article de Prado-Fonts extrec el següent poema d’un dels representants de l’anomenada poesia obscura (o boirosa), Gu Cheng (1956-1993):

“Bombolles (1980)

Dues petites bombolles lliures
S’alcen des de les profunditats de la mar dels somnis...
Una boira metàl·lica, densa i somorta.
Es dispersa enmig d’una brisa suau.
Jo, com un infant.
T’estiro fot mentre t’esvaeixes a poc a poc.
Inútilment vull fer que la bombolla de l’esperança
Torni a la terra de la realitat.”

A això només cal afegir les albades a la Ciutat Prohibida retransmeses per TV1 a la 2 de la matinada de cada dia. Una passada visual!!!

Seguint amb aquestes notes exòtiques i per trencar el nostre eurocentrisme –del que ja he parlat alguna altra vegada- recomano ferventment la novel·la “Un cor aixanti”, de Jordi Tomás, Proa 2008. Enganxa des de la primera línia i no es pot deixar fins la darrera. Trobareu misteri, l’explicació apassionada d’una partitura –recordareu “Bleu” de Kieslowski i a Emmanuelle Beart ensenyant-nos com composava la partitura-, una lliçó d’història i d’humanitat. Vaja, que com em van dir a mi, no us la podeu perdre!

I per acabar coses agradables que ens esperen en aquesta rentrée:

La nova novel·la de Paul Auster, “Un hombre en la oscuridad”

L’exposició “L'escola Yi: trenta anys d’art abstracte xinès”, a CaixaForum fins al 21 de setembre. Última oportunitat de veure-la a Barcelona per als que no l’hem vista encara, com jo.

La pel·lícula “Hace mucho que te quiero” (Il y a longtemps que je t'aime), dirigida per l’escriptor francés, Philippe Claudel i interpretada per la meva admirada Kristin Scott-Thomas. Per cert, que a l'anunci dels diaris s’han equivocat i han barrejat al cartell els dos noms, de tal forma que la pel·lícula està interpretada per KRISTIN PHILIPPE CLAUDEL, detall que segurament encantarà a la Bargalló.













Apa, bona tornada a la feina i a seguir gaudint de la vida!

Imatges:

1. Fotografía de Gerard Mortier. Manuel Escalera, El País
2. Fotografía de l'obra "Many Times", de Juan Muñoz, 1999.
3. Portada del llibre "Un cor aixanti", de Jordi Tomàs. Coberta de Serifa/A. Iraita
4. Cartel promocional original del film "Hace mucho que te quiero", sense l'errada
5. Anunci del cartel promcional del film "Hace mucho que te quiero", amb l'errada.

La Italia de Berlusconi!

Imatges:

Un soldado italiano vigila la catedral de Duomo en Milán.- REUTERS

Dona nigeriana detinguda en un caserna de Parma. Notícia i fotografía "La Repubblica"

"Pinsans i Caderneres", per Jaume Arqué

GREC-08 TEATRE ROMEA “PINSANS I CADERNERES”


En primer lloc, haig de manifestar-me com a “fan” d’en Xavier Albertí, després dels últims espectacles que porten la seva signatura, doncs em fa gaudir del teatre com espectador i estic convençut que si uns quants homes de teatre com ell revisessin tot el llegat musical, tant espanyol com català, que els nostres avis i pares ens van deixar, d’una altra forma aniria la nostra música.

Aquest any la meva opinió sobre el Grec-08 és molt minsa, doncs només he vist aquest muntatge d’en Xavier Albertí i el vaig endevinar, ja que “Pinsans i Caderneres” és un espectacle arrodonit. El centenari d’una societat coral fa que la seva directiva organitzi un acte en commemoració del fet, invitant a un famós escriptor per obrir l’acte amb un discurs on glossa la història de la cançó catalana “...des de Clavé a Monsalvatge”, fent una àmplia referència al fet wagnerià de Barcelona.

Aquesta és la breu síntesi de l’espectacle creat per Albertí amb un text de Narcís Comadira, que té com a subtítol “Voler volar”, on en la ficció l’escriptor invitat per la directiva de la “Coral Pinsans i Caderneres de Riudejoncs de les Arenes” és en “Narcís Cordelira” personatge interpretat pel badaloní Oriol Genís, que en fa una creació, pel meu gust, impressionant.

Mentrestant l’escriptor està fent la conferència i fa menció d’alguna cançó coneguda, els membres de la “Coral”, presents entre el públic, i que són realment els integrants del Cor del Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona, la interpreten. Una vegada que “Narcís Cordelira” acaba l’extenuant conferència, convida a la “presidenta de la Coral”, “Donya Eulàlia Canonada” a interpretar una cançó i aleshores comença un veritable “popurri” de cançons catalanes a càrrec dels altres “directius”, la majoria de les quals han estat gairebé oblidades i que són d’una gran qualitat, fins arribar a l’actual desgavell de la música catalana. Així doncs...“Pinsans i Caderneres” és un viatge per la fascinant, complexa i a vegades contradictòria peripècia cultural catalana que abraça els segles XIX i XX”.

Tant l’espai escènic creat per en Lluc Castells, així com la interpretació a càrrec del mateix Xavier Albertí, Oriol Genís, Miquel Cobos, Titon Frauca, Efrem Garcia, Maria Hinojosa, Enric Martinez-Castignani, Marisa Martínez i Xavier Pujolràs, els podem catalogar de formidables i de gran nivell.

Molt probablement molt amants del teatre no hagin fet gaire cas de “Pinsans i caderneres”, però si la veieu anunciada altra vegada o bé torna als escenaris barcelonins no us la perdeu, doncs creiem que està en la línia de l'èxit obtingut pels muntatges musicals que últimament ens ha ofert Xavier Albertí; pensem en “De Manolo a Escobar”, “Boris Vian, constructor d’Imperis”, “Tot assajant Pitarra”, “El dúo de la Africana” i “Crónica sentimental de España”.

Primers dies de vacances

Primer cap de setmana d’agost i començo les meves vacances. El primer que vull fer és agrair a en Dani Coll que en el seu bloc, “Sense presses”, hagi destacat el meu com un dels blocs més interessants. Ell sap, i vosaltres suposo que ho intuïu, que el seu bloc, sempre a l’última en tema de pel·lícules, és dels que més consulto durant tot l’any. Gràcies novament!

Repasso la premsa dels darrers dies, ja que el final de curs ha estat tan intens que ni tan sols he pogut fullejar els diaris. Ara ho faig de tota la setmana. A Espanya, a més de la crisi econòmica, del finançament autonòmic i de l’assassí De Juana Chaos, s’escriu i es parla molt del sufragi dels estrangers extra-comunitaris (aclaridors els articles de Eliseo Aja i de Xavier Rius a El País de 28 de juliol i de 2 d'agost, respectivament), mentre Berlusconi treu al carrer 3.000 soldats per a combatre la immigració il·legal. Vergonya aliena!

A Badalona i a Barcelona es nota cada vegada més que durant el període de vacances les ciutats no es buiden com abans, a més del fet que cada cop es fan més esglaonades, el col·lectiu d’immigrants extra-comunitaris no poden marxar al seu poble o país i han de fer vacances a la ciutat. Com alguns de nosaltres als anys ’70! A més, des de juliol (9 de juliol Dia de la Independència Argentina i el 28 i 29 de juliol Fiestas Patrias Peruanas) fins al setembre (18 de setembre Dia de la Patria Chilena), passant pel 6 i 8 d’agost (Bolívia i Equador, respectivament), els pobles sud-americans celebren les seves Diades Nacionals, a les que hem de sumar enguany les celebracions de les olimpíades a la Xina i les celebracions de la comunitat xinesa. Els gestors públics hem de tenir aquest extrem en compte a l’hora de dissenyar la programació cultural i de lleure a l’estiu!

Pel que fa a la cultura, són notícia el nomenament de Joan Francesc Marco com a Gerent del Gran Teatre del Liceu (bravo, bravíssimo!) i el de Vicenç Altaió com a Director de Centre d’Art de Santa Mònica (CASM), designació aquesta discutida per haver-se fet sense concurs públic. Més enllà del Codi de Bones Pràctiques que tan bona pràctica ha donat al MACBA -en el que es va nomenar per concurs internacional qui ja se sabia que es nomenaria-, crec que Vicenç Altaió pot dotar d’una personalitat pròpia i emergent un centre com és el CASM, que fins ara no ha jugat cap paper important en la definició dels diversos actors i equipaments artístics de la ciutat. Per tant, benvingut Vicenç Altaió!

Les caves de champany del domini Pommery a Reims es converteixen en un museu subterrani. Joves creadors de la Unió Europea -dos per cada país- exposen la seva obra en un laberint de 18 km de túnels. D’Espanya, el salmantí, Enrique Marty i la bilbaïna, Abigail Lazkoz. A la segona no la conec, però al primer l’he pogut seguir gràcies al savoir faire del galerista Llucià Homs. Encara que en Llucià sap que Marty no es del meu gust precisament i que l’inscric dintre del que jo anomeno “la inquietante belleza de lo feo y grotesco”.

El comissari general de la mostra, Fabrice Bousteau, pronuncia unes opinions per a mi molt destacades:

“No es extraño que Europa siga siendo una abstracción, un proyecto en el mejor de los casos, para algunos una moneda común, para ninguno una cultura común”.

“La comunidad europea, al dedicar un montante ridículo de su presupuesto a la creación cultural, es corresponsable de la situación”.

També ha tancat el Grec, batejada l’edició d’enguany per alguns com "del risc”. Un inici controvertit amb “Història d’un soldat”, i espectacles destacats com “Dido&Eneas” en versió de Sasha Waltz & Guests, Akademie für Alte Musik Berlin i Vocalconsort Berlin, “El Rei Lear”, en versió d’Oriol Broggi (de la que esperem la seva reposició a la tardor), “Troilus and Cressida” dels Cheek by Jowl, "A disappearing number" de Simon McBurney, “Las Troyanas” d’un sobrevalorat Mario Gas o el tancament amb “Pinsans i caderneres” d’Albertí (que espero que agradés molt als amics Jaume Arqué i Feli), han fet que aquest no fos un Grec qualsevol. Esperem que les anunciades col·laboracions amb Avinyó, Istambul i Atenes ens reportin un Grec de més risc i d’imprescindible assistència a la muntanya de Montjuïc.

De lluny, com cada any, segueixo les cròniques del meu admirat Juan Angel Vela del Campo del Festival de Bayreuth. Enguany és l’última edició comandada pel vell Wolfgang Wagner, que deixa el testimoni –després d’un culebrot que ha durat anys- a les seves filles, la jove Katharina i la vella Eva, de més de 60 anys, reconciliades per a la ocasió. La família Wagner continua amb els regnes del coliseu de la verda prada.

Segons la crítica, imprescindible enguany el “Parsifal” del noruec Stefan Herheim, de gran nivell el “Tristany i Isolda” de Christoph Marthaler, i gran xiulada pels “Mestres Cantaires” de Katharina Wagner (per segon any a Bayreuth i amb la mateixa òpera, crec recordar).

I per acabar aquesta abocada de temes i d’idees, unes recomanacions de llibres. Dues joies de poc més de cent planes que espero que us agradin tant com a mi:

“La casa de les belles adormides” del premi nobel Yasunari Kawabata, en la nova col·lecció “El cercle de Viena” de Viena Edicions, 2007 (Bravo, Enric Viladot!). Una història d’una bellesa suggerent i inquietant. v>

“Una lectora poc corrent”, d’Alan Bennett, a Anagrama-Empúries, 2008. S’encomana l’adicció a la lectura? Descobriu-ho en aquesta divertida història.

I em queda per descobrir “Tatami”, d’Alberto Olmos, editada per Lengua de Trapo, S.L. A veure si és tan transgressora i divertida com diuen!

Apa, bones vacances a tothom...i fins d'aquí a uns dies, si voleu!