"Les sandàlies de Sòcrates", de Pau Alemany

“L’últim estel de l’estiu
s’ha endut en Pau cap al seu petit planeta
jeu nu d’ombra sota un baobab”

Recordatori de Pau Alemany,
21 de setembre de 2007


Pensava dedicar el meu primer escrit, després de l’inici del curs escolar, a parlar de la meva estada a Venècia a finals d’agost i d’alguns esdeveniments que he pogut veure a la 52a. Biennal de Venècia d’Art Contemporani, però la notícia sobtada de la mort d’en Pau Alemany m'empeny a dedicar-li aquestes paraules.

Segurament no sóc la persona més adequada per parlar d’en Pau. El vaig conèixer personalment farà uns tres anys –encara que amb la seva mare havia parlat molt d'ell i de la seva obra- i des d’aleshores em va fascinar. El Departament de Cultura de la Generalitat havia convocat l’anomenat Pla de xoc d’equipaments culturals i em va semblar que en Pau, que a més d’artista era arquitecte, ens podia ajudar a posar en marxa el projecte “Badalona Experimenta”. Vam tenir un parell de xerrades i va posar tota la il·lusió al projecte. I encara va fer més. Ens va cedir de forma gratuïta la reproducció de qualsevol de les seves obres per a què servís de portada a la documentació del projecte. Després de mirar i parlar i meditar vam decidir que l’obra reproduïda fos “Les sandàlies de Sòcrates” ("Sòcrates, sandàlies, traç pi, ocres";1988, tècnica mixta sobre tela). A tots dos ens agradava molt.














Tinc ara mateix la reproducció davant dels meus ulls. El quadre té la transcendència de l’absència. No es veu ni Sòcrates, ni les seves sandàlies. Només s’intueixen les petjades que les sandàlies del filòsof han deixat sobre la terra ocre del desert. Són unes petjades que fan present l’absent, que ens ensenyen el camí cap a la saviesa en solitud, el filòsof va sol. És un camí ardu –la terra és seca i polsosa-, però un camí que ens condueix a la pau, a la lucidesa, a la tranquil·litat, a la innocència perduda, a la senzillesa. I no és un somni. Les petjades són davant dels nostres ulls, si les sabem veure. En Pau en les ha mostrat per a què el temps i l’oblit no les esborrin.

I avui aquestes petjades també són les d’en Pau, la seva absència també és presència. Per definir la seva persona brollen fàcilment molts adjectius: sagaç, innocent, intel·ligent, tranquil, savi, fort i, especialment, senzill i generós!

Amb el cor encongit, però amb la teva mateixa serenor, vull dir-te: les teves petjades no han passat desapercebudes. Allà on siguis, no ens oblidis. Gràcies Pau!