La poètica de Sean Scully?

“Quisiera introducir un sentido poético al mundo del arte”
(S. Scully)














No coneixia a Sean Scully (Dublín, 1945) abans de llegir l’entrevista que es va publicar al suplement “Babelia” de El País el passat 30 de juny d’enguany. El dia abans s’havia inaugurat l’exposició retrospectiva de la seva obra a la Fundació Miró.


L’entrevista era força interessant, reflectia clarament les seves opinions vers el món de l’art contemporani (“El mundo del arte hoy es como un juego de intelectuales”) i la seva pretensió com a artista que no ha abandonat mai la pintura (“Yo quería seguir una visión que permitiera a la obra cambiar, evolucionar, pero a golpes de sensibilidad. No por la fuerza”; “Yo pinto por capas. Una capa sobre otra que van contando una historia invisible del proceso. No se ve, pero es evidente en la corporalidad de la superficie. A diferencia de Mondrian o Rothko, yo hago como un archivo en el que se van superponiendo elementos”). Una entrevista, com he dit, realment interessant.

Per tant, si a l’interés que l’entrevista m’havia despertat, sumava que podia veure la seva obra a Barcelona, no vaig dubtar a acostar-me a la Miró un diumenge de juliol al matí. Esperava trobar-me amb una cua llarga, llarga de turistes, però no sé si la calor o el fet de matinar, em van ajudar a entrar sense dificultats.














S’exposen un centenars d’obres, bàsicament pintures i una sèrie de fotografies de l’illa d’Aran, els dos llenguatges que Scully utilitza. Al meu entendre són llenguatges complementaris: les fotografies fan figurativa l’abstracció de les seves pintures. Retrata murs de pedra o de llambordes, mig desfets o produïts artesanalment, seguint una estructura geomètrica però amb l’inexactitud que dóna el pas del temps o el treball manual; exactament com les composicions de les seves pintures, figures geomètriques (quadrats, rectangles,...) però no exactes, estratificades -capa a capa- amb els marges no sempre ben delimitats o acabats.









Estic d’acord amb les afirmacions que es fan en el tríptic de l’exposició: és innegable que Scully té un “agut sentit de la composició”, que “la proporció... és sàviament equilibrada” i “els colors mantenen un perfecte diàleg entre ells”; tot i així jo esperava més, esperava el que descriu el fulletó al dir que “la superposició de colors determina un temps imprecís, màgic, misteriós, aquell que provoca una certa emoció sensual i tàctil”.

Aquesta emoció només la vaig percebre en algunes obres, altres em semblen repetitives i predictibles, fins arribar al dubte de si és possible l’evolució en la seva obra. Tanmateix, Scully, en la tan reiterada entrevista, ja avisava que quan va començar era l’època en que “había que inventar formas, cambiar la obra cada cinco años. Ampliar el mercado, el público. Pero mi (su) idea era distinta...” I a aquesta idea s’ha mantingut fidel, canviar “desde dentro de la propia pintura y de la mano del artista, que va cambiando con el tiempo.”

En això coincideix amb Fèlix Ferrer, el personatge de la novel·la “Me voy” d’Echenoz que recomanava com a lectura d’estiu, quan irònicament diu:

“Ya sabes que un pintor que no para de cambiar plantea problemas, la gente espera una cosa y después se lleva un chasco. Sabes que lo que cuentan son las etiquetas, qué caray, a mí me resulta más fácil, promocionar un producto que no se mueva demasiado, si no, es una catástrofe.”

Malgrat tot, a l’observar la distància que jo percebo entre la concepció teòrica de l’obra d’Scully i la seva plasmació plàstica no deixa de venir-me al cap la reflexió que fa Rodrigo Muñoz, fill del pintor Lucio Muñoz, en dir:

“El arte actual se inmaterializa, la teoría fagocita a la plástica, la pintura se convierte en discurso, el artista no crea con las manos sino que básicamente elabora un armazón teórico, las exposiciones tienen título y las obras un manual adjunto. Y mi padre sufría enormemente con ese panorama que a él le parecía desolador”[1].


Imatges:
1. Raphael 2004. oil on linen, 108 x 144 inches. Courtesy Galerie Lelong
2. Aran Islands Photograph, 2005
3. Fotografía publicada a "The New York Times"





[1] Introducció al llibre “El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz. Editorial Síntesis.