Dintre del programa de les Nits d’estiu de la Regidoria de Cultura, aquest dissabte 28 de juliol arriba al Teatre Zorrilla un espectacle de la jove coreògrafa i ballarina, Mariló Molina. Us puc assegurar -jo que he pogut gaudir de l’enregistrament en DVD de l’estrena al Centre Párraga de Murcia el maig passat- que és un espectacle suggerent i encisador. No és pot considerar, però, un espectacle tancat, sinó més aviat un “work in progress” que ha de donar lloc a un espectacle definitiu d'1 h i 15 m, vers els 40 minuts actuals.
La Mariló, que en aquest moment participa en un taller a l’Impulstanz, a Viena, ha desenvolupat una obra que no deixarà indiferent a ningú. Tanmateix, no us espereu un espectacle descriptiu, lineal; ans al contrari, prima la intuïció, els sentiments, els aspectes més orínics de la persona.
En resum, l'espectacle representa la lluita d’An, la protagonista (Mariló Molina), per desfer-se dels pes de la cultura, que ens domestica, que ens fa viure amb la por de ser lliures. Per tant, és un cant a la nostra vessant més salvatge, a la llibertat de l’individuu i, per què no dir-ho, de la dona. Sempre ajudada i guiada per la seva ànima, el contrapunt -en negre la majoria de vegades- que fa l’artista plàstica i premi de pintura Menarini de Badalona, Laia Bedós, que la fa despertar, lliurar-se de les lligadures del metrònom diari, cloquejar com una grulla, saltar, ballar, riure, ser feliç... Ser feliç?
Hi ha moments, per a mi, magistrals, com quan An fa un strip-tease davant de la seva pròpia mare que la mira impassible, reconeixent la llibertat que, potser, a ella li ha estat vetada i la veu ballar lliurement al so de la preciosa cançó “Nuage noir” (“Nuvol negre”), de Benjamin Biolay. Aquí Mariló ens demostra la força que té sobre l’escenari i com ens traspassa aquest moment de plenitud en què música i cos es compenetren fent-nos sentir senzillament més feliços, com en un somni que no voldríem que s’acabés.
O, més tard, quan ella mateixa s’embena la cara i mig cos –imatge rotunda que es fixa a la retina-, per ser una dona de tantes, sense rostre, només un cos insinuant, que acabarà en un rialla sarcàstica en posar-se una perruca com a complement (curiosament amb la banda sonora de la pel·lícula “Babel”, programada el dia abans al “Cinema a baix a mar”). Així volem a la dona avui dia? La seva ànima la salvarà d’aquesta destrucció mitjançant, com no, la seducció de la dansa, del ball, del ball... Ballar, ballar, ballar. Ser feliç?... "pero hay motivo para ser feliz? (Mariló Molina)
Una recomanació, no us ho perdeu!
Pels que no podeu esperar a dissabte visiteu:
http://laexquisitezdevivir.blogspot.com/
hi ha l'enllaç al video promocional.
També podeu llegir la crítica del diari "La Opinión" de Murcia, de 17 de maig de 2007:
Durante este mes de mayo se muestran los diversos trabajos creativos y de investigación que a
lo largo del curso han desarrollado los beneficiarios de la primera convocatoria de becas del Centro Párraga. A juzgar por lo visto hasta ahora, la cosa no ha podido empezar con mejor pie. La primera muestra fue la creación de Fernando Ripoll y Luisma Soriano ‘Reacción’ un interesante juego de apariencia y realidad; de manipulación del mensaje y del público.
El pasado viernes le correspondió realizar su muestra a Mariló Molina que presentó un espectáculo de danza contemporánea: 'An… Sobre la exquisitez de vivir'. Y es que el título resultó premonitorio pues el espectáculo resultó verdaderamente exquisito, elegante y de buen gusto.
Cada vez estamos más acostumbrados a que la danza contemporánea se sitúe en un terreno
fronterizo en el que a veces es difícil distinguir donde acaba el baile y empieza el teatro, y viceversa. Este espectáculo se presenta como danza contemporánea, y en rigor lo es pues es la
parte que más pesa, pero cuenta con elementos teatrales muy cargados de significación y sentido, con un contenido dramático que resulta verdaderamente emotivo.
La acción comienza con la propia Mariló Molina como única intérprete ejecutando unos pasos
de baile al ritmo de una música electrónica elegante con una ejecución que se me antoja correcta,
al menos es atractiva y agradable. Evoluciona por el escenario entremezclando su danza con sensaciones procedentes de las distintas atmósferas creadas por la propia música, la sencilla
e insinuada escenografía y la delicada iluminación de Luisma Soriano. En ocasiones interviene
una segunda chica, Laia Bedós, que no solo es bailarina, pues es además una reputada pintora catalana, y junto a Mariló participa en la creación de un mural al fondo del escenario al tiempo
que bailan.
Uno de los momentos más emotivos se produce cuando aparece en escena la madre de la artista
en persona, e interviene en la función. Una fugaz intervención, inesperada y eficaz, que parece
llenar de significado a todo lo que ocurre sobre el escenario: un sentido y bello homenaje.
Mariló ha contado con puntuales ayudas en la iluminación, vestuario, mobiliario, y sugerencias
musicales. Pero lo meritorio es que la mayor parte del trabajo ha recaído sobre ella misma. Es
un espectáculo de expresión y creación propia en el más estricto sentido: todo el universo que
se crea, la selección musical, las coreografías, el argumento, etc. son cosa suya y con unos resultados admirables.
A mí al menos consiguió conmoverme.
Javier González Soler
4 comentaris:
Vaig anar a veure aquest espectacle. Realment tenies raó no deixa indiferent. Em va agradar des del principi quan comença el seu ball treballat a ritme d’una musica electrònica fins el moment que balla amb la cançó “Nuage noire”, per mi un dels moments més macos. És amb aquesta cançó dolça quan el seu ball em va arribar al cor.
Em va agradar la seva expressió, els seus moviments i la seva flexibilitat i harmonia tant unida a la musica que la acompanyava en cada moment. Però el fragment del que parles, quan s’embena el cos no és una part que m’agradés, tot el contrari em va fer encongir.
Jo també vaig tenir el privilegi de gaudir de l'obra de la Mariló. De vegades quan en sents parlar tan bé d'una obra com ho ha fet en Josep, pot passat que et creïs unes expectatives que, un cop veus l'espectacle et decepcioni. Haig de dir que en aquest cas no ha estat així i coincideixo amb el comentari anterior en què el punt àlgid de l’espectacle va ser quan An balla al ritme de "Nuage Noir" (tota una exquisidesa!)
La Mariló ens ensenya que cal no tenir por a viure i cal llançar-s’hi amb tot el que això ens pugui representar de bo i de dolent, només així es pot aconseguir la felicitat.
En resum, ha estat tot un plaer poder disfrutar de l’espectacle. Gràcies Josep per la teva recomanació!
Benvolgut Duran,
Encara que no tingui res a veure amb aquesta teva darrera entrada, no puc resistir-me a confessar-te que aquests darrers dies he pensat molt amb el teu blog i, molt especialment, amb la primera entrada en la qual ens vas explicar per què l'anomenaves "Estació de França".
Els que tenim per costum començar les vacances ben entrat el mes d'agost ens aferrem a dues motivacions per anar cada dia a treballar durant aquestes setmanes. La primera: la fàcil accessibilitat al lloc de treball (els embussos disminueixen notòriament, els transports públics deixen de semblar llaunes de sardines...). La segona: quan tothom es reincorpora al treball, nosaltres encara estem de vacances.
Però enguany, per als badalonins que treballem a la ciutat comtal, sembla que els astres se'ns hagin posat en contra. Un llarg tram de la línia 4 del metro està temporalment tallada per reformes (les millores són molt convenients, però el tall ens toca els nassos) i l 'empresa RENFE, en motiu de les obres del Tren de Gran Velocitat, ha alterat el recorregut d'algunes línies, entre elles la de la costa, de tal manera que fins al setembre no podrem arribar a les estacions de l'Arc de Triomf, Catalunya o Sants sense canviar de tren al Clot.
Ara bé, com que "no hay mal que por bien no venga", la incidència estival de RENFE, malgrat tots els inconvenients que ens pugui causar, ens fa un regal: reviure les arribades i les sortides a l'Estació de França.
No us ho perdeu. Aquests dies val la pena anar a Barcelona, ni que sigui només per arribar de nou a la magnífica ESTACIÓ DE FRANÇA.
Bones vacances als que les comenceu avui!
Benvolguts anònims,
Gràcies pels vostres comentaris. Sobre "An...", me n'alegro que us agradés, malgrat algún fallo tècnic i la fredor d'una sala semi-buida, continuo pensant que és un bon espectacle i que havia de passar per Badalona. Ah, per més interpretacions o per profunditzar en el seu contingut, torneu a visitar el seu blog. Allà hi ha més claus d'aquest puzzle que es diu An.
A l'anònim que visita -quin remei, oi?- cada día l'estació de França -la de veritat, eh?- només dir-li que és una bona forma de viure, la del sentit de l'humor, la de fer de la necessitat virtud -això sí, reivindicant amb força quant toca- i la de gaudir de la contrarietat. Per mi, ja ho sabeu, l'estació de França significa l'arribada a Catalunya, la sortida cap al poble a veure a la familía i més tard, cap a França, cap a París. La ciutat de l'art i de les avantguardes, que després de la Segona Guerra Mundial va cedir davant N.Y. el seu protagonisme (per cert, de la mà de Serge Guilbaut ens arribarà al setembre al Macba una exposició sobre aquest duel París-NY). Ja m'he estés massa. Ho sento.
Només dir-vos a tots els anònims que algún dia m'agradaria algún comentari amb noms i cognoms. Més que res perque la gent no pensi que m'escric a mi mateix. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada