04 de març 2007

Sentiments universals













Acostumem a pensar que els nostres sentiments són personals i intransferibles, i que els altres segurament no ens entendrien. Res més lluny de la realitat, l’ésser humà té sentiments molt semblants davant de les mateixes circumstàncies, malgrat els visquem com a cosa pròpia i íntima.


Els poetes, els artistes i els gran narradors són aquells que ens fan veure l’universal dels nostres sentiments (d’exemples en podria posar molts). Aquests dies, acabant de llegir l’últim poemàri de Joan Margarit, “Casa de Misericòrdia”, he trobat uns versos que, a més d’esfereïdors per la seva cruesa, em remeten directament a uns altres de Miríam Reyes potser no tant durs en la forma, però sí en el tractament que fa de la mirada de l’adult cap al món de la infància i com aquest món s’esvaeix innexorablement per la severitat de la vida. Aquests són els versos:


"Ella quería hacerlo todo:
pincharse el dedo morder la manzana seguir al conejo.
Pero al cerrar los ojos,
Se le emborronaron los sueños”

(”Bella durmiente”, de Miríam Reyes)



















“Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants”

(“Casa de Misericòrdia”, de Joan Margarit)
















Tan de bo, poguéssim mirar sempre la vida amb els ulls nets i innocents dels infants!






P.S.: Els quadres que acompanyen aquest post son de l'exposició del gran artista badaloní Josep Uclés, "Manual de supervivència en una gran ciutat". La fotografía està extreta del film de Louis Malle "Au revoir les enfants".

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Tens raó quan dius que els ulls dels infants veuen la vida i el que és important d’una manera diferent i tant de bo no ho perdéssim al fer-nos grans. Però a mi m’agrada més la manera com se’n parla en un llibre ple de tendreses com és El petit príncep. Hi ha un fragment en el que parla del que ell creu important enfront del que veu la gent gran.

Això és el que mai hauriem de perdre, veure i posar ilusió en les coses que els grans els semblen insignificants.

“Sé d’un planeta habitat per un senyor, vermell com un tomàquet. Mai no ha olorat una flor. Mai no ha contemplat un estel. Mai no ha estimat ningú. No ha fet altra cosa que sumes. I repeteix tot el sant dia con tu: Sóc un home seriós, jo!, i això el fa inflar-se d’orgull.
......
......
.....¿ No és més seriós tot això que les sumes d’un senyor gras i vermell?

És el fet de posar ilusió en les coses que amb els anys poden semblar insignificants o sentiments que s'acaben amagant.

Unknown ha dit...

En la entrada que parles de Josep Palau i Fabre dones un bon exemple del perquè les persones al fer-nos gran perdem la mirada dels infants, tot allò que valdria la pena poder conservar. En alguns casos es perd per la crueltat de la vida i en altres perquè al llarg de la vida ens trobem amb persones que com el fragment que has escrit de "La tragèdia de Don Juan" entren a les persones com a sagetes enverinades i fan mal.