París, je t’aime.

Sovint diem que només l’art, la poesia o la música poden reflectir allò inefable. Tanmateix, mireu fixament la foto que acompanya aquesta entrada. Què veieu? Exacte. És l’amor! No calen paraules, no calen definicions. L’amor està present i ben visible en aquesta instantània. Us puc garantir que no son actors. Aquesta fotografia la vaig prendre fent d’improvisat “paparazzi” al restaurant “Deux Magots”, a Sant-Germain- de-Près de Paris, el setembre de 2005. No sé res d’ells, no sé la seva història: son amants furtius (“parejas dudosas” que deia Gil de Biedma)?, son amants recents en la tardor de la vida?, no ho sé, però el sentiment és tant evident que no vaig resistir-me a conservar-la. Al meu cap sonava “La chanson des vieux amants”, de Brel.

Aquesta imatge només l’han vist fins ara les meves amistats, però avui tinc la necessitat de fer-la pública. Us explicaré el perquè. M'he assabentat, a través d’un article d’en Sergi Pàmies a El País de 2 de febrer d’enguany, que el proper 16 de febrer s’estrenarà la pel·lícula “Paris, je t’aime”, que signen 20 cineastes internacionals (i que es va poder veure a la secció Zabaltegui de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià). Es tracta de diferents curts metratges que tenen Paris com a escenari. Del nostre país ha estat escollida Isabel Coixet. I mireu l’argument del seu curt explicat per Pàmies:

“A Coixet le ha tocado situar la acción de su cuento en el hiperactivo barrio de la Bastille. Sinopisis: un hombre maduro (Sergio Castellitto) espera a su mujer (Miranda Richarson), con la que està citado para almorzar, en una mesa del restaurante Le Square Trousseau (1, rue Antoine Volon). Piensa decirle a su mujer que está enamorado de otra, una fogosa azafata (Leonor Waitling), pero cuando ella llega, rompe a llorar y le entrega el diagnóstico médico inapelable: leucemia terminal. Consciente de su responsabilidad (expresada a través de una reacción del entorno que no les cuento), él abandona sus deseos de romper y pasarse el día fornicando con la azafata y decide acompañar a su esposa hasta el final, cuidándola (la acompaña a ver Damnation al cine, le lee párrafos de Murakami) y comportándose como un hombre que, a base de fingir estar enamorado, acaba estándolo.”

Vaja, la Coixet continua sent la “alegria de la huerta”, eh? Tot i així, segur que el seu curt és d’una bellesa suprema. Ara sé que la nit que vaig parlar amb ella –i que vaig reflectir en “5’ amb Isabel Coixet"- havia acabat de presentar aquest film -casualment de 5' de durada!- i per això ella tenia a Murakami al cap, més enllà del meu “lapsus”. Així mateix, no creieu que la fotografia que vaig captar podria passar per un fotograma del seu curt metratge? És, sens dubte, una de les moltes històries possibles d’aquests amants d’un setembre a Paris.