5' amb Isabel Coixet

No us ha passat mai que admireu moltíssim a una persona i quan teniu l’oportunitat de conèixer-la i parlar amb ella us comporteu de forma maldestre i quedeu malament? A mi sí. La sensació és la de ser una barreja de Woody Allen i Mr. Bean. Us explicaré l'última.

(INTERIOR NIT)

Dilluns, 20 de novembre d’enguany. Espai "El Cúbic" de Viladecans. Gala de Lliurament dels XII Premis Butaca. Sopar previ a la gala. Molta gent coneguda del sector teatral i cinematogràfic de Catalunya (Vicki Peña, Ferran Rañé, Hermann Bonín, Mingo Ràfols, Roger Pera, Àlex Rigola, Àngel Llàcer, etc...), l’amfitrió de l'acte Carles Ruíz, Alcalde de Viladecans i Diputat de Cultura, l’Asssumpta Bailac i en Xavier Marcé del Departament de Cultura de la Generalitat, molts companys i companyes regidors i regidores de cultura de municipis de Barcelona, professionals de l’Oficina de Difusió Artística (ODA) i d’altres àmbits de la Diputació, professionals dels municipis. Un bon ambient, en definitiva. I allà també, al costat de la Carme Elías, la directora i guionista Isabel Coixet.


La Coixet se m’havia guanyat des de “Cosas que nunca te dije” i m’ha fet incondicional seu amb la seva darrera pel·lícula “La vida secreta de les paraules”, tot i que he de reconèixer que m’ha fet patir molt amb les seves cintes, tant dures i tant tendres alhora. Per a mi Coixet és la cineasta actual més interessant del panorama espanyol, i àdhuc, europeu. La tinc col·locada en el meu ranking personal al costat de Pilar Miró (immillorable el seu “Werther”) i de Víctor Erice (per a mi, sobretot, “El Sur”). Filla de Sant Adrià del Besòs, havia estudiat a l’Institut Eugeni D’Ors de Badalona. Aquesta era la meva estratègia per acostar-me a ella: presentar-me com a badaloní, intentar mantenir una petita conversa i aconseguir la seva presència a Badalona en una ocasió adient.

Després que ella acabés una entrevista per a una televisió ens vam acostar i ens vam presentar. Una miop tímida, intel·ligent i molt amable. Li vaig comentar que a Badalona estàvem celebrant el Festival Internacional Filmets i que potser algun any podíem plantejar la possibilitat que ella presidís el Jurat del certamen, així com enguany el presidia en Ventura Pons. Ens va comentar que estava molt embolicada, que ara mateix estava començant un projecte a Manchester, però que més endavant ja en parlaríem. Van ser tres minuts molt agradables. Començava la gala i havíem de passar a la sala d’actes. Dos minuts més.

(fotograma de
"In the mood of love")
En aquell moment i per finalitzar la conversa li vaig comentar que m’agraden molt les seves pel·lícules i que compartim admiració “pel director japonés aquell” (tot per no pronunciar malament Wong Kar Wai). La Coixet, molt atenta, em diu: “L’escriptor Murakami?”. Li responc: “No, Wong Kar Wai” (pronunciant fatal el nom, per suposat). Ella em mira i amb un somriure còmplice i irònic em rectifica: “No és japonès, és de Hong Kong,... ¡otro país!”.

"Tierra trágame!"- vaig pensar. Com podia haver tingut aquest lapsus? Havia quedat com un perfecte ignorant!


(FOS EN NEGRE)

Vint minuts més tard, la miop, tímida i intel·ligent Isabel Coixet recollia la butaca a la Millor Pel·lícula Catalana.

Jo, avui, encara no he superat l'escena!