Anthony & the Johnsons i el butoh

He de reconèixer que des que vaig descobrir i apassionar-me pel "butoh" no deixo de sorprendre’m de la quantitat de gent que li agrada i ho segueix. A vegades tinc la sensació de que arribo tard a tot arreu, encara que me n’alegro d’arribar-hi almenys.

Ara he descobert que el líder de “Anthony & the Johnsons”, Anthony Hegarty, és un seguidor incondicional de Kazuo Ohno, un dels fundadors del butoh. A la portada del seu tercer disc, “The crying light”, que surt ara a la venda, hi ha un retrat de Ohno (fotografiat al 1977 i que aqui es mostra), a l’igual que ja va fer en el seu anterior disc, “Another world”.

En paraules d’Anthony: “El vaig veure en una actuació en la que cada gest personificava la divinitat del nen i de la dona”. Parla d’Ohno o d’ell mateix?

Videoclip de "Another world", de Antohny & the johnsons.

El piano enfonsat de Portabella (III)

Com s’acostuma a dir, “no hay dos sin tres”, i la història del piano enfonsat a “El silenci abans de Bach”, el film de Pere Portabella del que ja us he parlat dues vegades, havia d’acabar tancant el cercle i parlant directament amb el director. És a dir, tornant a l’origen.

L’ocasió, el passat 13 de desembre, a l'acte de l’aniversari d’Antoni Tàpies –acte dels que us parlaré properament-, vaig poder parlar uns minuts amb en Pere Portabella de la ja famosa escena i em va reconèixer que sí, que Carles Santos el va portar a Badalona a comprar pianos, a 30 euros, va dir ell. Bé, el preu balla una mica segons la versió, però el fet no: els pianos que Santos destrossa i que Portabella va enfonsar són comprats a Badalona, al barri de Llefià, concretament. Òbviament vaig pensar en tornar a la seu de l’empresa per veure els pianos i tota la infrastructura.

Curiosament, mentre aquesta conversa tenia lloc, en Carles Santos cremava 12 pianos en una instal·lació efímera ("Els pianos d'en Guino") a Agramunt, en homenatge a Josep Guinovart, en el primer aniversari de la seva mort.

És curiosa la vida. L’escena d’una pel·lícula m’ha dut a relacionar-me, d’una forma o una altra (Six Graus de separació?) amb Pere Portabella, Carles Santos, Antoni Tàpies i Josep Guinovart. I d’aquests dos últims, i d'en Brossa -que el proper 30 de desembre farà 10 anys de la seva mort-, naixerà una altra història que us explicaré un altre dia. Me la va explicar algú que mirava per internet l'homenatge a Tàpies i havia d'haver estat a Agramunt...

P.S.: Pere Portabella exposa la seva obra al Museu de l'Empordà.

Imatges:

1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella

2. Cartell de l'Homenatge a Guinovart a Agramunt.

3. Instal·lació "Els pianos d'en Guino", de Carles Santos

Felicitats Antoni Tàpies!

Demà l'Antoni Tàpies celebra els seus primers 85 anys. Ja sabeu que un grup d'amics li ha editat un llibre amb una selecció dels seus escrits que es presentarà demà al FAD. Mentre arriba el moment, vull felicitar-lo des d'aquí. He donat moltes voltes a com fer-ho. Vaig demanar a l'excel·lent fotògrafa i artista, Fiona Morrison, si podia penjar una de les fotos que li va fer a Tàpies per la seva exposició "Un lloc especial" . Em va dir que sí. Gràcies, Fiona, per la teva generositat!

Però és que el meu fill Pau, de 6 anys, dissabte passat va decidir fer un dibuix a Tàpies en motiu del seu aniversari. Va agafar témpera de color marró i va fer la creu i alguns tocs més d'aquest color, per després amb diferents pinzells fer "dripping", com li agrada dir a ell. El resultat m'ha agradat tant que no he pogut resistir la temptació de penjar-lo aquí, tot desitjant moltes felicitats, jo i en Pau, a l'Antoni Tàpies.

P.S.: Prometo posar una imatge millor que aquestes que mostro ara.

El Premis Turner i Tracey Emin

Aquests dies han coincidit la primera exposició a Espanya de Tracey Emin, finalista del premi Turner del 1999 i la concessió del Premi Turner d’enguany (i van 24) que ha recaigut en l'artista britànic Mark Leckey, amb la seva obra “Industrial Light & Magic”.

El premi Turner va néixer al 1984 per reforçar la presència de la Tate Gallery dins l’art contemporani. Al començament es va anar concedint als artistes més clàssics, fins que amb l’arribada de Nicholas Serota a la Tate, el premi va llançar-se a terrenys, diguem-ne, més arriscats. Actualment el premi està dotat amb una quantitat de prop de 30.000 euros i és un bona carta de presentació per artistes novells. Entre els seus guanyadors cèlebres s'hi troba Damien Hirst –enfant terrible de l’art actual- que el va guanyar l’any 1995 amb una vaca disseccionada i submergida en formol.

El mateix artista que ha realitzat una calavera amb diamants o una subhasta de la seva obra sense l’intermediació de cap galeria.

D'ell, Tàpies recentment ha dit:

“No m’interessa gens. Que es digui que aquesta calavera és art em fa riure. Que faci el que vulgui.”

I és que molts dels artistes guanyadors del Turner competeixen avui amb actors i famosos per ocupar espais a les pàgines de la vida social. Com diu Maria Corral, exdirectora del Reina Sofía i membre del jurat del Turner del 1991

“ a vegades es premia un artista només perquè fa soroll”.

Enguany, el guanyador, Mark Leckey, ha presentat una obra que barreja cinema, escultura i música, i que mostra la seva obsessió per un personatge clàssic del cinema animat: Fèlix el Gat!L’obra és un cant al cinema d’animació i a la cultura popular en la que un altre personatge de còmic, Homer Simpson, també té el seu portagonisme.

Com diu un comentarista de El País:

“No hay que asustarse. Como público, usted sólo tiene que terminar de leer esta pieza para saber que esta vez el arte actual va de Félix el Gato y de Homer Simpsom”.

I parlant del Turner, al CAC de Màlaga ha desembarcat Tracey Emin, finalista l’any 1999 com ja he dit, per la seva obra “My Bed”, una instal·lació del seu llit en la que l’artista assegura que va passar setmanes de depressió i alcohol després d’un avortament. Hi ha burilles, preservatius, tampax usats o roba interior tacada de sang. No va guanyar, però els seus caixet i popularitat van pujar com l’escuma. És una representant dels joves artistes britànics (YBA) dels anys ’90 (juntament amb Hirst).

També va crear una altra instal·lació. Una tenda de campanya en la que a dins hi havia escrit els noms de més d'un centenar d'homes amb els que havia anat al llit (familiars i amics inclosos, perquè també dormia, eh?). Els que volien llegir els noms no tenien més remei que entrar-hi arrossegant-se. Aquesta instal·lació es va destruir al 2004 en l'indendi d'un magatzem d'obres d'art.

Emin és sinònim d'escàndol. Mes d'un crític britànic l'acusa de comercialitzar amb els seus traumes juvenils, mentre que altres com Julian Schnabel, l'enalteixen contínuament.

Tracey Emin ja va tornar a escandalitzar aquest estiu amb una exposició comissariada per ella mateixa a la Royal Academy of Arts de Londres i ja veurem quin record deixa a Màlaga.

He de reconèixer que personatges com Emin desperten la meva curiositat, però no deixen de ser, segons la meva opinió, invents mediàtics, que no aporten cap sentiment, ni cap reflexió i que segurament no deixaran cap petjada en la història de l’art.

I estiguem a l’aguait, perquè un excés ve seguit d'un altre excés, i així fins al paroxisme. A Tracey Emin ja li ha sortit una competidora més jove, més radical i més mediàtica: Sarah Maples. (i el seu "Burka Chic", entre altres obres)

El que deia, "èpater pour èpater!"

Imatges:

1. Fotografia de "Industrial light & Magic", de Mark Leckey

2. La vaca en formol de Hirst

3. Damien Hirst i la seva caravel·la de diamants

4. My Bed, de Tracey Emin

5. La tenda de campanya, de Tracey Emin

85è aniversari, "Tapies escriu"

Beth Galí, presidenta del FAD
i
Jordi Carrió, Marc Cuixart i Enric Satué, promotors de l’edició,
us conviden a la presentació del llibre

“Tàpies escriu”

i a l’acte ciutadà d’homenatge a Antoni Tàpies
que, amb motiu del seu 85è aniversari,
es durà a terme
el mateix dissabte 13 de desembre de 2008 a les 12 hores del migdia
al Convent dels Àngels,
seu del Foment de les Arts i del Disseny.

Parlaments:
Beth Galí, Jordi Carrió, D. Sam Abrams i Manolo Borja-Villel.
Lectura:
Jordi Boixaderas diu Antoni Tàpies

“Tàpies escriu”
Edició de bibliòfil de 99 exemplars, setanta de destinats a la subscripció i a la venda.
Autors: D. Sam Abrams, del text “Tàpies escriu” i de la tria de textos dels 7 llibres de Tàpies. Antoni Llena, Soledad Sevilla, Manel Esclusa, Pere Formiguera, Joan Fontcuberta i Eulàlia Valldosera, de les respectives obres plàstiques originals, signades i numerades. Enric Satué, del disseny.
La informació sobre l’edició i la subscripció es troba a
http://www.tapiesescriu.cat/
La subscripció es manté oberta fins el mateix dia 13 de desembre de 2008.

Els organitzadors posem a disposició de les persones interessades en difondre l’acte un dossier informatiu que es troba a http://www.tapiesescriu.cat/. No s’ha previst roda de premsa prèvia. L’acte estarà obert als mitjans de comunicació. Aquells mitjans que desitgin contactar amb els autors i els promotors del llibre i de l’acte amb antelació, poden posar-se en contacte amb Cristina Gosálvez o Arnau Horta, del Departament de Premsa del FAD, trucant al telèfon 934 437 520 o enviant un missatge a cgosalvez@fadweb.org.

L’acte serà retransmès en directe per la pàgina web del FAD, en col·laboració amb Films 59 - Pere Portabella. En un espai preparat a l’efecte, les persones que vulguin deixar constància de la seva estimació per Antoni Tàpies, ho podran fer a través d’un "videomaton". L’espai restarà obert de les onze del matí a dos quarts de tres de la tarda excepte en el transcurs dels parlaments i la lectura.

···
Molt important: per tal de garantir el bon funcionament de l’acte és imprescindible la inscripció prèvia de les persones que tinguin intenció d’assistir-hi, trucant a Ester Camprubí al telèfon del FAD 934 437 520 de dilluns a divendres de les 9:00 a les 19:00 hores, o enviant un missatge a info@fadweb.org.

Joan Baptista Humet, in memoriam

"...y lentamente amaneció"
("Clara", Joan Baptista Humet)

http://www.jbhumet.com/

Feia temps que no sentia parlar de tu. Vas tenir un gran èxit als anys 80 –aquella “Clara” que representava a tants que lluitaven contra la xacra de les drogues- i després d’un parell d’èxits més, et vas esfumar. Crec que més tard vas treure algun disc en català; bé, no ho sé del cert...

El que sí que sé és que en la senzillesa de les teves cançons, en el seu optimisme formal, s’amagaven grans veritats. Recordo que “Hay que vivir” em va acompanyar durant la campanya en el referèndum de l’OTAN l'any1986; cantaves, avui més que mai vigent:

“Al sueño americano/ se le ha ido las manos/ y ya no tiene nada que ofrecer/ sólo esperar a ver si cede,/ la gran bola de nieve/ que se levanta por doquier..

Habrá que demoler barreras,/ crear nuevas maneras/ y alzar otra verdad./ Desempolvar viejas creencias/ que hablaban en esencia/ sobre la simplicidad. /Darles a nuestros hijos,/ el credo y el hechizo/ del alba y el rescoldo/ en el hogar./ Y si aún nos queda algo de tiempo, /poner la cara al viento/ y aventurarnos a soñar."

I avui has marxat. Fa poc vaig saber de la teva greu malaltia, però pensava que la batalla no estava perduda –tu, jo i tants altres no donem mai una batalla per perduda, per difícil que sigui la situació, oi?- i pensava anar al teu homenatge el proper dia 16 al TNC. Però avui has marxat, de forma discreta, senzilla, irremediablement humana...

... i sento el teu xiulet de comiat!

"Kinkan Shonen" de Sankai Juko

Des d'avui i fins diumenge vinent al Mercat de les Flors es pot veure un clàssic de la dansa japonesa "butoh". Fa uns dies ja vaig parlar d'aquesta expressió artística. És Kinkan Shonen (1978), dels japonesos Sankai Juko (el taller entre la muntanya i el mar), dirigits per Ushio Amagatsu. Desassossec, nihilisme, depressió en el Japó posterior al desastre de la Segona Guerra Mundial: pur gest, pura poesia... Impactant! Trenquem la mirada eurocèntrica i no ens perdem aquest espectacle!

Além Guadiana

Vosaltres ja sabeu que vaig néixer a Olivenza, un poble de la província de Badajoz, que és reclamat sistemàticament per Portugal, degut al seu passat portuguès. Ja vaig deixar clara la meva posició al respecte en una entrada anterior.

Recentment, he rebut una bona noticia pel que respecta a recuperar el portuguès oliventí. Des de fa un temps s’ha creat una associació que treballa amb l'objectiu que la petjada portuguesa del poble no sigui oblidada i, en especial, la seva llengua. Es diuen “Além Guadiana” que, si el meu inexistent portuguès no em falla, vol dir “més enllà del Guadiana”.

Crec que és una molt bona iniciativa: no renunciem a res, sumem cultures. Com ells mateixos diuen:

"Além Guadiana” desea ser una mirada mútua entre ambos lados del río, con la cultura como nexo común. Hay muchas historias que escuchar, mucho que conocer de nuestra historia compartida. Hay un deseo de reencontrar Portugal mirando hacia el otro lado del Guadiana, descubriendo su herencia al otro lado del mar… pero, sobre todo, reconociéndolo en nuestra propia tierra, en Olivenza, a través de sus diferentes formas de expresión, muchas veces cotidianas y a menudo desapercibidas, en las cosas pequeñas y grandes que forman parte de su legado portugués. Hay una sensación de compromiso para evitar que su memoria se pierda en la noche de los tiempos."

Vull que sàpiguen, que encara que lluny, estic al seu costat. Visca Olivenza, espanyola i portuguesa!

Us deixo amb l'actuació del grup oliventí "Acetre", magnífica síntesi del que he dit.

Canción "Verdegaio Brejeiro" interpretada por Acetre en el concierto que tuvo lugar en Olivenza en la fiesta del día de Extremadura del año 2006. El grupo también celebraba su 30 aniversario. La canción se incluye en "Canto de Gamusinos".

Imatges:

1. Església de María de la Magdalena, d'estil "manuelino"

2. Portugal des del Puente de Ajuda.

Avui s'ha dit...

A vegades escric sobre alguns temes que posteriorment es desenvolupen i que, confesso, no sé quin tractament donar-los-hi. De tant en tant ho faig com a comentaris a la mateixa entrada feta (el que fa que perdin importància); altres vegades faig una entrada nova i, les menys, les assenyalo amb un número en llatí. Avui m'ha agafat per començar amb un "avui s'ha dit"...















I s'ha dit que Barack Obama podria seguir utilitzant les noves teconologies per mantenir el contacte amb el seus seguidors -té 10 milions de contactes a la seva web barackobama.com i 1,7 milions d'amics a Facebook- i implicar-los en la seva agenda i en les seves decisions. De fet, ha obert una web http://www.change.gov/ en la que vol recollir idees i compartir, amb anterioritat a la seva investidura el proper 20 de gener, la seva visió sobre el país. Això sí, com diu la notícia, "el portal no s'oblida de demanar als visitants informació indispensable per a la base de dades" (Avui, 11 de novembre de 2008).


També s'ha dit que finalment ja existeix una nova fornada de bandes i artistes, encapçalada pel grup At Versaris, que aspiren a consolidar una escena de "hip hop" en català. Recordeu la meva entrada "Rapejar en català?", en la que precisament trobava a faltar rapers en català? Doncs sembla ser que, encara que la indústria no estigui al darrera, el pla creatiu bull de propostes interessants. Un aclaridor reportatge a l'Avui .



(Primer videoclip d'At Versaris)

Avui s'han dit altres coses... però les comentarem a partir de demà. Bona nit a tothom!

Continuem parlant de tu, però no pas amb pena...

"Al meu amic Martí, de 3 anys, perquè amb els seus ulls blaus
descobreixi els valors de les paraules i de la vida."

Demà, dia 11 de novembre, farà 5 anys que en Miquel Martí i Pol ho va deixar tot per estrenar claror, com ell mateix diria. Aquell dia 10, a la nit, ja no era un bon dia per mi i encara va empitjorar amb la notícia del seu traspàs. Ara, anys després, vull cridar que continuem parlant d'ell, però no pas amb pena, com ens va demanar; que intentem caminar pels mateixos camins que ens va ensenyar a trepitjar, amb la seva força i amb les seves paraules.

Un dels meus poemes preferits és, sens dubte, "Aposta" del "Llibre de les solituds" i pensava transcriure'l; tanmateix he trobat el video del poema "Hivern" realitzat per l'Aula d'acollida del CEIP Lacustària (Llagostera, Girona), que, pel que representa, crec que és el millor homenatge que se li pot fer. Així mateix, per múltiples raons (però totes a conviure amb la malaltia i a mirar la vida amb esperança i valentia i amb un deix d'ironia), he escollit també la lectura "De vegades penso", a càrrec de Jordi Bosch al programa de C33 "Miralls". No us ho perdeu! Una lliçó més del mestre Martí i Pol. I ànims a tots el que passeu per mals moments!

Barack H. Obama i la nit en blanc

He de reconèixer-ho: el passat dimarts 4 d'octubre vaig anar a dormir passades les 6:30 del matí. La raó: el seguiment de les eleccions als EUA. Al primer moment pensava quedar-me fins les 2, quan els estats més importants en nombre de delegats estiguessin escrutats (Ohio, Filadelfia, Virgínia i Florida). Però -Déu meu quina lentitud!- a les 3:40 només s'havia escrutat l'1% a Ohio. Aleshores ja estava enganxat a la nit electoral. D'entrada he de dir que aquella nit vaig aprendre molt dels EUA, els seus estats i la seva població; però sobretot em va fascinar el resultat final: en temps de crisi han optat per un nou lideratge, per un home que dóna un gir a la història d'anys de racisme. Era emocionant veure a la gent al Grant Park de Chicago, molts d'ells WAP'S (whites anglosaxons protestants), cridant l'eslògan d'Obama "Yes, we can", barrejats entre negres i hispans.

No ho tindrà fàcil l'Obama; n'és conscient i ja ho va avançar al seu discurs de la nit electoral. Però mentre arriben aquests difícils moments i segures decepcions, gaudim amb el final de l'etapa Bush i amb la "nova frontera" d'en Barack Obama.

A les 6 del matí, hora espanyola, l'Obama ens feia viure un moment històric, com la caiguda del mur de Berlín de 1989 i jo vaig voler viure-ho en directe.

(Video: Election Night Speech in Grant Park - Discurs de la nit electoral a Grant Park)


S'ha destacat l'esplèndida campanya on line d'Obama. En aquest sentit, us recomano que visiteu el bloc Guillem d'Efak, un català al Metropolitan de Nova York, on trobareu una visió de primera mà al respecte.

"Coral Romput", per Jaume Arqué

Diu Joan Ollé en el programa de mà: “Primer va ser la vida, després l’escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicens Andrés Estellés, però també d’ Ovidi Montllor i Toti Soler. ¿Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir varies veus: per imaginar –buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida, amor, desig i mort."

Tenia ganes de veure aquesta nova realització de Joan Ollé, en sóc un “fan” i donat que totes les referències que tenia eren formidables, fins i tot vaig fer un repàs anticipat al text i la veritat es que no vaig sortir gens decebut del Zorrilla.

Es pot dir, a tota veu, que la versió de “Coral Romput” que vam veure el passat divendres del text de Vicent Andrés Estellés va correspondre a la seva qualitat i, junt a la versió que al vol dels anys setanta va estrenar l’Ovidi Montllor amb música de Toti Soler al Saló del Tinell de Barcelona, amb un èxit esclatant, enalteixen el treball del poeta valencià d'un text gens fàcil de païr i que, si bé algú opinava haver preferit sentir-lo sense escenificar, el treball dirigit per en Joan Ollé cal tenir-lo molt en compte, i més comptant amb les actrius i actors que formen el repartiment.

Per dir el text, l’Ollé va “donar” la veu del poeta a Joan Anguera, Pere Arquillué, Eduard Farelo i a ell mateix, subratllats en alguns moments per una magistral Montserrat Carulla que va tenir un fragment del poema, que mereixia el bis, pel que creiem que vam assistir a una “master-class” de dicció i declamació realment formidable. Van ajudar a l’escenificació amb una perfecta sincronització en tot moment Josep Mª Domènech, Isabel Aymerich, Núria Borrás, Marta Roure i el nen Nil Cardoner, amb l’acompanyament musical d’en Toti Soler i Lluis Cartes.

Així que satisfacció total per l’espectacle presenciat. I la veritat és que ens han entrat ganes d’escoltar el disc gravat per l’Ovidi.

Darrers dies d'octubre

Ni Castanyada ni Halloween, el 31 d'octubre el meu "plan" nocturn va ser anar al Teatre Zorrilla a veure "Coral romput", l'adaptació escènica que Joan Ollé ha fet del poema de Vicent Andrés Estellés, amb música de Toti Soler. Una delícia!
(Fragment del video d'un assaig i

Fragment del video "No València-Coral Romput", realitzat per Francesc Felipe per la Universitat de València)

Per Tots Sants em vaig regalar la visió de la darrera pel·lícula de Wong Kar Wai "My Blueberry Nights", encara no estrenada en el nostre país. Rodada als EUA, amb el llenguatge clàssic del director, ens continua parlant de la solitud, del desamor, de personatges tristos en cafès o dinners, amb magnífiques històries a partir de claus, de postals o de pastissos de gerds... En Dani Coll ja ha parlat d'ella en el seu bloc. Tanmateix, essent un film excel·lent, el fet que els actors siguin occidentals (Norah Jones, Jude Law o Natalie Portman, entre altres) li treu un xic de màgia, de misteri d'allò llunyà i desconegut. No us la perdeu! Ah, i gràcies a qui m'ha facilitat la seva visió.

Gràcies a Omar Khan a Babelia de l'1 de novembre, m'assabento que m'he pedut la representació de "Kinkan Shonen" (1978), d'Amagatsu, al Mercat de les Flors. Tot i així a Barcelona encara es pot gaudir d'una mostra d'aquesta dansa contemporània (Barcelona en Butoh) que surt del Japó derrotat a la Segona Guerra Mundial i que significa literalment "dansa de la foscor". A investigar! (fragment en video de Sankai juku)

I visita obligada a la Fundació Miró i al MNAC. La primera per l'exposició "Modernitat americana" amb obres de la Corcoran Gallery of Art que van del segle XIX a finals del segle XX.

El MNAC organitza la primera gran retrospectiva de Juli González amb més de 200 obres entre escultures de ferro, bronzes forjats, pintures, dibuixos i joies.

I, per últim, en literatura, cal repescar "Botxan" de Natsume Soseki, premi llibreter d'enguany, i esperar la publicació del X Premi "El Lector de l'Odissea, "Podridura", de l'escriptora i periodista menorquina Esperança Camps. Qui em va convidar a la cerimònia de lliurament ja sap el greu que em va saber no poder anar-hi. A la propera edició em proposo no faltar-hi.

Apa! Ja he comentat els meus darrers dies d'octubre sense parlar ni opinar de la meva feina i, encara menys, del darrer Congrés del PSC del Barcelonès Nord, desoint als que m'ho havien demanat.

Ramiro Fonte, poeta gallec

Avui, llegint el diari, m'ha colpejat una notícia inesperada. Era un breu a El Periódico de Catalunya, "Mor el poeta gallec Ramiro Fonte". M'he quedat glaçat; he buscat entre el desordre de la meva biblioteca el seu llibre "Mínima moralidade", que em va regalar la persona que me´l va descobrir, alhora que jo li descobria a en Joan Margarit. He tornat als versos de Ramiro Fonte, el dia que m'he assabentat que ja no hi era; la setmana del reconeixement estatal a Margarit.

Després, a El País he llegit l'obituari de Suso del Toro en el que diu que, en el món literari, es parlava de la seva malaltia amb sordina, mentre ell continuava com a director de l'Institut Cervantes a la seva estimada Lisboa.

No he llegit molt a Ramiro Fonte, però ho he fet tant com he pogut; no són fàcils de trobar el seus llibres en gallec en aquesta Espanya que es vol plural i que es comporta de forma excessivament radial i només importa el que és traduït al castellà. Mai he llegit en castellà a Ramiro Fonte, crec que està poc traduït. Del que no tinc cap dubte és que era una veu excepcional, gallec i universal, que ens parlava del comiat entre éssers que s'estimen, de la memòria ferida pel dolor d'una pèrdua irreparable, de l'existència humana vençuda o amenaçada per la presència recurrent de la mort i, sobretot, de l'imagineria marítima (el mar, la navegació, els ports, les platges, les ciutats del mar... I també la ciutat, sempre, com a motiu i escenari rellevant i recurrent; no és estrany que el seu primer llibre de poesia es titulés "As cidades da nada", o que després escrigués "Pensar na tempestade". No veieu fàcilment la relació de temes i imatges amb les de Joan Margarit, Luís Garcia Montero o Felipe Benítez Reyes? Ha marxat un dels meus poetes preferits, però ens ha quedat la seva veu.

He demanat a qui em va fer el regal del primer Ramiro Fonte que triés un dels seus poemes per transcriure'l aquí. Ha complert, com sempre. Aquí el teniu i -en contra del que pensaria George Stenier, que recentment a menyspreuat el gallec- no el traduïré. Llegim aquest poema en gallec en honor de Ramiro Fonte, és el que ell hagués volgut.

TRES NAIPES

O azar xoga sempre a favor do destino,

E se fas esa trampa porque queres mudar
O rumbo dos sucesos,
Converteraste en torpe ventaxista:
Non fai falta que os outros te descubran,
Pois ti mesmo serás quen se delate.

Pon á vista as túas cartas,
Por exemplo, estas tres que agora escollo:
Aquela que enviaches en petición de auxilio
E que che devolveron, fechada, sen resposta;
Unha carta mariña que os teus pasos
De navegante urbano
Dirixiu a eses lugares imprevistos;
E esta terceira
Co debuxo dun negro comodín
Que non logrou salvarte
Das lúas que viñeron inimigas.

Pon á vista as túas cartas sobre a mesa
Como así fas con estas trinta e pico
Versos do azar que apostas contra a lúa
No solticio do inverno.

Pois non hai nesta vida unha soa victoria
Que non sexa unha suma de fracasos,
Nin haberá un fracaso que non proxecte a sombra
Deses mesmos desexos que cumpriches.

A túa vida e o tempo concertan entre eles
Unha escura partida con tres naipes.

Ti es o convidado.

Desde o principio sábese
Como vai acabar.

A vida é un tafur impenitente
Cunha soa obsesión: a de botarnos
Un día, sen piedade, da partida.

(Ramiro Fonte, Mínima moralidade)

"Les Criades, de Jean Genet", per Jaume Arqué

Hi ha èpoques que agafes una bona ratxa i t’ho passes veritablement be veient teatre i això m’ha estat passant actualment, fa pocs dies amb “Rock’n’roll” i ara amb l’obra que es representa a la Sala Muntaner i que l’han titulat “Genet-Les Criades”, que és ni més ni menys, el text de Jean Genet amb una adaptació un pèl lliure d’en Manel Dueso, director de l’obra. “Les criades” es va estrenar a París l’any 1947 i està inspirada en un fet real, el famós cas de les germanes Christine i Lea Papin, ocorregut a la capital francesa l’any 1933.

Quant aquest text es va estrenar, va commocionar la societat d’aquells moments. És un text ideològic, poètic, repulsiu i que provoca situacions personals irrespirables; totes elles plenes de violència, agressivitat, submissió, dominació, poder i bogeria, que s’han tractat de moltes maneres en las innumerables versions en que s’ha representat aquest text i en la que signa Manel Dueso tot es multiplica, donat el fet que els tres personatges femenins, estan interpretats per homes. Per aclarir aquest fet adoptat per Dueso, Genet escriu: “Si hagués de fer representar una peça teatral en què actuessin dones, exigiria que aquests papers fossin interpretats per nois adolescents i que se n’advertís el públic per mitjà d’un cartell penjat a la dreta o a l’esquerra de l’escenari durant tota la representació”.

Tot el muntatge de Dueso ajuda a enaltir el text i ens dona l’ impressió que la seva versió és molt poc diferent a l’original, encara que hi ha alguns passatges canviats i algun d’afegit, però creiem que de forma positiva. La simplicitat de l’escenografia, on sis tocadors, un gran armari i un llit -tots ells amb mirall incorporat- ajuden a crear l’ambient necessari i en cap moment dona l’impressió que sobri algun tocador i sobretot hi ha alguns detallets d’aquells que moltes vegades passen desapercebuts que son veritablement notables.

Per portar a bon port tot aquest plantejament calia una interpretació molt acurada i la veritat es que cal felicitar obertament l’actuació de l’ Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila. Realment formidable el seu treball, tot ell dins una exageració interpretativa degudament guiada i que fa totalment entenedor un text que altres vegades s’ha m’havia fet difícil de comprendre.

Així que com a epíleg, cal dir que per l’amant del Teatre, cal no perdre’s aquesta representació.

29-09-08

L'Oratori d'Aurèlia

Descobreixo amb agradable sorpresa que el festival "Temporada Alta" de Girona-Salt ha programat per aquest cap de setmana "L'Oratori d'Aurelia", interpretat per Aurèlie Thierrée. Així s'hauria de dir per no prejutjar aquest espectacle ni aquesta artista pel seu segon cognom. Un cop esmentat el seu segon cognom, el del seu avi, és fàcil que brollin adjectius elogiosos que pertanyen no a l'avi sinó al talent i professionalitat de l'Aurèlie Thierrée i al de la creadora i directora de l'espectacle, la seva mare, Victòria. I quin és aquest cognom? Doncs ni més ni menys que Chaplin. "L'Oratori d'Aurèlia" és un espectacle interpretat per la néta i creat per la filla del gran Charlie Chaplin. Ara ho enteneu, oi?

L'espectacle és un exercici excepcional d'imaginació, ple de situacions entre el cabaret, el circ i la màgia; amb imatges sorprenents, oníriques, plenes de bellesa i sentit de l'humor, però que poc té a veure amb les de Charles Chaplin, encara que el cognom pesa molt i no el deixem d'intuir subtilment en alguns passatges. L'obra, un estrany collage d'imatges, és, en principi, "la historia de una mujer que no sabe si está loca o se encuentra en ese otro mundo, al que el espectador puede entrar con ella", com diu Thierrée, que compara l'espectacle amb els somnis, "en los que ocurren cosas absurdas, pero a las que nos adaptamos sin intentar encontrarles una lógica". L'espectacle, tanmateix, funciona per la gràcia i l'esforç d'Aurèlie, que es deixa la pell cada vegada que l'escenifica. És una maquinària de rellotgeria o una capsa de música, fràgil, com el somni del que sembla que sortim quan acaba la funció.

Vaig poder veure "L'Oratori d'Aurèlia" a l'octubre del 2006 al Teatre Zorrilla de Badalona, i encara tinc gravades al meu subconscient les imatges i la gràcia que l'Aurèlie va crear aquella freda nit. A la sortida del somni, al final de l'espectacle, vaig poder saludar-la, mentre ella, l'anti-diva, amb ofici, es cuidava del desmuntatge d'aquella magnifica joguina que es diu "L'Oratori d'Aurèlia".

Video d'un fragment de "LOratori d'Aurèlia"

Entrevista a Aurèlie Thiérrée a "El País", 4 d'octubre de 2008.

I ara, Uclés a París!

Finalment ha arribat el dia en que Josep Uclés mostri la seva obra berlinesa. I ho fa des del 25 de setembre al 31 d’octubre a la Kiron Galerie de Paris, sota el títol “Del matí a la nit”, que correspon a un quadre de 2x6 metres exposats al fòrum de la mateixa galeria. L’exposició compta també amb les fotografies de Fiona Morrison realitzades en ple procés creatiu al taller d’Uclés a Berlín; així com “Figure-toi”, obres sobre paper que mostren les convergències i diferències entre Josep Uclés i Jean-Luc Guérin.

M’agradaria poder-me acostar a París a veure l’exposició d’Uclés, d’indubtable qualitat i interès, en contraposició amb les tonteries que Jeff Koons ha muntat a Versalles amb l'única finalitat d’èpater. Per desgràcia per a ell, la societat parisenca ja està prou cansada de les tonteries del seu Primer Ministre com per atendre les d’un forani.

Imatges:

Uclés al seu atelier de Berlín, per Fiona Morrison.

"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)

"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)

"The way", de Jean-Luc Guérin (tècnica mixta sobre paper, 2008)

"Uclés aux nuages", de Fiona Morrison.

"Rock'n'Roll, de Tom Stoppard", per Jaume Arqué

Atenció !!, teatre de qualitat al Lliure. Aquest cop Àlex Rigola ha clavat el clau fins a la cabota: ha encertat amb el text, amb l’escenografia -obra d’en Max Glaenzel-, amb la realització i amb el repartiment escollit. I com resultat s’ha aconseguit una excel·lent representació amb regust a Lliure d’abans, el de Gràcia.

Tom Stoppard, l’autor del text es un home nascut a Zlín (Txecoslovàquia), amb el nom de Tomas Straussler, l’any 1937 i poc després els seus pares es veuen obligats a emigrar a Singapur pel seu origen jueu, exactament el dia 15 de març de 1939, el dia de la invasió nazi a Txecoslovàquia, i és l’any 1946 quant després de morir el pare, la seva mare es casa amb el Mayor Kenneth Stoppard, que li dona el cognom i s’estableixen definitivament al Regne Unit. Amb l’estrena de “Rosencrantz i Guilderstren han mort”, l’any 1967, comencen els seus èxits en el teatre mantenint una creixent productivitat. També entra amb èxit al món dels guionistes de televisió i cine, amb pel·lícules tant destacades com “Brazil”, “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”,etc. L’any 2006 arriba l’estrena de “ROCK’N’ROLL” i arreu del món on es representa triomfa, com així ho manifesten les primeres firmes de la crítica mundial, fet que crida l’atenció del director barceloní i no dubte portar-la a l’escenari.

Així que arriba aquest inici de temporada i el Lliure programa el text de Tom Stoppard, un text que esdevindrà clàssic amb el pas del temps, doncs narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel, i son unes cartes entre aquest polític i Milan Kundera la base de tot l’argument, on també es pot seguir l’ història dels conjunts de rock’n’roll del moment, un d’ells utilitzat pel govern de Dubcek, encara sota l’ombra comunista. Tots aquests esdeveniments donen peu a l’acció que serveix per narrar l’historia d’en “Max”, un professor de Cambridge, d’origen txec i comunista convençut, que s’aferra al mite de la doctrina de Marx, mentre al seu voltant es va destruint tot aquest món, amb una perfecta definició d’escenes creades per l’ autor que fa que les dues hores i quaranta minuts de l’espectacle, passin sense que t’adonis del temps transcorregut.

Pel que respecta a l’ interpretació, haig de manifestar que en Lluis Marco, porta a terme una de les millors actuacions del seu historial, creant un “Max” formidable, ple de matisos, amb una seguretat que dona suport a tots els que l’envolten, on hi trobem una encertada i digníssima Rosa Renom, un sobri Pep Torrents, un Joan Carreras que cada dia convenç més com actor i que en aquesta obra està magnífic i una Chantal Aimée, segura de si mateixa i convincent en el seu personatge. De tots els altres i per l’ importància del seu personatge, destaquem a Fèlix Pons, Santi Ricart i Mar Ulldemolins, amb unes notabilíssimes interpretacions, així com Patricia Bargalló, Paula Blanco, Oriol Guinart, Sandra Monclús, Jordi Puig i Alba Pujol, que els vaig trobar perfectes, amb una extraordinària dicció, una seguretat formidable i amb una joventut encomiable per portar endavant una obra que d’una altra forma es podia haver convertit amb un os molt difícil de rossegar.

Encert total pels del Lliure, l’enhorabona per l’Àlex Rigola, felicitats per en Lluis i que tots els joves que l’acompanyen en el repartiment segueixin per aquest camí.

ROCK'N'ROLLde TOM STOPPARD (video de presentació)

direcció ÀLEX RIGOLA

Cia. TEATRE LLIURE
Sala fabià puigserver del 18 de setembre al 19 d’octubre

"Un dia, Mirall trencat, de Mercè Rodoreda", per Jaume Arquè

S’anuncia al Borrás un suposat text de la Rodoreda, escollit entre altres motius per commemorar el seu centenari i això em va moure la curiositat per assistir-hi donat el fet d’haver estat immers en la representació que l’octubre del 2000 es va fer de “UN DIA” al Zorrilla, a càrrec d’ actors i actrius dels elencs amateurs de Badalona, sota la direcció d’en Joan Antón Sánchez i perquè en la representació que es dona al teatre barceloní hi ha una capçalera de repartiment força important, sota la direcció d’en Ricard Salvat i amb col·laboracions com la de Marta Carrasco com a coreògrafa, hi la veritat es que vaig sortir molt decebut pel “pastiche” que vaig veure dalt l’escenari.

Per començar, el text que en Ricard Salvat i en Manuel Molins han fet servir, per ...homenatjar la gran autora...”, segons diu el programa de mà, no es ni el de “UN DIA”, ni el de “MIRALL TRENCAT”, i si han afegit escenes de collita pròpia, realment gratuïtes, la majoria d’elles amb un “despelote” fora de qualsevol lògica i carregant-se escenes de les més boniques, en el seu dia destacades per en Ricard Salvat com de les millors del teatre català contemporani, ho sigui que han fet un flac favor al text original de Mercè Rodoreda, text el de “UN DIA” que ha estat maleït sempre que ha anat a parar a mans comercials i la veritat, es una llàstima.

A la representació hi ha un fet important com es la col·laboració de la ballarina Marta Carrasco, lloada fins l’esgotament dels adjectius, per part de la premsa especialitzada i ella s’ha cuidat de tots el moviments dels actors, així com dels canvis que hi ha entre escena i escena, doncs bé no dubtem en cap moment de la seva qualitat com a ballarina, això si li demanem que no es dediqui més al teatre de text, no hi va haver gens de dinamisme en els canvis i això va allargar la representació innecessariament i va dissenyar una, adiem-ne coreografia, per l’escena del dinar de noces inventat pel “directors-autors”, realment deplorable.

Quan passem al tema de l’escenografia, hi ha escenes molt aconseguides, però hi ha una barreja de cortinatges i aplics corporis que crec que no lliguen, la veritat dona la sensació que algú tenia la mà foradada, sort que aquesta vegada l’empresa es privada.

En quan al tema interpretatiu crec que hi ha dos o tres intèrprets que van entrar al repartiment per recomanació, fet que contrasta amb la qualitat d’altres. Ens van agradar la Rosa Novell i l’Enric Majó; van demostrar la seva qualitat la Rosa Vila, la l’Anna Sahun, l’ Ivan Benet, l’ Araceli Bruch i els tres nens que els hi tocava actuar el divendres. Tots el altres, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Seguí i Carlos Aguilar, molt disciplinats i tots dins el seu personatge.

I com a resum per tancar aquesta crònica cal dir que moltes vegades no hem valorat prou les representacions a càrrec d’actors i actrius de caràcter amateur i crec que puc manifestar la superior qualitat del producte que es va donar al Zorrilla l’Octubre del 2000 al que s’ofereix avui al Borrás.

Els meus imprescindibles

Amb l’arribada de setembre, els teatres de Barcelona i el seu entorn aixequen el teló. La gran majoria d’ells ens fan propostes realment engrescadores, però ja se sap, l’agenda i la butxaca ens obliguen a fer una tria.











Aquí us parlaré dels que jo entenc com els meus imprescindibles o indispensables, és a dir, aquells que faré tots els possibles per no perdre’m. Òbviament, ja he dit, hi ha moltes més propostes interessants, només cal mirar la cartellera. En especial, vull destacar –i deixeu-me que escombri cap a casa- l’excel·lent programació del Teatre Zorrilla de Badalona, que amb el seu director, Joan Anton Sánchez al capdavant, compleix perfectament amb els objectius marcats de creixement de públic, d’atendre a la realitat metropolitana, sense deixar de banda la mirada local ni les diferents arts que s’engloben en el que anomenem arts escèniques, així com els espectacles d’un cert risc cultural. Només li retrec a en Joan Anton que hagi deixat la direcció escènica; ell és un bon director de teatre, amb ofici i intel·ligència, i sóc dels que creuen –i ell ho sap- que ni ell ni el públic ens podem permetre aquest luxe.

I bé, després d’aquests excurs, deixeu-me, ja sí, que us assenyali els espectacles per mi im-pres-cin-di-bles;






















“Café Müller”, de la Companyia Pina Bausch, al Gran Teatre del Liceu. Des que vaig veure les esquinçades imatges inicials d’aquesta coreografia al començament de la pel·lícula d’Almodóvar, “Hable con ella”, he intentat aconseguir un enregistrament de l’obra. M’ha estat impossible. Finalment hi ha la possibilitat de veure-ho, i en directe. Ah, i en aquest espectacle encara es pot veure ballar a Pina Bausch, amb música de Purcell, en un espectacle bell i colpidor alhora. Cal no perdre-s’ho!






“Coral romput”, amb direcció i dramatúrgia de Joan Ollé i música de Toti Soler, al Teatre Zorrilla, es tracta de la posada en escena del poema de Vicent Andrés Estellés, que ja es va poder veure la temporada passada al Teatre Lliure i de la que ja vaig parlar en aquest bloc. Cita obligada. (extracte de 4' d'un assaig a vilawebTV)

“La Casa de Bernarda Alba”, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Núria Espert en el paper principal. Una visió arriscada del text de Lorca a la sala petita del TNC. Tot un repte!








Paso doble”, performance de Miquel Barceló i Josef Nadj, estrenada el juliol de 2006 a Avinyó i que arriba finalment a Barcelona, i del que ja vaig parlar també en aquest bloc. Excepcional!























I per últim, el darrer llibre de Daniel Pennac “Mal de escuela” i la conferència que farà el proper dia 22 de setembre, organitzada per la Fundació Jaume Bofill, a l’auditori del Macba.

És una tria, de mil possibles, però és la meva, la que respon a espectacles molt esperats.

Imatges:
1. Interior del Teatre Zorrilla de Badalona
2. Pina Bausch en un moment de "Café Müller"
3. Fotografia de "Coral romput", de Joan Ollé-Toti Soler
4. Barceló i Nadj en acció a "Paso doble".
5. Fotografia de Daniel Pennac.

"I els actors i actrius què?", per Jaume Arqué

De sempre, el que més m’atrau de qualsevol publicació es l’apartat de cròniques i critiques teatrals. Projectes, estrenes, com ho han fet els actors, com ha solucionat el desenvolupament de l’obra el director, etc. etc.

Com jo, suposo que hi ha centenars de lectors que fan aquest exercici de llegir aquestes pàgines.
Aquests darrers temps vinc notant dia darrera dia, un nou tipus de critica o comentari de les obres i és per això que vull dir la meva.

Avui he llegit els projectes de programació per la propera temporada de dues sales alternatives del teatre barceloní. El tema ocupa cinc columnes d’una pàgina que està escrita a sis columnes, amb una fotografia inclosa. L’anàlisi dels projectes es completa, es parla de la preocupació per l’ocupació de la sala, del to de la programació, de les programacions de les ultimes dues temporades, dels preus teatrals, de les estadístiques d’ocupació, d’uns cicles, de la direcció artística de la sala, de textos, de l’adaptació de textos estrangers, dels arguments dels textos, de directors, de muntatges, en fi un article completíssim, fins a cert punt.

A més a més, dins el contingut d’aquest article hi ha una referència especial a la propera estrena que es veurà fins el dia 14, on es fa un anàlisis força complert del text, de l’argument, qui el va editar, la música i del treball del director per lligar “ACTORS” i música.

Després de llegir els dos articles de la pàgina, que fan referència a dues sales alternatives de Barcelona, hem dona com a resultat que pel que respecte als “ACTORS”, si han dedicat 4 línees d’una columna, en total 12 paraules.

Senyors empresaris, programadors, “managers”, representants i tants d’altres que viviu del i pel Teatre, no creieu que els ACTORS I ACTRIUS haurien de ser el centre de qualsevol estrena o de qualsevol projecte teatral ?. Si bé autor, director, escenògraf, etc., poden parir un projecte il·lusionant , els que l’han de fer arribar al públic, que es el que paga, son ells, els ACTORS i les ACTRIUS, que sense cap mena de dubte si son d’aquells que surten per la “tele”, ompliran l’aforament de la sala.

Crec que quan es pensa en una obra de teatre també s’està pensant amb un seguit d’actrius i actors per portar-la a l’escena o és que es comença la casa per la teulada.

Per això estic convençut que s’ha de procurar donar la màxima importància als “ACTORS”, des de bon principi, des de els primers plaers d’engendrar un projecte fins als dolors del part teatral.

De ben segur que el director artístic de les sales, quan fan una programació el que primer busca és un director per cada obra i aquest, en funció de l’obra a representar, proposarà la llista d’actors i actrius que seran els qui amb la seva professionalitat faran tot el treball de quins han quedat darrera les cortines.

Per tant senyores i senyors que escriviu de Teatre, doneu al ACTORS i les ACTRIUS, la importància que es mereixen, doncs d’ells es la màxima responsabilitat d’una representació.

Finals d'Estiu

Sóc dels que creu que quan no es té res a dir és millor guardar silenci. Per això, el meu silenci estiuenc. Entre les notícies previsibles –el Jocs Olímpics i la no proposta de finançament- i les esgarrifosament imprevisibles –l’accident del 20 d’agost a Barajas-, m’he quedat mut, sense paraules...i sense esma.

Avui, com vaig fer al començament de l’estiu, faré un repàs d’alguns temes (no tots, ni necessàriament els més importants) que m’han cridat l’atenció aquests dies. L’exposició no té cap més ordre que l’atzar amb el que se m’acudeixen.

El Festival de Bayreuth ha tancat portes i quan tothom donava per segur que l’acord entre les dues filles de l’ancià Wolfgang Wagner –Katharina i Eva- asseguraven un relleu pacífic i bicèfal al capdavant del festival, apareix en escena (mai millor dit) Nike, de 63 anys com Eva, filla de Wieland –germà mort de Wolfgang- i Directora del Festival de Weimar, amb pretensions de dirigir Bayreuth. I, a més, no ho fa sola; ve acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier, actual director de l’Opera National de París i proper director de la New York City Opera i tota una autoritat en el món operístic. El culebrot ens l'explica molt bé Juan Àngel Vela del Campo a El País de 29 d’agost i, tal com ell diu, “la elección se presenta apasionante”.

Sobre com veu Gérard Mortier l’òpera avui i les diferències de percepció entre EUA i Europa és molt recomanable l’entrevista al Babelia de dissabte 30 d’agost.














M’informen que la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al Museu Guggenheim de Bilbao (produïda per la Tate Modern i que no viatjarà a Barcelona, però sí al Museu Serralves de Porto i al Reina Sofía de Madrid) no quadra amb el catàleg. Sembla que a Bilbao no es mostren totes les obres que la Tate va aconseguir aplegar. És una retrospectiva “amputada”, suposo que degut al relatiu poc espai expositiu que té el Guggenheim (segons afirma Iñaki Esteban a “El efecto Guggenheim”, Anagrama 2007, l’espai expositiu es va veure reduït dels 33.000 m2 previstos als 22.000 m2 actuals, degut a les negociacions polítiques que la posada en marxa del Museu va comportar). Tot plegat, una llàstima, perquè malgrat que segurament el pensament de Juan Muñoz es pot resseguir sense aquestes obres, és una pena que no es pugui apreciar l’exposició en la seva integritat.

Pel que fa a la Xina dels Jocs Olímpics, sembla que un èxit l’organització (amb manipulacions televisives incloses) i un “stand by” –sent generosos- pel que respecta a l’obertura política del règim polític. Molt recomanables els articles de Manel Ollé i de Carles Prado-Fonts, sobre l’evolució històrica de Xina i la literatura xinesa contemporània, respectivament, a la revista “L’Avenç”, núm. 337, de juliol-agost de 2008. De l’article de Prado-Fonts extrec el següent poema d’un dels representants de l’anomenada poesia obscura (o boirosa), Gu Cheng (1956-1993):

“Bombolles (1980)

Dues petites bombolles lliures
S’alcen des de les profunditats de la mar dels somnis...
Una boira metàl·lica, densa i somorta.
Es dispersa enmig d’una brisa suau.
Jo, com un infant.
T’estiro fot mentre t’esvaeixes a poc a poc.
Inútilment vull fer que la bombolla de l’esperança
Torni a la terra de la realitat.”

A això només cal afegir les albades a la Ciutat Prohibida retransmeses per TV1 a la 2 de la matinada de cada dia. Una passada visual!!!

Seguint amb aquestes notes exòtiques i per trencar el nostre eurocentrisme –del que ja he parlat alguna altra vegada- recomano ferventment la novel·la “Un cor aixanti”, de Jordi Tomás, Proa 2008. Enganxa des de la primera línia i no es pot deixar fins la darrera. Trobareu misteri, l’explicació apassionada d’una partitura –recordareu “Bleu” de Kieslowski i a Emmanuelle Beart ensenyant-nos com composava la partitura-, una lliçó d’història i d’humanitat. Vaja, que com em van dir a mi, no us la podeu perdre!

I per acabar coses agradables que ens esperen en aquesta rentrée:

La nova novel·la de Paul Auster, “Un hombre en la oscuridad”

L’exposició “L'escola Yi: trenta anys d’art abstracte xinès”, a CaixaForum fins al 21 de setembre. Última oportunitat de veure-la a Barcelona per als que no l’hem vista encara, com jo.

La pel·lícula “Hace mucho que te quiero” (Il y a longtemps que je t'aime), dirigida per l’escriptor francés, Philippe Claudel i interpretada per la meva admirada Kristin Scott-Thomas. Per cert, que a l'anunci dels diaris s’han equivocat i han barrejat al cartell els dos noms, de tal forma que la pel·lícula està interpretada per KRISTIN PHILIPPE CLAUDEL, detall que segurament encantarà a la Bargalló.













Apa, bona tornada a la feina i a seguir gaudint de la vida!

Imatges:

1. Fotografía de Gerard Mortier. Manuel Escalera, El País
2. Fotografía de l'obra "Many Times", de Juan Muñoz, 1999.
3. Portada del llibre "Un cor aixanti", de Jordi Tomàs. Coberta de Serifa/A. Iraita
4. Cartel promocional original del film "Hace mucho que te quiero", sense l'errada
5. Anunci del cartel promcional del film "Hace mucho que te quiero", amb l'errada.