25 de desembre 2008

Anthony & the Johnsons i el butoh











He de reconèixer que des que vaig descobrir i apassionar-me pel "butoh" no deixo de sorprendre’m de la quantitat de gent que li agrada i ho segueix. A vegades tinc la sensació de que arribo tard a tot arreu, encara que me n’alegro d’arribar-hi almenys.

Ara he descobert que el líder de “Anthony & the Johnsons”, Anthony Hegarty, és un seguidor incondicional de Kazuo Ohno, un dels fundadors del butoh. A la portada del seu tercer disc, “The crying light”, que surt ara a la venda, hi ha un retrat de Ohno (fotografiat al 1977 i que aqui es mostra), a l’igual que ja va fer en el seu anterior disc, “Another world”.

En paraules d’Anthony: “El vaig veure en una actuació en la que cada gest personificava la divinitat del nen i de la dona”. Parla d’Ohno o d’ell mateix?



Videoclip de "Another world", de Antohny & the johnsons.

21 de desembre 2008

El piano enfonsat de Portabella (III)




Com s’acostuma a dir, “no hay dos sin tres”, i la història del piano enfonsat a “El silenci abans de Bach”, el film de Pere Portabella del que ja us he parlat dues vegades, havia d’acabar tancant el cercle i parlant directament amb el director. És a dir, tornant a l’origen.

L’ocasió, el passat 13 de desembre, a l'acte de l’aniversari d’Antoni Tàpies –acte dels que us parlaré properament-, vaig poder parlar uns minuts amb en Pere Portabella de la ja famosa escena i em va reconèixer que sí, que Carles Santos el va portar a Badalona a comprar pianos, a 30 euros, va dir ell. Bé, el preu balla una mica segons la versió, però el fet no: els pianos que Santos destrossa i que Portabella va enfonsar són comprats a Badalona, al barri de Llefià, concretament. Òbviament vaig pensar en tornar a la seu de l’empresa per veure els pianos i tota la infrastructura.

Curiosament, mentre aquesta conversa tenia lloc, en Carles Santos cremava 12 pianos en una instal·lació efímera ("Els pianos d'en Guino") a Agramunt, en homenatge a Josep Guinovart, en el primer aniversari de la seva mort.

És curiosa la vida. L’escena d’una pel·lícula m’ha dut a relacionar-me, d’una forma o una altra (Six Graus de separació?) amb Pere Portabella, Carles Santos, Antoni Tàpies i Josep Guinovart. I d’aquests dos últims, i d'en Brossa -que el proper 30 de desembre farà 10 anys de la seva mort-, naixerà una altra història que us explicaré un altre dia. Me la va explicar algú que mirava per internet l'homenatge a Tàpies i havia d'haver estat a Agramunt...

P.S.: Pere Portabella exposa la seva obra al Museu de l'Empordà.

Imatges:
1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella
2. Cartell de l'Homenatge a Guinovart a Agramunt.
3. Instal·lació "Els pianos d'en Guino", de Carles Santos

12 de desembre 2008

Felicitats Antoni Tàpies!




Demà l'Antoni Tàpies celebra els seus primers 85 anys. Ja sabeu que un grup d'amics li ha editat un llibre amb una selecció dels seus escrits que es presentarà demà al FAD. Mentre arriba el moment, vull felicitar-lo des d'aquí. He donat moltes voltes a com fer-ho. Vaig demanar a l'excel·lent fotògrafa i artista, Fiona Morrison, si podia penjar una de les fotos que li va fer a Tàpies per la seva exposició "Un lloc especial" . Em va dir que sí. Gràcies, Fiona, per la teva generositat!

Però és que el meu fill Pau, de 6 anys, dissabte passat va decidir fer un dibuix a Tàpies en motiu del seu aniversari. Va agafar témpera de color marró i va fer la creu i alguns tocs més d'aquest color, per després amb diferents pinzells fer "dripping", com li agrada dir a ell. El resultat m'ha agradat tant que no he pogut resistir la temptació de penjar-lo aquí, tot desitjant moltes felicitats, jo i en Pau, a l'Antoni Tàpies.
P.S.: Prometo posar una imatge millor que aquestes que mostro ara.

08 de desembre 2008

El Premis Turner i Tracey Emin





Aquests dies han coincidit la primera exposició a Espanya de Tracey Emin, finalista del premi Turner del 1999 i la concessió del Premi Turner d’enguany (i van 24) que ha recaigut en l'artista britànic Mark Leckey, amb la seva obra “Industrial Light & Magic”.

El premi Turner va néixer al 1984 per reforçar la presència de la Tate Gallery dins l’art contemporani. Al començament es va anar concedint als artistes més clàssics, fins que amb l’arribada de Nicholas Serota a la Tate, el premi va llançar-se a terrenys, diguem-ne, més arriscats. Actualment el premi està dotat amb una quantitat de prop de 30.000 euros i és un bona carta de presentació per artistes novells. Entre els seus guanyadors cèlebres s'hi troba Damien Hirst enfant terrible de l’art actual- que el va guanyar l’any 1995 amb una vaca disseccionada i submergida en formol.












El mateix artista que ha realitzat una calavera amb diamants o una subhasta de la seva obra sense l’intermediació de cap galeria.

D'ell, Tàpies recentment ha dit:

“No m’interessa gens. Que es digui que aquesta calavera és art em fa riure. Que faci el que vulgui.”

I és que molts dels artistes guanyadors del Turner competeixen avui amb actors i famosos per ocupar espais a les pàgines de la vida social. Com diu Maria Corral, exdirectora del Reina Sofía i membre del jurat del Turner del 1991

“ a vegades es premia un artista només perquè fa soroll”.

Enguany, el guanyador, Mark Leckey, ha presentat una obra que barreja cinema, escultura i música, i que mostra la seva obsessió per un personatge clàssic del cinema animat: Fèlix el Gat!L’obra és un cant al cinema d’animació i a la cultura popular en la que un altre personatge de còmic, Homer Simpson, també té el seu portagonisme.

Com diu un comentarista de El País:

“No hay que asustarse. Como público, usted sólo tiene que terminar de leer esta pieza para saber que esta vez el arte actual va de Félix el Gato y de Homer Simpsom”.

I parlant del Turner, al CAC de Màlaga ha desembarcat Tracey Emin, finalista l’any 1999 com ja he dit, per la seva obra “My Bed”, una instal·lació del seu llit en la que l’artista assegura que va passar setmanes de depressió i alcohol després d’un avortament. Hi ha burilles, preservatius, tampax usats o roba interior tacada de sang. No va guanyar, però els seus caixet i popularitat van pujar com l’escuma. És una representant dels joves artistes britànics (YBA) dels anys ’90 (juntament amb Hirst).


També va crear una altra instal·lació. Una tenda de campanya en la que a dins hi havia escrit els noms de més d'un centenar d'homes amb els que havia anat al llit (familiars i amics inclosos, perquè també dormia, eh?). Els que volien llegir els noms no tenien més remei que entrar-hi arrossegant-se. Aquesta instal·lació es va destruir al 2004 en l'indendi d'un magatzem d'obres d'art.

Emin és sinònim d'escàndol. Mes d'un crític britànic l'acusa de comercialitzar amb els seus traumes juvenils, mentre que altres com Julian Schnabel, l'enalteixen contínuament.


Tracey Emin ja va tornar a escandalitzar aquest estiu amb una exposició comissariada per ella mateixa a la Royal Academy of Arts de Londres i ja veurem quin record deixa a Màlaga.

He de reconèixer que personatges com Emin desperten la meva curiositat, però no deixen de ser, segons la meva opinió, invents mediàtics, que no aporten cap sentiment, ni cap reflexió i que segurament no deixaran cap petjada en la història de l’art.

I estiguem a l’aguait, perquè un excés ve seguit d'un altre excés, i així fins al paroxisme. A Tracey Emin ja li ha sortit una competidora més jove, més radical i més mediàtica: Sarah Maples. (i el seu "Burka Chic", entre altres obres)

El que deia, "èpater pour èpater!"



Imatges:
1. Fotografia de "Industrial light & Magic", de Mark Leckey
2. La vaca en formol de Hirst
3. Damien Hirst i la seva caravel·la de diamants
4. My Bed, de Tracey Emin
5. La tenda de campanya, de Tracey Emin

02 de desembre 2008

85è aniversari, "Tapies escriu"

Beth Galí, presidenta del FAD
i
Jordi Carrió, Marc Cuixart i Enric Satué, promotors de l’edició,
us conviden a la presentació del llibre

“Tàpies escriu”


i a l’acte ciutadà d’homenatge a Antoni Tàpies
que, amb motiu del seu 85è aniversari,
es durà a terme
el mateix dissabte 13 de desembre de 2008 a les 12 hores del migdia
al Convent dels Àngels,
seu del Foment de les Arts i del Disseny.


Parlaments:
Beth Galí, Jordi Carrió, D. Sam Abrams i Manolo Borja-Villel.
Lectura:
Jordi Boixaderas diu Antoni Tàpies


“Tàpies escriu”
Edició de bibliòfil de 99 exemplars, setanta de destinats a la subscripció i a la venda.
Autors: D. Sam Abrams, del text “Tàpies escriu” i de la tria de textos dels 7 llibres de Tàpies. Antoni Llena, Soledad Sevilla, Manel Esclusa, Pere Formiguera, Joan Fontcuberta i Eulàlia Valldosera, de les respectives obres plàstiques originals, signades i numerades. Enric Satué, del disseny.
La informació sobre l’edició i la subscripció es troba a
http://www.tapiesescriu.cat/
La subscripció es manté oberta fins el mateix dia 13 de desembre de 2008.

Els organitzadors posem a disposició de les persones interessades en difondre l’acte un dossier informatiu que es troba a http://www.tapiesescriu.cat/. No s’ha previst roda de premsa prèvia. L’acte estarà obert als mitjans de comunicació. Aquells mitjans que desitgin contactar amb els autors i els promotors del llibre i de l’acte amb antelació, poden posar-se en contacte amb Cristina Gosálvez o Arnau Horta, del Departament de Premsa del FAD, trucant al telèfon 934 437 520 o enviant un missatge a cgosalvez@fadweb.org.


L’acte serà retransmès en directe per la pàgina web del FAD, en col·laboració amb Films 59 - Pere Portabella. En un espai preparat a l’efecte, les persones que vulguin deixar constància de la seva estimació per Antoni Tàpies, ho podran fer a través d’un "videomaton". L’espai restarà obert de les onze del matí a dos quarts de tres de la tarda excepte en el transcurs dels parlaments i la lectura.

···
Molt important: per tal de garantir el bon funcionament de l’acte és imprescindible la inscripció prèvia de les persones que tinguin intenció d’assistir-hi, trucant a Ester Camprubí al telèfon del FAD 934 437 520 de dilluns a divendres de les 9:00 a les 19:00 hores, o enviant un missatge a info@fadweb.org.

01 de desembre 2008

Joan Baptista Humet, in memoriam

"...y lentamente amaneció"
("Clara", Joan Baptista Humet)











Feia temps que no sentia parlar de tu. Vas tenir un gran èxit als anys 80 –aquella “Clara” que representava a tants que lluitaven contra la xacra de les drogues- i després d’un parell d’èxits més, et vas esfumar. Crec que més tard vas treure algun disc en català; bé, no ho sé del cert...

El que sí que sé és que en la senzillesa de les teves cançons, en el seu optimisme formal, s’amagaven grans veritats. Recordo que “Hay que vivir” em va acompanyar durant la campanya en el referèndum de l’OTAN l'any1986; cantaves, avui més que mai vigent:

“Al sueño americano/ se le ha ido las manos/ y ya no tiene nada que ofrecer/ sólo esperar a ver si cede,/ la gran bola de nieve/ que se levanta por doquier..
Habrá que demoler barreras,/ crear nuevas maneras/ y alzar otra verdad./ Desempolvar viejas creencias/ que hablaban en esencia/ sobre la simplicidad. /Darles a nuestros hijos,/ el credo y el hechizo/ del alba y el rescoldo/ en el hogar./ Y si aún nos queda algo de tiempo, /poner la cara al viento/ y aventurarnos a soñar."

I avui has marxat. Fa poc vaig saber de la teva greu malaltia, però pensava que la batalla no estava perduda –tu, jo i tants altres no donem mai una batalla per perduda, per difícil que sigui la situació, oi?- i pensava anar al teu homenatge el proper dia 16 al TNC. Però avui has marxat, de forma discreta, senzilla, irremediablement humana...
... i sento el teu xiulet de comiat!