28 de setembre 2008

I ara, Uclés a París!



Finalment ha arribat el dia en que Josep Uclés mostri la seva obra berlinesa. I ho fa des del 25 de setembre al 31 d’octubre a la Kiron Galerie de Paris, sota el títol “Del matí a la nit”, que correspon a un quadre de 2x6 metres exposats al fòrum de la mateixa galeria. L’exposició compta també amb les fotografies de Fiona Morrison realitzades en ple procés creatiu al taller d’Uclés a Berlín; així com “Figure-toi”, obres sobre paper que mostren les convergències i diferències entre Josep Uclés i Jean-Luc Guérin.

M’agradaria poder-me acostar a París a veure l’exposició d’Uclés, d’indubtable qualitat i interès, en contraposició amb les tonteries que Jeff Koons ha muntat a Versalles amb l'única finalitat d’èpater. Per desgràcia per a ell, la societat parisenca ja està prou cansada de les tonteries del seu Primer Ministre com per atendre les d’un forani.
Imatges:
Uclés al seu atelier de Berlín, per Fiona Morrison.
"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)
"Sense títol", de Josep Uclés (tècnica mixta sobre paper, 2007)
"The way", de Jean-Luc Guérin (tècnica mixta sobre paper, 2008)
"Uclés aux nuages", de Fiona Morrison.

27 de setembre 2008

"Rock'n'Roll, de Tom Stoppard", per Jaume Arqué















Atenció !!, teatre de qualitat al Lliure. Aquest cop Àlex Rigola ha clavat el clau fins a la cabota: ha encertat amb el text, amb l’escenografia -obra d’en Max Glaenzel-, amb la realització i amb el repartiment escollit. I com resultat s’ha aconseguit una excel·lent representació amb regust a Lliure d’abans, el de Gràcia.

Tom Stoppard, l’autor del text es un home nascut a Zlín (Txecoslovàquia), amb el nom de Tomas Straussler, l’any 1937 i poc després els seus pares es veuen obligats a emigrar a Singapur pel seu origen jueu, exactament el dia 15 de març de 1939, el dia de la invasió nazi a Txecoslovàquia, i és l’any 1946 quant després de morir el pare, la seva mare es casa amb el Mayor Kenneth Stoppard, que li dona el cognom i s’estableixen definitivament al Regne Unit. Amb l’estrena de “Rosencrantz i Guilderstren han mort”, l’any 1967, comencen els seus èxits en el teatre mantenint una creixent productivitat. També entra amb èxit al món dels guionistes de televisió i cine, amb pel·lícules tant destacades com “Brazil”, “Shakespeare in love”, “Star Wars III”, “La casa Rusia”, “El imperio del sol”,etc. L’any 2006 arriba l’estrena de “ROCK’N’ROLL” i arreu del món on es representa triomfa, com així ho manifesten les primeres firmes de la crítica mundial, fet que crida l’atenció del director barceloní i no dubte portar-la a l’escenari.

Així que arriba aquest inici de temporada i el Lliure programa el text de Tom Stoppard, un text que esdevindrà clàssic amb el pas del temps, doncs narra l’historia de Txecoslovàquia des de la primavera de Praga, fins a la caiguda del mur de Berlín, passant pels governs de Gustáv Husák, Alexander Dubcek i Vàclav Havel, i son unes cartes entre aquest polític i Milan Kundera la base de tot l’argument, on també es pot seguir l’ història dels conjunts de rock’n’roll del moment, un d’ells utilitzat pel govern de Dubcek, encara sota l’ombra comunista. Tots aquests esdeveniments donen peu a l’acció que serveix per narrar l’historia d’en “Max”, un professor de Cambridge, d’origen txec i comunista convençut, que s’aferra al mite de la doctrina de Marx, mentre al seu voltant es va destruint tot aquest món, amb una perfecta definició d’escenes creades per l’ autor que fa que les dues hores i quaranta minuts de l’espectacle, passin sense que t’adonis del temps transcorregut.

Pel que respecta a l’ interpretació, haig de manifestar que en Lluis Marco, porta a terme una de les millors actuacions del seu historial, creant un “Max” formidable, ple de matisos, amb una seguretat que dona suport a tots els que l’envolten, on hi trobem una encertada i digníssima Rosa Renom, un sobri Pep Torrents, un Joan Carreras que cada dia convenç més com actor i que en aquesta obra està magnífic i una Chantal Aimée, segura de si mateixa i convincent en el seu personatge. De tots els altres i per l’ importància del seu personatge, destaquem a Fèlix Pons, Santi Ricart i Mar Ulldemolins, amb unes notabilíssimes interpretacions, així com Patricia Bargalló, Paula Blanco, Oriol Guinart, Sandra Monclús, Jordi Puig i Alba Pujol, que els vaig trobar perfectes, amb una extraordinària dicció, una seguretat formidable i amb una joventut encomiable per portar endavant una obra que d’una altra forma es podia haver convertit amb un os molt difícil de rossegar.

Encert total pels del Lliure, l’enhorabona per l’Àlex Rigola, felicitats per en Lluis i que tots els joves que l’acompanyen en el repartiment segueixin per aquest camí.


ROCK'N'ROLLde TOM STOPPARD (video de presentació)
direcció ÀLEX RIGOLA
Cia. TEATRE LLIURE
Sala fabià puigserver del 18 de setembre al 19 d’octubre


19 de setembre 2008

"Un dia, Mirall trencat, de Mercè Rodoreda", per Jaume Arquè



S’anuncia al Borrás un suposat text de la Rodoreda, escollit entre altres motius per commemorar el seu centenari i això em va moure la curiositat per assistir-hi donat el fet d’haver estat immers en la representació que l’octubre del 2000 es va fer de “UN DIA” al Zorrilla, a càrrec d’ actors i actrius dels elencs amateurs de Badalona, sota la direcció d’en Joan Antón Sánchez i perquè en la representació que es dona al teatre barceloní hi ha una capçalera de repartiment força important, sota la direcció d’en Ricard Salvat i amb col·laboracions com la de Marta Carrasco com a coreògrafa, hi la veritat es que vaig sortir molt decebut pel “pastiche” que vaig veure dalt l’escenari.

Per començar, el text que en Ricard Salvat i en Manuel Molins han fet servir, per ...homenatjar la gran autora...”, segons diu el programa de mà, no es ni el de “UN DIA”, ni el de “MIRALL TRENCAT”, i si han afegit escenes de collita pròpia, realment gratuïtes, la majoria d’elles amb un “despelote” fora de qualsevol lògica i carregant-se escenes de les més boniques, en el seu dia destacades per en Ricard Salvat com de les millors del teatre català contemporani, ho sigui que han fet un flac favor al text original de Mercè Rodoreda, text el de “UN DIA” que ha estat maleït sempre que ha anat a parar a mans comercials i la veritat, es una llàstima.

A la representació hi ha un fet important com es la col·laboració de la ballarina Marta Carrasco, lloada fins l’esgotament dels adjectius, per part de la premsa especialitzada i ella s’ha cuidat de tots el moviments dels actors, així com dels canvis que hi ha entre escena i escena, doncs bé no dubtem en cap moment de la seva qualitat com a ballarina, això si li demanem que no es dediqui més al teatre de text, no hi va haver gens de dinamisme en els canvis i això va allargar la representació innecessariament i va dissenyar una, adiem-ne coreografia, per l’escena del dinar de noces inventat pel “directors-autors”, realment deplorable.
Quan passem al tema de l’escenografia, hi ha escenes molt aconseguides, però hi ha una barreja de cortinatges i aplics corporis que crec que no lliguen, la veritat dona la sensació que algú tenia la mà foradada, sort que aquesta vegada l’empresa es privada.
En quan al tema interpretatiu crec que hi ha dos o tres intèrprets que van entrar al repartiment per recomanació, fet que contrasta amb la qualitat d’altres. Ens van agradar la Rosa Novell i l’Enric Majó; van demostrar la seva qualitat la Rosa Vila, la l’Anna Sahun, l’ Ivan Benet, l’ Araceli Bruch i els tres nens que els hi tocava actuar el divendres. Tots el altres, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Seguí i Carlos Aguilar, molt disciplinats i tots dins el seu personatge.

I com a resum per tancar aquesta crònica cal dir que moltes vegades no hem valorat prou les representacions a càrrec d’actors i actrius de caràcter amateur i crec que puc manifestar la superior qualitat del producte que es va donar al Zorrilla l’Octubre del 2000 al que s’ofereix avui al Borrás.

09 de setembre 2008

Els meus imprescindibles

Amb l’arribada de setembre, els teatres de Barcelona i el seu entorn aixequen el teló. La gran majoria d’ells ens fan propostes realment engrescadores, però ja se sap, l’agenda i la butxaca ens obliguen a fer una tria.











Aquí us parlaré dels que jo entenc com els meus imprescindibles o indispensables, és a dir, aquells que faré tots els possibles per no perdre’m. Òbviament, ja he dit, hi ha moltes més propostes interessants, només cal mirar la cartellera. En especial, vull destacar –i deixeu-me que escombri cap a casa- l’excel·lent programació del Teatre Zorrilla de Badalona, que amb el seu director, Joan Anton Sánchez al capdavant, compleix perfectament amb els objectius marcats de creixement de públic, d’atendre a la realitat metropolitana, sense deixar de banda la mirada local ni les diferents arts que s’engloben en el que anomenem arts escèniques, així com els espectacles d’un cert risc cultural. Només li retrec a en Joan Anton que hagi deixat la direcció escènica; ell és un bon director de teatre, amb ofici i intel·ligència, i sóc dels que creuen –i ell ho sap- que ni ell ni el públic ens podem permetre aquest luxe.

I bé, després d’aquests excurs, deixeu-me, ja sí, que us assenyali els espectacles per mi im-pres-cin-di-bles;






















“Café Müller”, de la Companyia Pina Bausch, al Gran Teatre del Liceu. Des que vaig veure les esquinçades imatges inicials d’aquesta coreografia al començament de la pel·lícula d’Almodóvar, “Hable con ella”, he intentat aconseguir un enregistrament de l’obra. M’ha estat impossible. Finalment hi ha la possibilitat de veure-ho, i en directe. Ah, i en aquest espectacle encara es pot veure ballar a Pina Bausch, amb música de Purcell, en un espectacle bell i colpidor alhora. Cal no perdre-s’ho!






“Coral romput”, amb direcció i dramatúrgia de Joan Ollé i música de Toti Soler, al Teatre Zorrilla, es tracta de la posada en escena del poema de Vicent Andrés Estellés, que ja es va poder veure la temporada passada al Teatre Lliure i de la que ja vaig parlar en aquest bloc. Cita obligada. (extracte de 4' d'un assaig a vilawebTV)

“La Casa de Bernarda Alba”, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Núria Espert en el paper principal. Una visió arriscada del text de Lorca a la sala petita del TNC. Tot un repte!








Paso doble”, performance de Miquel Barceló i Josef Nadj, estrenada el juliol de 2006 a Avinyó i que arriba finalment a Barcelona, i del que ja vaig parlar també en aquest bloc. Excepcional!























I per últim, el darrer llibre de Daniel Pennac “Mal de escuela” i la conferència que farà el proper dia 22 de setembre, organitzada per la Fundació Jaume Bofill, a l’auditori del Macba.

És una tria, de mil possibles, però és la meva, la que respon a espectacles molt esperats.

Imatges:
1. Interior del Teatre Zorrilla de Badalona
2. Pina Bausch en un moment de "Café Müller"
3. Fotografia de "Coral romput", de Joan Ollé-Toti Soler
4. Barceló i Nadj en acció a "Paso doble".
5. Fotografia de Daniel Pennac.


07 de setembre 2008

"I els actors i actrius què?", per Jaume Arqué



De sempre, el que més m’atrau de qualsevol publicació es l’apartat de cròniques i critiques teatrals. Projectes, estrenes, com ho han fet els actors, com ha solucionat el desenvolupament de l’obra el director, etc. etc.


Com jo, suposo que hi ha centenars de lectors que fan aquest exercici de llegir aquestes pàgines.
Aquests darrers temps vinc notant dia darrera dia, un nou tipus de critica o comentari de les obres i és per això que vull dir la meva.


Avui he llegit els projectes de programació per la propera temporada de dues sales alternatives del teatre barceloní. El tema ocupa cinc columnes d’una pàgina que està escrita a sis columnes, amb una fotografia inclosa. L’anàlisi dels projectes es completa, es parla de la preocupació per l’ocupació de la sala, del to de la programació, de les programacions de les ultimes dues temporades, dels preus teatrals, de les estadístiques d’ocupació, d’uns cicles, de la direcció artística de la sala, de textos, de l’adaptació de textos estrangers, dels arguments dels textos, de directors, de muntatges, en fi un article completíssim, fins a cert punt.


A més a més, dins el contingut d’aquest article hi ha una referència especial a la propera estrena que es veurà fins el dia 14, on es fa un anàlisis força complert del text, de l’argument, qui el va editar, la música i del treball del director per lligar “ACTORS” i música.


Després de llegir els dos articles de la pàgina, que fan referència a dues sales alternatives de Barcelona, hem dona com a resultat que pel que respecte als “ACTORS”, si han dedicat 4 línees d’una columna, en total 12 paraules.


Senyors empresaris, programadors, “managers”, representants i tants d’altres que viviu del i pel Teatre, no creieu que els ACTORS I ACTRIUS haurien de ser el centre de qualsevol estrena o de qualsevol projecte teatral ?. Si bé autor, director, escenògraf, etc., poden parir un projecte il·lusionant , els que l’han de fer arribar al públic, que es el que paga, son ells, els ACTORS i les ACTRIUS, que sense cap mena de dubte si son d’aquells que surten per la “tele”, ompliran l’aforament de la sala.


Crec que quan es pensa en una obra de teatre també s’està pensant amb un seguit d’actrius i actors per portar-la a l’escena o és que es comença la casa per la teulada.


Per això estic convençut que s’ha de procurar donar la màxima importància als “ACTORS”, des de bon principi, des de els primers plaers d’engendrar un projecte fins als dolors del part teatral.

De ben segur que el director artístic de les sales, quan fan una programació el que primer busca és un director per cada obra i aquest, en funció de l’obra a representar, proposarà la llista d’actors i actrius que seran els qui amb la seva professionalitat faran tot el treball de quins han quedat darrera les cortines.


Per tant senyores i senyors que escriviu de Teatre, doneu al ACTORS i les ACTRIUS, la importància que es mereixen, doncs d’ells es la màxima responsabilitat d’una representació.