Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris social. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris social. Mostrar tots els missatges

09 de gener 2009

Uclés honora Martin Luther King als EUA

Fa uns dies que, via correu electrònic, em va arribar la següent invitació:



I HAVE A DREAM

ITINERANT EXHIBITION TO HONORING
MARTIN LUTHER KING

Inauguration on January 21, 2009 in New York

Itinerary: New York, Memphis, Atlanta, Montgomery, Chicago.

Between others the artists international: Louise Bourgeois, Richard Hamilton, Kcho, M.Puryear, Josep Uclés,....

Between others the international writers: W.J. Granger, Federico Mayor Zaragoza, Mohamed Elbaradei, Luis Rojas Marcos, Peter N. Carrol,..

Òbviament no assistiré a la inauguració el 21 de gener a Nova York (ja m'agradaria!!), però m'ha fet recordar que enguany (exactament el 15 de gener) es compleixen - a més dels 40 del "Bed-in" de John & Yoko- els 80 anys del naixement de Martin Luther King, sense el que segurament no existiria la cerimònia de presa de possessió com a primer President negre dels EUA de Barack Obama, el proper dia 20 de gener. Un llarg camí comença amb un petit pas i Luther King va trepitjar fort, des de la desobediència civil i la no violència, per aconseguir els drets civils pels negres del seu país. El seu mític discurs "I have a dream" ("Tinc un somni"), dóna títol a l'exposició, que serà itinerant pels EUA.

Un altre fet a assenyalar, i que ens ha de fer especialment feliços i sentir-nos-en orgullosos, és la selecció de l'artista badaloní, Josep Uclés, cada vegada més valorat i reclamat internacionalment.


En Josep sempre ha estat un artista compromès amb un món més just, igual i solidari; temàtica que es pot apreciar a la seva obra des d'una mirada, a vegades irònica, i gairebé sempre onírica, com en l'obra que ha cedit per l'exposició en honor a Martin Luther King (i que acompanya al text de la invitació).

La nostra obligació és continuar lluitant per aconseguir els somnis de pau, justicia, igualtat i solidaritat!!

Fragment de "I have a dream", discurs pronunciat el 28 d'agost de 1963 des de les escales del Monument a Lincoln durant la Marxa pel treball i la libertat a Washington.

Contingut íntegre en castellà.


04 de gener 2009

902, Hilton, Àmsterdam










Una notícia al diari que deia “Halladas en Ámsterdam fotos inéditas de la luna de miel pacifista de John Lennon y Yoko Ono en 1969” i el documental d’Sputnik al C33 sobre els discos de Jonh i Yoko amb la Plastic Ono Band, m’han fet posar d’actualitat a aquesta parella i reflexionar sobre els prejudicis que jo i molt altres hem tingut durant dècades sobre aquesta relació, i en especial, sobre la suposada nefasta influència de Yoko Ono en John Lennon.

De fet, en el món de l’art aquestes “parelles tortuoses” han estat sempre més que presents. Un clàssic, Alma Mahler li va dir a Oskar Kokoschska que no seria seva fins que no creés una obra mestra i aquest va fer “La núvia del vent”; en ser abandonat més tard, es va fer construir una rèplica exacta d’Alma que passejava per tota Viena. Més recentment, i ja parlant de rock, ens trobem amb Kurt Cobain i Courtney Love -a la que també se li atribueixen tots el mals de Cobain i la desaparició de “Nirvana”- o Sid Vicious i Nancy Spungen. Són exemples d’aquestes liaisons dangereuses de les que parlo.

En tot cas, ara que el 20 de març d’enguany farà 40 de l’acció anomenada “Bed-in”, és a dir, la lluna de mel de Lennon i Ono a l’habitació de l’Hotel Hilton d’Àmsterdam (que repetirien el 26 de maig al Queen Elizabeth Hotel de Montreal, ja que no van poder entrar a Nova York *) protestant pacíficament contra la guerra i reclamant la pau al món; la meva visió ha canviat.



Crec que Lennon, de la mà de Yoko Ono, va descobrir un nou món on poder realitzar-se. Fins aleshores ell havia estat un noi corrent de Liverpool que havia escapat al seu destí gràcies a la música, als Beatles. Amb les seves cançons senzilles havien canviat la història de la música. Però a ell, ara, li mancava alguna cosa més.

El 9 de novembre de 1966 John rebé una invitació d’un grup d’artistes anomenats “Simposi de la destrucció de l’art” per a visitar una artista japonesa que realitzava una exposició a Londres. Una de les obres que presentava es titulava “Martell i clau”, que consisitia en un tauler amb un martell penjant i un grapat de claus a sota. John va demanar clavar un clau. L’artista li va dir que no. El propietari de la galeria li va dir que era John Lennon. Ella, aparentment, no sabia de qui es tractava. Al final li va dir que li deixava clavar-lo per cinc xelins. La dona era Yoko Ono i van començar a sortir any i mig més tard.

Yoko Ono féu esclatar l’interior d’en John; i com qualsevol esclat, desféu coses al seu voltant, canvià l’status quo existent fins aquell moment. John Lennon deixà brollar tot el seu interior, la seva intimitat en l’àlbum Ono Plastic Band: la rancúnia per l'abandó i l'amor cap als seus pares a “Mother”(amb la seva veu esquinçada al màxim), la seva incredulitat social a “God”, l’amor per Yoko a “Love” o la seva presa de consciència de classe a “Working Class Hero”.

Que va ser una relació destructiva? No ho sé, però el que intueixo és que va obrir portes al cantant, el va fer caminar per camins desconeguts, plantejar-se interrogants ... i aquesta és la tasca del veritable creador!



En tot cas, les víctimes de guerres interessades i absurdes continuen. Estaria bé aprofitar aquesta efemèrides per cridar a tot el món que CAL DONAR UNA OPORTUNITAT A LA PAU!

Imatges:
1. Fotografía de la Bed-in d'Àmsterdam
2. "La núvia del vent", d'O. Kokoschska
3. Noticia sobre la "Bed-in" d'âmsterdam
4. Video de la canço "Love" de l'àlbum de la Plastic Ono Band.

* En aquesta acció van gravar l'himne pacífista "Give peace a chance"

23 de novembre 2008

Além Guadiana





















Vosaltres ja sabeu que vaig néixer a Olivenza, un poble de la província de Badajoz, que és reclamat sistemàticament per Portugal, degut al seu passat portuguès. Ja vaig deixar clara la meva posició al respecte en una entrada anterior.

Recentment, he rebut una bona noticia pel que respecta a recuperar el portuguès oliventí. Des de fa un temps s’ha creat una associació que treballa amb l'objectiu que la petjada portuguesa del poble no sigui oblidada i, en especial, la seva llengua. Es diuen “Além Guadiana” que, si el meu inexistent portuguès no em falla, vol dir “més enllà del Guadiana”.

Crec que és una molt bona iniciativa: no renunciem a res, sumem cultures. Com ells mateixos diuen:


"Além Guadiana” desea ser una mirada mútua entre ambos lados del río, con la cultura como nexo común. Hay muchas historias que escuchar, mucho que conocer de nuestra historia compartida. Hay un deseo de reencontrar Portugal mirando hacia el otro lado del Guadiana, descubriendo su herencia al otro lado del mar… pero, sobre todo, reconociéndolo en nuestra propia tierra, en Olivenza, a través de sus diferentes formas de expresión, muchas veces cotidianas y a menudo desapercibidas, en las cosas pequeñas y grandes que forman parte de su legado portugués. Hay una sensación de compromiso para evitar que su memoria se pierda en la noche de los tiempos."

Vull que sàpiguen, que encara que lluny, estic al seu costat. Visca Olivenza, espanyola i portuguesa!
Us deixo amb l'actuació del grup oliventí "Acetre", magnífica síntesi del que he dit.




Canción "Verdegaio Brejeiro" interpretada por Acetre en el concierto que tuvo lugar en Olivenza en la fiesta del día de Extremadura del año 2006. El grupo también celebraba su 30 aniversario. La canción se incluye en "Canto de Gamusinos".
Imatges:
1. Església de María de la Magdalena, d'estil "manuelino"
2. Portugal des del Puente de Ajuda.

06 de novembre 2008

Barack H. Obama i la nit en blanc








He de reconèixer-ho: el passat dimarts 4 d'octubre vaig anar a dormir passades les 6:30 del matí. La raó: el seguiment de les eleccions als EUA. Al primer moment pensava quedar-me fins les 2, quan els estats més importants en nombre de delegats estiguessin escrutats (Ohio, Filadelfia, Virgínia i Florida). Però -Déu meu quina lentitud!- a les 3:40 només s'havia escrutat l'1% a Ohio. Aleshores ja estava enganxat a la nit electoral. D'entrada he de dir que aquella nit vaig aprendre molt dels EUA, els seus estats i la seva població; però sobretot em va fascinar el resultat final: en temps de crisi han optat per un nou lideratge, per un home que dóna un gir a la història d'anys de racisme. Era emocionant veure a la gent al Grant Park de Chicago, molts d'ells WAP'S (whites anglosaxons protestants), cridant l'eslògan d'Obama "Yes, we can", barrejats entre negres i hispans.
No ho tindrà fàcil l'Obama; n'és conscient i ja ho va avançar al seu discurs de la nit electoral. Però mentre arriben aquests difícils moments i segures decepcions, gaudim amb el final de l'etapa Bush i amb la "nova frontera" d'en Barack Obama.
A les 6 del matí, hora espanyola, l'Obama ens feia viure un moment històric, com la caiguda del mur de Berlín de 1989 i jo vaig voler viure-ho en directe.

(Video: Election Night Speech in Grant Park - Discurs de la nit electoral a Grant Park)


S'ha destacat l'esplèndida campanya on line d'Obama. En aquest sentit, us recomano que visiteu el bloc Guillem d'Efak, un català al Metropolitan de Nova York, on trobareu una visió de primera mà al respecte.


15 de maig 2008

PROU!























En record d'en Juan Manuel Piñuel Villalón assassinat covardament per ETA i en solidaritat amb la seva família.

Cap idea justifica la mort d'un ésser humà!!

07 de març 2008

ISAÍAS CARRASCO. In memoriam

Avui 7 de març de 2008 ens han mort a Isaías Carrasco,
pare de família, demòcrata, socialista i treballador.


















La democràcia mai no és gratuïta. Els seus enemics sempre estan disposats a arrebassar-nos-la. I en un dia tan dolorós com avui, cal dir –en honor d’Isaías Carrasco i de tots els assassinats pel terrorisme- que estem disposats a deixar fins la darrera gota de la nostra sang per defensar la nostra llibertat, la dels nostres ciutadans i la dels nostres familiars i fills.

El feixisme, es disfressi del que es disfressi, no pot guanyar mai la LLIBERTAT. Davant del feixisme, DEMOCRÀCIA. Anem a votar diumenge; omplim les urnes de vots i silenciem les pistoles dels “valents gudaris” que disparen per l’esquena a persones honrades i indefenses. I, si us plau, que no diguin que lluiten per la llibertat del seu poble i de la classe treballadora. MATEN, MATEN I MATEN! MATEN AL SEU POBLE I MATEN ALS TREBALLADORS! La nàusea i el fàstic són els sentiments que em generen... i aquí aturo el adjectius que podeu tenir en ment. Això són, sí! No ho dubteu!

El meu afecte, el meu condol, el meu suport a la família directa del company Isaías, a la meva família socialista basca i a tots els ciutadans que senten en la seva pell la desgràcia de l’assassinat d’avui.

11 de febrer 2008

La vaga preventiva


El proper dijous 14 de febrer els sindicats majoritaris del sector de l’ensenyament han convocat vaga. El motiu públic és per demanar la retirada del document de Bases de la Llei d’Educació de Catalunya; la sol·licitud de convocatòria, però, segons m’han informat, només parla de motius laborals.

Però, per què aquesta vaga en aquests moments? Es podria dir, tal com resa la dita castellana, que els sindicats “se han puesto la tirita antes que la herida”, perquè es tracta d’un document de bases, és a dir, ni tan sols és un text articulat. Actualment, aquestes bases estan pendent d’informe del Consell Escolar de Catalunya i, una vegada redactat en forma de llei, ha de passar per tot el tràmit parlamentari. Per molt dolent que fos, i no ho és, no justificaria una vaga pel que pugui passar. Per això l’he batejat com una “vaga preventiva”, és a dir, una reacció prèvia abans d’un més que suposat atac.

Perquè diguem-ho clar, aquestes bases no es fan contra els docents, ans al contrari, sabem que la peça angular en la que radica l’educació dels nostres fills i ciutadans de demà, són els docents. Ells i elles tenen la responsabilitat directa de gestionar tots els reptes que els centres escolars tenen diàriament.

I és aquí on les bases aposten per dos elements que han de ser nuclear de tot el sistema: l’autonomia i la direcció dels centres. A partir del projecte educactiu seran els propis centres qui gestionin els recursos del departament d’Educació i, a més, es proveïrà de les eines (formatives i de condicions laborals) perquè existeixin equips directius sòlids, estables i amb formació específica. Evidentment, com no pot ser d’una altra manera en un sistema democràtic, tot el sistema està sotmès a avaluació.

Que sona a música celestial? Doncs no ho és. El problemes de l’educació son suficientment importants (manca d’inversió endèmica als centres, abandonament prematur de l’itinerari formatiu, allau d’alumnes nouvinguts, etc...) com per plantejar una llei valenta, que aposti clarament per l’equitat i l’excel·lència de tot el sistema educatiu. No ens serveix solament un dels factors del binomi; ens calen tots dos. Aquesta llei aposta per enfrontar els problemes de cara i podem fer-ho (“yes, we can”, us sona?). L’Estatut ens dóna la força per fer-ho.

Només cal responsabilitat de totes les parts (administracions, pares i mares, docents, moviments de renovació pedagògica, sindicats, etc...) i, en especial, dels que vam signar el Pacte Nacional per a l’Educació. I diàleg seriós, no falses batalles que no condueixen enlloc.

En continuarem parlant després del dia 14...


Nota. No he volgut fer un repàs exhaustiu de les Bases de la Llei d’Educació de Catalunya, que es poden consultar a http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm

També és interessant l’entrevista al Conseller d’Educació, Ernest Maragall, a El País del diumenge 10 de febrer.
Molt encertat l'editorial de La Vanguardia de 12 de febrer d'enguany "Una Huelga inmovilista"

I per temes educatius, el bloc sobre Educació d'en Daniel Font.

31 de desembre 2007

Cap d'any: un balanç














Avui és dia 31 de desembre i d'aquí a unes hores celebrarem l'entrada d'un nou any: una pissarra en blanc on s'aniran escrivint dies, dates, emocions, sorpreses, neguits, il·lusions o el que hagi d'esdevenir (ja sabeu, "la vida és allò que et passa mentre tu planeges fer altres coses", John lennon dixit). Tanmateix, abans que les busques del rellotge marquin les 12 de la nit, estarem bombardejats amb resums i resumets sobre qualsevol matèria o anècdota que hagi passat aquest 2007. I nosaltres, a més, conscient o inconscientment també fem un repàs de l'any.

Jo sóc molt escèptic a fer balanços anyals; això ho deixo pels plans fiscals i comptables; però hi ha més d'un amic que em deia que per què no feia públic, no les balances fiscals -que sortosament no depenen de mi, i ja sabeu "hi ha diverses maneres de calcular-les"-, sinó el comptador del meu bloc.

He decidit fer-ho (perquè penso que està bé, no ho negaré) i aprofitar aquesta publicació per donar-vos les gràcies a tots i a totes que heu tingut la paciència i les ganes d'aguantar les dèries que en aquest espai vaig enganxant.

Una abraçada a tots i espero poder seguir amb vosaltres el 2008!!



Llegenda del gràfic:
Color blau: visitants únics
Color taronja: tots els hits (totes les entrades)
Entrades des de la creació del bloc a 29 de desembre de 2007: 15.444




22 de juny 2007

Color esperança!

A la Roser, la Marisa i en Miquel Carreras.
Per la seva força.

Fa dies vaig llegir el comunicat de la Luz Casal del 19 de juny d'enguany. No sabia que havia patit càncer i em va sorprendre, un vegada més, com d'iguals som tots davant de situacions límits, i l'important que és no sentir-se sol davant de les mateixes. Un dia ja vaig parlar dels sentiments universals al parlar de l'amor, avui ho faig al parlar de la possibilitat de la mort.

Reprodueixo el comunicat de la Luz Casal i estic molt content de que ho hagi superat. Ànims a tothom que està passant per situacions d'aquestes i que sàpiguen que a Badalona comptem i compten amb la Marisa, en Miquel i tota la gent de la "Fundació Badalona contra el càncer", uns companys que no defalliran MAI! Gràcies!












"Lo que no nos mata, nos hace más fuertes.- NIETZCHE -

!Hola a todos!
He terminado con la quimioterapia!
Desde el 12 de Febrero, he aprendido a convivir con: Taxotere,Farmorubicina, Corticoides, Genoxal, Kytril y otros cócteles.
Veneno y toxicidad que me ayudan a combatir la enfermedad.Un antes y un después.
Una prueba.
De ser una persona físicamente imbatible, he pasado en estos meses, a ser una mujer dependiente y frágil.
Mis venas están quemadas.
Mis ojos vagos y llorosos.
Mis huesos doloridos.
Mis músculos lentos.
Mi cerebro perezoso.
Mi estómago resentido... Y mi cabeza, !calva!.
Sé que lo que vivo yo, lo han vivido y lo viven otros.
En los primeros días, después de escribiros la nota en la que os hablaba de mi enfermedad, me impuse la tarea de responder a vuestros mensajes; sobre todo a los que padecían la misma enfermedad -me sentía muy cerca de ellos-. Tarea muy difícil de cumplir.
Así que es hora de daros las gracias a
tod@s.
A los que cada día me escribieron " Te quiero"
A los que me exigieron que no me fuera...
A los que han escuchado mis canciones en este tiempo, como una forma de estar más cerca de mi.
A los que contaron su bajada a los infiernos de Orfeo.
A los que me enviaron una poesía.
A los que me enviaron Ánimo,Fuerza,Valor...
A los que confiaron en mi fe, en mi lucha y en mi fortaleza.
A los afectados por Linfomas, Mielomas y otras enfermedades duras.
A los que me recomendaron ponle palabras a los sentimientos.
A las familias enteras que me enviaron cariño.
A los que me enviaron su testimonio y su experiencia con la enfermedad.
A los que rezan por mi.
A los que me recomendaron usar: Marihuana, Homeopatía y ... demás.
A los que se ofrecieron para ayudarme como enfermeros, masajistas, acompañantes, chóferes...
A muchos de mis colegas -afines y no- que me llamaron.
A los que me enviaron flores y plantas.
A las que me mandaron naranjas cada 21 días.
A las que cada 21 días perfumaron de azucenas mi habitación.
A la gente de Asturias, a la forza do pobo galego, a Barcelona, Las Palmas, Guipuzcoa, Cádiz, Málaga, Mallorca, Murcia, Gijón, Sevilla, Bilbao, Alcorcón, Oporto ( porto) Serena (Chile), Lisboa, Río de la Plata, Marsella, Uruguay, Los ángeles, Rosario, París, Montpellier, Avilés (Asturias).
El aprendizaje en la vida es largo, pero con la enfermedad, se acorta.

Luz Casal."