Nou sufragi censitari?

Quan tingui més temps ja desenvoluparé el tema més en profunditat, però vull que quedi clar des d'ara que trobo indignant que per tal que una persona pugui accedir al dret de vot (sufragi passiu) -ja no parlem de poder ser elegible (sufragi actiu)!!- se li hagi de fer aprovar un examen sobre la història, la llengua, l'ordenament jurídic o el que sigui. A mí ningú m'ha preguntat mai si sé què són les Homilies d'Organyà o qui és el candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat per poder exercir el meu dret al vot (seran despitats els presidents de les meses electorals!!).

Pensem bé les coses, abans de deixar sense veu a tots aquells nouvinguts que de forma legal i amb molts esforços tiren endavant amb nosaltres el nostre país. Aquesta és la única política sensata per fer que s'estimin els nostres pobles, la nostra llengua, el que hem estat, el que som i el que volem ser.

NOTA per si algú segueix aquest blog: m'agafo uns dies de vacances. Fins aviat!

El misteri dels Picasso d'Antibes!

Per la meva poca perícia en informàtica, aquesta entrada ha anat a parar molt més avall; exactament entre "Lectures d'estiu: una tria" i "Política i democràcia deliberativa". Us demano disculpes!

A FEDERICO GARCÍA LORCA, con unas violetas!

Avui fa 70 anys del teu vil assassinat. Però sàpigues que ets honorat per la teva obra i com a persona, mentre que aquells que amb el crit de "¡Muera la inteligencia!" van donar peu a la teva mort, resten oblidats o, en el millor dels casos, recordats amb fàstic a l'Espanya del segle XXI.

"... y en las yemas de tus dedos
rumor de rosa encerrada."
("Thamar y Amnón" del "Primer Romancero Gitano")


I no puc evitar-ho:

Asesinato

Dos voces de madrugada en Riverside Drive

"¿Cómo fue?

Una grieta en la mejilla.

¡Eso es todo!

Una uña que aprieta el tallo.

Un alfiler que bucea

hasta encontrar las raicillas del grito.

Y el mar deja de moverse.

¿Cómo? ¿Cómo fue?

Así.

¡Déjame! ¿De esa manera?

Sí.

El corazón salió solo.

¡Ay, ay de mí!

(de "Poeta en Nueva York")

En nom dels nens morts!

Si algú segueix aquest blog s’haurà pogut preguntar com és possible que encara no hagi parlat del conflicte de portada d'aquests dies, la guerra entre Israel i les milícies d'Hezbol·lah al sud del Líban; en especial, des de la matança dels nens palestins a Qanà. La raó és ben senzilla, em fa basarda, impotència i ràbia.


Vinc d’una tradició política aliniada amb la causa del poble palestí, al qual es va fer fora de la seva terra per situar el nou estat d’Israel l’any 1948 i que ha estat massacrat i reclòs en totes les accions bèl·liques dutes a terme pels israelians. A partir d’aquí els càntics d’ “A-A-Arafat” i “OO-L-P” eren consignes de més d’una manifestació. Més enllà del temps transcorregut continuo pensant el mateix; tot i així, ara tinc en compte que ningú –excepte els propis palestins- han defensat mai la causa palestina; ni la Lliga Àrab, ni els estats àrabs concrets (Egipte, Síria, Jordània, etc...). Sempre han estat moneda de canvi o excusa per altres activitats a la zona.

Israel sempre ha vist negat el seu nou Estat i han fet seves les frases dels pares fundadors Israel Galli (“Les fronteres del nostre Estat les definiran els límits de la nostra força”) o Yigal Allon (“Tenim dret a decidir les nostres fronteres d’acord amb les nostres necessitats defensives”). Però la veritat és que ha actuat gairebé sempre de forma desproporcionada i inhumana, més enllà de les seves necessitats de defensa (encara ens vénen a la ment les matances de refugiats a Shabra i Xatila al 1982 que mai perdonarem a Ariel Sharon).

Doncs bé, aquests ingredients i molts més -com la prepotència de George Bush, els interessos siris i iranians en l’actual crisi, els interessos d’Hezbol·lah per fer-se amb el control definitiu de la frontera sud del Líban; la divisió entre shiïtes, sunnites, drusos i cristians dintre del mateix Líban, la inexistència d’una política exterior comuna de l’UE, la inoperància de les NNUU- expliquen l’actual tragèdia del Líban.

Com veiem, estem molt lluny del tauler de blancs i negres dels escacs, hi ha molts grisos i matisos. Federico Mayor Zaragoza, actual President de la Fundación Cultura de Paz i ex Director General de l’UNESCO, deia en el seu article “En nombre de los niños muertos” publicat a El País el passat 7 d’agost, i referint-se als més de 50 milions de nens afectats per conflictes armats:

“Las emociones que he sentido y observado frente a la imagen de una niña acribillada me han hecho pensar que quizás sólo invocando a los niños muertos podría lograrse que todos, de un lado y de otro, de una u otra creencia o ideología, estarían dispuestos a deponer las armas y sentarse alrededor de una mesa para intentar hallar soluciones pacíficas a sus conflictos.”

Potser és una utopia, però de moment les vies diplomàtiques poc han aconseguit en aquest conflicte. L’actual redactat de resolució del Consell de Seguretat de les NNUU fet per EUA i França, té mancances molt importants. Entre altres, no garanteix la unitat territorial del Líban, no obliga a Israel a retirar-se de les zones ocupades i deixa oberta la porta a un atac d’aquests en “defensa pròpia”. Intentar que les autoritats del Líban acceptin aquesta resolució és tant com donar ales a les milícies d’Hezbol·lah i que les hostilitats continuïn.

Demà, un dia qualsevol!

Demà dia 9 d'agost de 2006 (avui pels noctàmbuls) entra en vigor el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. De moment ni s'ha trencat Espanya, ni això és el paradís. Farà falta molta força i empenta pel seu desplegament. Com més unitat, millor; però, òbviament, desitjo que el PSC sigui el "pal de paller" d'aquesta nova etapa política. El President Maragall i el PSC som els que més vam arriscar per aprovar-ho i legítimament i democràticament el volem desplegar!

A l’entorn del lideratge polític (I)

Per diverses raons, fa mesos que sovint penso en el paper del líder, en què és un líder, en què el fa diferent. I ho faig fugint dels manuals de management, pensant en la meva experiència directa d’anys de militància en un partit polític. Convé aclarir que quan parlo de “líder” parlo bàsicament d’una persona física (el leader anglès), però que també pot ser aplicable a un òrgan col·legiat (leadership o direcció, formal o informal), i per tant, el tema del “carisma” pot ser o no important.

Sovint el líder no és percebut com a tal, passa inadvertit i només sorgeix en moments de crisi. És aleshores, en moments difícils, en moments insegurs, quan es manifesta com a tal: agafa les regnes de la situació; davant de la paràlisi general, dóna seguretat –coneix el camí, té una estratègia per sortir de la situació, dibuixa un horitzó, teixeix complicitats-, suporta els riscos (els personals inclosos), les decisions compromeses (la por a equivocar-se o a no ser entès). En definitiva, es converteix en referent d’una majoria. Em vénen al cap en aquest moments, a tall d’exemples coneguts per tots, els noms de Felipe González (el candidat en Suresness havia de ser Nicolás Redondo), Rodríguez Zapatero (guanyant per 11 agònics vots a Bono en el XXXV Congrés del PSOE i la seva frase en la presentació de la seva candidatura: “Compañeros, yo creo que no estamos tan mal!”, o Ségolène Royal (imposant-se als barons del seu propi partit i apostant per un programa lluny de l’ortodòxia socialista i, especialment, de la socialista francesa).

Si l’estratègia surt bé i s’assoleixen els objectius, el lideratge es consolida i fins i tot, passat un temps, comença a posar-se en qüestió, en principi sotto voce i, més endavant, obertament. En paraules de Shakespeare,

(el poder és com) “una rica armadura duta al calor del dia, que crema al mateix temps que protegeix.” (Enric IV, Segona Part, IV, Escena V)[1]

Arribat aquest moment, al del qüestionament del seu lideratge, el veritable líder és capaç d’anteposar els interessos col·lectius als seus, i deixar pas –encara que normalment no ho faci convençut- a aquells que pretenen legítimament donar una empenta al projecte, agafar el relleu i continuar amb èxit el camí iniciat pel líder ara amortitzat.


[1] (...) O majesty!
When thou dost pinch thy bearer,
Thou dost sit
Like a rich armour worn in heat of
Day
That scald with safety (...)

Política i democràcia deliberativa.

Trasllado avui les reflexions que efectua en Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la UAB, en el seu article titulat “Relatos políticos veraniegos” del propassat 27 de juliol en el que, parlant de les properes eleccions autonòmiques, coincideix en les frases que vaig esmentar l’altre dia del President Zapatero, a l’enllaçar reflexió en valors i acció com a eina fonamental del quefer polític. No cal dir, que em sento plenament identificat amb aquestes tesis.

“En la literatura especializada se viene hablando de la creciente importancia de visiones posempiristas en la construcción de las políticas públicas. Y en este sentido se recupera la importancia de los valores en la formulación de políticas, subrayando los aspectos simbólicos y narrativos de la política y de los políticos, que de esta manera construyen los problemas y les buscan soluciones de manera concertada y deliberativa. Sin palabras no podemos tratar de los problemas políticos del país.”

...

“La política se expresa en palabras, pero no termina en ellas. Antes de las palabras, hay valores. Y siempre, antes y después de las palabras, hay hechos y conductas más o menos consistentes con los mensajes que se lanzan. Una vez más, los ciudadanos deberán separar palabras y conductas, mensajes y trayectorias. Necesitamos relatos que nos señalen caminos, pero sobre todo necesitamos relatos que no acaben siendo pura retórica.”


(Òbviament les negretes són meves)

El misteri dels Picassos d' Antibes!

Des del 6 de juliol al 15 d’octubre al Museu Picasso de Barcelona podem contemplar “Els Picassos d’Antibes”, una exposició organitzada pels Museus Picasso d’Antibes, Málaga i Barcelona, que s’emmarca dintre dels actes organitzats per commemorar el 125è aniversari del seu naixement, així com el centenari del seu retorn a la ciutat després de l'etapa viscuda a París. L’exposició consta de 84 obres entre dibuixos, pintures, escultures i ceràmiques, essent “La joia de viure” la peça més emblemàtica de l’exposició.

Aquestes obres van ser realitzades per Picasso en el curt període de temps que va del 17 de setembre al 10 de novembre de 1946, a l'aleshores atrotinat Castell Grimaldi d’Antibes, a la Costa Blava (Côte d’Azur). Havia acabat la guerra, François Gilot havia entrat a la seva vida -estava embarassada del seu fill Claude- i Picasso es trobava en un indret amb el que s’havia relacionat intermitentment des de 1919. Tot això es percep clarament en les obres exposades, a través de la profusió de faunes, nimfes i animalets en actitud bucòlica. En definitiva, un aire d’absoluta llibertat que culmina a “La joia de viure” que hem citat. Al costat d’aquestes obres situades en un espai indeterminat, trobem aquelles que subratllen el seu arrelament a la Côte d’Azur; obres que representen escenes marineres, amb el seus pops, peixos o garotes. L’exposició és realment recomanable per la força estètica de les obres, així com pel context en què estan realitzades.

Tot i així, fa dies que dono voltes a un tema, potser secundari per a la majoria, però que a mi m’ha despertat una viva curiositat. Es tracta dels materials amb els que treballà Picasso a Antibes. En concret, em refereixo a l'ús del fibrociment com a suport de l'obra pictòrica (“La Joia de viure” o “Sàtir, faune i centaure amb trident”, entre altres) i a la pintura “ripolin” per pintar o dibuixar. Vegem les seves definicions i veureu el per què de la meva estranyesa:

El fibrociment és un “material per a la construcció, constituït per una barreja de ciment pòrtland i fibra d’amiant, d’elevada resistència mecànica, ininflamable i molt resistent a l’acció dels agents atomosfèrics” (Gran Diccionari de la Llengua Catalana). Una companya arquitecta em va fer notar que el fibrociment és allò que vulgarment coneixem com a “uralita” (utilizant la marca per referir-nos al material).

Pel què fa a la pintura “ripolin” és una “pintura vinílica de tipus industrial, usada especialment per a la construcció de vaixells”; o en una altra definició “no és més que un esmalt domèstic d’ampla difusió a Europa” (“Materiales y técnicas de arte” de Ralph Mayer).

Per què utilitza Picasso aquesta materials estranys a les arts plàstiques? La meva primera hipòtesi era que, potser, volia lluitar contra l’acció del temps i utilitzava materials molt resistents per preservar les seves obres en un espai que considerava poc adeqüat per a conservar-les, com era el castell d'Antibes. Una amiga historiadora de l’art em va fer considerar que precisament Picasso era un experimentador nat en nous materials (recordem la invenció del “collage” amb Braque) i, per tant, era normal que agafés els materials que tenia més a l'abast i els hi donés un ús artístic, sobretot després de la guerra, moment en què els materials tècnics segurament escassejaven. A aquesta darrera tesi s’afegia el catàleg de l’exposició. A l’introducció de Manuel Chaves, President de la Junta d’Andalusia, trobem que diu:

“el pintor va alliberar sense traves la seva immensa creativitat, per desplegar-la en un espai singular, tot plasmant el seu enginy en suports ben poc usuals, a causa de l’escassetat de mitjans pròpia de l’època. Aquesta mostra ens parla, per tant, del clima vital i material d’un període en què el talent havia de compensar la precarietat dels recursos amb el vol d’una inspiració capaç d’obrir nous horitzons estètics i de reflectir l’alegria lligada a la superació d’aquesta tràgica fase de la recent història europea.”

Enigma resolt! Tanmateix, encara no em sentia plenament satisfet amb aquestes explicacions. Gairebé per casualitat vaig anar a parar al llibre “Conversaciones con Picasso” de Brassaï, una mena de dietari en el que el fotògraf recull cronològicament la seva relació amb Picasso durant més de dues dècades. El 26 de novembre de 1946 Picasso li diu el següent:

“Un día encontré en la playa al conservador del palacio (Grimaldi). ¿Conoce usted a Na Souchère? Me pidió, tímidamente, un dibujo para el museo. Me piden por todas partes dibujos, ¿verdad? ¿Cómo me iba a negar? En seguida me dijo: “ ¿Y si nos diera mejor un cuadro que un dibujo?”. Entonces reflexioné. Y le hice esta proposición: “tienen ustedes muchas paredes en el Castillo Grimaldi. Quizá fuera preferible que yo pintara algo”. Se quedó encantado. Me ofreció todo el piso de arriba del Museo. “Bien –le dije-, pero yo no tengo aquí nada para hacer frescos. Pintar directamente sobre la pared me parece demasiado arriesgado”. “No se preocupe por eso...”, me respondió. Me compraron en seguida telas de saco, execrables; me propusieron también lienzos pegados sobre cartón, contrachapados. Al final me decidí por unas grandes placas de fibrocemento. Y les pinté unos frescos. ¿Quiere verlos? Aquí los tiene.
Picasso saca de un gran sobre un montón de fotografías de Sima: sus pinturas murales...”

Crec que aquesta és l’explicació al complet. Picasso pretenia pintar frescos[1] en el murs del castell, però no tenia materials per fer-ho, degut a l’escassetat de l’època i trià –del que li oferiren- aquell que pot assemblar-se més per realitzar unes pintures murals: les plaques de fibrociment.

El mateix catàleg de l’exposició explica la tècnica al comentar l’obra “Sàtir, faune i centaure amb trident”:

“En formats i sobre suports molt diferents, Picasso duu a terme a Antibes una sèrie d’obres que tenen una gran força visual gràcies a l’economia de mitjans: es tracta de dibuixos al carbonet sobre un fons de pintura blanca, sovint encara fresca, en què la línia, a la vegada, és una incisió i està solidificada per la seva incorporació dins la matèria. Així, en aquesta obra, cada personatge és esbossat amb una mina grossa de grafit sobre un fons de pintura bastant prim, que permet veure el suport de fibrociment, i després el traç es reprèn amb una pintura blanca més espessa, on s’inscriu al carbonet el dibuix definitiu.”

La semblança amb la pintura mural al fresc és més que evident (les definicions les adjunto com a nota a peu de pàgina). Ara sí que crec que l'enigma queda resolt definitivament!

No obstant, com a les bones pel·lícules de misteri sempre queda una porta oberta i més si sabem, com diu Rafael Argullol, que “nada parece excitar tanto a Picasso como la posibilidad de hacer mundos desde casi la nada.”



[1] “tècnica de pintura mural que consiste en la aplicación de colores disueltos en agua sobre una pared recien enlucida, todavía húmeda...” (“Diccionario de términos de arte” de Luis Monreal y Tejada y R.G. Haggar)

“El termino fresco se emplea para describir el proceso tradicional del buon fresco, consistente en pintar sobre una pared preparada con argamasa húmeda, usando pigmentos mezclados sólo con agua. Cuando la masa de yeso y cal se seca, fragua y se endurece como una roca, y los pigmentos quedan formando parte imtegral de la superfície.” (“Materiales y técnicas de arte” de Ralph Mayer)