30 de setembre 2007

"Poesia dalt de l'escenari", per Jaume Arqué







L'Associació Cultural de Poesia"Pont del Petroli", ha iniciat el segon cicle de "POESIA I CIA." i com en altres ocasions va tenir lloc a l’escenari del Zorrilla, que va resultar petit perquè i capiguessin el centenar de persones que vam anar a sentir els poemes d'en Joan Argenté, recitats per ells mateix i el seu fillol, el saxo Martí Serra, en l’espectacle poètic "El temps, de tants dits".

No estem en el moment de jutjar la poesia del nostre estimat Joan, un dels homes de lletres més considerat del nostre país, ni la qualitat d'en Martí, ja considerat un dels millors músics de la seva generació.Així doncs els que vam assistir a l’acte érem coneixedors del que anàvem a veure i la veritat es que ens va satisfer , a la vegada que creiem extraordinàriament positiu que els del "Pont del Petroli", portin a terme aquesta programació i els hi desitgem que les properes sessions tinguin l’èxit d’aquesta primera.

El que si els hi voldria demanar als organitzadors d’aquest cicle es que caldria donar-li a les actuacions una mica més de teatralitat . L’elecció de fer-ho a l’escenari és lloable, però els actuants haurien de quedar a un altre nivell doncs hi ha moments que des dels seients no es pot veure qui actua, si no ho fa dret, així com potser caldria reduir la lluminositat de la sala, destacant així els intèrprets.

Jaume Arqué i Ferrer

23 de setembre 2007

"Les sandàlies de Sòcrates", de Pau Alemany

“L’últim estel de l’estiu
s’ha endut en Pau cap al seu petit planeta
jeu nu d’ombra sota un baobab”

Recordatori de Pau Alemany,
21 de setembre de 2007


Pensava dedicar el meu primer escrit, després de l’inici del curs escolar, a parlar de la meva estada a Venècia a finals d’agost i d’alguns esdeveniments que he pogut veure a la 52a. Biennal de Venècia d’Art Contemporani, però la notícia sobtada de la mort d’en Pau Alemany m'empeny a dedicar-li aquestes paraules.

Segurament no sóc la persona més adequada per parlar d’en Pau. El vaig conèixer personalment farà uns tres anys –encara que amb la seva mare havia parlat molt d'ell i de la seva obra- i des d’aleshores em va fascinar. El Departament de Cultura de la Generalitat havia convocat l’anomenat Pla de xoc d’equipaments culturals i em va semblar que en Pau, que a més d’artista era arquitecte, ens podia ajudar a posar en marxa el projecte “Badalona Experimenta”. Vam tenir un parell de xerrades i va posar tota la il·lusió al projecte. I encara va fer més. Ens va cedir de forma gratuïta la reproducció de qualsevol de les seves obres per a què servís de portada a la documentació del projecte. Després de mirar i parlar i meditar vam decidir que l’obra reproduïda fos “Les sandàlies de Sòcrates” ("Sòcrates, sandàlies, traç pi, ocres";1988, tècnica mixta sobre tela). A tots dos ens agradava molt.














Tinc ara mateix la reproducció davant dels meus ulls. El quadre té la transcendència de l’absència. No es veu ni Sòcrates, ni les seves sandàlies. Només s’intueixen les petjades que les sandàlies del filòsof han deixat sobre la terra ocre del desert. Són unes petjades que fan present l’absent, que ens ensenyen el camí cap a la saviesa en solitud, el filòsof va sol. És un camí ardu –la terra és seca i polsosa-, però un camí que ens condueix a la pau, a la lucidesa, a la tranquil·litat, a la innocència perduda, a la senzillesa. I no és un somni. Les petjades són davant dels nostres ulls, si les sabem veure. En Pau en les ha mostrat per a què el temps i l’oblit no les esborrin.

I avui aquestes petjades també són les d’en Pau, la seva absència també és presència. Per definir la seva persona brollen fàcilment molts adjectius: sagaç, innocent, intel·ligent, tranquil, savi, fort i, especialment, senzill i generós!

Amb el cor encongit, però amb la teva mateixa serenor, vull dir-te: les teves petjades no han passat desapercebudes. Allà on siguis, no ens oblidis. Gràcies Pau!

19 de setembre 2007

Inici de temporada al Teatre Zorrilla, per Jaume Arqué

Amb motiu del 63è Aplec, Badalona Sardanista va programar pel passat divendres dia 14, el Concert del Primer Certamen Musical Ciutat de Badalona de sardanes, Memorial Josep Pujol-Busquets, on es feien públiques les sardanes concursants premiades.

Nou horari . L'acte va començar a les nou del vespre. Pobre assistència, ben posats potser hi havia tres quarts de platea.

L'acte va constar de la interpretació per part de la renovada Cobla Marinada, de dues "suites" dels mestres Joaquim Serra i Fèlix Martinez Comín, sota la direcció de Xavier Pastrana i de
sis sardanes, incloent-hi les tres premiades.

Sense ser un entès en aquest gènere ens va semblar que la cobla va estar en un molt bon nivell . De les sardanes premiades la que va guanyar el primer premi titulada "Badalona 2007 (d.C.)" i que està signada per en Marc Timon, tiple de la Marinada, ens va agradar molt, te molta marxa i una agradable melodia amb notables intervencions del tiple i el fiscorn. També es una sardana notable la que va guanyar el segon premi "Clam per Sant Jordi" original de Jaume Cristal i ens va sorprendre molt positivament, doncs no la havíem sentit mai, la sardana "Sant Jordi" original del mestre Josep Pujol-Busquets.

Avanç d'interpretar-se les sardanes premiades, el president de l'entitat Bartomeu Duran va donar a conèixer les sardanes a les que els corresponia el premis, fent-ne entrega l'Alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, el Sr. Josep Ma. Pujol Busquets, fill del compositor i el regidor de Cultura, Sr.Jaume Vives.

En resum: Distreta vetllada pels amants de la sardana encara que en faltaven molts, qualitat en les sardanes i bona execució, publicitat deficient i cal donar-hi continuïtat al fet, doncs unit a la celebració de l'Aplec arrodoneix la festa sardanística de la nostra ciutat.

Jaume Arqué i Ferrer


Unes preguntes: Perquè part del públic ha agafat la mania de filmar, fer fotografies i jugar
durant un acte amb els aparells digitals, encara que siguin sense flaix?. Es de suposar que quant van al Liceu, Palau de la Música o Auditori , no ho fan,oi? Potser caldrà obrir una aula d'educació pel públic.

05 de setembre 2007

L'art de la traducció



Encara que ja vaig parlar del llibre quan es va editar (novembre de 2006), no l'he llegit fins aquest estiu. Es tracta de “Kafka a la platja” de Haruki Murakami. Una narració excel·lent, de les que enganxen des de la primera pàgina, amb personatges entranyables i reflexions profundes sobre la vida, la mort i els desitjos individuals. Pel meu gust, té un final una mica “made in Hollywood” que no resol satisfactoriament la trama, tot i que no li treu un bri d’interès a la història. Per a mi, es tracta d'una de les millors novel·les que he llegit darrerament.

Però no és del llibre de Murakami que vull parlar. Aquesta entrada la vull dedicar a agraïr a l’Albert Nolla la seva excel·lent traducció directa del japonès del llibre en qüestió, tal i com ja va fer amb “Tòquio Blues”, del mateix autor (per la que se li va concedir el Premi Ciutat de Barcelona). I és que la traducció és un art –malgrat alguns diuen que és impossible, sobretot en poesia-, que normalment passa desapercebut. No us ha passat mai que penseu que el llenguatge que utilitza l’autor de la novel·la no és prou literari? I no heu pensat mai, si és un autor estranger, que potser és una mala traducció? El llibre d’en Murakami és bo, ja ho he dit, però la traducció –tot i que jo no sàpiga japonès- es percep clarament que és cuidada i ben pensada: d’una banda, per caracteritzar als personatges per la seva parla (alguns personatges utilitzen frases fetes que suposo que no han estat fàcils de transportar a la nostra llengua) i, de l’altra, per recrear l’ambient metafísic que envolta la història.

Un exemple, per demostrar la importància de la traducció. Compareu tan sols els títols de les edicions catalana i castellana del llibre “A grief observed” de C. S. Lewis. En català el llibre porta per títol “Un dol observat” (segons traducció de Joan Mateu Besançon) i en castellà “Una pena observada (traduït, ni més ni menys, que per Carmen Martín Gaite). Ambdós estan correctament traduïts, però la versió catalana s’ajusta molt més, al meu entendre, a la intenció i als sentiments de l’autor. Un altre exemple és el llibre “Kiffe kiffe demain” de Faïza Guène, escrit utilitzant, en part, l’argot de les banlieues franceses. La cuidada traducció catalana de Ramon Vilardell i Núria Rice, fa que el llibre porti per títol “Demà, si fa no fum”, intentant reflectir el joc lingüístic de la paraula àrab "kiff", el so de la qual es fa servir tant per dir “tant se val”, com per referir-se al haixix. La versió castellana no es complica tant la vida i es decideix per un “Mañana será otro día”, traducció que, tot i essent correcta, fa perdre tots els matisos importants d'una novel·la que ens vol acostar a una realitat desconeguda per a nosaltres. Estem d’acord en que la traducció no és un tema fútil, oi?

Perquè crec en la importància d’aquest art que es diu traducció, en concebre l’Espai Betúlia de Badalona, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) vam acordar la creació de la Casa del Traductor dins d'aquest nou equipament cultural, que mitjançant la secció catalana del Pen Club desenvoluparia projectes tant de traduccions d’autors catalans cap a altres llengües, com de reconeixement i ajut de traductors al català d’autors foranis. L’acord, sens dubte, tirarà endavant ara que l’equipament ja està en marxa.

La idea no sortia del no-res, ni de la dèria del regidor de torn. A Badalona tenim l’important antecedent d’Edicions Proa, editorial creada el 1928 per Marcel·lí Antich i Josep Queralt, que en la seva col·lecció de novel·la “Navego a tot vent” van publicar en català autors de la talla de Dickens, Stendhal, Dostoievski, Balzac, Sartre, etc... traduïts directament de les seves llengües vernàcules per intel·lectuals de la talla d’Andreu Nin, Josep Carner o Manuel de Pedrolo, per exemple. Ells van veure la necessitat que tenia la nostra llengua de traduir les grans obres de la cultura universal. Fem nosaltres el mateix i alhora ajudem a que la nostra literatura estigui situada més enllà de les nostres fronteres. L’art de la traducció és un art necessari.