An...sobre la exquisitez de vivir!

Dintre del programa de les Nits d’estiu de la Regidoria de Cultura, aquest dissabte 28 de juliol arriba al Teatre Zorrilla un espectacle de la jove coreògrafa i ballarina, Mariló Molina. Us puc assegurar -jo que he pogut gaudir de l’enregistrament en DVD de l’estrena al Centre Párraga de Murcia el maig passat- que és un espectacle suggerent i encisador. No és pot considerar, però, un espectacle tancat, sinó més aviat un “work in progress” que ha de donar lloc a un espectacle definitiu d'1 h i 15 m, vers els 40 minuts actuals.

La Mariló, que en aquest moment participa en un taller a l’Impulstanz, a Viena, ha desenvolupat una obra que no deixarà indiferent a ningú. Tanmateix, no us espereu un espectacle descriptiu, lineal; ans al contrari, prima la intuïció, els sentiments, els aspectes més orínics de la persona.

En resum, l'espectacle representa la lluita d’An, la protagonista (Mariló Molina), per desfer-se dels pes de la cultura, que ens domestica, que ens fa viure amb la por de ser lliures. Per tant, és un cant a la nostra vessant més salvatge, a la llibertat de l’individuu i, per què no dir-ho, de la dona. Sempre ajudada i guiada per la seva ànima, el contrapunt -en negre la majoria de vegades- que fa l’artista plàstica i premi de pintura Menarini de Badalona, Laia Bedós, que la fa despertar, lliurar-se de les lligadures del metrònom diari, cloquejar com una grulla, saltar, ballar, riure, ser feliç... Ser feliç?

Hi ha moments, per a mi, magistrals, com quan An fa un strip-tease davant de la seva pròpia mare que la mira impassible, reconeixent la llibertat que, potser, a ella li ha estat vetada i la veu ballar lliurement al so de la preciosa cançó “Nuage noir” (“Nuvol negre”), de Benjamin Biolay. Aquí Mariló ens demostra la força que té sobre l’escenari i com ens traspassa aquest moment de plenitud en què música i cos es compenetren fent-nos sentir senzillament més feliços, com en un somni que no voldríem que s’acabés.

O, més tard, quan ella mateixa s’embena la cara i mig cos –imatge rotunda que es fixa a la retina-, per ser una dona de tantes, sense rostre, només un cos insinuant, que acabarà en un rialla sarcàstica en posar-se una perruca com a complement (curiosament amb la banda sonora de la pel·lícula “Babel”, programada el dia abans al “Cinema a baix a mar”). Així volem a la dona avui dia? La seva ànima la salvarà d’aquesta destrucció mitjançant, com no, la seducció de la dansa, del ball, del ball... Ballar, ballar, ballar. Ser feliç?... "pero hay motivo para ser feliz? (Mariló Molina)

Una recomanació, no us ho perdeu!


Pels que no podeu esperar a dissabte visiteu:

http://laexquisitezdevivir.blogspot.com/

hi ha l'enllaç al video promocional.



També podeu llegir la crítica del diari "La Opinión" de Murcia, de 17 de maig de 2007:

Durante este mes de mayo se muestran los diversos trabajos creativos y de investigación que a
lo largo del curso han desarrollado los beneficiarios de la primera convocatoria de becas del Centro Párraga. A juzgar por lo visto hasta ahora, la cosa no ha podido empezar con mejor pie. La primera muestra fue la creación de Fernando Ripoll y Luisma Soriano ‘Reacción’ un interesante juego de apariencia y realidad; de manipulación del mensaje y del público.
El pasado viernes le correspondió realizar su muestra a Mariló Molina que presentó un espectáculo de danza contemporánea: 'An… Sobre la exquisitez de vivir'. Y es que el título resultó premonitorio pues el espectáculo resultó verdaderamente exquisito, elegante y de buen gusto.
Cada vez estamos más acostumbrados a que la danza contemporánea se sitúe en un terreno
fronterizo en el que a veces es difícil distinguir donde acaba el baile y empieza el teatro, y viceversa. Este espectáculo se presenta como danza contemporánea, y en rigor lo es pues es la
parte que más pesa, pero cuenta con elementos teatrales muy cargados de significación y sentido, con un contenido dramático que resulta verdaderamente emotivo.
La acción comienza con la propia Mariló Molina como única intérprete ejecutando unos pasos
de baile al ritmo de una música electrónica elegante con una ejecución que se me antoja correcta,
al menos es atractiva y agradable. Evoluciona por el escenario entremezclando su danza con sensaciones procedentes de las distintas atmósferas creadas por la propia música, la sencilla
e insinuada escenografía y la delicada iluminación de Luisma Soriano. En ocasiones interviene
una segunda chica, Laia Bedós, que no solo es bailarina, pues es además una reputada pintora catalana, y junto a Mariló participa en la creación de un mural al fondo del escenario al tiempo
que bailan.
Uno de los momentos más emotivos se produce cuando aparece en escena la madre de la artista
en persona, e interviene en la función. Una fugaz intervención, inesperada y eficaz, que parece
llenar de significado a todo lo que ocurre sobre el escenario: un sentido y bello homenaje.
Mariló ha contado con puntuales ayudas en la iluminación, vestuario, mobiliario, y sugerencias
musicales. Pero lo meritorio es que la mayor parte del trabajo ha recaído sobre ella misma. Es
un espectáculo de expresión y creación propia en el más estricto sentido: todo el universo que
se crea, la selección musical, las coreografías, el argumento, etc. son cosa suya y con unos resultados admirables.
A mí al menos consiguió conmoverme.

Javier González Soler

La poètica de Sean Scully?

“Quisiera introducir un sentido poético al mundo del arte”
(S. Scully)














No coneixia a Sean Scully (Dublín, 1945) abans de llegir l’entrevista que es va publicar al suplement “Babelia” de El País el passat 30 de juny d’enguany. El dia abans s’havia inaugurat l’exposició retrospectiva de la seva obra a la Fundació Miró.


L’entrevista era força interessant, reflectia clarament les seves opinions vers el món de l’art contemporani (“El mundo del arte hoy es como un juego de intelectuales”) i la seva pretensió com a artista que no ha abandonat mai la pintura (“Yo quería seguir una visión que permitiera a la obra cambiar, evolucionar, pero a golpes de sensibilidad. No por la fuerza”; “Yo pinto por capas. Una capa sobre otra que van contando una historia invisible del proceso. No se ve, pero es evidente en la corporalidad de la superficie. A diferencia de Mondrian o Rothko, yo hago como un archivo en el que se van superponiendo elementos”). Una entrevista, com he dit, realment interessant.

Per tant, si a l’interés que l’entrevista m’havia despertat, sumava que podia veure la seva obra a Barcelona, no vaig dubtar a acostar-me a la Miró un diumenge de juliol al matí. Esperava trobar-me amb una cua llarga, llarga de turistes, però no sé si la calor o el fet de matinar, em van ajudar a entrar sense dificultats.














S’exposen un centenars d’obres, bàsicament pintures i una sèrie de fotografies de l’illa d’Aran, els dos llenguatges que Scully utilitza. Al meu entendre són llenguatges complementaris: les fotografies fan figurativa l’abstracció de les seves pintures. Retrata murs de pedra o de llambordes, mig desfets o produïts artesanalment, seguint una estructura geomètrica però amb l’inexactitud que dóna el pas del temps o el treball manual; exactament com les composicions de les seves pintures, figures geomètriques (quadrats, rectangles,...) però no exactes, estratificades -capa a capa- amb els marges no sempre ben delimitats o acabats.









Estic d’acord amb les afirmacions que es fan en el tríptic de l’exposició: és innegable que Scully té un “agut sentit de la composició”, que “la proporció... és sàviament equilibrada” i “els colors mantenen un perfecte diàleg entre ells”; tot i així jo esperava més, esperava el que descriu el fulletó al dir que “la superposició de colors determina un temps imprecís, màgic, misteriós, aquell que provoca una certa emoció sensual i tàctil”.

Aquesta emoció només la vaig percebre en algunes obres, altres em semblen repetitives i predictibles, fins arribar al dubte de si és possible l’evolució en la seva obra. Tanmateix, Scully, en la tan reiterada entrevista, ja avisava que quan va començar era l’època en que “había que inventar formas, cambiar la obra cada cinco años. Ampliar el mercado, el público. Pero mi (su) idea era distinta...” I a aquesta idea s’ha mantingut fidel, canviar “desde dentro de la propia pintura y de la mano del artista, que va cambiando con el tiempo.”

En això coincideix amb Fèlix Ferrer, el personatge de la novel·la “Me voy” d’Echenoz que recomanava com a lectura d’estiu, quan irònicament diu:

“Ya sabes que un pintor que no para de cambiar plantea problemas, la gente espera una cosa y después se lleva un chasco. Sabes que lo que cuentan son las etiquetas, qué caray, a mí me resulta más fácil, promocionar un producto que no se mueva demasiado, si no, es una catástrofe.”

Malgrat tot, a l’observar la distància que jo percebo entre la concepció teòrica de l’obra d’Scully i la seva plasmació plàstica no deixa de venir-me al cap la reflexió que fa Rodrigo Muñoz, fill del pintor Lucio Muñoz, en dir:

“El arte actual se inmaterializa, la teoría fagocita a la plástica, la pintura se convierte en discurso, el artista no crea con las manos sino que básicamente elabora un armazón teórico, las exposiciones tienen título y las obras un manual adjunto. Y mi padre sufría enormemente con ese panorama que a él le parecía desolador”[1].


Imatges:
1. Raphael 2004. oil on linen, 108 x 144 inches. Courtesy Galerie Lelong
2. Aran Islands Photograph, 2005
3. Fotografía publicada a "The New York Times"





[1] Introducció al llibre “El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz. Editorial Síntesis.

NOTICIES DEL GREC: "Conte d'Hivern", per Jaume Arqué i Ferrer

Barcelona, Teatre Grec, 7 de juliol de 2007.

Any rera any els que volem veure novetats teatrals o muntatges fora de lo normal esperem el “Grec” amb ànsia. Recordo nits memorables a Montjuïc que no és ara el moment de fer-ne esment i amb aquest ànim ens vam disposar a assistir el passat 7 de juliol a veure el muntatge dirigit per Ferran Madico, de “Conte d’hivern”, una de les obres menys conegudes de William Shakespeare i la veritat és que des de el moment que vam entrar als jardins del “Grec” ja ens va envair un “tuf” una mica estrany, doncs el que abans era la magnifica rosaleda d’aquells jardins, estava convertida en un jardí que tenia set, li faltava molta frescor, potser era degut a l’estalvi d’aigua per part de parcs i jardins de la ciutat comtal.

En quant a l’espectacle, no entenc com el Sr. Madico -diuen que triomfador en l’adaptació d’ altres versions de textos shakesperians, que jo no he vist- va escollir per presentar-se novament al “Grec” el conte que l’eximí escriptor inglés va escriure a les seves acaballes, amb un muntatge molt propi per un escenari tancat i, si bé, la primera part era bastant passable, amb escenes molt mal resoltes; a la segona n’hi havia per apretar a córrer. Jo normalment entenc i admeto la majoria de posades en escena de textos clàssics, amb canvis de vestuari, sense cap element decoratiu, alguns trasllats a l’època actual, en fi de moltes maneres, però la “samfaina” amb que Madico va convertir la segona part de l’espectacle, dona la sensació que aquest senyor va perdre l’oremus alhora de plantejar-se el seu desenvolupament.

La veritat és que va tenir sort d’un excel·lent repartiment on la majoria dels que hi participaven van ratllar a un gran nivell, si no, el formidable i desconegut text d’en Shakespeare, hagués provocat més d’un son.

Per acabar un advertiment per si algun director d’aquests que tenen l’oportunitat de dirigir un espectacle per representar a l’hemicicle de Montjuïc llegís aquestes ratlles, aquest escenari es molt traïdor, la seva grandiositat ha fet trontollar molts espectacles. No tot hi val al “Grec”.

Jaume Arqué i Ferrer

Lectures d'estiu: una tria.

Arribats a les portes de les vacances d’agost, les converses giren sovint sobre la destinació d’aquests dies i també sobre quins libres s’han seleccionat o es recomanen, ja que els dies son més llargs i conviden a més lectures que en altres moments de l’any.

A continuació us esmento els llibres que, de moment, he seleccionat i afegeixo alguns dels que he llegit durant aquests darrers dies:

En narrativa:

. “Me voy”, de Jean Echenoz. (Premi Goncourt de l’any 2000. Anagrama). Curiosament he recuperat aquest llibre que vaig compar al gener del 2001, dies abans de que aparegués el seu nou llibre, “Ravel”, sobre el genial compositor (Anagrama, 2007).
Amb “Me voy”, Echenoz se m’ha tornat a guanyar, ja que abans havia llegit el seu “Al piano” (Anagrama, 2004) que em va deixar indiferent i que segurament havia fet que aquest bon llibre em passés inadvertit. “Me voy” és la historia de Félix Ferrer que després d’abandonar la seva dona, canvia la seva galeria de París per les aventures que li depararan els tresors del vaixell Nechilik, enfonsat al pol Nord i que el trasportaran fins a San Sebastian al final del llibre.

· “El velázquez de París” de Carmen Boullosa (editorial Siruela, 2007). Breu novel·la que parla d’un tema per a mi sempre interessant, la recuperació d’un quadre donat per perdut durant molts anys. Podia haver estat “L’origen du monde” de Courbert, perdut durant més de 130 anys i fa una anys adquirit i exposat a l’Orsay de París; però no, en aquest cas es tracta de “La expulsión de los moriscos” de Velázquez, cremat l’any 1734 durant l’incendi del Real Alcázar de Madrid, o no? L’autora, mexicana, utilitza un castellà amb girs i verbs propis del seu país, que no fa més que enriquir el nostre vocabulari (“jalar”, “mochar”, “mercar” o expressions tipus: “¡Ya párale a tus jueguitos!).
Impagable el relat de la seva trobada a Madrid amb Roberto Bolaño (algun dia m’atreviré amb “2666” o em quedaré amb la tan valorada versió teatral de Rigola?) i sobta la casualitat de que es trobi amb el mateix Jean Echenoz a París al final del llibre!

· “El misterio de la Torre Eiffel”, de Pascal Lainé (Edhasa 2007). L’autor premi Medicis i Goncourt, ens planteja en aquesta novel·la els avatars de tota mena en la construcció del símbol de París per excel·lència. La proposta sembla bona, veurem que tal el resultat.

En assaig:

· “Conversaciones con José “Pepín” Bello”, de David Castillo i Marc Sardà (Anagrama, Biblioteca de la memòria, 2007). Aquestes converses amb l’amic íntim del trio Buñuel-Lorca-Dalí i ancià espectador (actualment té 103 anys) del segle XX, ens acosta al cantó humà de la gran majoria de personalitats literaries, socials o polítiques; això sí vistes pel prisma dels seus ulls i de la seva ideologia, certament de dretes. En definitiva un bon document, en el que els entrevistadors tenen el gran mèrit de fer parlar a Pepín, sense intentar lluïr-se ells.

· “Shakespeare, nuestro contemporáneo”, de Jan Kott (Alba editorial, 2007). Obra de referència publicada el 1964 per Kott, crític teatral i literari polonès, que va tenir que fixar la seva residència als EUA, i re-editada i revisada l’any 1987. Parteix de varies premises, com son que:

“La gran obra de arte autonoma es independiente de cualquier tiempo y, por tanto, revela nuevas facetas y nuevos significados en cada época concreta”

que

“La traducción es siempre contemporánea; aunque el traductor no sea consciente de ello o intente ignorar este hecho”

i que

“Shakespeare vivió en una atmosfera dominada por la amenaza constante de una guerra civil, por la brutalidad, la intolerancia ideológica, las conspiraciones y su represión sangrienta (...); esas circunstancias son similares a las que se vivieron y aún se viven en la Europa del Este en la segunda mitad del siglo XX.”

Bona targeta de presentació per un assaig que podem llegir coincidint amb l’espectacle “If Music be the Food of Love...” d’Ariodant i Lídia Pujol dins del Grec o del Festival Shakespeare de Santa Susanna, que es va inciar el passat dia 13 i durarà fins al 29 de juliol, i que entre altres propostes interessants també compta amb la ressenyada.

· “Los misterios del rectángulo”, de Siri Husvedt (Circe, 2007). De tots és coneguda l’afició de la Sra. Husvedt per les arts plastiques, que ha plasmat en assaigs i novel·les. I per tots és coneguda la meva afició per la Sra, Husvedt, pel seu marit, el sr. Paul Auster (suposo que ja heu llegit “Viajes por el Scriptorium”?) i per la seva preciosa filla, Sophie. Així que no és d’extranyar que em vulgui submergir amb ella per la seva visió ("passeigs mentals" diu ella) de la historia de la pintura. Ja veurem!

· “Sainetes, y otros desafueros del arte contemporáneo”, de Fernándo Castro Flórez. (CENDEAC, Centro de Documentación y Estudios Avanzados del Arte Contemporáneo, 2007). Una aproximació crítica a l’actualitat de l’art contemporani de la mà del professor d’Estética y Teoría de las Artes de la Universidad Autónoma de Madrid, a més de crític d’art i comissari de diverses exposicions.

En poesia:

· “Descripción de la mentira”, d’Antonio Gamoneda (Abada editores, 2003). Segons se’ns diu “uno de los pocos libros esenciales de los últimos cincuenta años de poesía española”. Publicat al 1977, i després integrat dintre del volum titulat “Edad” (1989), s’ofereix ara en una nova edició revisada per l’autor i amb un glossari de Julián Jiménez Heffernan, titulat "De líquenes inevitables"

· “Esta Luz. Poesía reunida (1947-2004)”, d’Antonio Gamoneda (Galaxia Guttenberg-Circulo de Lectores). Ja sé que és autor de moda (Premio Cervantes y Reina Sofía de Poesía Iberoamericana en 2006) però com diu un company “donde te lleva Gamoneda no te lleva nadie”.

· “El rumor del tiempo”, de Cesar Antonio Molina (Galaxia Guttenberg-Circulo de Lectores). No m’ha donat temps de llegir-lo i ja han fet Ministre de Cultura a l’autor. Espero que la política no guanyi al poeta.

· “En/doll”, de Pedrals i Guillamino (Bankrobber i labreu edicions). Experiment polipoètic, surrealista, hip-hopero i altres adjectius-objectius-subjectius que Pedrals i Guillamino han passejat per les nostres terres i que ara ens el trobem en format llibre-cd. Una recomanació: que ningú s’el perdi, és un bon remei per suportar això que en diem vida!

I aprofitant la seva aparició en butxaca:

“La vida és un guión” d’Isabel Coixet (Quinteto) Anirà a veuré a Anthony and the Johnsons el proper 18 de juliol, ella que els ha fet coneguts gràcies a la seva pel·lícula “La vida secreta de les paraules”?

“Ensayo sobre las libertades”, de Raymond Aron (Alianza Editorial)

Bona lectura d’estiu!

Comentaris al bloc

Per la meva impericia, els tres darrers post han estat publicats sense possibilitats d'afegir comentaris. Sembla ser que això no es pot solucionar retroactivament i ja ho he solucionat de cara als propers.

Proposo que aquells que vulguessin fer algún comentari als escrits anteriors ho facin en aquesta entrada, assenyalant a quin es referien.

Sento les molesties i aprofito per donar les gràcies per aquestes més de 10.000 visites que he tingut des que vaig obrir aquest bloc ara ja fa un any.

NOTICIES DEL GREC: "Sacred Monsters", per Alfred Calvet

Sylvie Guillem & Akram Khan.
Barcelona, Teatre Grec, 26 de juny de 2007.

Els ballarins Sylvie Guillem i Akram Khan van obrir, amb “Sacred monsters”, la temporada del Grec d’enguany, en la primera vegada, després de tantes edicions, que un espectacle de dansa inaugurava el festival d’estiu.

Sylvie Guillem és actualment considerada una de les millors ballarines mundials, després de la seva experiencia en el món de la dansa clàssica, i a fe que ho va demostrar en l’escenari, tant en els seus solos com en els duos, tot i la dificultat de combinar estils diferents com el “kathak”, dansa tradicional índia que executa el company de cartell Akram Khan.

Sylvie Guillem va demostrar la seva meravellosa ductilitat, i la seva técnica així com un perfecte acoblament amb Akram Khan, ballarí anglès de familia provinent de Bangladesh. De fet l’espectacle es configura com una trobada i un diàleg dels diferents estils de dansa.

Cal destacar especialment la composició musical de Philip Shepard, -ple de reminiscències de Gregorio Paniagua- amb una impecable execució en directe que acompassava perfectament els moviments del duo i ens va ajudar a tots a volar per uns moments. I és que realment els duos van ser especialment màgics, carregats d’una elegancia i naturalitat en els moviments i fent fácil allò imposible, fins al punt d’alentir la respiració al públic.

L’experiència es mostrà reeixida, i tots dos, fent gala d’una excel·lent técnica, van meravellar el públic que va omplir totalment l’aforament del teatre. Ple fins a la bandera, l’alcalde va arribar deu minuts tard, i després coca i cava per a tots –invitats i pagants-. Perquè només hi ha cava i coca quan el nombre d’invitacions és alt i hi passa l’alcalde? I jo em pregunto, quin és el percentatge d’invitacions en el saldo total del Grec?

http://www.sylvieguillem.com/
http://www.akramkhancompany.net/
http://www.bluesnow.co.uk/

Alfred Calvet.

Les Actes d'ETA. Un acudit?

Rajoy en l’anomenat debat de l’Estat de la Nació i després tot el PP i la brunete mediàtica reclamen el mateix: volen veure les actes de les reunions del Govern de Zapatero amb ETA. I ningú no riu. No ho entenc, és que m’imagino la situació i és d’acudit d’en Gila. Les actes com serien? Algo així...

“Reunits en un lloc indeterminat al que hem arribat amb els ulls envenats.

Assistents:

Per part del Govern de la Nació el Sr. tal i el Sr. tal i el Sr. qual.
Per part de l’organització terrorista ETA uns Srs o Sres amb passamuntanyes blanc i txapela negra.
Amb el següent ordre del dia:

1. Lectura de l’acta anterior.
2. Estat del procés de pau
3. Diversos

Actua com a secretari el Sr. Tal i tal i tal.
Desenvolupament de la reunió....”

El secretari òbviament cobraria les hores extres i dietes a càrrec dels fons reservats.

Tot i així, aquestes actes tindrien alguns problemes. Més enllà del passamuntanyes i la txapela, evidents signes d’identitat d’ETA –i que no fan riure perquè senzillament és dramatic-, aquests farien algunes esmenes:

1. On diu: “Govern de la Nació”, hauria de dir: “Govern de l’Estat, opressor d’Euskal-Herria”.

2. On diu: “organització terrorista ETA”, hauria de dir: “representantes del Movimento Nacional de Liberación Vasco", com ja va fer Aznar, o, en tot cas, "valents gudaris representants d’Euskal-Herria”.

3. On diu: “Procés de pau”, hauria de dir: “Procés cap a l’autodeterminació d’Euskal-Herria", o, segons el manual de Rajoy, "precio político del alto el fuego indefinido”.

El secretari tota la l’estona tremolant de tant sentir: “apunta, apunta ...” I no vull ni pensar com s’acabarien aquestes desavinences en les actes, per que no me'ls imagino fent un vot particular. Ja que votar no és precissament la seva especialitat.

Oi que tot és força surrealista? Suposo que les actes no son tals, sinó informes confidencials de les reunions mantingudes amb representants o intermediaris d’ETA.

A vegades no parlar amb propietat fa que sembli, com deia Joan Manuel Serrat, que el món està ben girat. O no és així Sr. Rajoy?

Nits d'estiu

Les nits d’estiu sempre són especials. Quan cau el sol, la foscor i el bon temps conviden a sortir i a buscar noves emocions. A això hi ajuden institucions públiques i privades que amaneixen plats diversos per a diferents paladars.

Deixeu-me fer aquí una mica de publicitat a la programació de la nostra ciutat i recomanar-vos l’assistència a alguns dels múltiples espectacles que han organitzat tant la Regidoria de Cultura directament (música a la platja, música, teatre i dansa al Zorrilla, cinema al Club Natació Badalona o circ a la Rambla), com el Museu de Badalona (enguany amb visita comentada i música a la fàbrica modernista de l’“Anís del Mono”) i que des de l’1 de juliol fins a la Festa Major d’agost omplen aquestes nits (http://www.badalona.cat/).

Així mateix, per qualsevol persona amatent al que es cou culturalment és una cita d’obligada referència el Festival Grec de Barcelona, pel qual ja han passat actuacions com “Sacred Monster” dels ballarins Sylvie Guillem i Akram Khan, la companyia Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan amb “Moon Water” o el muntatge teatral de l’Àlex Rigola del llibre pòstum de Roberto Bolaño “2666”. I avui s'estrena la versió que del "Conte d'Hivern" de Shakespeare ha fet en Ferran Madico.

Com que, afortunadament, l’oferta és àmplia i variada i és impossible arribar a tot, he proposat a algunes persones -i proposo a tots els qui em llegiu- penjar en aquest bloc la vostra crítica, els vostres comentaris i impressions sobre les actuacions programades per aquest estiu a les quals hagueu assistit, de tal manera que durant el període estival el convertim en una mena de finestra cultural on tothom pugui conèixer i alhora explicar als altres allò que han vist. Què us sembla?

En la meva propera entrada parlaré i recomanaré l’espectacle de dansa que es farà el dia 28 de juliol al teatre Zorrilla i que duu el títol “An... o la exquisitez de vivir” i del que en podeu fer un tastet al bloc de la Mariló Molina que teniu entre els meus enllaços.

Ah! Per últim, no deixeu de fer un recorregut -virtual, si voleu-, dels actes del centenari de la Biblioteca de Catalunya que, com sabeu, l'any 1907 va fundar Enric Prat de la Riba, aleshores President de la Diputació de Barcelona, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Imprescindible la celebració del centenari d’aquesta institució nacional de Catalunya.