A Tàpies, homenatge de Pau als seus 85 anys!

Prohibir, multar i perseguir!

Aquests serien els verbs que defineixen els 100 dies de govern del PP a Badalona. Les polítiques socials han desaparegut sota el pes d’una política de seguretat que amaga els problemes, enlloc d’abordar-los i resoldre’ls.

La persecució del “mercat de la misèria”, amb un desplegament impressionant d’agents de seguretat i sense la presència de treballadors socials, ha comportat el desplaçament del “mercat” a d’altres poblacions, però no ha solucionat el problema de misèria subjacent.

Igualment, la persecució estiuenca a petites botigues d’immigrants, forçant els expedients administratius fins el límit de la legalitat, i a vegades més enllà, no ha fet més que alimentar prejudicis contra la població nouvinguda, confonent casos individuals amb la generalitat de botigues d’immigrants. Aquesta obsessió persecutòria arriba fins al ridícul de fotografiar un xai que suposadament estava al maleter d’un vehicle.

Finalment, en aquesta escalada en busca d’una “pax policial” cal esmentar l’intent de regulació de la venda de begudes alcohòliques a la nit –quan no ho permet la llei–, l’intent de sancionar amb la retirada de l’ajut social en cas de delicte –cosa que suposaria situar una doble pena per un mateix fet, trencant el principi de “non bis in idem” –; la introducció del requisit d’un mínim de 5 anys de residència per a poder aconseguir certes ajudes socials (beques de menjador, llibres, etc...), i, per acabar, la retirada de bancs dels carrers i tancament de fonts d’aigua per evitar que es formin grups d’immigrants.

Tanmateix hem de reconèixer que l’estratègia de comunicació als mitjans funciona. Tot el que fa l’Albiol és notícia, encara que no sempre bona (com la suspensió del actes de la Diada o la supressió de la paraula “Nacional” del nom de la celebració), i la seva imatge s’ha fet coneguda en el panorama català i estatal. Fins i tot és un personatge assidu al programa “Polònia” de TV3.

D’altra banda, la política social d’Albiol és inexistent. Ja hem vist que l’actual govern de la ciutat no compta amb l’experiència i el saber fer dels treballadors socials. També ha estat evident el silenci, durant tot l’agost, respecte de la crisi de la renda mínima d’inserció, mentre la ciutadania afectada estava realment desemparada. Fins i tot la gran promesa electoral de regalar els llibres de text no s’ha complert i resta amb un futur incert, ja que més enllà de declaracions retòriques, no és econòmicanment factible (ni justa, però això és un altre tema) sense recórrer a la socialització de llibres. Tampoc s’ha vist cap acció enèrgica per defensar importants projectes iniciats pel govern municipal anterior i que l’actual Generalitat dificulta, com per exemple, la negativa a construir tres noves escoles (Montigalà, Bufalà 2 i Lola Anglada) que la ciutat tant necessita. Tampoc s’ha fet res per negociar els retalls a les escoles bressol o a l’Escola de Música. En aquests temes el govern del PP senzillament no hi és i, el més greu, ni se l’espera.

Pel que fa a la gestió de la cultura municipal, el menysteniment envers aquest àmbit és evident i, fins al moment, només s’ha pres una decisió transcendent: prescindir del director dels teatres municipals i del Cap tècnic, tot això sota el criteri de racionalització de la despesa, és a dir, del retall encobert.

En altres branques de l’acció municipal com les que fan referència al territori, s’han limitat a deixar fer el ja endegat, sense que es vegi una direcció política clara. Davant del greu problema de l’atur, no hi ha estratègia, ni rumb, ni pla, quan l’ajuntament sense tenir la solució pot fer coses i que fons ara no fa.

Bé, fins aquí el repàs d’aquests 100 dies. En resum: molts titulars i molts tuïts, però poca gestió efectiva i eficient. Ah, i l'obsessió per fer d'oposició a l'oposició.

Aixequem el teló: Cap on anem?

A la passada campanya electoral vaig participar en un debat organitzat per l’Associació de Gestors Culturals de Catalunya sobre els diversos programes de cultura d’algunes de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions. Tant ICV-EUiA, ERC-Accent, CiU, com nosaltres, el PSC, teníem clar que en aquest mandat 2011-2015 calia treballar sobre les eines de participació ciutadana en l’àmbit cultural i tirar endavant una visió estratègica de l’acció cultural, per aconseguir, entre d’altres qüestions, cohesió social i projecció de ciutat. Paradoxalment, el partit que es va mostrar més pobre en l’anàlisi i en les propostes, el PP, ha estat qui finalment governa a la ciutat. D’aquest debat només ens va quedar clar que apostaven pel bilingüisme i poca cosa més. Ja nomenat el govern, la regidora de cultura, en una entrevista al diari “El Punt”, tampoc concretava gaire les seves prioritats ni propostes, més enllà de dir que sobre la qüestió de la llengua complirien la llei. Per desgràcia fa pocs dies hem sabut què significa per al PP complir la llei.

Davant d’aquest panorama, desert de propostes, vull reformular les línies mestres del que crec que hauria de ser la política cultural de la ciutat en aquests propers quatre anys, tot i deixant constància que una de les premisses ja ha estat trencada pel nou govern: la regidoria de cultura ha perdut el seu rang institucional en passar de ser Tinença d’Alcaldia (i, per tant, membre de la Junta de Govern) a ser Regidoria Delegada, la qual cosa dóna una pista sobre on situa el PP les polítiques culturals, alhora que ens avisa de possibles retallades severes al seu pressupost.

 

Tornem, doncs, a les línies d’acció que esmentava. Bàsicament, es tracta d’implementar aquelles eines que donen estabilitat i permanència a les polítiques culturals de ciutat i que van més enllà de la conjuntura, del calendari festiu o de la programació cultural, segons els següents principis: 

- cohesió social

- projecció

- participació

- proximitat 

Entre aquestes eines és fonamental la posada en marxa del ja constituït Consell de les Arts i de la Cultura (prèvia revisió i adequació del seus estatuts en la línia dels del CoNCA) amb competències en la implementació del Pla Estratègic de Cultura, en la definició d’uns criteris de subvencions o en la redacció d’un protocol festiu, entre d’altres. Admeto aquí que sóc partidari d’una Comissió de Festes dins del Consell, encara que he negat i nego que fins aquest moment les Festes hagin tingut manca de participació.

 

La segona, és la revisió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, aprovat en comissió ad hoc l’any 2007. És un element fonamental, plenament vigent i que va comptar amb la participació nombrosa de ciutadans i entitats. Cal adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats, com així es preveia ja en el seu redactat final. Per exemple, no hi apareixen ni el Museu del Còmic, ni el Centre Cultural del Carme, ni la Xarxa de Teatres, ni el Pla de Biblioteques, ni el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, tots ells posteriors al text definitiu.

 

En aquest breu apunt, no vull deixar de referir-me a la definició i posada en marxa del Museu del Còmic i de la Il·lustració i del Centre Cultural del Carme, processos on caldrà la participació dels professionals locals del sector.

 

Finalment, una premissa que cal complir: no tocar allò que ja funciona. El Museu de Badalona, el Conservatori (malgrat les retallades), el TallerBDN, Badalona Cultura, S.L., entre d’altres, no han de patir turbulències innecessàries.

 

Fins aquí, a grans trets i de manera resumida, el que considero les bases indispensables per a plantejar una política cultural seriosa, sòlida i de llarg recorregut.

 

He aixecat el teló, que comenci la funció!! si és tragèdia o comèdia aviat ens adonarem  ....

 

REPRENENT EL CAMí

Fa més de dos anys que vaig abandonar aquesta Estació de França. No en sé ben bé el motiu concret. Cansament, potser; sensació de tenir una obligació que en ocasions es feia pesada; els temps, que començaven a ser convulsos; la immediatesa de les xarxes socials, que em permetia emetre una opinió o una recomanació gairebé quan la pensava....
Avui arribo una altra vegada a l’Estació. Espero agafar un tren de llarg recorregut i fer del meu vagó el meu espai per reflexionar sobre allò que m’interessa, m’inquieta o em suggereix. Potser serà un espai més de definició política i ideològica que abans (crec que estem en una cruïlla social i política global i local molt important, com mai havíem viscut). Tanmateix, no deixaré de parlar, segur, d’art, de teatre (les noves temporades del Lliure i del Romea prometen), de cinema, de literatura i de tot allò que m’envolta, d'allò que, com deia Xavier Rubert de Ventós, són coses suficientment importants com per no tenir la seva existència assegurada.
Així que respiro a fons, miro al meu voltant, agafo un tren que diu “FUTUR” i surto, com sempre, de l’Estació de França.

La utilització política de Wagner

Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d’Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l’Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d’aquest esdeveniment.

Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure “L’Or del Rhin”, el pròleg de les següents tres jornades de l’Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l’estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.

Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d’espectacle –no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l’atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l’entrar no a l’espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d’un bon espectacle. (veure video)


Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m’havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d’un “esdeveniment únic” a Espanya: la representació de l’Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l’entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l’entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d’euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps –aquell que “se paga sus trajes”- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l’esmentada Consellera a l’ABC del dia 1 de juny d’enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):

“VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.

-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?
-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.

-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?
-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).

-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?
-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.

-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?
-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."

En definitiva, estem davant d’una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s’ho pagaven ells –sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci “algo nunca visto”, ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, “quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?”, per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.

"Paso Doble", de Barceló-Nadj

Fa mesos ja vaig dir que la perfomance “Paso Doble” de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d’ençà que es va estrenar al Festival d’Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l’artista en tot l’affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.

Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d’argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l’argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l’artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d’una obra plàstica davant de l’espectador?...

He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s’esdevenen fent avançant l’obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d’argila, per acabar ambdós engolits per l’obra resultant, en una tornada a l’origen, als fons de l’argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.

Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!



Per cert, al final de l’espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l’obra resultant, a més de prendre’s una birra a escena en un acte de se m’enfotisme o divisme (trieu l‘adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l’obra, llàstima que –al contrari de l’artista- no anem preparats per l’ocasió.

Noticies relacionades:

"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009

"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009

"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009

"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009

From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger

El proppassat 2 d’abril a les 7 del vespre s’inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d’Isabel Coixet “From I to J”, amb motiu del llibre de John Berger “From A to X – A Story in Letters”. Pensava anar-hi, però era un dijous d’aquells que a l’agenda tot s’ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista “Calle Nueva” al CCCB. Per tant, vaig perdre l’oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a “donar un tall” com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d’hora que tard, aniria a veure la instal·lació.

I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l’accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s’està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l’ajut del millor elenc d’actrius europees (d’Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l’escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l’A'ida.

A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l’equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc –una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d’A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d’aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l’estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier (“El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments”, per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d’A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d’universals: del pas del temps (de l’efímer, de l’etern o de l’oblidat), del valor, de l’opressió, de l’amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A’ida.

Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d’escoltar-ho en català –el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l’ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d’en Xavier.

Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez “Projecte per a presó abandonada”, intervenció desenvolupada a l’antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s’acaba de sortir de l’experiència d’una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el “Refugi” de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d’entrar novament al món de Xavier i A’ida.

Ara sóc l’únic visitant–dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l’univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l’entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d’un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu “El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l’experiència sensorial que proposa en el seu llibre”. Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!

En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L’efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l’estic acabant...

Algunes reflexions d’A’ida:

“Els nens, com jo, ja s’han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.”

“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”

“Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l’ànima. Aquesta és la diferència.”

“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l’absència, després.”

“Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d’angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats.”

“ Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.”

“Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes.”

Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.