Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d’Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l’Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d’aquest esdeveniment.
Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure “L’Or del Rhin”, el pròleg de les següents tres jornades de l’Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l’estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.
Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d’espectacle –no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l’atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l’entrar no a l’espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d’un bon espectacle. (veure video)
Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m’havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d’un “esdeveniment únic” a Espanya: la representació de l’Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l’entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l’entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d’euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps –aquell que “se paga sus trajes”- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l’esmentada Consellera a l’ABC del dia 1 de juny d’enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):
“VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.
-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?
-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.
-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?
-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).
-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?
-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.
-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?
-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."
En definitiva, estem davant d’una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s’ho pagaven ells –sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci “algo nunca visto”, ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, “quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?”, per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
06 de juliol 2009
12 d’abril 2009
From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger
El proppassat 2 d’abril a les 7 del vespre s’inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d’Isabel Coixet “From I to J”, amb motiu del llibre de John Berger “From A to X – A Story in Letters”. Pensava anar-hi, però era un dijous d’aquells que a l’agenda tot s’ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista “Calle Nueva” al CCCB. Per tant, vaig perdre l’oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a “donar un tall” com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d’hora que tard, aniria a veure la instal·lació.
I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l’accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s’està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l’ajut del millor elenc d’actrius europees (d’Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l’escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l’A'ida.
A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l’equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc –una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d’A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d’aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l’estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de
la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier (“El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments”, per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d’A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d’universals: del pas del temps (de l’efímer, de l’etern o de l’oblidat), del valor, de l’opressió, de l’amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A’ida.
Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d’escoltar-ho en català –el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l’ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d’en Xavier.
I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l’accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s’està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l’ajut del millor elenc d’actrius europees (d’Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l’escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l’A'ida.
A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l’equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc –una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d’A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d’aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l’estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de
la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier (“El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments”, per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d’A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d’universals: del pas del temps (de l’efímer, de l’etern o de l’oblidat), del valor, de l’opressió, de l’amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A’ida.Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d’escoltar-ho en català –el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l’ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d’en Xavier.
Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez “Projecte per a presó abandonada”, intervenció desenvolupada a l’antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s’acaba de sortir de l’experiència d’una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el “Refugi” de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d’entrar novament al món de Xavier i A’ida.
Ara sóc l’únic visitant–dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l’univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l’entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d’un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu “El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l’experiència sensorial que proposa en el seu llibre”. Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!
En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L’efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l’estic acabant...
En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L’efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l’estic acabant...
Algunes reflexions d’A’ida:
“Els nens, com jo, ja s’han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.”
“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”
“Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l’ànima. Aquesta és la diferència.”
“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l’absència, després.”
“Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d’angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats.”
“ Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.”
“Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes.”
“Els nens, com jo, ja s’han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.”
“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”
“Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l’ànima. Aquesta és la diferència.”
“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l’absència, després.”
“Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d’angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats.”
“ Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.”
“Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes.”
Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.
02 d’abril 2009
D'un temps, d'un país
Hi havia una vegada un país que estava preocupat pels resultats acadèmics dels seus alumnes: un 25% dels estudiants no acabaven l’educació secundària i aquesta xifra es doblava quan es tractava de segments de població desfavorida. L’informe PISA situava aquests alumnes 12 punts per sota de la mitjana dels països participants.
El President del país va proclamar:
“El relatiu declivi de l’educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està.”
I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l’enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.
El president seguia dient:
“ Als bons professors se’ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se’ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles”.
El President del país va proclamar:
“El relatiu declivi de l’educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està.”
I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l’enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.
El president seguia dient:
“ Als bons professors se’ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se’ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles”.
I va dir directament als professors:
"No demaneu més diners, grups d'alumnes més petits, sense estar disposats a considerar una nova forma d'avaluar millor el sistema".
La reforma preveia oferir més fons a les escoles públiques, concedir més finançament a les institucions ja existents i una racionalització de la jornada laboral.
Us sona la història? Podríeu dir a quin país transcorre? Penseu en Catalunya? Doncs esteu equivocats! És als EUA i les frases i la reforma educativa és la del President Obama. Les semblances amb la situació a Catalunya i al Projecte de Llei d’Educació són evidents, oi? Quelcom fem bé en aquest país nostre! Els problemes cal abordar-los i prendre les mesures adients, encara que costin, perquè el país i els seus ciutadans tinguin un futur per endavant!
Frases extretes de:
"Obama impulsa una gran reforma educativa en busca de competitividad", El País, 11 de març de 2009.
"La escuela que quiere Obama", de David Alandete, El País, 30 de març de 2009.
09 de gener 2009
Uclés honora Martin Luther King als EUA
Fa uns dies que, via correu electrònic, em va arribar la següent invitació:
Un altre fet a assenyalar, i que ens ha de fer especialment feliços i sentir-nos-en orgullosos, és la selecció de l'artista badaloní, Josep Uclés, cada vegada més valorat i reclamat internacionalment.
En Josep sempre ha estat un artista compromès amb un món més just, igual i solidari; temàtica que es pot apreciar a la seva obra des d'una mirada, a vegades irònica, i gairebé sempre onírica, com en l'obra que ha cedit per l'exposició en honor a Martin Luther King (i que acompanya al text de la invitació).
La nostra obligació és continuar lluitant per aconseguir els somnis de pau, justicia, igualtat i solidaritat!!
Fragment de "I have a dream", discurs pronunciat el 28 d'agost de 1963 des de les escales del Monument a Lincoln durant la Marxa pel treball i la libertat a Washington.
I HAVE A DREAM
ITINERANT EXHIBITION TO HONORING
MARTIN LUTHER KING
Inauguration on January 21, 2009 in New York
Itinerary: New York, Memphis, Atlanta, Montgomery, Chicago.
Between others the artists international: Louise Bourgeois, Richard Hamilton, Kcho, M.Puryear, Josep Uclés,....
Between others the international writers: W.J. Granger, Federico Mayor Zaragoza, Mohamed Elbaradei, Luis Rojas Marcos, Peter N. Carrol,..
ITINERANT EXHIBITION TO HONORING
MARTIN LUTHER KING
Inauguration on January 21, 2009 in New York
Itinerary: New York, Memphis, Atlanta, Montgomery, Chicago.
Between others the artists international: Louise Bourgeois, Richard Hamilton, Kcho, M.Puryear, Josep Uclés,....
Between others the international writers: W.J. Granger, Federico Mayor Zaragoza, Mohamed Elbaradei, Luis Rojas Marcos, Peter N. Carrol,..
Òbviament no assistiré a la inauguració el 21 de gener a Nova York (ja m'agradaria!!), però m'ha fet recordar que enguany (exactament el 15 de gener) es compleixen - a més dels 40 del "Bed-in" de John & Yoko- els 80 anys del naixement de Martin Luther King, sense el que segurament no existiria la cerimònia de presa de possessió com a primer President negre dels EUA de Barack Obama, el proper dia 20 de gener. Un llarg camí comença amb un petit pas i Luther King va trepitjar fort, des de la desobediència civil i la no violència, per aconseguir els drets civils pels negres del seu país. El seu mític discurs "I have a dream" ("Tinc un somni"), dóna títol a l'exposició, que serà itinerant pels EUA.
Un altre fet a assenyalar, i que ens ha de fer especialment feliços i sentir-nos-en orgullosos, és la selecció de l'artista badaloní, Josep Uclés, cada vegada més valorat i reclamat internacionalment.
En Josep sempre ha estat un artista compromès amb un món més just, igual i solidari; temàtica que es pot apreciar a la seva obra des d'una mirada, a vegades irònica, i gairebé sempre onírica, com en l'obra que ha cedit per l'exposició en honor a Martin Luther King (i que acompanya al text de la invitació).
La nostra obligació és continuar lluitant per aconseguir els somnis de pau, justicia, igualtat i solidaritat!!
Contingut íntegre en castellà.
18 d’agost 2008
La Italia de Berlusconi!
Imatges:
Un soldado italiano vigila la catedral de Duomo en Milán.- REUTERS
Dona nigeriana detinguda en un caserna de Parma. Notícia i fotografía "La Repubblica"
20 de juliol 2008
En bones mans!
Avui al migdia hi ha hagut la cloenda de l'11è Congrés del PSC. Tot just al començar la sessió plenària amb la projecció del video sobre el darrer míting al St. Jordi, m’ha vingut al cap la pregunta de quants sants jordis he viscut? Quants congressos? No recordo quan vam fer el primer St Jordi –abans ocupàvem la plaça de toros de Glòries-, només recordo les més de 40.000 persones, l’ambient, la il·lusió, els meus pares amb mi –tots dos!, el meu pare moriria al ‘95 sense veure com Felipe, el seu Felipe, perdia les eleccions davant de la dreta d’Aznar-, els companys i les companyes de Badalona –aleshores jo era secretari d’organització i m’agradava i m’agrada sentir-los aprop-... molts St Jordis. I congressos? Em vaig estrenar de convidat l’any ’83 al congrés extraordinari en el que Joan Raventós va passar a ser President, Raimon Obiols, Primer Secretari i Josep Ma. Sala, Secretari d’Organització. Des d'aleshores he viscut molts congressos, alguns de plàcids i d'altres de més “moguts”. En especial, el Congrés de Sitges, conegut per l’anomenada revolta dels capitans i pel canvi en la secretaria d’organització per situar al front a un desconegut per mi, llavors alcalde de Cornellà, José Montilla.
Han passat molts anys i enguany pensava que només estava en la cloenda d’un congrés més. Un congrés molt tranquil, al que hem acudit amb els deures fets, a tots nivells: federal, nacional i municipal. Amb una ideari renovat i clar i amb un horitzó il·lusionant, però possible. Som un partit previsible, deia algú, i això és un actiu. No estem per aventures col·lectives i de les nostres reunions no es poden esperar girs copernicants de les nostres polítiques, som rigurosos. Per això representem la “Catalunya que sap on va”, com deia el lema del congrés.
Però aquest 11è congrés no ha estat un congrés més, i molt menys encara la seva cloenda. Qui em coneix sap que normalment no parlo malament de la gent, em costa, sempre trobo quelcom positiu de les persones, encara que siguin d’altres partits polítics; però qui em coneix, també sap que no acostumo tampoc ha adular, ni a exalçar a ningú que no cregui realment que s’ho mereixi. Amb aquests antecedents us he de dir que avui el Primer Secretari del PSC, el meu partit, ha estat realment un President de la Generalitat històric. Em deia un company que mai havia escoltat a un Primer Secretari del PSC dir-li en públic a un Secretari General del PSOE el que José Montilla li ha dit avui a Jose Luis Rodriguez Zapatero. En el seu to habitual, sense estridències, li ha vingut a dir que nosaltres no som un partit que busqui problemes, sinó solucions; no som victimistes; que ens estimem al partit germà i al seu líder, Zapatero, però que més ens estimem Catalunya i la seva gent, que són la nostra raó de ser; que la música que ens arriba sobre el finançament no ens agrada, però que esperarem les següents notes i que la lletra ja la tenim, que és l’Estatut que va votar el poble de Catalunya i Zapatero també, que és la nostra llei però la d’ell també. En definitiva, ha estat un gran discurs, d’un gran líder. Que sap que té un partit potent al darrera i una societat que espera molt de la nostra acció. Per primera vegada he sentit l’emoció del que racionalment ja sabia: que estem en bones mans, en les millors mans.
Però aquest 11è congrés no ha estat un congrés més, i molt menys encara la seva cloenda. Qui em coneix sap que normalment no parlo malament de la gent, em costa, sempre trobo quelcom positiu de les persones, encara que siguin d’altres partits polítics; però qui em coneix, també sap que no acostumo tampoc ha adular, ni a exalçar a ningú que no cregui realment que s’ho mereixi. Amb aquests antecedents us he de dir que avui el Primer Secretari del PSC, el meu partit, ha estat realment un President de la Generalitat històric. Em deia un company que mai havia escoltat a un Primer Secretari del PSC dir-li en públic a un Secretari General del PSOE el que José Montilla li ha dit avui a Jose Luis Rodriguez Zapatero. En el seu to habitual, sense estridències, li ha vingut a dir que nosaltres no som un partit que busqui problemes, sinó solucions; no som victimistes; que ens estimem al partit germà i al seu líder, Zapatero, però que més ens estimem Catalunya i la seva gent, que són la nostra raó de ser; que la música que ens arriba sobre el finançament no ens agrada, però que esperarem les següents notes i que la lletra ja la tenim, que és l’Estatut que va votar el poble de Catalunya i Zapatero també, que és la nostra llei però la d’ell també. En definitiva, ha estat un gran discurs, d’un gran líder. Que sap que té un partit potent al darrera i una societat que espera molt de la nostra acció. Per primera vegada he sentit l’emoció del que racionalment ja sabia: que estem en bones mans, en les millors mans.
Finalment, voldria destacar una frase de l'excel·lent discurs del President Montilla, discurs que podeu llegir al bloc d'en Miquel Iceta. No és una frase qualsevol, sinó aquella que representa com som els socialistes -mostra una part del nostre ADN- i com és la societat catalana d'avui en dia, a la qual representem:
"lliçons de català, les que calguin; de catalanisme, cap ni una!"
Realment, enguany hem viscut una jornada històrica, no un congrés més.
Salut i bona feina President!
26 de maig 2008
Catalunya, solidaridad y financiación
La muerte del magistrado del Tribunal Constitucional, Roberto García-Calvo, como en una buena película de Hitchcok o una novela de F. Forsyth, ha provocado que la resolución de los recursos pendientes sobre el Estatuto de Cataluña de un giro imprevisible. De una situación en la cual los progresistas del tribunal se encontraban en minoría, se ha pasado a un empate con el sector conservador, que se deshará con el voto de calidad de la presidenta, de orientación progresista. Ya veremos como afecta todo esto a la sentencia en curso de discusión.
Mientras tanto, los diarios ocupan muchos de sus titulares a cuenta de las consecuencias de la sequía y del tema más candente de aquí al nueve de agosto: la financiación autonómica. Pasado ya el primer momento de duda sobre si era conveniente o no iniciar el proceso del nuevo sistema de financiación en periodo de desaceleración económica, debate al que puso final el magnífico artículo del Presidente Montilla en El País del 10 mayo de 2008 y el compromiso del Presidente Zapatero de empezar la discusión; ahora estamos en el inició del mismo. No es un tema menor para Cataluña, ni para el resto de Comunidades Autónomas. La propuesta catalana parece que levanta muchas reticencias (siendo suaves), pero al respecto creo que es necesario decir que:
- Cataluña no pone en cuestión la solidaridad con el resto de pueblos de España, como no lo ha hecho nunca.
- Cataluña pretende que el esfuerzo en solidaridad se concentre en las cuestiones básicas del estado de bienestar: salud, educación y servicios sociales. Quedando el resto de cuestiones fuera de este fondo de solidaridad o suficiencia territorial.
- Cataluña pretende que el crecimiento de la población esté contemplando en la fórmula final. Somos un país de inmigración – como lo hemos sido siempre- y los últimos años con más intensidad.
- Cataluña quiere que sus ciudadanos reciban del estado lo mismo que reciben los ciudadanos de otras comunidades. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).
Soy consciente de que sintetizar en unas pocas líneas la propuesta catalana es una simplificación, pero quiero que se entienda claramente (con el peligro, de ser inexacto)(1): No queremos desentendernos de España, pero tampoco que nuestras necesidades –que son muchas- sean desoídas o desatendidas.
Por último quiero recordar al presidente de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventino como yo mismo, que cuando se habla de Cataluña y de sus ciudadanos, se está hablando también de parte de medio millón de Extremeños de nacimiento que tuvimos que emigrar y cuyas familias en la actualidad ejercemos de catalanes. Me siento orgulloso del avance que ha hecho Extremadura, porque tanto mis padres, familiares como yo mismo hemos contribuido a él. Pero deseo una vida mejor para los ciudadanos de Cataluña donde hemos enraizado. Ambas demandas son justas y necesarias.
(1) Quien quiera conocerla en profundidad puede consultar: Nuevo modelo de financiación.
Mientras tanto, los diarios ocupan muchos de sus titulares a cuenta de las consecuencias de la sequía y del tema más candente de aquí al nueve de agosto: la financiación autonómica. Pasado ya el primer momento de duda sobre si era conveniente o no iniciar el proceso del nuevo sistema de financiación en periodo de desaceleración económica, debate al que puso final el magnífico artículo del Presidente Montilla en El País del 10 mayo de 2008 y el compromiso del Presidente Zapatero de empezar la discusión; ahora estamos en el inició del mismo. No es un tema menor para Cataluña, ni para el resto de Comunidades Autónomas. La propuesta catalana parece que levanta muchas reticencias (siendo suaves), pero al respecto creo que es necesario decir que:- Cataluña no pone en cuestión la solidaridad con el resto de pueblos de España, como no lo ha hecho nunca.
- Cataluña pretende que el esfuerzo en solidaridad se concentre en las cuestiones básicas del estado de bienestar: salud, educación y servicios sociales. Quedando el resto de cuestiones fuera de este fondo de solidaridad o suficiencia territorial.
- Cataluña pretende que el crecimiento de la población esté contemplando en la fórmula final. Somos un país de inmigración – como lo hemos sido siempre- y los últimos años con más intensidad.
- Cataluña quiere que sus ciudadanos reciban del estado lo mismo que reciben los ciudadanos de otras comunidades. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).
Soy consciente de que sintetizar en unas pocas líneas la propuesta catalana es una simplificación, pero quiero que se entienda claramente (con el peligro, de ser inexacto)(1): No queremos desentendernos de España, pero tampoco que nuestras necesidades –que son muchas- sean desoídas o desatendidas.
Por último quiero recordar al presidente de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventino como yo mismo, que cuando se habla de Cataluña y de sus ciudadanos, se está hablando también de parte de medio millón de Extremeños de nacimiento que tuvimos que emigrar y cuyas familias en la actualidad ejercemos de catalanes. Me siento orgulloso del avance que ha hecho Extremadura, porque tanto mis padres, familiares como yo mismo hemos contribuido a él. Pero deseo una vida mejor para los ciudadanos de Cataluña donde hemos enraizado. Ambas demandas son justas y necesarias.
(1) Quien quiera conocerla en profundidad puede consultar: Nuevo modelo de financiación.
23 de maig 2008
Catalunya, solidaritat i finançament
La mort del magistrat del Tribunal Constitucional, Roberto Garcia-Calvo, com en una bona pel·lícula de Hitchcock o una novel·la de F. Forsyth, ha fet que els recursos pendents sobre l’Estatut de Catalunya doni un imprevisible gir. De cop i volta s’ha passat d’estar en minoria progressista, a un empat entre progressites i conservadors, que es desfarà amb el vot de qualitat de la presidenta, de caràcter progressista. Ja veurem com afecta tot això a la sentència en curs de discussió.
Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d’aquí al 9 d’agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l’inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:
1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, com no ho ha fet mai.
2.- Catalunya pretén que l’esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d’aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.
3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d’immigració –com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.
4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l’Estat el mateix que reben els ciutadans d’altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).
Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre’ns d’Espanya, però tampoc que les nostres necessitats –que són moltes- siguin desoïdes o desateses.
Per últim, vull recordar al President de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s’està parlant també de part del mig milió d’extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l’avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.
[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.
Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d’aquí al 9 d’agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l’inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, com no ho ha fet mai.
2.- Catalunya pretén que l’esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d’aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.
3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d’immigració –com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.
4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l’Estat el mateix que reben els ciutadans d’altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).
Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre’ns d’Espanya, però tampoc que les nostres necessitats –que són moltes- siguin desoïdes o desateses.
Per últim, vull recordar al President de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s’està parlant també de part del mig milió d’extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l’avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.
[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.
15 de gener 2008
Donar la cara! Història de dos valents.
Ahir, 14 de gener, es va presentar al CCCB el documental "Bucarest, la memoria perdida", sobre la vida del polític Jordi Solé Tura, que pateix la malaltia d'Alzheimer des de l'any 2000. El documental està dirigit pel seu fill, Abert Solé, que va néixer a Bucarest durant l'exili de Solé Tura en el període franquista.
Solé Tura va ser un referent moral i polític per molts dels que van començar a militar políticament als anys '80, a més de -en el meu cas- professor proper i humà, a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.
A l'acte van participar representants institucionals i polítics, però vull destacar dues frases que recullen els diaris d'avui, pronunciades per l'ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall que, com és sabut, pateix la mateixa malaltia. En un gest que el caracteritza, de valentia i de lucidesa, en Pasqual va dir:
"Solé Tura pertanyia a aquell PSUC que ens va fer la feina a tots fins la mort d'en Franco".
I més endavant:
"Dintre d'uns anys podrà frenar-se l'avanç de l'Alzheimer, però a tu i a mi, això ja no ens arribarà".
Enhorabona, Pasqual, per la teva coherència i la teva empenta, que la gran majoria de catalans tant admirem!
I una abraçada a tots dos!!
El documental es podrà veure a partir del dia 18 al cinema Alexandra de Barcelona.
Fotografia: J. Carbó.
09 de juliol 2007
Les Actes d'ETA. Un acudit?
Rajoy en l’anomenat debat de l’Estat de la Nació i després tot el PP i la brunete mediàtica reclamen el mateix: volen veure les actes de les reunions del Govern de Zapatero amb ETA. I ningú no riu. No ho entenc, és que m’imagino la situació i és d’acudit d’en Gila. Les actes com serien? Algo així...
“Reunits en un lloc indeterminat al que hem arribat amb els ulls envenats.
Assistents:
Per part del Govern de la Nació el Sr. tal i el Sr. tal i el Sr. qual.
Per part de l’organització terrorista ETA uns Srs o Sres amb passamuntanyes blanc i txapela negra.
Amb el següent ordre del dia:
Per part de l’organització terrorista ETA uns Srs o Sres amb passamuntanyes blanc i txapela negra.
Amb el següent ordre del dia:
1. Lectura de l’acta anterior.
2. Estat del procés de pau
3. Diversos
2. Estat del procés de pau
3. Diversos
Actua com a secretari el Sr. Tal i tal i tal.
Desenvolupament de la reunió....”
Desenvolupament de la reunió....”
El secretari òbviament cobraria les hores extres i dietes a càrrec dels fons reservats.
Tot i així, aquestes actes tindrien alguns problemes. Més enllà del passamuntanyes i la txapela, evidents signes d’identitat d’ETA –i que no fan riure perquè senzillament és dramatic-, aquests farien algunes esmenes:
1. On diu: “Govern de la Nació”, hauria de dir: “Govern de l’Estat, opressor d’Euskal-Herria”.
2. On diu: “organització terrorista ETA”, hauria de dir: “representantes del Movimento Nacional de Liberación Vasco", com ja va fer Aznar, o, en tot cas, "valents gudaris representants d’Euskal-Herria”.
3. On diu: “Procés de pau”, hauria de dir: “Procés cap a l’autodeterminació d’Euskal-Herria", o, segons el manual de Rajoy, "precio político del alto el fuego indefinido”.
El secretari tota la l’estona tremolant de tant sentir: “apunta, apunta ...” I no vull ni pensar com s’acabarien aquestes desavinences en les actes, per que no me'ls imagino fent un vot particular. Ja que votar no és precissament la seva especialitat.
Oi que tot és força surrealista? Suposo que les actes no son tals, sinó informes confidencials de les reunions mantingudes amb representants o intermediaris d’ETA.
A vegades no parlar amb propietat fa que sembli, com deia Joan Manuel Serrat, que el món està ben girat. O no és així Sr. Rajoy?
19 de juny 2007
Comiat. Punt i seguit!
Com és ben sabut, dissabte es van constituir els nous ajuntaments d’arreu de l’Estat i a Badalona es va conformar una majoria formada pel PSC, CiU i ERC, segons l'anomenat “Pacte de progrés i catalanista”. Maite Arqué ha estat escollida alcaldessa per majoria absoluta dels regidors i regidores del Ple de la Corporació i, en el meu cas, aquest nou pacte implica que deixaré d’estar al front de la Regidoria de Cultura i del Districte 1er, responsabilitats que correspondran a ERC i a CiU, respectivament.
Us enganyaria si no digués que em vaig sorprendre quan em van informar que Cultura i Dalt la Vila passarien a un altre partit diferent del PSC, i us tornaria a enganyar si no confessés que no em fa feliç haver d'abandonar aquestes responsabilitats. Quatre anys són pocs per desenvolupar qualsevol projecte i en el cas de Cultura o Dalt la Vila –temes que m’apassionen!-, tan sols hem pogut posar les bases –molts sòlides, però bases al cap i a la fi- dels objectius a mig termini que ens havíem marcat. Tanmateix, que ningú no ho dubti, no em sap greu que ERC tiri endavant aquestes responsabilitats. Han estat i seran uns socis lleials, treballadors i dialogants i crec que han demostrat que aquests valors són suficients per tal que els socialistes haguem fet els sacrificis necessaris amb la finalitat que ERC se sumés al Govern.
Per a mi aquests quatre anys han estat apassionants i engrescadors, plens de reptes i sovint de recursos escassos, però crec modestament que ens n'hem sortit. I parlo en plural, perquè res és possible en solitari: primer, comptes amb el teu equip i, després, amb un munt de gent que t’aconsellen, et donen la seva opinió i, fins i tot, s’oposen a la teva visió, però ajuden a que valoris en la seva justa mesura el que tens entre mans.
Per tant, vull fer un llistat d’agraïments, una mica com les endreces dels llibres de poemes o els títols de crèdits del final d’una bona pel·lícula, i demano disculpes si la meva memòria –que és més tova que els rellotges de Dalí- fa que algun nom es quedi en el tinter (aquest és un risc que he de córrer). També aviso que els noms, la majoria dels casos, no responen a un ordre de preferència, sinó que han anat sortint tal com ragen.
Vull agrair a en Joan Carles Lacruz la seva constant, lleial, eficaç i excel·lent feina al Districte 1er (no ho teníem fàcil en agafar un districte fins aleshores sempre en mans de CiU); a la Rosa Sadurní, per jugar-se-la professionalment en apostar per la Gerència de Dalt la Vila i per la molt bona feina realitzada, així com a en Josep Moure, un “malalt” per Dalt la Vila; a la Judith Barroso, per agafar una temàtica nova i administrar-la tan eficaçment com tot el que fa, amb adversitats administratives incloses; a tot el personal de la Regidoria de Cultura que han patit les meves dèries i obsessions: a en Josep Pascasi “Patxi”, l'Ariadna Amat i la Maribel Picapiedra (les seves contribucions han estat fonamentals en els canvis que hem proposat a les Festes de Maig); a la Dolors Zamora, la Isabel Graña i al personal de Biblioteques (per intentar que, amb les obres, els usuaris notessin les molèsties al mínim); a en Martí Moliner, en Lluís García, en Matías de la Fuente i els directors de Centres Cívics (per tenir "más moral que el alcoiano" i aguantar amb els centres oberts en horaris molt allunyats de l’estandar de l’Ajuntament); a en Luis Blanco i la Tere Baches (per fer possible el que és impossible: garantir infrastructures per a totes les festes que es fan a Badalona, sense tenir-les).
A la Rosa Serón, la meva secre, (per estar sempre al peu del canó, fent les feines que fossin); a en Miguel Terrino, (per introduir-me en un món per a mi aliè però enriquidor, com són les diverses cultures regionals i, en especial, l’andalusa); i a l’Eduardo Martínez, (el somniador que m’ha fet volar més d’una vegada).
Per últim, però no menys importants, també vull donar les gràcies a en Joan Mayné i al personal del Museu. El seu esforç ha fet que aquest equipament tingui el llistó tant alt com està. A en Jordi Llorens i a tots els que formen el Patronat de la Música, amb qui la qualitat i l’excel·lència estan garantides. A en Joan Anton Sánchez i al personal del Teatre Zorrilla, que han elaborat unes programacions dignes del que aquest teatre ha de ser.
Als meus “àngels de la guarda”, que alguns anomenen despectivament “Guàrdia de Corps”: Lluís, Joan Carles, Javi, Josep X., Miguel, Manolillo, Eduardo, Rosa, Juanjo, Matias, Jana i Laura.
També vull citar moltes persones de fora de l’Ajuntament, totes elles vinculades al món de la cultura i amb ganes de col·laborar desinteressadament en benefici de la ciutat. Gràcies per haver-me enriquit amb les vostres aportacions, suggeriments i discussions: Josep Uclés, Gerard Sala, Camí, Joan Argenté, Gustavo Sunyer i Cinto Santamera, Miquel Angel Para i Benito Marcos, Anna Molina i Efrem Sebastià, Isidre i Gemma Sala, Montserrat Cortés; Gerard Remendo i Sílvia, Sebas Nolasco i la seva/meva família, Paco Vázquez, Sra. Núria de Canyet, Oriol Genís, Emili Ferrando, Pilar Rahola, Enric Magoo, Pep Mita, Montse Gibert, Neus Ronda i la Festa Nacional dels Països Catalans, Juan Prieto i el Centre Gallec “Agarimos”; Cristóbal Ruberté i el Centre Aragonés; Anna Pruneda i el Círcol Catòlic; Jaume Morral i l’Orfeó Badaloní; Bartomeu Duran i Badalona Sardanista; David Estanyol i Cobla Marinada; Manel Gasulla i el Cor de Marina; Encarna i Ruperto i la Festa de las Migas; Josep Rodríguez i la Secció de Belles Arts del Museu; Toni Vilà i l’Escola Superior d’Art i Disseny Pau Gargallo; Joan Escalada i Voluntaris de Badalona; José Mayo i la Tertúlia Falmenca; els successius presidents de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional Catalana (Ricard Molina, Àngels Domingo, Neus Pascual i Meritxell Ortiz); Jordi Tena, l'Anastais i la Maria i la colla de Geganters de Badalona; Carme Llobet i els Amics de la Música de Badalona; Jaume Arqué i els Amics del Zorrilla; Agustí Subirats del Patronat de la Processó del Dijous Sant; Josep Ma. Rojo i la Confraria de Sant Anastasi; el Baró de Maldà i les seves corrandes; Castellers de Badalona (fareu història!); Pere Salvador, Fumera de Pavillard, Baldufa, Dragolins i Badalona Bèsties de Foc; Diables de Badalona i els seus versots; Toni Alonso i la resta de gent de Projecte-9; Salvador Paulí i el Cos de Portants del Sant Crist de Badalona; Manuel Martínez i la Hermandad del Santísimo Cristo Redentor; Josep Ledo i els Miquelets de Badalona; Caterina Castellà i l’Associació de Puntaires Montserrat Niubó; Miguel Peiró i Yussef Saidri d’Unitat per Badalona; Joan Oliveras i La Xarxa; Salvador Torras i Patrícia Linares de Sonarcam; Lluís Muñoz i els Amics del Pessebre de Badalona; en Fluvià i en Genové i els membres de la Passada de Sant Antoni; Guillem Vidal i Jordi Pujol del “Ritme&Club”; als jurats dels Premis Literaris (Joan Argenté, Isabel Graña, Odile Arqué, Enric Viladot, Albert Ibàñez, Coloma Lleal, Laura Espot, Oblit Baseira i Berta Bruna, Elvira Ortiz, Eva Santana, Maria Carme Roca, Gemma Sala, Meri Torras, Miquel Mas, Julià de Jódar, Jaume Oliveras, Silvia Soler, Isidre Sala, Josep Lluch i Arnau Consul, Miquel Alzueta i ester Pujol); a Pol Acozar, Anna Llucià i l’associació “Estenent el desastre”; Joan Puche i Paco Fanés de l’Associació Pont del Petroli; Martí Serra i l’Associació de Músics Professionals de Badalona; Oriol Lladó, Pilar Vallés i Òmnium Cultural (amb el record molt present de la nostra “Nit de Santa Llúcia del 2004”); els pregoners de les Festes de Maig 2003-2007 (Rudy Fernández, Rosa Ma. Malet, Toni Soler i Abel Mariné) ... i tanta gent de la que segurament ara m’oblido, però que porto dins meu.
Ah, també a les entitats de les Festes Alternatives per haver-me esperonat a intentar fer-ho encara millor!
A persones o autoritats d’altres administracions amb els que he compartit il·lusions, ambicions, projectes i més d’un consell: Ferran Mascarell, Xavier Rubert de Ventós, Caterina Mieras, Joan Francesc Marco, Assumpta Bailac, Jaume Subirana, Ferran Bello, Xavier Menèndez, Carles Ruíz, Esteve León, Francesc Vila, Carles Prats, Oriol Picas, Carme García, Carles Giner, Ferran Farré i Josep Sampera i personal de la Fundació Palau.
Amb tots vosaltres he compartit molts moments, projectes, il·lusions, dificultats, reptes, complicitats... No només m'enduc la satisfacció de la feina feta, sinó també, com aquest escrit mostra, el regal d'haver treballat amb tots vosaltres, d'haver-nos conegut mútuament i, molt especialment, d'haver tingut la sort de fer noves amistats.
Estic convençut que continuareu treballant per la ciutat des del vostre espai, sigui laboral o social. A les entitats us demano que feu confiança al nou equip de gestió i que trobeu els espais de diàleg per tal de donar a conèixer i executar els vostres projectes i línies de treball.
Per la meva part, m'ofereixo a tots vosaltres des de qualsevol que sigui la meva nova destinació.
Gràcies novament i a reveure!
Us enganyaria si no digués que em vaig sorprendre quan em van informar que Cultura i Dalt la Vila passarien a un altre partit diferent del PSC, i us tornaria a enganyar si no confessés que no em fa feliç haver d'abandonar aquestes responsabilitats. Quatre anys són pocs per desenvolupar qualsevol projecte i en el cas de Cultura o Dalt la Vila –temes que m’apassionen!-, tan sols hem pogut posar les bases –molts sòlides, però bases al cap i a la fi- dels objectius a mig termini que ens havíem marcat. Tanmateix, que ningú no ho dubti, no em sap greu que ERC tiri endavant aquestes responsabilitats. Han estat i seran uns socis lleials, treballadors i dialogants i crec que han demostrat que aquests valors són suficients per tal que els socialistes haguem fet els sacrificis necessaris amb la finalitat que ERC se sumés al Govern.
Per a mi aquests quatre anys han estat apassionants i engrescadors, plens de reptes i sovint de recursos escassos, però crec modestament que ens n'hem sortit. I parlo en plural, perquè res és possible en solitari: primer, comptes amb el teu equip i, després, amb un munt de gent que t’aconsellen, et donen la seva opinió i, fins i tot, s’oposen a la teva visió, però ajuden a que valoris en la seva justa mesura el que tens entre mans.
Per tant, vull fer un llistat d’agraïments, una mica com les endreces dels llibres de poemes o els títols de crèdits del final d’una bona pel·lícula, i demano disculpes si la meva memòria –que és més tova que els rellotges de Dalí- fa que algun nom es quedi en el tinter (aquest és un risc que he de córrer). També aviso que els noms, la majoria dels casos, no responen a un ordre de preferència, sinó que han anat sortint tal com ragen.
Vull agrair a en Joan Carles Lacruz la seva constant, lleial, eficaç i excel·lent feina al Districte 1er (no ho teníem fàcil en agafar un districte fins aleshores sempre en mans de CiU); a la Rosa Sadurní, per jugar-se-la professionalment en apostar per la Gerència de Dalt la Vila i per la molt bona feina realitzada, així com a en Josep Moure, un “malalt” per Dalt la Vila; a la Judith Barroso, per agafar una temàtica nova i administrar-la tan eficaçment com tot el que fa, amb adversitats administratives incloses; a tot el personal de la Regidoria de Cultura que han patit les meves dèries i obsessions: a en Josep Pascasi “Patxi”, l'Ariadna Amat i la Maribel Picapiedra (les seves contribucions han estat fonamentals en els canvis que hem proposat a les Festes de Maig); a la Dolors Zamora, la Isabel Graña i al personal de Biblioteques (per intentar que, amb les obres, els usuaris notessin les molèsties al mínim); a en Martí Moliner, en Lluís García, en Matías de la Fuente i els directors de Centres Cívics (per tenir "más moral que el alcoiano" i aguantar amb els centres oberts en horaris molt allunyats de l’estandar de l’Ajuntament); a en Luis Blanco i la Tere Baches (per fer possible el que és impossible: garantir infrastructures per a totes les festes que es fan a Badalona, sense tenir-les).
A la Rosa Serón, la meva secre, (per estar sempre al peu del canó, fent les feines que fossin); a en Miguel Terrino, (per introduir-me en un món per a mi aliè però enriquidor, com són les diverses cultures regionals i, en especial, l’andalusa); i a l’Eduardo Martínez, (el somniador que m’ha fet volar més d’una vegada).
Per últim, però no menys importants, també vull donar les gràcies a en Joan Mayné i al personal del Museu. El seu esforç ha fet que aquest equipament tingui el llistó tant alt com està. A en Jordi Llorens i a tots els que formen el Patronat de la Música, amb qui la qualitat i l’excel·lència estan garantides. A en Joan Anton Sánchez i al personal del Teatre Zorrilla, que han elaborat unes programacions dignes del que aquest teatre ha de ser.
Als meus “àngels de la guarda”, que alguns anomenen despectivament “Guàrdia de Corps”: Lluís, Joan Carles, Javi, Josep X., Miguel, Manolillo, Eduardo, Rosa, Juanjo, Matias, Jana i Laura.
També vull citar moltes persones de fora de l’Ajuntament, totes elles vinculades al món de la cultura i amb ganes de col·laborar desinteressadament en benefici de la ciutat. Gràcies per haver-me enriquit amb les vostres aportacions, suggeriments i discussions: Josep Uclés, Gerard Sala, Camí, Joan Argenté, Gustavo Sunyer i Cinto Santamera, Miquel Angel Para i Benito Marcos, Anna Molina i Efrem Sebastià, Isidre i Gemma Sala, Montserrat Cortés; Gerard Remendo i Sílvia, Sebas Nolasco i la seva/meva família, Paco Vázquez, Sra. Núria de Canyet, Oriol Genís, Emili Ferrando, Pilar Rahola, Enric Magoo, Pep Mita, Montse Gibert, Neus Ronda i la Festa Nacional dels Països Catalans, Juan Prieto i el Centre Gallec “Agarimos”; Cristóbal Ruberté i el Centre Aragonés; Anna Pruneda i el Círcol Catòlic; Jaume Morral i l’Orfeó Badaloní; Bartomeu Duran i Badalona Sardanista; David Estanyol i Cobla Marinada; Manel Gasulla i el Cor de Marina; Encarna i Ruperto i la Festa de las Migas; Josep Rodríguez i la Secció de Belles Arts del Museu; Toni Vilà i l’Escola Superior d’Art i Disseny Pau Gargallo; Joan Escalada i Voluntaris de Badalona; José Mayo i la Tertúlia Falmenca; els successius presidents de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional Catalana (Ricard Molina, Àngels Domingo, Neus Pascual i Meritxell Ortiz); Jordi Tena, l'Anastais i la Maria i la colla de Geganters de Badalona; Carme Llobet i els Amics de la Música de Badalona; Jaume Arqué i els Amics del Zorrilla; Agustí Subirats del Patronat de la Processó del Dijous Sant; Josep Ma. Rojo i la Confraria de Sant Anastasi; el Baró de Maldà i les seves corrandes; Castellers de Badalona (fareu història!); Pere Salvador, Fumera de Pavillard, Baldufa, Dragolins i Badalona Bèsties de Foc; Diables de Badalona i els seus versots; Toni Alonso i la resta de gent de Projecte-9; Salvador Paulí i el Cos de Portants del Sant Crist de Badalona; Manuel Martínez i la Hermandad del Santísimo Cristo Redentor; Josep Ledo i els Miquelets de Badalona; Caterina Castellà i l’Associació de Puntaires Montserrat Niubó; Miguel Peiró i Yussef Saidri d’Unitat per Badalona; Joan Oliveras i La Xarxa; Salvador Torras i Patrícia Linares de Sonarcam; Lluís Muñoz i els Amics del Pessebre de Badalona; en Fluvià i en Genové i els membres de la Passada de Sant Antoni; Guillem Vidal i Jordi Pujol del “Ritme&Club”; als jurats dels Premis Literaris (Joan Argenté, Isabel Graña, Odile Arqué, Enric Viladot, Albert Ibàñez, Coloma Lleal, Laura Espot, Oblit Baseira i Berta Bruna, Elvira Ortiz, Eva Santana, Maria Carme Roca, Gemma Sala, Meri Torras, Miquel Mas, Julià de Jódar, Jaume Oliveras, Silvia Soler, Isidre Sala, Josep Lluch i Arnau Consul, Miquel Alzueta i ester Pujol); a Pol Acozar, Anna Llucià i l’associació “Estenent el desastre”; Joan Puche i Paco Fanés de l’Associació Pont del Petroli; Martí Serra i l’Associació de Músics Professionals de Badalona; Oriol Lladó, Pilar Vallés i Òmnium Cultural (amb el record molt present de la nostra “Nit de Santa Llúcia del 2004”); els pregoners de les Festes de Maig 2003-2007 (Rudy Fernández, Rosa Ma. Malet, Toni Soler i Abel Mariné) ... i tanta gent de la que segurament ara m’oblido, però que porto dins meu.
Ah, també a les entitats de les Festes Alternatives per haver-me esperonat a intentar fer-ho encara millor!
A persones o autoritats d’altres administracions amb els que he compartit il·lusions, ambicions, projectes i més d’un consell: Ferran Mascarell, Xavier Rubert de Ventós, Caterina Mieras, Joan Francesc Marco, Assumpta Bailac, Jaume Subirana, Ferran Bello, Xavier Menèndez, Carles Ruíz, Esteve León, Francesc Vila, Carles Prats, Oriol Picas, Carme García, Carles Giner, Ferran Farré i Josep Sampera i personal de la Fundació Palau.
Amb tots vosaltres he compartit molts moments, projectes, il·lusions, dificultats, reptes, complicitats... No només m'enduc la satisfacció de la feina feta, sinó també, com aquest escrit mostra, el regal d'haver treballat amb tots vosaltres, d'haver-nos conegut mútuament i, molt especialment, d'haver tingut la sort de fer noves amistats.
Estic convençut que continuareu treballant per la ciutat des del vostre espai, sigui laboral o social. A les entitats us demano que feu confiança al nou equip de gestió i que trobeu els espais de diàleg per tal de donar a conèixer i executar els vostres projectes i línies de treball.
Per la meva part, m'ofereixo a tots vosaltres des de qualsevol que sigui la meva nova destinació.
Gràcies novament i a reveure!
P.S.: M'he oblida't de forma imperdonable de l'Anna Rovira, de la Gina de Tera, d'en Carles Carvajal i el personal de Badalona Comunicació, així com de la Montse Francisco, la Laia Brufau i d'en Jordi Gonzálo de El Punt; tots ells responsables de fer saber als ciutadans la gestió que anàvem fent.
16 de maig 2007
DIETARI DE CAMPANYA I (del 9 al 14 de maig)
Dia 9 de maig. 8:00 p.m. Òmnium Cultural de Badalona convoca a unes 30-40 persones a la Sala de Destil·lació de l’Anís del Mono per presentar el document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011. Llengua, Cultura i País dels municipis” amb el subtítol “De la cultura-aparador a la cultura de participació”. Del document –que ja vaig comentar al bloc de l’Andreu Mas el 19 d’abril d’enguany[1]- i de l’explicacio prèvia, així com de l'escàs torn de paraules, queda clar que:
1.- ÒC de Badalona es creu el centre del món cultural i amb receptes per a tot,
2.- ÒC de Badalona parla de participació, però només participa en allò que organitza ÒC de Badalona (exemple, inassitència a actes d’homentage a Palau i Fabre o no implicació a la campanya “Apadrina una paraula”).
3.- ÒC de Badalona creu que no és convenient debatre sobre la cultura entre els partits polítics i ciutadans en plena campanya electoral (??)
Dia 9 de maig. Interior nit. Apareix a la xarxa el vídeo xenòfob i racista del PP. En 7 minuts demostra com es pot posar en perill la convivència en una ciutat, com es pot generar alarma social i com es criminalitza a tot un col·lectiu –l’immigrant-, tot això només per esgarrapar un quants vots. Com diu el poeta Jordi Roig “L’ordre de les paraules no canvia / els sentits i els colors de les mentides”, ni els mitjans emprats per difondre-les, afegeixo jo.
Dia 10 de maig. Hora zero. Comença oficialment la campanya electoral. Surto del sopar que l’Ajuntament ofereix a les entitats que participen a la Nit de Sant Anastasi i m’atanso al local del PSC, on tots plegats i simbòlicament destapem el primer cartell. A la Maite se la veu animada i amb ganes i ens transmet aquesta força a la resta de militants. A fora, a la plaça de La Plana –lloc habitual de l’enganxada del primer cartell- Badalona balla al sons de l’Orquestra Maravella en el tradicional Ball del Micaco.
Dia 11 de maig. 0:45 a.m. Turó d’en Caritg. Intento aparcar per anar a veure el primer concert de les Festes de Maig: Nena Daconte i Mojo Project. Puc veure com unes 20-30 persones d’ICV-EUiA aprofiten el concert per enganxar el seu primer cartell. Seran gent molt contenta però la veritat és que ningú no sembla fer-los massa cas. La gent està per la festa.
Dia 12 de maig. Interior nit. La Penya guanya al Madrid en un partit d’infart, però jo no hi sóc; estic al Zorrilla acompanyant al Cor de Marina en el concert del 125è aniversari de l’entitat –els sms fan, però, una presència virtual-. Gran concert de la Cobla Els Montgrins i de La Principal de la Bisbal. El Cor de Marina també guanya. Al finalitzar el concert, reprenc la meva reflexió sobre els candidats que no dimiteixen dels seus càrrecs actuals. En concret, torno a pensar en Carles Sagués, alcaldable d’ICV-EUiA, i em pregunto per què no fa els gest ètic que tothom li demana –bé, sembla que el President de la “Penya” no, pel que diuen- i separa la seva segura elecció com a regidor de l’Ajuntament de la pertinença a la Junta del club de basquet emblemàtic de la ciutat. També penso en Miguel Jurado, que continua com a president de l’A.VV de Canyet, al mateix temps que és candidat pel PP o de Juan Ruíz a Sant Joan Alt de Llefià amb la mateixa candidatura de Jurado. Tant costa anar solet, sense emparar-se en cap entitat? Jo ho vaig fer amb els Amics de la Música –que per cert gaudeixen de molt bona salut: gran concert de l’Orquestra de Cambra d’Acordions de Barcelona!- o en Jordi Casals amb la junta de l’A.VV. del Centre.
Dia 14 de maig. 6 p.m. Al matí, un grup de companys i jo hem decidit plantar una paradeta cada dia al bell mig del barri de La Salut. Ho farem des d’aquest dilluns cada tarda. Objectiu: entregar propaganda electoral i viure més d’aprop en un dels barris assenyalats pel PP com de convivència impossible, un barri-ghetto. Si bé és òbvia la diversitat ètnica i cultural, constato que ningú em roba ni em pega; com a molt, en algun cas aïllat no m’agafen la propaganda electoral. Potser és que faig trampa i en el fons és que conec molt bé el barri de La Salut –és amb Llefià, Sant Roc i el Congrés-Sant Jaume, un dels barris on he crescut i passat la meva adolescència- i perquè prop de la plaça Antonio Machado –un ghetto entre gehttos segons el PP- hi viu el meu amic, company i regidor socialista Manolo Rodríguez, a qui acompanyo sovint a casa. Potser és que els malfactors immigrants em coneixen i per això fan la vista grossa i no m’ataquen. O potser és que el PP exagera, i havent-hi problemes d’immigració –tota immigració suposa un trauma pel que emigra i pel que rep la immigració- és un barri amb dificultats, com algun altre de la ciutat -per això el van proposar i està dintre dels projectes de la llei de barris- però en el que és possible la convivència. Projectes, recursos, mediació social, treball comunitari i constància, i sobretot, gens de soroll mediàtic, serà una bona recepta per aquests barris. Això fem i proposem els socialistes.
[1] Comentaris al document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011” d’Òmnium Cultural de Badalona.
josep duran Adreça electrònica dijous, 19 d'abril de 2007 14:48h
He llegit amb atenció el document fet públic per Òmnium Cultural de Badalona i com a Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Badalona, crec oportú fer un seguit de comentaris i aclariments.
1.- El document en qüestió posa de manifest, en primer lloc, el desconeixement de la gestió cultural duta a terme a la ciutat per part de l’Ajuntament en aquests darrers anys; en segon lloc, revela una insuficient recerca prèvia a la seva redacció; i, finalment, omet certs acords presos per l’Ajuntament Ple.
2.- A l'introducció es realitzen afirmacions que prejutgen el resultat del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, desconeixent el treball efectuat i el punt en el que es troba en aquest moment. D’aquest desconeixement no n'és responsable Òmnium Cultural, sinó la regidoria de Cultura que no ha publicitat prou tots els processos realitzats. Tot i així, no és cert que pel que fa al Pla Estratègic de Cultura ”tres anys després, el més calent és a l’aigüera” o que el Pla “sembla haver quedar en un calaix”. Potser ho sembla, però la realitat és que el Pla Estratègic està acabat des del mes de juliol del 2006 i només la consecució d’un pacte de ciutat per la cultura entre tots el grups polítics presents al Consistori ha aturat la seva presentació fins la data.
3.- Pel que fa a les propostes d'acció municipal exposades per Òmnium Cultural, gairebé totes són presents al Pla Estratègic de Cultura de Badalona, tal i com poden testimoniar tots els grups del Consistori. Evidentment, el Pla conté moltes més propostes provinents, en la seva major part, de les diverses jornades de treball efectuades amb tots els agents implicats de la ciutat.
4.- Tot aquest treball d’anàlisi de propostes, de reflexió i d’ordenació del Pla Estratègic de Cultura s’ha fet sense deixar de banda la gestió municipal, tant des de la Regidoria de Cultura (biblioteques, centres cívics, Teatre Zorrilla, Espai Betúlia, festes de maig i d'agost, recuperació de la memòria històrica, etc...) com des dels seus organismes autònoms (Museu i Conservatori), assolint ratios generals de qualitat i de consum cultural homologables a la dels municipis de les nostres mateixes característiques, quan no superiors. Tot i així, és evident que cal seguir treballant per millorar-les.
5.- Òmnium Cultural reclama la creació d'un Institut Municipal de Cultura "com a eina necessària per gestionar la cultura d'una ciutat com Badalona", proposta present al Pla Estratègic de Cultura des de l'inici de la seva redacció. S'obvia, però, que tot i que el Pla Estratègic de Cultura encara no hagi estat presentat públicament i aprovat definitivament, l’Ajuntament Ple, en la sessió extraordinària celebrada en data de 13 de juliol de 2006, acordà per unanimitat l’establiment d’un Ens de Gestió Cultural per millorar la gestió dels serveis culturals municipals i dels equipaments adscrits a la Regidoria de Cultura a través de la creació d'una Entitat Pública Empresarial local (EPE) (IBAC), en sintonia amb l’actual Institut de Cultura de Barcelona, també convertit en EPE recentment.
6.- També es demana un Consell de Cultura. Igualment, aquesta reclamació es troba dins del Pla Estratègic de Cultura i, novament, l'Ajuntament Ple s'avançà a l'aprovació del Pla Estratègic de Cultura aprovant els Estatuts del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona en data 16 de desembre de 2003 i publicat al BOP núm . 32 de 6 de febrer de 2004.
Què resta per fer a nivell estratègic? Primerament, que el Consell de les Arts i la Cultura ratifiqui el document que constitueix el Pla Estratègic de Cultura i, a continuació, que l’Ajuntament Ple l'aprovi. Malgrat el procés estava previst dur-lo a terme d'aquesta manera, la prudència davant les dates en les que ens trobem –molt aprop de les eleccions municipals, juntament amb l’extrema sensibilitat per part dels grups municipals i del teixit associatiu, aconsellen un procediment ad hoc: aprovar inicialment el document per la Junta de Govern o Ajuntament Ple, exposar-lo al públic de forma oficial per tal que sigui possible la presentació d'al·legacions i esmenes (realitzar-ho abans de la contitució del nou ajuntament) i sol·licitar informe al Consell de les Arts i de la Cultura -un cop desenvolupat conforme al seus estatuts-, per posteriorment aprovar-lo definitivament per l’Ajuntament Ple i publicar-ho per la seva entrada en vigor a començament de mandat.
Amb aquests comentaris espero haver aclarit algunes imprecisions i certes interpretacions errònies. No obstant això, estic obert a qualsevol debat o col·loqui que es consideri oportú per parlar de la cultura i de la gestió cultural a la nostra ciutat, tal i com sempre he fet.
1.- ÒC de Badalona es creu el centre del món cultural i amb receptes per a tot,
2.- ÒC de Badalona parla de participació, però només participa en allò que organitza ÒC de Badalona (exemple, inassitència a actes d’homentage a Palau i Fabre o no implicació a la campanya “Apadrina una paraula”).
3.- ÒC de Badalona creu que no és convenient debatre sobre la cultura entre els partits polítics i ciutadans en plena campanya electoral (??)
Dia 9 de maig. Interior nit. Apareix a la xarxa el vídeo xenòfob i racista del PP. En 7 minuts demostra com es pot posar en perill la convivència en una ciutat, com es pot generar alarma social i com es criminalitza a tot un col·lectiu –l’immigrant-, tot això només per esgarrapar un quants vots. Com diu el poeta Jordi Roig “L’ordre de les paraules no canvia / els sentits i els colors de les mentides”, ni els mitjans emprats per difondre-les, afegeixo jo.
Dia 10 de maig. Hora zero. Comença oficialment la campanya electoral. Surto del sopar que l’Ajuntament ofereix a les entitats que participen a la Nit de Sant Anastasi i m’atanso al local del PSC, on tots plegats i simbòlicament destapem el primer cartell. A la Maite se la veu animada i amb ganes i ens transmet aquesta força a la resta de militants. A fora, a la plaça de La Plana –lloc habitual de l’enganxada del primer cartell- Badalona balla al sons de l’Orquestra Maravella en el tradicional Ball del Micaco.
Dia 11 de maig. 0:45 a.m. Turó d’en Caritg. Intento aparcar per anar a veure el primer concert de les Festes de Maig: Nena Daconte i Mojo Project. Puc veure com unes 20-30 persones d’ICV-EUiA aprofiten el concert per enganxar el seu primer cartell. Seran gent molt contenta però la veritat és que ningú no sembla fer-los massa cas. La gent està per la festa.
Dia 12 de maig. Interior nit. La Penya guanya al Madrid en un partit d’infart, però jo no hi sóc; estic al Zorrilla acompanyant al Cor de Marina en el concert del 125è aniversari de l’entitat –els sms fan, però, una presència virtual-. Gran concert de la Cobla Els Montgrins i de La Principal de la Bisbal. El Cor de Marina també guanya. Al finalitzar el concert, reprenc la meva reflexió sobre els candidats que no dimiteixen dels seus càrrecs actuals. En concret, torno a pensar en Carles Sagués, alcaldable d’ICV-EUiA, i em pregunto per què no fa els gest ètic que tothom li demana –bé, sembla que el President de la “Penya” no, pel que diuen- i separa la seva segura elecció com a regidor de l’Ajuntament de la pertinença a la Junta del club de basquet emblemàtic de la ciutat. També penso en Miguel Jurado, que continua com a president de l’A.VV de Canyet, al mateix temps que és candidat pel PP o de Juan Ruíz a Sant Joan Alt de Llefià amb la mateixa candidatura de Jurado. Tant costa anar solet, sense emparar-se en cap entitat? Jo ho vaig fer amb els Amics de la Música –que per cert gaudeixen de molt bona salut: gran concert de l’Orquestra de Cambra d’Acordions de Barcelona!- o en Jordi Casals amb la junta de l’A.VV. del Centre.
Dia 14 de maig. 6 p.m. Al matí, un grup de companys i jo hem decidit plantar una paradeta cada dia al bell mig del barri de La Salut. Ho farem des d’aquest dilluns cada tarda. Objectiu: entregar propaganda electoral i viure més d’aprop en un dels barris assenyalats pel PP com de convivència impossible, un barri-ghetto. Si bé és òbvia la diversitat ètnica i cultural, constato que ningú em roba ni em pega; com a molt, en algun cas aïllat no m’agafen la propaganda electoral. Potser és que faig trampa i en el fons és que conec molt bé el barri de La Salut –és amb Llefià, Sant Roc i el Congrés-Sant Jaume, un dels barris on he crescut i passat la meva adolescència- i perquè prop de la plaça Antonio Machado –un ghetto entre gehttos segons el PP- hi viu el meu amic, company i regidor socialista Manolo Rodríguez, a qui acompanyo sovint a casa. Potser és que els malfactors immigrants em coneixen i per això fan la vista grossa i no m’ataquen. O potser és que el PP exagera, i havent-hi problemes d’immigració –tota immigració suposa un trauma pel que emigra i pel que rep la immigració- és un barri amb dificultats, com algun altre de la ciutat -per això el van proposar i està dintre dels projectes de la llei de barris- però en el que és possible la convivència. Projectes, recursos, mediació social, treball comunitari i constància, i sobretot, gens de soroll mediàtic, serà una bona recepta per aquests barris. Això fem i proposem els socialistes.
[1] Comentaris al document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011” d’Òmnium Cultural de Badalona.
josep duran Adreça electrònica dijous, 19 d'abril de 2007 14:48h
He llegit amb atenció el document fet públic per Òmnium Cultural de Badalona i com a Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Badalona, crec oportú fer un seguit de comentaris i aclariments.
1.- El document en qüestió posa de manifest, en primer lloc, el desconeixement de la gestió cultural duta a terme a la ciutat per part de l’Ajuntament en aquests darrers anys; en segon lloc, revela una insuficient recerca prèvia a la seva redacció; i, finalment, omet certs acords presos per l’Ajuntament Ple.
2.- A l'introducció es realitzen afirmacions que prejutgen el resultat del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, desconeixent el treball efectuat i el punt en el que es troba en aquest moment. D’aquest desconeixement no n'és responsable Òmnium Cultural, sinó la regidoria de Cultura que no ha publicitat prou tots els processos realitzats. Tot i així, no és cert que pel que fa al Pla Estratègic de Cultura ”tres anys després, el més calent és a l’aigüera” o que el Pla “sembla haver quedar en un calaix”. Potser ho sembla, però la realitat és que el Pla Estratègic està acabat des del mes de juliol del 2006 i només la consecució d’un pacte de ciutat per la cultura entre tots el grups polítics presents al Consistori ha aturat la seva presentació fins la data.
3.- Pel que fa a les propostes d'acció municipal exposades per Òmnium Cultural, gairebé totes són presents al Pla Estratègic de Cultura de Badalona, tal i com poden testimoniar tots els grups del Consistori. Evidentment, el Pla conté moltes més propostes provinents, en la seva major part, de les diverses jornades de treball efectuades amb tots els agents implicats de la ciutat.
4.- Tot aquest treball d’anàlisi de propostes, de reflexió i d’ordenació del Pla Estratègic de Cultura s’ha fet sense deixar de banda la gestió municipal, tant des de la Regidoria de Cultura (biblioteques, centres cívics, Teatre Zorrilla, Espai Betúlia, festes de maig i d'agost, recuperació de la memòria històrica, etc...) com des dels seus organismes autònoms (Museu i Conservatori), assolint ratios generals de qualitat i de consum cultural homologables a la dels municipis de les nostres mateixes característiques, quan no superiors. Tot i així, és evident que cal seguir treballant per millorar-les.
5.- Òmnium Cultural reclama la creació d'un Institut Municipal de Cultura "com a eina necessària per gestionar la cultura d'una ciutat com Badalona", proposta present al Pla Estratègic de Cultura des de l'inici de la seva redacció. S'obvia, però, que tot i que el Pla Estratègic de Cultura encara no hagi estat presentat públicament i aprovat definitivament, l’Ajuntament Ple, en la sessió extraordinària celebrada en data de 13 de juliol de 2006, acordà per unanimitat l’establiment d’un Ens de Gestió Cultural per millorar la gestió dels serveis culturals municipals i dels equipaments adscrits a la Regidoria de Cultura a través de la creació d'una Entitat Pública Empresarial local (EPE) (IBAC), en sintonia amb l’actual Institut de Cultura de Barcelona, també convertit en EPE recentment.
6.- També es demana un Consell de Cultura. Igualment, aquesta reclamació es troba dins del Pla Estratègic de Cultura i, novament, l'Ajuntament Ple s'avançà a l'aprovació del Pla Estratègic de Cultura aprovant els Estatuts del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona en data 16 de desembre de 2003 i publicat al BOP núm . 32 de 6 de febrer de 2004.
Què resta per fer a nivell estratègic? Primerament, que el Consell de les Arts i la Cultura ratifiqui el document que constitueix el Pla Estratègic de Cultura i, a continuació, que l’Ajuntament Ple l'aprovi. Malgrat el procés estava previst dur-lo a terme d'aquesta manera, la prudència davant les dates en les que ens trobem –molt aprop de les eleccions municipals, juntament amb l’extrema sensibilitat per part dels grups municipals i del teixit associatiu, aconsellen un procediment ad hoc: aprovar inicialment el document per la Junta de Govern o Ajuntament Ple, exposar-lo al públic de forma oficial per tal que sigui possible la presentació d'al·legacions i esmenes (realitzar-ho abans de la contitució del nou ajuntament) i sol·licitar informe al Consell de les Arts i de la Cultura -un cop desenvolupat conforme al seus estatuts-, per posteriorment aprovar-lo definitivament per l’Ajuntament Ple i publicar-ho per la seva entrada en vigor a començament de mandat.
Amb aquests comentaris espero haver aclarit algunes imprecisions i certes interpretacions errònies. No obstant això, estic obert a qualsevol debat o col·loqui que es consideri oportú per parlar de la cultura i de la gestió cultural a la nostra ciutat, tal i com sempre he fet.
15 de maig 2007
La resposta és sempre més llibertat o això és la democràcia, estúpid!
El passat diumenge vam acabar el gruix de Festes de Maig i, malgrat que encara ens quedin per celebrar la Festa de las Migas i la Festa de Baix a Mar, puc afirmar que han estat un èxit. Tant les activitats organitzades per les entitats i colles de la ciutat com els espectacles programats han complert les expectatives. Tots són destacables, però m’agradaria remarcar enguany l’espectacularitat del piromusical de la Nit de Sant Anastasi o del Correfoc, en el seu 25è aniversari,
el concert organitzat pel Cor de Marina en motiu del seu 125è aniversari amb els Mongrins i La Principal de la Bisbal o la vibrant Diada Castellera.
Tanmateix, m’agradaria opinar sobre les crítiques que, en privat, he rebut de companys de l’Ajuntament, en concret d’alguns regidors de l’oposició. La crítica anava destinada als versots del diables a l’Acte Sacramental de Sant Anastasi i a les corrandes del Baró de Maldà. Confesso que no em va agradar gens que l’Acte Sacramental s’utilitzés per etzibar clixés sobre els polítics (especulació, corrupció, etc...) i per fer una crida a les festes alternatives o que el Baró utilitzés la seva tribuna per menystenir els treballadors municipals o a les secretàries d’Alcaldia. Mentiria si digués que penso que toca. Més aviat esperava alguna tocada de cresta al partit que està posant en perill la cohesió social de Badalona i que fa sortir la ciutat als mitjans de comunicació amb mentides, falsedats o alarmismes infundats.
Però bé, no ha estat així, i als que em critiquen per facilitar públic a l’Acte Sacramental (abans es feia a la Rambla mentre la festa es desenvolupava a la Plaça de la Vila i ara esperem el Seguici de la ciutat per començar l’Acte) o per no posar problemes a deixar les infrastructures necessàries per representar les corrandes del Baró (malgrat no hagin estat sol·licitades), els he de dir que sempre la resposta ha de ser la mateixa: MÉS LLIBERTAT. Alguns membres d’entitats de Badalona saben de la meva dèria per tornar el Carnestoltes al poble, mitjançant una comissió de festes dins l’espai del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona. Crec que l’esperit crític d’aquesta festivitat es troba en el poble i no té sentit que sigui organitzada per una Administració. Per tant, torno a dir, salvaguardant drets fonamentals, mai fa mal més llibertat, o, dit d’una altra manera, la democràcia és això.
No obstant, dubto molt que aquells que pensen que fan la gracieta redactant segons quin versots o corrandes, creguin que podrien fer el mateix si fossin el PP o CiU qui governessin. Algú s’imagina l’Acte Sacramental o les corrandes amb diners públics i assistència sota un alcalde del PP o CiU?
I acabo. Suposo que decepcionaré a més d’un assidu a aquest bloc, però estem en campanya electoral i crec que el meu deure com a candidat és convertir per aquests dies aquest espai en una mena de Dietari de Campanya, on reflexionaré sobre el que faig o fem i/o sobre el que fan els altres partits i coalicions. Així que ja esteu avisats.
Benvinguts a uns i fins d’aquí a uns dies als que seguiu la vessant cultural del bloc.
Fotos: vilaweb
el concert organitzat pel Cor de Marina en motiu del seu 125è aniversari amb els Mongrins i La Principal de la Bisbal o la vibrant Diada Castellera.
Tanmateix, m’agradaria opinar sobre les crítiques que, en privat, he rebut de companys de l’Ajuntament, en concret d’alguns regidors de l’oposició. La crítica anava destinada als versots del diables a l’Acte Sacramental de Sant Anastasi i a les corrandes del Baró de Maldà. Confesso que no em va agradar gens que l’Acte Sacramental s’utilitzés per etzibar clixés sobre els polítics (especulació, corrupció, etc...) i per fer una crida a les festes alternatives o que el Baró utilitzés la seva tribuna per menystenir els treballadors municipals o a les secretàries d’Alcaldia. Mentiria si digués que penso que toca. Més aviat esperava alguna tocada de cresta al partit que està posant en perill la cohesió social de Badalona i que fa sortir la ciutat als mitjans de comunicació amb mentides, falsedats o alarmismes infundats.
Però bé, no ha estat així, i als que em critiquen per facilitar públic a l’Acte Sacramental (abans es feia a la Rambla mentre la festa es desenvolupava a la Plaça de la Vila i ara esperem el Seguici de la ciutat per començar l’Acte) o per no posar problemes a deixar les infrastructures necessàries per representar les corrandes del Baró (malgrat no hagin estat sol·licitades), els he de dir que sempre la resposta ha de ser la mateixa: MÉS LLIBERTAT. Alguns membres d’entitats de Badalona saben de la meva dèria per tornar el Carnestoltes al poble, mitjançant una comissió de festes dins l’espai del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona. Crec que l’esperit crític d’aquesta festivitat es troba en el poble i no té sentit que sigui organitzada per una Administració. Per tant, torno a dir, salvaguardant drets fonamentals, mai fa mal més llibertat, o, dit d’una altra manera, la democràcia és això.
No obstant, dubto molt que aquells que pensen que fan la gracieta redactant segons quin versots o corrandes, creguin que podrien fer el mateix si fossin el PP o CiU qui governessin. Algú s’imagina l’Acte Sacramental o les corrandes amb diners públics i assistència sota un alcalde del PP o CiU?
I acabo. Suposo que decepcionaré a més d’un assidu a aquest bloc, però estem en campanya electoral i crec que el meu deure com a candidat és convertir per aquests dies aquest espai en una mena de Dietari de Campanya, on reflexionaré sobre el que faig o fem i/o sobre el que fan els altres partits i coalicions. Així que ja esteu avisats.
Benvinguts a uns i fins d’aquí a uns dies als que seguiu la vessant cultural del bloc.
Fotos: vilaweb
13 de març 2007
Els Idus de Març
"Ya casi he olvidado el sabor del miedo.
Hubo un tiempo en el que el sentido se me helaba
Al oír un chillido en la noche, y mi melena
Se erizaba ante un cuento aterrador
Cual si en ella hubiera vida. Me he saciado de espantos,
Y el horror, ...,
No me asusta”
(Macbeth, Escèna 5 del capítol V)
La foto que acompanya aquesta entrada correspon a la manifestació de rebuig a l'atemptat terrorista del 11-M. Vam ser molts i moltes les que vam agafar el tren de rodalies aquell 12 de març i ens vam manifestar pel centre de Barcelona en solidaritat amb el poble madrileny i les victimes del brutal atemptat terrorista.
Després ja sabem el que va passar i està passant. Els que van mentir en aquells dies des del Govern de l'Estat per interessos purament partidistes i electorals, continuen avui fent-t'ho des de l'oposició. El PP, que no va tenir la decència de manifestar-se amb motiu dels atemptats de la T-4 a Barajas, que ha mantingut i manté una surrealista teoria de la conspiració sobre l'autoría del 11-M, que creu que l'enemic és el Govern del PSOE i la resta de partits i no la banda terrorista ETA, que té victimes de primera (les de l'AVT) i de segona (les de l'11-M), ens vol donar lliçons de democràcia i de sensibilitat ciutadana. A veure si d'una vegada se n'adonen que NO VOLEM SER SALVATS PER NINGÚ I QUE NO NECESSITEM CAP CABDILL! La seva estratègia a la Moncloa fa molt de mal a la convivència i a la nostra societat en general. Sòc conscient que no els importa res tot això, son un partit indigne!
En paraules de Shakespeare, l'Espanya del PP
"es la historia
que cuenta un idiota, lleno de ruido y furia,
que no significa nada”
(Macbeth, escèna 5 del capítol V)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)