12 d’abril 2009

From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger





El proppassat 2 d’abril a les 7 del vespre s’inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d’Isabel Coixet “From I to J”, amb motiu del llibre de John Berger “From A to X – A Story in Letters”. Pensava anar-hi, però era un dijous d’aquells que a l’agenda tot s’ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista “Calle Nueva” al CCCB. Per tant, vaig perdre l’oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a “donar un tall” com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d’hora que tard, aniria a veure la instal·lació.

I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l’accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s’està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l’ajut del millor elenc d’actrius europees (d’Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l’escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l’A'ida.

A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l’equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc –una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d’A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d’aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l’estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier (“El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments”, per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d’A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d’universals: del pas del temps (de l’efímer, de l’etern o de l’oblidat), del valor, de l’opressió, de l’amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A’ida.

Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d’escoltar-ho en català –el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l’ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d’en Xavier.

Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez “Projecte per a presó abandonada”, intervenció desenvolupada a l’antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s’acaba de sortir de l’experiència d’una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el “Refugi” de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d’entrar novament al món de Xavier i A’ida.

Ara sóc l’únic visitant–dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l’univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l’entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d’un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu “El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l’experiència sensorial que proposa en el seu llibre”. Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!

En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L’efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l’estic acabant...

Algunes reflexions d’A’ida:

Els nens, com jo, ja s’han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.”

“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”

“Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M’equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l’ànima. Aquesta és la diferència.”

“No es pot cometre un error més gran que creure que l’absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l’absència, després.”

“Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d’angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats.”

“ Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.”

“Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes.”


Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.