Aquests serien els verbs que defineixen els 100 dies de govern del PP a Badalona. Les polítiques socials han desaparegut sota el pes d’una política de seguretat que amaga els problemes, enlloc d’abordar-los i resoldre’ls.
La persecució del “mercat de la misèria”, amb un desplegament impressionant d’agents de seguretat i sense la presència de treballadors socials, ha comportat el desplaçament del “mercat” a d’altres poblacions, però no ha solucionat el problema de misèria subjacent.
Igualment, la persecució estiuenca a petites botigues d’immigrants, forçant els expedients administratius fins el límit de la legalitat, i a vegades més enllà, no ha fet més que alimentar prejudicis contra la població nouvinguda, confonent casos individuals amb la generalitat de botigues d’immigrants. Aquesta obsessió persecutòria arriba fins al ridícul de fotografiar un xai que suposadament estava al maleter d’un vehicle.
Finalment, en aquesta escalada en busca d’una “pax policial” cal esmentar l’intent de regulació de la venda de begudes alcohòliques a la nit –quan no ho permet la llei–, l’intent de sancionar amb la retirada de l’ajut social en cas de delicte –cosa que suposaria situar una doble pena per un mateix fet, trencant el principi de “non bis in idem” –; la introducció del requisit d’un mínim de 5 anys de residència per a poder aconseguir certes ajudes socials (beques de menjador, llibres, etc...), i, per acabar, la retirada de bancs dels carrers i tancament de fonts d’aigua per evitar que es formin grups d’immigrants.
Tanmateix hem de reconèixer que l’estratègia de comunicació als mitjans funciona. Tot el que fa l’Albiol és notícia, encara que no sempre bona (com la suspensió del actes de la Diada o la supressió de la paraula “Nacional” del nom de la celebració), i la seva imatge s’ha fet coneguda en el panorama català i estatal. Fins i tot és un personatge assidu al programa “Polònia” de TV3.
D’altra banda, la política social d’Albiol és inexistent. Ja hem vist que l’actual govern de la ciutat no compta amb l’experiència i el saber fer dels treballadors socials. També ha estat evident el silenci, durant tot l’agost, respecte de la crisi de la renda mínima d’inserció, mentre la ciutadania afectada estava realment desemparada. Fins i tot la gran promesa electoral de regalar els llibres de text no s’ha complert i resta amb un futur incert, ja que més enllà de declaracions retòriques, no és econòmicanment factible (ni justa, però això és un altre tema) sense recórrer a la socialització de llibres. Tampoc s’ha vist cap acció enèrgica per defensar importants projectes iniciats pel govern municipal anterior i que l’actual Generalitat dificulta, com per exemple, la negativa a construir tres noves escoles (Montigalà, Bufalà 2 i Lola Anglada) que la ciutat tant necessita. Tampoc s’ha fet res per negociar els retalls a les escoles bressol o a l’Escola de Música. En aquests temes el govern del PP senzillament no hi és i, el més greu, ni se l’espera.
Pel que fa a la gestió de la cultura municipal, el menysteniment envers aquest àmbit és evident i, fins al moment, només s’ha pres una decisió transcendent: prescindir del director dels teatres municipals i del Cap tècnic, tot això sota el criteri de racionalització de la despesa, és a dir, del retall encobert.
En altres branques de l’acció municipal com les que fan referència al territori, s’han limitat a deixar fer el ja endegat, sense que es vegi una direcció política clara. Davant del greu problema de l’atur, no hi ha estratègia, ni rumb, ni pla, quan l’ajuntament sense tenir la solució pot fer coses i que fons ara no fa.
Bé, fins aquí el repàs d’aquests 100 dies. En resum: molts titulars i molts tuïts, però poca gestió efectiva i eficient. Ah, i l'obsessió per fer d'oposició a l'oposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada