Finals d'Estiu

Sóc dels que creu que quan no es té res a dir és millor guardar silenci. Per això, el meu silenci estiuenc. Entre les notícies previsibles –el Jocs Olímpics i la no proposta de finançament- i les esgarrifosament imprevisibles –l’accident del 20 d’agost a Barajas-, m’he quedat mut, sense paraules...i sense esma.

Avui, com vaig fer al començament de l’estiu, faré un repàs d’alguns temes (no tots, ni necessàriament els més importants) que m’han cridat l’atenció aquests dies. L’exposició no té cap més ordre que l’atzar amb el que se m’acudeixen.

El Festival de Bayreuth ha tancat portes i quan tothom donava per segur que l’acord entre les dues filles de l’ancià Wolfgang Wagner –Katharina i Eva- asseguraven un relleu pacífic i bicèfal al capdavant del festival, apareix en escena (mai millor dit) Nike, de 63 anys com Eva, filla de Wieland –germà mort de Wolfgang- i Directora del Festival de Weimar, amb pretensions de dirigir Bayreuth. I, a més, no ho fa sola; ve acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier, actual director de l’Opera National de París i proper director de la New York City Opera i tota una autoritat en el món operístic. El culebrot ens l'explica molt bé Juan Àngel Vela del Campo a El País de 29 d’agost i, tal com ell diu, “la elección se presenta apasionante”.

Sobre com veu Gérard Mortier l’òpera avui i les diferències de percepció entre EUA i Europa és molt recomanable l’entrevista al Babelia de dissabte 30 d’agost.














M’informen que la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al Museu Guggenheim de Bilbao (produïda per la Tate Modern i que no viatjarà a Barcelona, però sí al Museu Serralves de Porto i al Reina Sofía de Madrid) no quadra amb el catàleg. Sembla que a Bilbao no es mostren totes les obres que la Tate va aconseguir aplegar. És una retrospectiva “amputada”, suposo que degut al relatiu poc espai expositiu que té el Guggenheim (segons afirma Iñaki Esteban a “El efecto Guggenheim”, Anagrama 2007, l’espai expositiu es va veure reduït dels 33.000 m2 previstos als 22.000 m2 actuals, degut a les negociacions polítiques que la posada en marxa del Museu va comportar). Tot plegat, una llàstima, perquè malgrat que segurament el pensament de Juan Muñoz es pot resseguir sense aquestes obres, és una pena que no es pugui apreciar l’exposició en la seva integritat.

Pel que fa a la Xina dels Jocs Olímpics, sembla que un èxit l’organització (amb manipulacions televisives incloses) i un “stand by” –sent generosos- pel que respecta a l’obertura política del règim polític. Molt recomanables els articles de Manel Ollé i de Carles Prado-Fonts, sobre l’evolució històrica de Xina i la literatura xinesa contemporània, respectivament, a la revista “L’Avenç”, núm. 337, de juliol-agost de 2008. De l’article de Prado-Fonts extrec el següent poema d’un dels representants de l’anomenada poesia obscura (o boirosa), Gu Cheng (1956-1993):

“Bombolles (1980)

Dues petites bombolles lliures
S’alcen des de les profunditats de la mar dels somnis...
Una boira metàl·lica, densa i somorta.
Es dispersa enmig d’una brisa suau.
Jo, com un infant.
T’estiro fot mentre t’esvaeixes a poc a poc.
Inútilment vull fer que la bombolla de l’esperança
Torni a la terra de la realitat.”

A això només cal afegir les albades a la Ciutat Prohibida retransmeses per TV1 a la 2 de la matinada de cada dia. Una passada visual!!!

Seguint amb aquestes notes exòtiques i per trencar el nostre eurocentrisme –del que ja he parlat alguna altra vegada- recomano ferventment la novel·la “Un cor aixanti”, de Jordi Tomás, Proa 2008. Enganxa des de la primera línia i no es pot deixar fins la darrera. Trobareu misteri, l’explicació apassionada d’una partitura –recordareu “Bleu” de Kieslowski i a Emmanuelle Beart ensenyant-nos com composava la partitura-, una lliçó d’història i d’humanitat. Vaja, que com em van dir a mi, no us la podeu perdre!

I per acabar coses agradables que ens esperen en aquesta rentrée:

La nova novel·la de Paul Auster, “Un hombre en la oscuridad”

L’exposició “L'escola Yi: trenta anys d’art abstracte xinès”, a CaixaForum fins al 21 de setembre. Última oportunitat de veure-la a Barcelona per als que no l’hem vista encara, com jo.

La pel·lícula “Hace mucho que te quiero” (Il y a longtemps que je t'aime), dirigida per l’escriptor francés, Philippe Claudel i interpretada per la meva admirada Kristin Scott-Thomas. Per cert, que a l'anunci dels diaris s’han equivocat i han barrejat al cartell els dos noms, de tal forma que la pel·lícula està interpretada per KRISTIN PHILIPPE CLAUDEL, detall que segurament encantarà a la Bargalló.













Apa, bona tornada a la feina i a seguir gaudint de la vida!

Imatges:

1. Fotografía de Gerard Mortier. Manuel Escalera, El País
2. Fotografía de l'obra "Many Times", de Juan Muñoz, 1999.
3. Portada del llibre "Un cor aixanti", de Jordi Tomàs. Coberta de Serifa/A. Iraita
4. Cartel promocional original del film "Hace mucho que te quiero", sense l'errada
5. Anunci del cartel promcional del film "Hace mucho que te quiero", amb l'errada.

La Italia de Berlusconi!

Imatges:

Un soldado italiano vigila la catedral de Duomo en Milán.- REUTERS

Dona nigeriana detinguda en un caserna de Parma. Notícia i fotografía "La Repubblica"

"Pinsans i Caderneres", per Jaume Arqué

GREC-08 TEATRE ROMEA “PINSANS I CADERNERES”


En primer lloc, haig de manifestar-me com a “fan” d’en Xavier Albertí, després dels últims espectacles que porten la seva signatura, doncs em fa gaudir del teatre com espectador i estic convençut que si uns quants homes de teatre com ell revisessin tot el llegat musical, tant espanyol com català, que els nostres avis i pares ens van deixar, d’una altra forma aniria la nostra música.

Aquest any la meva opinió sobre el Grec-08 és molt minsa, doncs només he vist aquest muntatge d’en Xavier Albertí i el vaig endevinar, ja que “Pinsans i Caderneres” és un espectacle arrodonit. El centenari d’una societat coral fa que la seva directiva organitzi un acte en commemoració del fet, invitant a un famós escriptor per obrir l’acte amb un discurs on glossa la història de la cançó catalana “...des de Clavé a Monsalvatge”, fent una àmplia referència al fet wagnerià de Barcelona.

Aquesta és la breu síntesi de l’espectacle creat per Albertí amb un text de Narcís Comadira, que té com a subtítol “Voler volar”, on en la ficció l’escriptor invitat per la directiva de la “Coral Pinsans i Caderneres de Riudejoncs de les Arenes” és en “Narcís Cordelira” personatge interpretat pel badaloní Oriol Genís, que en fa una creació, pel meu gust, impressionant.

Mentrestant l’escriptor està fent la conferència i fa menció d’alguna cançó coneguda, els membres de la “Coral”, presents entre el públic, i que són realment els integrants del Cor del Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona, la interpreten. Una vegada que “Narcís Cordelira” acaba l’extenuant conferència, convida a la “presidenta de la Coral”, “Donya Eulàlia Canonada” a interpretar una cançó i aleshores comença un veritable “popurri” de cançons catalanes a càrrec dels altres “directius”, la majoria de les quals han estat gairebé oblidades i que són d’una gran qualitat, fins arribar a l’actual desgavell de la música catalana. Així doncs...“Pinsans i Caderneres” és un viatge per la fascinant, complexa i a vegades contradictòria peripècia cultural catalana que abraça els segles XIX i XX”.

Tant l’espai escènic creat per en Lluc Castells, així com la interpretació a càrrec del mateix Xavier Albertí, Oriol Genís, Miquel Cobos, Titon Frauca, Efrem Garcia, Maria Hinojosa, Enric Martinez-Castignani, Marisa Martínez i Xavier Pujolràs, els podem catalogar de formidables i de gran nivell.

Molt probablement molt amants del teatre no hagin fet gaire cas de “Pinsans i caderneres”, però si la veieu anunciada altra vegada o bé torna als escenaris barcelonins no us la perdeu, doncs creiem que està en la línia de l'èxit obtingut pels muntatges musicals que últimament ens ha ofert Xavier Albertí; pensem en “De Manolo a Escobar”, “Boris Vian, constructor d’Imperis”, “Tot assajant Pitarra”, “El dúo de la Africana” i “Crónica sentimental de España”.

Primers dies de vacances

Primer cap de setmana d’agost i començo les meves vacances. El primer que vull fer és agrair a en Dani Coll que en el seu bloc, “Sense presses”, hagi destacat el meu com un dels blocs més interessants. Ell sap, i vosaltres suposo que ho intuïu, que el seu bloc, sempre a l’última en tema de pel·lícules, és dels que més consulto durant tot l’any. Gràcies novament!

Repasso la premsa dels darrers dies, ja que el final de curs ha estat tan intens que ni tan sols he pogut fullejar els diaris. Ara ho faig de tota la setmana. A Espanya, a més de la crisi econòmica, del finançament autonòmic i de l’assassí De Juana Chaos, s’escriu i es parla molt del sufragi dels estrangers extra-comunitaris (aclaridors els articles de Eliseo Aja i de Xavier Rius a El País de 28 de juliol i de 2 d'agost, respectivament), mentre Berlusconi treu al carrer 3.000 soldats per a combatre la immigració il·legal. Vergonya aliena!

A Badalona i a Barcelona es nota cada vegada més que durant el període de vacances les ciutats no es buiden com abans, a més del fet que cada cop es fan més esglaonades, el col·lectiu d’immigrants extra-comunitaris no poden marxar al seu poble o país i han de fer vacances a la ciutat. Com alguns de nosaltres als anys ’70! A més, des de juliol (9 de juliol Dia de la Independència Argentina i el 28 i 29 de juliol Fiestas Patrias Peruanas) fins al setembre (18 de setembre Dia de la Patria Chilena), passant pel 6 i 8 d’agost (Bolívia i Equador, respectivament), els pobles sud-americans celebren les seves Diades Nacionals, a les que hem de sumar enguany les celebracions de les olimpíades a la Xina i les celebracions de la comunitat xinesa. Els gestors públics hem de tenir aquest extrem en compte a l’hora de dissenyar la programació cultural i de lleure a l’estiu!

Pel que fa a la cultura, són notícia el nomenament de Joan Francesc Marco com a Gerent del Gran Teatre del Liceu (bravo, bravíssimo!) i el de Vicenç Altaió com a Director de Centre d’Art de Santa Mònica (CASM), designació aquesta discutida per haver-se fet sense concurs públic. Més enllà del Codi de Bones Pràctiques que tan bona pràctica ha donat al MACBA -en el que es va nomenar per concurs internacional qui ja se sabia que es nomenaria-, crec que Vicenç Altaió pot dotar d’una personalitat pròpia i emergent un centre com és el CASM, que fins ara no ha jugat cap paper important en la definició dels diversos actors i equipaments artístics de la ciutat. Per tant, benvingut Vicenç Altaió!

Les caves de champany del domini Pommery a Reims es converteixen en un museu subterrani. Joves creadors de la Unió Europea -dos per cada país- exposen la seva obra en un laberint de 18 km de túnels. D’Espanya, el salmantí, Enrique Marty i la bilbaïna, Abigail Lazkoz. A la segona no la conec, però al primer l’he pogut seguir gràcies al savoir faire del galerista Llucià Homs. Encara que en Llucià sap que Marty no es del meu gust precisament i que l’inscric dintre del que jo anomeno “la inquietante belleza de lo feo y grotesco”.

El comissari general de la mostra, Fabrice Bousteau, pronuncia unes opinions per a mi molt destacades:

“No es extraño que Europa siga siendo una abstracción, un proyecto en el mejor de los casos, para algunos una moneda común, para ninguno una cultura común”.

“La comunidad europea, al dedicar un montante ridículo de su presupuesto a la creación cultural, es corresponsable de la situación”.

També ha tancat el Grec, batejada l’edició d’enguany per alguns com "del risc”. Un inici controvertit amb “Història d’un soldat”, i espectacles destacats com “Dido&Eneas” en versió de Sasha Waltz & Guests, Akademie für Alte Musik Berlin i Vocalconsort Berlin, “El Rei Lear”, en versió d’Oriol Broggi (de la que esperem la seva reposició a la tardor), “Troilus and Cressida” dels Cheek by Jowl, "A disappearing number" de Simon McBurney, “Las Troyanas” d’un sobrevalorat Mario Gas o el tancament amb “Pinsans i caderneres” d’Albertí (que espero que agradés molt als amics Jaume Arqué i Feli), han fet que aquest no fos un Grec qualsevol. Esperem que les anunciades col·laboracions amb Avinyó, Istambul i Atenes ens reportin un Grec de més risc i d’imprescindible assistència a la muntanya de Montjuïc.

De lluny, com cada any, segueixo les cròniques del meu admirat Juan Angel Vela del Campo del Festival de Bayreuth. Enguany és l’última edició comandada pel vell Wolfgang Wagner, que deixa el testimoni –després d’un culebrot que ha durat anys- a les seves filles, la jove Katharina i la vella Eva, de més de 60 anys, reconciliades per a la ocasió. La família Wagner continua amb els regnes del coliseu de la verda prada.

Segons la crítica, imprescindible enguany el “Parsifal” del noruec Stefan Herheim, de gran nivell el “Tristany i Isolda” de Christoph Marthaler, i gran xiulada pels “Mestres Cantaires” de Katharina Wagner (per segon any a Bayreuth i amb la mateixa òpera, crec recordar).

I per acabar aquesta abocada de temes i d’idees, unes recomanacions de llibres. Dues joies de poc més de cent planes que espero que us agradin tant com a mi:

“La casa de les belles adormides” del premi nobel Yasunari Kawabata, en la nova col·lecció “El cercle de Viena” de Viena Edicions, 2007 (Bravo, Enric Viladot!). Una història d’una bellesa suggerent i inquietant. v>

“Una lectora poc corrent”, d’Alan Bennett, a Anagrama-Empúries, 2008. S’encomana l’adicció a la lectura? Descobriu-ho en aquesta divertida història.

I em queda per descobrir “Tatami”, d’Alberto Olmos, editada per Lengua de Trapo, S.L. A veure si és tan transgressora i divertida com diuen!

Apa, bones vacances a tothom...i fins d'aquí a uns dies, si voleu!

En bones mans!

Avui al migdia hi ha hagut la cloenda de l'11è Congrés del PSC. Tot just al començar la sessió plenària amb la projecció del video sobre el darrer míting al St. Jordi, m’ha vingut al cap la pregunta de quants sants jordis he viscut? Quants congressos? No recordo quan vam fer el primer St Jordi –abans ocupàvem la plaça de toros de Glòries-, només recordo les més de 40.000 persones, l’ambient, la il·lusió, els meus pares amb mi –tots dos!, el meu pare moriria al ‘95 sense veure com Felipe, el seu Felipe, perdia les eleccions davant de la dreta d’Aznar-, els companys i les companyes de Badalona –aleshores jo era secretari d’organització i m’agradava i m’agrada sentir-los aprop-... molts St Jordis. I congressos? Em vaig estrenar de convidat l’any ’83 al congrés extraordinari en el que Joan Raventós va passar a ser President, Raimon Obiols, Primer Secretari i Josep Ma. Sala, Secretari d’Organització. Des d'aleshores he viscut molts congressos, alguns de plàcids i d'altres de més “moguts”. En especial, el Congrés de Sitges, conegut per l’anomenada revolta dels capitans i pel canvi en la secretaria d’organització per situar al front a un desconegut per mi, llavors alcalde de Cornellà, José Montilla.

Han passat molts anys i enguany pensava que només estava en la cloenda d’un congrés més. Un congrés molt tranquil, al que hem acudit amb els deures fets, a tots nivells: federal, nacional i municipal. Amb una ideari renovat i clar i amb un horitzó il·lusionant, però possible. Som un partit previsible, deia algú, i això és un actiu. No estem per aventures col·lectives i de les nostres reunions no es poden esperar girs copernicants de les nostres polítiques, som rigurosos. Per això representem la “Catalunya que sap on va”, com deia el lema del congrés.

Però aquest 11è congrés no ha estat un congrés més, i molt menys encara la seva cloenda. Qui em coneix sap que normalment no parlo malament de la gent, em costa, sempre trobo quelcom positiu de les persones, encara que siguin d’altres partits polítics; però qui em coneix, també sap que no acostumo tampoc ha adular, ni a exalçar a ningú que no cregui realment que s’ho mereixi. Amb aquests antecedents us he de dir que avui el Primer Secretari del PSC, el meu partit, ha estat realment un President de la Generalitat històric. Em deia un company que mai havia escoltat a un Primer Secretari del PSC dir-li en públic a un Secretari General del PSOE el que José Montilla li ha dit avui a Jose Luis Rodriguez Zapatero. En el seu to habitual, sense estridències, li ha vingut a dir que nosaltres no som un partit que busqui problemes, sinó solucions; no som victimistes; que ens estimem al partit germà i al seu líder, Zapatero, però que més ens estimem Catalunya i la seva gent, que són la nostra raó de ser; que la música que ens arriba sobre el finançament no ens agrada, però que esperarem les següents notes i que la lletra ja la tenim, que és l’Estatut que va votar el poble de Catalunya i Zapatero també, que és la nostra llei però la d’ell també. En definitiva, ha estat un gran discurs, d’un gran líder. Que sap que té un partit potent al darrera i una societat que espera molt de la nostra acció. Per primera vegada he sentit l’emoció del que racionalment ja sabia: que estem en bones mans, en les millors mans.

Finalment, voldria destacar una frase de l'excel·lent discurs del President Montilla, discurs que podeu llegir al bloc d'en Miquel Iceta. No és una frase qualsevol, sinó aquella que representa com som els socialistes -mostra una part del nostre ADN- i com és la societat catalana d'avui en dia, a la qual representem:

"lliçons de català, les que calguin; de catalanisme, cap ni una!"

Realment, enguany hem viscut una jornada històrica, no un congrés més.

Salut i bona feina President!

Waiting for Waits? Finally he comes!

Tom waits se hizo carne y habitó entre nosotros...unas horas!

Cròniques de:

Guillem Vidal, el savi de la música, a El Punt de 15 de juliol,

Fernándo Navarro , a El País de 15 de juliol,

Josep Ma. Hernández Ripoll, a l'Avui de 15 de juliol,

Luis Hidalgo, a El País de 16 de juliol,

Crítiques i notícies diverses sobre els concerts de T. Waits a Espanya.

Temps de congressos

Fa ja dies que no escric res en aquesta Estació de França. I no és per manca de ganes o d’interés. Senzillament, els dies són tan intensos que estic massa cansat per posar-me a la nit a escriure. I això que volia fer-vos cinc cèntims del 37è Congrés del PSOE, de la excel·lent intervenció per part del PSC del company i amic Dani Fernández, que recomano que llegiu; de com el PSOE ha donat un pas clar i contundent en la defensa de les llengües co-oficials de l’Estat i, en concret, del model d’immersió lingüísitica de Catalunya o com ha agafat el compromís de donar el vot als immigrants, tema del que vaig parlar indignat a l'agost del 2006 (El detonant eren les paraules de Felip Puig de CDC, en dir que els drets polítics no és regalaven) . Però tot això, i millor que jo, ja ho ha explicat en Miquel Iceta al seu bloc, així que no hi insistiré.

Tot i així us he de dir que no només vaig anar a Madrid al Congrés del PSOE, sinó que vaig aprofitar per visitar Chueca en el Dia de l’Orgull Gai (enguany el lema anava sobre la visibilitat de les lesbianes), de veure la magnífica i molt recomanable exposició “El retrato del Renacimiento” al Museu del Prado i, per últim, descobrir un espai nou obert a l’art i al pensament contemporani com és l’antic escorxador de Legazpi, ara anomenat senzillament “Matadero” i en el que es representava una adaptació de “Macbeth”, sota el títol "Macbethladymacbeth", de Carles Alfaro i Esteve Miralles, que sense ser rodona, estava força bé. Veritable èxit de la temporada, segons diu la crítica. Com veieu, no vaig perdre el temps, ans al contrari, crec que vaig aprofitar tots els moments, tant des del punt de vista polític com cultural.

I ara, el proper cap de setmana es celebra l' 11è Congrés del PSC, després dels actes de commemoració dels 30 anys del nostre partit. Si els socialistes espanyols no es cansaven de repetir que el PSOE és el partit que més s’assembla a Espanya, jo crec realment que el PSC és el que s’assembla més a Catalunya. Volem reafirmar-nos en les nostres polítiques i en el nostre autogovern, però no volem ni aventures visionàries, ni declaracions grandiloqüents que es quedin en paper mullat. Estem canviant Catalunya en el sentit que la gran majoria de catalans volen i necessiten; en un sentit de progrés, de justícia i d’igualtat. Amen!

Ah! I enmig de tot això m’he perdut les tres úniques funcions de “Dido & Eneas” de Sasha Waltz al TNC. Grrrr!!!

El piano enfonsat de Portabella (II)

Fa un temps vaig parlar-vos de la pel·lícula de Pere Portabella, “El silenci abans de Bach” , concretament d'una escena que mostrava com queia al mar un piano de paret. Segons el mateix Portabella, el piano era comprat a Badalona, en una empresa que li havia recomanat Carles Santos.

Doncs bé, mercès a la IX Nit Literària de Badalona (en la que, com ja us he comentat en alguna altra ocasió, es lliuren el premis de narrativa, narrativa juvenil i poesia), vaig poder parlar amb en Carles Santos, després d'un tast de la seva immersió en el Joan Brossa més irreverent, "Brossalobrossotdebrossat" . Vam xerrar sobre diversos temes: la seva exposició “censurada” a Lleida, la seva intervenció a Berlín, de Vinaròs i de Traiguera i, com no, del piano enfonsat. Santos em va explicar exactament com va anar, de tal forma que puc corregir aquella entrada amb les dades definitivament correctes.

Resulta que al carrer Mare de Déu de Lorda del barri de Llefià de Badalona hi té la seva seu una empresa anomenada “Transportes y Mudanzas ARTE, S.L.”, encarregada de transportar caixes fortes, mobiliari pesant i pianos. Al seu magatzem podem trobar molts pianos de tot tipus i molts i molts canaris. Diu Carles Santos que si aquest magatzem es traslladés a un museu, tothom parlaria d’una gran instal·lació i d’un artista original i radical, així de sorprenent és l’espai.

Carlos Santos va acompanyar a Pere Portabella a l'esmentada empresa. Santos va comprar 10 pianos a 80 euros i Portabella, per a l’escena de la pel·lícula, va comprar-ne i utilitzar-ne 4.

Ah! Per últim, dir-vos que l’escena no va ser rodada a la platja de Badalona, com jo em preguntava. De fet, ni a Badalona ni a cap altra platja, sinó al canal olímpic de Castelldefels, on –com no- un cop llançat el piano a l’aigua es va haver de recuperar del fons.

Tot això m’ho va explicar Santos de forma distesa i alegre. Jo compleixo amb el que li vaig prometre: explicar-ho al meu bloc.

Gran artista i millor persona, hem quedat un dia per veure’ns al seu/meu Vinaròs.

Imatges:

1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella.
2. Cartell de l'exposició "Visca el piano!", de Carles Santos.

Dos cabalgan juntos

Escribí hace tiempo que, a veces, la agenda es incompatible con la felicidad. Sin embargo, también tengo claro que, a veces, hemos de hacernos dueños de nuestro tiempo y dar la oportunidad de que un rayo de felicidad se cuele entre nuestras obligaciones cotidianas. Y eso fue lo que hice el pasado 30 de mayo.

Asistí a la lectura poética de dos jóvenes autores que han editado libro. Se trata del badalonense Juan Salido Vico, con su "Víspera de ayer" (Premio de poesía Arcipreste de Hita, 2004. Editorial Pre-Textos) y del extremeño-barcelonés Álex Chico, con "La tristeza del eco" (Editora regional de Extremadura). Dos talentos emergentes en esta Catalunya que espero de alas también a aquella cultura catalana que se expresa -y con qué nivel- en castellano.











Introducción uno al otro (la voz pausada y silente de Álex acaricia las bondades de Juan y Juan hace lo propio con la obra de Álex). Después, lectura de de sus poemas, los ya editados y los inéditos. Una delícia. Hubiésemos estado más y más tiempo escuchando cómo recitan sus poemas, al final cruzados. En un estado de felicidad colectiva provocada por los dos jinetes de la palabra, casi se da por terminado el acto, pero el sagaz José Antonio Jimenez, responsable de l'Espai Betúlia, nos regala con el inicio de un diálogo con los dos autores sobre la inspiración, que da pie a una segunda parte tan intensa como la primera, en la que hablan sobre ellos, su obra y la de los demás (escritores, poetas, artistas plásticos, etc...)
Les pregunto por la importancia del "muro" como elemento poético de los dos autores. Ya lo conocía en Juan, pero ahora lo he podido escuchar en versos de Álex. Éste lo ve no de forma tan poética como Juan (siempre exento, que protege y está desprotegido al mismo tiempo); él relaciona su interés con algo concreto, las murallas de su Plasencia natal. No obstante, su poema que hace referencia al pintor Sean Scully delata que el muro, o "la muralla", como lo nombra él mismo, tiene más importancia o más connotaciones de las que seguramente él es consciente.

Ya veis, la felicidad a veces toma la forma de dos amigos que regalan su talento un viernes por la tarde a aquellos que nos dejamos seducir por el rumor de palabras evocadoras, que dejan una huella indeleble en nuestra alma.

















"Tabula Rasa

De pronto no será rojo el deseo,
verdosa la esperanza, gris la vida.
Para trazar el arco de la carne
ni tan siquiera el negro primordial

que nos tutela. Blanca, en blanco el alba.
Vacío queda el cuarto sin historia.
Sólo hedor a tinta delimita
los fatigados márgenes del sueño."

(Juan Salido Vico)


"Primer momento

Lo más extraño del viaje
es no saber hacia dónde se regresa.

Acaso diría Walter Benjamin
que en esos lugares parece haber pasado todo
lo que aún nos espera."

(Álex Chico)







Imagen:
Presentación de Álex Chico y Juan Salido Vico a l'Espai Betúlia. J. Duran

Do de llengües

L’Estat jacobí per excel·lència, França, tampoc resisteix en aquest començament del segle XXI la pressió de la pluralitat, lingüística en aquest cas, i s’obren escletxes en el seu sistema per reconèixer les diverses parles del seu territori. Així, l’Assemblea Nacional de França ha aprovat, en la seva sessió de data 22 de maig d’enguany, una esmena al Projecte de Llei sobre la Reforma de les Institucions. Es tracta d’una esmena a l’article 1 de la Constitució (”la llengua de la república és el francès”), que afegiria la frase: “les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni”.

Òbviament, estem encara molt lluny de que l’Estat francès ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries de 1992, però és un pas important en el reconeixement del bretó, alsacià, cors, vasc i nord-català, entre altres. Com diu l’alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy (de l’UPM, de Sarkozy), referint-se al català:

“el més important i urgent ara és obtenir un estatut definitiu i clar de les escoles com La Bressola, que actualment tenen un estatut una mica il·legal”.

La modificació constitucional s’ha de votar al juliol, al Congrès, per una majoria del 60%. Hem d’estar amatents a que fan els veïns francesos i, mentrestant, seguir recolzant als catalans del nord, com ja fa anys que fa l’Ajuntament de Badalona amb els seus ajuts a La Bressola.

Seria interessant que l’Espai Betúlia, com a equipament especialitzat en la paraula i les lletres, dediqués algunes activitats al català del nord, que abastés tant el seu dia a dia (experiència de La Bressola o xerrada sobre la imminent reforma constitucional), com la seva cultura (Joan-Lluís Lluís o Pascal Comelade serien molt interessants), ja que com diu Miquel Riera al seu article publicat a la revista Presència, nú. 1891, del 23 al 29 de maig d’enguany:

“... els nord-catalans mereixen el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí”.

Per aprofundir més en la notícia vilaweb.cat, a on trobareu enllaços als principals diaris francesos.

Catalunya, solidaridad y financiación

La muerte del magistrado del Tribunal Constitucional, Roberto García-Calvo, como en una buena película de Hitchcok o una novela de F. Forsyth, ha provocado que la resolución de los recursos pendientes sobre el Estatuto de Cataluña de un giro imprevisible. De una situación en la cual los progresistas del tribunal se encontraban en minoría, se ha pasado a un empate con el sector conservador, que se deshará con el voto de calidad de la presidenta, de orientación progresista. Ya veremos como afecta todo esto a la sentencia en curso de discusión.

Mientras tanto, los diarios ocupan muchos de sus titulares a cuenta de las consecuencias de la sequía y del tema más candente de aquí al nueve de agosto: la financiación autonómica. Pasado ya el primer momento de duda sobre si era conveniente o no iniciar el proceso del nuevo sistema de financiación en periodo de desaceleración económica, debate al que puso final el magnífico artículo del Presidente Montilla en El País del 10 mayo de 2008 y el compromiso del Presidente Zapatero de empezar la discusión; ahora estamos en el inició del mismo. No es un tema menor para Cataluña, ni para el resto de Comunidades Autónomas. La propuesta catalana parece que levanta muchas reticencias (siendo suaves), pero al respecto creo que es necesario decir que:

- Cataluña no pone en cuestión la solidaridad con el resto de pueblos de España, como no lo ha hecho nunca.

- Cataluña pretende que el esfuerzo en solidaridad se concentre en las cuestiones básicas del estado de bienestar: salud, educación y servicios sociales. Quedando el resto de cuestiones fuera de este fondo de solidaridad o suficiencia territorial.

- Cataluña pretende que el crecimiento de la población esté contemplando en la fórmula final. Somos un país de inmigración – como lo hemos sido siempre- y los últimos años con más intensidad.

- Cataluña quiere que sus ciudadanos reciban del estado lo mismo que reciben los ciudadanos de otras comunidades. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Soy consciente de que sintetizar en unas pocas líneas la propuesta catalana es una simplificación, pero quiero que se entienda claramente (con el peligro, de ser inexacto)(1): No queremos desentendernos de España, pero tampoco que nuestras necesidades –que son muchas- sean desoídas o desatendidas.

Por último quiero recordar al presidente de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventino como yo mismo, que cuando se habla de Cataluña y de sus ciudadanos, se está hablando también de parte de medio millón de Extremeños de nacimiento que tuvimos que emigrar y cuyas familias en la actualidad ejercemos de catalanes. Me siento orgulloso del avance que ha hecho Extremadura, porque tanto mis padres, familiares como yo mismo hemos contribuido a él. Pero deseo una vida mejor para los ciudadanos de Cataluña donde hemos enraizado. Ambas demandas son justas y necesarias.


(1) Quien quiera conocerla en profundidad puede consultar: Nuevo modelo de financiación.

Catalunya, solidaritat i finançament

La mort del magistrat del Tribunal Constitucional, Roberto Garcia-Calvo, com en una bona pel·lícula de Hitchcock o una novel·la de F. Forsyth, ha fet que els recursos pendents sobre l’Estatut de Catalunya doni un imprevisible gir. De cop i volta s’ha passat d’estar en minoria progressista, a un empat entre progressites i conservadors, que es desfarà amb el vot de qualitat de la presidenta, de caràcter progressista. Ja veurem com afecta tot això a la sentència en curs de discussió.

Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d’aquí al 9 d’agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l’inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:

1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya, com no ho ha fet mai.

2.- Catalunya pretén que l’esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d’aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.

3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d’immigració –com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.

4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l’Estat el mateix que reben els ciutadans d’altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).

Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre’ns d’Espanya, però tampoc que les nostres necessitats –que són moltes- siguin desoïdes o desateses.

Per últim, vull recordar al President de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s’està parlant també de part del mig milió d’extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l’avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.


[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.

Primicía: Uclés a Berlín

Aviat farà un any que el badaloní Josep Uclés va instal·lar-se a Berlín per realitzar nova obra. Coneixent-lo com el conec, és evident que no només està creant, sinó que ja deu saber tot el que bull a la capital europea del món artístic, a més, per suposat, d’anar i tornar de Berlín a Catalunya i viceversa realitzant mil i un projectes (a tall d’exemple, la seva col·laboració a la revista d’art i filosofia “Outer Horizons” o a la revista “LiterAtures” de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per citar només l’àmbit del pensament).

A tot això, la meva innata curiositat ha anat in crescendo cada vegada que li he preguntat com tenia les noves obres produïdes a Berlín i quan podríem gaudir d’aquestes. Imaginar-me a l’Uclés tancat dins d’un casalot a Berlín, esponjant el seu manifest talent, en l’ambient artístic i cosmopolita de la ciutat, augmentat, sens dubte, per les visites que de tant en tant l’acompanyen (Vicenç Altaió, Fiona Morrison, etc...), és tota una temptació per a la meva imaginació.

Fa uns dies, l’Uclés –que em coneix més bé del que jo em pensava- em va fer un gran regal per correu electrònic. Em va enviar unes quantes fotografies que ha fet la Fiona Morrison d'ell i de la seva obra, crec que per al catàleg de l’exposició que prepara a París. Les fotografies són bones, i les obres que s'hi poden veure són d’una qualitat i d'una vitalitat dignes d’un geni com és ell.

Una de les obres m’ha quedat tant gravada al cervell, té tal força hipnòtica, que he demanat a en Josep Uclés si puc publicar-la en aquest bloc. M’ha tornat a fer un regal en dir-me que sí. Per tant, la fotografia de la Fiona Morrison que acompanya aquest escrit –i que us animo a maximitzar-la- és una primícia, és el novíssim Uclés. Ja veieu que és una obra de gran format, amb una paleta mínima de colors, amb formes entre la figuració i el món oníric en el que Uclés es fa recognoscible, però alhora basteix un nou món. Gaudiu, gaudiu! No puc dir més... Insondable i màgic Uclés!












Ah, per últim, si aneu a visitar l’exposició “La col·lecció creix. Noves incorporacions al fons d'art” a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, trobareu un aiguafort de l’Uclés que l’Ajuntament de Badalona i el mateix artista vam regalar a en Palau i Fabre en motiu del seu 90è aniversari.

PROU!

En record d'en Juan Manuel Piñuel Villalón assassinat covardament per ETA i en solidaritat amb la seva família.

Cap idea justifica la mort d'un ésser humà!!

Cercavila petita, una eina de cohesió social

Mentre escric aquesta entrada, nit del dia 10 de maig, plou a bots i a barrals i hem posposat la “Cremada del dimoni”[1] al dia 12. La Passada de Sant Anastasi sembla ser que es mantindrà demà, dia del Copatró de la ciutat. Tot i així, les Festes de Maig ja van començar el cap de setmana passat amb el Pregó, a càrrec de la nedadora Mireia Belmonte, i amb un munt d’actes ciutadans. Per la seva importància, vull referir-me a un acte en concret, la Cercavila Petita. És un acte molt recent –només fa dos anys que es realitza-, però respon a un model molt clar i reflexionat de com volem construir la ciutat i de com volem tractar la diversitat cultural.


L'any 2005, l'aleshores equip de la Regidoria de Cultura, vàrem iniciar un seguit de reunions amb entitats i persones individuals per treballar les Festes de Maig[2]. Hi havia algunes qüestions a resoldre (la llargament discutida Nit de Sant Anastasi), i altres actes que calia vestir millor. Algunes de les innovacions es veia possible integrar-les en el Programa de Festes del 2006, però d'altres no serien possibles fins el 2007, sempre i quan les entitats participants es sumessin a les iniciatives.


Vàrem valorar el fet que a Badalona gaudim de molts elements festius, fruit de la participació dels infants: els gegants i altres figures elaborats per diverses escoles de la ciutat, els dragolins, les seccions infantils de les colles de foc, així com els Capgrossos de la ciutat, que si bé no són portats per nens petits, sí que són elements d'escala petita. Vàrem creure que valia la pena dona'ls-hi un espai propi i ens va semblar molt adient fer la proposta de crear una Cercavila Petita.


Calia, però, d'una banda, dotar-la de contingut, i, de l'altra, assegurar-ne certes perspectives de futur. En un inici, ens va semblar important vincular aquesta Cercavila Petita a un altre acte molt lligat a la vivència de les Festes per part de les escoles: la jornada d'"El dimoni a l'escola", dia en què els alumnes dipositen al costat del Dimoni ja instal·lat a la platja, els petits dimonis elaborats per ells mateixos. Si els infants havien anat amb l'escola a la platja, volíem que fossin ells qui també hi portessin la seva família, participant d'una cercavila infantil que comencés davant del Dimoni i acabés a la Plaça de la Vila. Amb aquest Cercavila, a més, eren els mateixos infants qui cridaven a d'altres nens i nenes a la participació.


A aquest fet, vèiem la possibilitat de poder-hi sumar, amb el temps, altres figures. Principalment, pensàvem en les reproduccions en petit de l'Anastasi i la Maria, per començar. Després, la de l'àliga de la ciutat i les d'altres elements que el Seguici de la ciutat no té: el lleó, la víbria, la mulassa... També plantejàvem comptar amb els alumnes més joves de l'Escola de Música Tradicional per a l'acompanyament musical.


Tot plegat, obeïa a un objectiu fonamental: estimular la participació dels més menuts a les Festes, passant de ser simples espectadors a actors principals d'un dels actes programats. Altres objectius, no menys importants, eren:

1. estimular a les entitats de cultura popular, pel que fa a la creació de seccions infantils, o bé contribuir a donar sortida als infants que ja en formen part, pel que fa a la participació en actes més dirigits a un públic infantil.


2. la possibilitat de treballar amb les escoles l'imaginari festiu de la cultura catalana, conèixer els diferents elements festius i el seu significat.


3. fer-se seva la Festa i entendre-la com la suma de tots: només amb la participació organitzada de tots és possible fer la Cercavila Petita


4. fer una ciutat més cohesionada a partir del treball amb els infants: engrescant les escoles dels barris, especialment les més allunyades del centre i amb més alt grau de nouvinguts. Així han estat possibles el gegant “Coretius” del CEIP Joan Coret del barri de La Colina o el del CEIP Lola Anglada del barri de Canyadó; incorporant a les Festes les famílies dels nens i nenes participants; participant en peu d’igualtat i amb la tradició cultural catalana com a cultura vehicular, amb independència i respecte de la seva cultura d’origen.

Totes aquestes idees romanen rera la “Cercavila Petita” de la ciutat de Badalona. És massa d’hora per avaluar resultats, però tot i així, crec que el model funciona. De moment, mercès al patrocini privat, l'any passat ja vam aconseguir les reproduccions de l’Anastasi i la Maria, avui batejats com la “Mariona” i en “Tasi”, que cada any portarà una escola o entitat, encapçalant la Cercavila Petita.

La llavor va ser plantada l'any 2007, i enguany ja ha començat a donar fruits. Ara ens toca anar-hi treballant de manera molt coordinada, per impulsar aquest acte, enriquir la seva simbologia, estimular-hi la participació. Personalment, la satisfacció és doble perquè actualment des de la regidoria d'Educació puc continuar impulsant una iniciativa que vam començar a treballar des de la Regidoria de Cultura. Ara que la ciutat es postula com a Capital de la Cultura Catalana, crec que és un bon moment per apostar per aquesta línia de treball escolar, que faci que els nostres nens i nenes gaudeixin d’una gran Cercavila Petita.

Per últim, vull donar les gràcies a una noia pertanyent a una entitat de foc que a la Cercavila d’enguany s’em va acostar i em va donar les gràcies per aquesta activitat. Us puc assegurar que em va emocionar. Penso que són aquests detalls els que realment compensen als que ens dediquem a la tant denostada gestió pública.

[1] La cremada del Dimoni és una tradició popular badalonina instaurada per la Confraria de Sant Anastasi l’any 1940, basant-se en la descripció que fa el Baró de Maldà al seu Calaix de Sastre (escrit a finals del segle XVIII), de la cremada a la platja de Badalona d’un “Figurón”. La cremada consisteix en cremar una reproducció d’un dimoni al·legòric i irònic sobre la realitat. És la festa popular per excel·lència, que congrega a molts ciutadans de Badalona i altres indrets. Va ser declarada d’interés nacional l’any .... A l’entorn de la cremada del dimoni s’han anat bastint les Festes de Maig, veritable festivitat de la ciutat de Badalona.

[2] Vull agraïr a l’Anna Molina i Castellà, historiadora, el seu interès per millorar els actes de cultura tradicional catalana a la nostra ciutat. Amb les seves reflexions, el seu rigor i les seves aportacions desinteressades i interessants, va proposar-nos -per la nostra discussió- un nou model de Pregó, la instauració de la Cercavila Petita i una adaptació a la fórmula de la Nit de Sant Anastasi, mitjançant el Seguici de la Ciutat.

Imatge:

La Mariona i en Tasi amb alumnes del CEIP Coret a la Cercavila Petita d'enguany. Foto: Jordi Gonzalo. El Punt.

Bona Diada de St. Jordi!

Fa uns anys era el dia més especial de l’any per a mi. Roses i llibres a la primavera. Ara la trobo excessivament massificada i comercialitzada. Per tant, dono les gràcies a aquells autors que no s’han deixat seduïr per la data i que han tret llibre molt abans i a aquells que ho faran més tard. Tanmateix, per què enganyar-me i enganyar-vos, Sant Jordi continua essent una data molt i molt especial.

A tots i totes vosaltres, desitjo que us regalin aquests dos meravellosos llibres:

“L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, (Proa i Moll, 2007). Guanyador del Premi Mallorca, del Salambó i Premi de la Crítica Catalana de novel·la.
Un llibre excel·lent, intel·ligent i encisador. Aprofito des d’aquí per reivindicar el Premis de Narrativa Ciutat de Badalona-Solstici d’Estiu: Baixauli el va guanyar l'any 1998, i després han vingut autors com Silvestre Hernández, Joan Solana o Edgar Cantero; noms que, de mica en mica, i amb reconeguda qualitat s’obren pas a les lletres catalanes. Bon palmarès, oi?

“Rapala”, de Jaume Subirana, (edicions 62, 2007). Poeta, traductor, assagista i un dels intel·lectuals més actius i accessibles de la cultura catalana –el seu bloc Flux, és de referència a la xarxa-, va publicar a finals de l’any passat aquest magnífic poemari que combina qualitat i originalitat des del seu títol. En Jaume ha llançat segur l’esquer i nosaltres hem picat i gaudim a gust de la seva pesca.

Podreu llegir...

"Recull la roba,

la nit, les arracades,

mormola "És l'hora".

S'endú la clau de l'alba,

deixa saliva nova".

(Tanca amb petó)

I especialment, entre molts altres, el poema “Versos sin arte de parte de Jaume para Jose y Leo”. Transforma la tristesa en bellesa, en matèria poetica i conmou mentre gaudeixes, ...

I si no us els han regalat, compreu-los, si us plau. Sereu més feliços.

Tannhaüser pintor?

He de reconèixer que vaig anar a veure la versió que Robert Carsen fa aquests dies al Liceu de Tannhaüser pensant que no m’agradaria. D’entrada, no estic en contra de noves lectures o revisions escèniques que posin l’èmfasi en aspectes concrets o que, senzillament, transportin l’acció als nostres dies per fer més punyent el missatge del llibret; però si que ho estic si es fa amb ànim d’épater o de forma gratuïta, sense que aquests canvis responguin a cap criteri o al criteri del canvi pel canvi.
Per tant, el fet que aquesta versió fés que el cantant Tannhaüser fos transformat en un pintor, no em semblava a priori justificada. Recordava l’article de José Ma. Guelbenzu publicat a El País de 12 de setembre de 2007, en el qual se’ns explica com la besnéta de Wagner, Katharina Wagner, havia transformat, en la darrera edició del Festival de Bayreuth, “Els mestres cantors de Nüremberg” en mestres PINTORS de Nüremberg i la traïció que representava a l’esperit de l’obra. Com veieu estava predisposat a que no m’agradés i a una crítica exarcebada.

No vull extendre’m, però sí fer palès que la representació em va fer canviar de pensament. Crec que, a trets generals, la posada en escena és encertada. Penso que fa una lectura intel·ligent –encara que no del tot rodona- de Tannhaüser, destacant el perillós camí de la veritable creació artística –que necessita llibertat absoluta i no sotmetiment a cap moral establerta- enfrontat a la docilitat del fals artista que es plega a les modes i als modus de la societat dominant i que viu de la i per a la societat de l’espectacle, de la vaqüitat i la vanitat del món de l’art actual. Per això és acceptable el canvi del minnesänger (del cantant) al pintor. Res com el món de l’art plàstic representa avui en dia aquesta societat de l’espectacle, amb les seves fires internacionals i els seus museus i inauguracions oficials i amb el seu star system.

Es pot argumentar que amb aquesta transposició es perd el missatge original de l’òpera: la lluita entre el pecat i la virtud i la redempció per l’amor. I segurament és cert, però es dóna una nova lectura i la lluita s’articula, com he avançat, entre el veritable i el fals artista, l’incòmode i l’acomodat.

En allò concret, cal destacar com a encerts:

1.- La transformació del Venusberg (la gruta de Venus) en l’atelier de l’artista. És allà on aquest juga, on és seduït, on explora el límits. En definitiva, on crea.

2.- El llenç que Tannhaüser duu sempre amb ell i que sempre veurem des del bastidor, tacat de vermell, com a símbol d’aquesta taca que l’acompanya i que és visible per a tothom.

3.- L’entrada del convidats i dels pintors al concurs de pintura, amb safates de canapès i cava, mentre canten les virtuts de l’art i la pau i lloen al príncep de les arts, demostració clara del que realment importa en aquests tipus d’actes.

4.-La tornada dels pelegrins amb bastidors sense llenç -quan han marxat amb el llenç tacat-, per presentar com el Papa de Roma els ha netejat de pecats, fins a l’extrem que no sigui possible la més mínima màcula, ni la de la tela en blanc.

5.- Per últim, un acudit d’enfant terrible que a mi em va fer somriure: l’escena en què Elisabeth es despulla del seu vestit, restant amb el llençol del llit de Tannhaüser sobre el seu cos, en actitud gens beatífica i el contrasentit que significa el cant de Wolfram que, seguint el llibret, canta: “Prou sabia que la trobaria en oració / com la hi trobo sovint...”.

I destacar com a no encertat:

1.- El garbuix del final de l’òpera, en el que no dóna un final coherent amb la tesi de tota la posada en escena. En aquest final prima l’ascensió de Tannhaüser als cims del reconeixement dintre del mon artístic del que ha volgut fugir, traint la tesi inicial.

2.- Que aquest final tampoc és el del llibret i, per tant, no mostra que la mort d’Elisabeth es produeix pel perdó de Tannhaüser. De fet, sembla que no mori ningú, sinó que el pintor triomfi artísticament com a final de l’òpera.

3.- La galeria de quadres amb una il·luminació potent al que se suma el quadre de Tannhaüser –que no veiem- no deixa de ser una taca “kitsch”, una concessió gratuïta, en una posada en escena molt correcta.

En tot cas, si posem en una balança els “pros” i els “contres” d’aquesta versió, us haig de dir que, al meu entendre, els “pros” guanyen clarament i que estem davant d’una interessant versió d’un Tannhauser pintor.

Imatges:

Totes les imatges pertanyen a web del Gran Teatre del Liceu.

1.- Vista del Venusberg

2.-Tannhaüser i Venus

3.- Concurs de Cant

4 i 5.- Marxa i tornada dels pelegrins

6.- Tannhaüser salvat per l'amor i devoció d'Elisabeth.

"Yvonne, princesa de Borgonya", per Jaume Arqué

Quant vaig saber que els del Lliure es proposaven l’estrena d’un text anomenat “Ivonne, Princesa de Borgonya” em va semblar que el recordava d’alguna cosa i la Feli, la meva esposa, amb més memòria que jo, em va dir que el teníem a casa, vaig buscar-lo i així era, va aparèixer una edició en castellà editada per “Cuadernos para el diàlogo” l’any 1968, en una col·lecció on hi havia les obres teatrals més avantguardistes del moment. A mida que vaig anar llegint les grogues fulles de l’edició, recordava l’historia d’un personatge gairebé mut durant tota l’obra on només diu una paraula i també vaig recordar el fet que es desestimes en aquell temps el seu estudi i posterior representació per part d’”Arrels”, ja que junt amb el aleshores director Francesc Cruzate, es va creure que no hi havia una adient disposició d’actors i actrius per enfrontar-se al text.

Tenia curiositat per veure aquesta obra i cap el Lliure s’ha dit. Resultat?: Una gran nit de Teatre, així amb majúscula. Recomanable per a tothom que li agradi el teatre. A mi tot em va semblar perfecte. L’escenografia, la il·luminació, la música, un magistral vestuari, amb la marca registrada de la direcció d’en Joan Ollé, al servei d’un text original del polonès Witold Gombrowicz on la traducció s’aparta molt poc de la versió castellana.

Per cert aquesta obra va ser escrita l’any 1935 i fins l’any 1968 no va aconseguir l’èxit merescut en els teatres europeus.

No cal dir que la interpretació va estar al nivell que calia. Joan Anguera, Ivan Benet, Lluís Marco, Àngels Poch, sobre quins recau el pes de l’obra, van portar a terme una veritable lliçó de teatre, junt amb Rosa Muñoz, una ballarina procedent de la dansa contemporània, que interpreta una “Ivonne”, realment deliciosa. Els altres components del repartiment, perfectes, sense un moviment de més i totalment ajustats a les necessitats del text.

Per acabar, aneu al Lliure i veureu un d’aquells esdeveniments teatrals que cal no perdre's.

Jaume Arqué

Bel Graña guanya el Serra d'Or

Aquest hauria d’haver estat un titular digne d’un diari local o comarcal com cal, ja que el premi és prou rellevant i significatiu per la cultura catalana –recordem que el concedeix la crítica especialitzada- com per fer-se'n ressò i resulta que una de les guanyadores és nascuda i resident a Badalona. I no només això, la Bel Graña fa anys que treballa a l'Àrea de Cultura de l’Ajuntament, encarregant-se des de fa anys de la xarxa de biblioteques i, recentement, de l’Espai Betúlia-Centre de la Paraula i les Lletres. Seves també són les exposicions sobre Salvador Espriu i Rosa Leveroni i la mostra permanent de l’Espai Betulia sobre Ma. Aurèlia Campany, així com el llibre de recent aparició "El gran Borràs. Retrat d'un actor" (juntament amb Francesc Foguet) o diversos treballs de recerca presentats en publicacions diverses.

Recentment, la Bel ha publicat la seva tesi doctoral “Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca”, i aquesta publicació, com deia, ha guanyat el premi Crítica Serra d’Or en l’apartat de Recerca-Humanitats, però, de moment, a Badalona ningú no li ha dedicat una entrevista. Potser és que ningú no és profeta a la seva terra o és que, en el fons, la cultura continua essent una “maria” en tots els sentits?

Un exemple més d’aquest poc valor que se li dóna a la cultura, al pensament i a la gestió cultural és, sens dubte, el reconeixement que tenen els treballadors de les administracions locals catalanes en l’àmbit cultural. La gran majoria acostuma a tenir una formació elevada (diplomatures, llicenciatures i/o doctorats) però ocupa places d’administratius o d’auxiliars tècnics; cosa que no passa a altres àrees, on, per un mateix nivell de formació, es parteix d’un grau mitjà com a mínim. I obvio de parlar de les precarietats laborals, val?

Perdoneu la digressió, però és que a vegades em vénen al cap els versos d’una cançó de Silvio Rodriguez on es pregunta “hasta donde debemos practicar las verdades”, que em provoquen la necessitat de dir-ne algunes de les que no són políticament correctes.

En definitiva, felicitats Bel Graña! Tens tot el meu afecte i el meu reconeixement, no només pel premi, sinó per la teva feina diària. Ah, i gràcies també pel llibre “Tots els poemes (1957-1981) de Miquel Àngel Riera, que em vas regalar ja fa uns anys!

Imatge:

Bel Graña presentant a Sam Abrams a l'Espai Betulia en ocasió del 90 aniversari de Palau i Fabre.

Quatre Minuts

Per l’amic Dani Coll, amant del cinema.

Poden quatre minuts canviar una vida? La resposta és senzilla: i tant que sí! I 30 segons, i menys... Però poden quatre minuts en una vida tortuosa i heterodoxa fer-la brillar sense perdre un bri de la seva heterodòxia? O el que és el mateix, Schumann pot ésser superat per una presidiària? La música té algún poder taumatúrgic? Una vida plena de por i amagada pot viure's vicàriament en la d’una altra persona? O per últim, i per totes, pot haver-hi bellesa en les clavegueres del sistema, de qualsevol sistema?

Les respostes a aquestes preguntes les podeu trobar a “Quatre minuts”(Vier Minuten), un film de l’alemany Chris Kraus -representant del que comença a anomenar-se "nou cinema alemany"-, estrenat el 2007 i ara editat per Cameo en DVD. Un film cru, dur, però fascinant i suggerent. I com diu la caràtula del DVD: “Advertencia: no reveles el final. No dejes que te lo cuenten”.