An...sobre la exquisitez de vivir!

Dintre del programa de les Nits d’estiu de la Regidoria de Cultura, aquest dissabte 28 de juliol arriba al Teatre Zorrilla un espectacle de la jove coreògrafa i ballarina, Mariló Molina. Us puc assegurar -jo que he pogut gaudir de l’enregistrament en DVD de l’estrena al Centre Párraga de Murcia el maig passat- que és un espectacle suggerent i encisador. No és pot considerar, però, un espectacle tancat, sinó més aviat un “work in progress” que ha de donar lloc a un espectacle definitiu d'1 h i 15 m, vers els 40 minuts actuals.

La Mariló, que en aquest moment participa en un taller a l’Impulstanz, a Viena, ha desenvolupat una obra que no deixarà indiferent a ningú. Tanmateix, no us espereu un espectacle descriptiu, lineal; ans al contrari, prima la intuïció, els sentiments, els aspectes més orínics de la persona.

En resum, l'espectacle representa la lluita d’An, la protagonista (Mariló Molina), per desfer-se dels pes de la cultura, que ens domestica, que ens fa viure amb la por de ser lliures. Per tant, és un cant a la nostra vessant més salvatge, a la llibertat de l’individuu i, per què no dir-ho, de la dona. Sempre ajudada i guiada per la seva ànima, el contrapunt -en negre la majoria de vegades- que fa l’artista plàstica i premi de pintura Menarini de Badalona, Laia Bedós, que la fa despertar, lliurar-se de les lligadures del metrònom diari, cloquejar com una grulla, saltar, ballar, riure, ser feliç... Ser feliç?

Hi ha moments, per a mi, magistrals, com quan An fa un strip-tease davant de la seva pròpia mare que la mira impassible, reconeixent la llibertat que, potser, a ella li ha estat vetada i la veu ballar lliurement al so de la preciosa cançó “Nuage noir” (“Nuvol negre”), de Benjamin Biolay. Aquí Mariló ens demostra la força que té sobre l’escenari i com ens traspassa aquest moment de plenitud en què música i cos es compenetren fent-nos sentir senzillament més feliços, com en un somni que no voldríem que s’acabés.

O, més tard, quan ella mateixa s’embena la cara i mig cos –imatge rotunda que es fixa a la retina-, per ser una dona de tantes, sense rostre, només un cos insinuant, que acabarà en un rialla sarcàstica en posar-se una perruca com a complement (curiosament amb la banda sonora de la pel·lícula “Babel”, programada el dia abans al “Cinema a baix a mar”). Així volem a la dona avui dia? La seva ànima la salvarà d’aquesta destrucció mitjançant, com no, la seducció de la dansa, del ball, del ball... Ballar, ballar, ballar. Ser feliç?... "pero hay motivo para ser feliz? (Mariló Molina)

Una recomanació, no us ho perdeu!


Pels que no podeu esperar a dissabte visiteu:

http://laexquisitezdevivir.blogspot.com/

hi ha l'enllaç al video promocional.



També podeu llegir la crítica del diari "La Opinión" de Murcia, de 17 de maig de 2007:

Durante este mes de mayo se muestran los diversos trabajos creativos y de investigación que a
lo largo del curso han desarrollado los beneficiarios de la primera convocatoria de becas del Centro Párraga. A juzgar por lo visto hasta ahora, la cosa no ha podido empezar con mejor pie. La primera muestra fue la creación de Fernando Ripoll y Luisma Soriano ‘Reacción’ un interesante juego de apariencia y realidad; de manipulación del mensaje y del público.
El pasado viernes le correspondió realizar su muestra a Mariló Molina que presentó un espectáculo de danza contemporánea: 'An… Sobre la exquisitez de vivir'. Y es que el título resultó premonitorio pues el espectáculo resultó verdaderamente exquisito, elegante y de buen gusto.
Cada vez estamos más acostumbrados a que la danza contemporánea se sitúe en un terreno
fronterizo en el que a veces es difícil distinguir donde acaba el baile y empieza el teatro, y viceversa. Este espectáculo se presenta como danza contemporánea, y en rigor lo es pues es la
parte que más pesa, pero cuenta con elementos teatrales muy cargados de significación y sentido, con un contenido dramático que resulta verdaderamente emotivo.
La acción comienza con la propia Mariló Molina como única intérprete ejecutando unos pasos
de baile al ritmo de una música electrónica elegante con una ejecución que se me antoja correcta,
al menos es atractiva y agradable. Evoluciona por el escenario entremezclando su danza con sensaciones procedentes de las distintas atmósferas creadas por la propia música, la sencilla
e insinuada escenografía y la delicada iluminación de Luisma Soriano. En ocasiones interviene
una segunda chica, Laia Bedós, que no solo es bailarina, pues es además una reputada pintora catalana, y junto a Mariló participa en la creación de un mural al fondo del escenario al tiempo
que bailan.
Uno de los momentos más emotivos se produce cuando aparece en escena la madre de la artista
en persona, e interviene en la función. Una fugaz intervención, inesperada y eficaz, que parece
llenar de significado a todo lo que ocurre sobre el escenario: un sentido y bello homenaje.
Mariló ha contado con puntuales ayudas en la iluminación, vestuario, mobiliario, y sugerencias
musicales. Pero lo meritorio es que la mayor parte del trabajo ha recaído sobre ella misma. Es
un espectáculo de expresión y creación propia en el más estricto sentido: todo el universo que
se crea, la selección musical, las coreografías, el argumento, etc. son cosa suya y con unos resultados admirables.
A mí al menos consiguió conmoverme.

Javier González Soler

La poètica de Sean Scully?

“Quisiera introducir un sentido poético al mundo del arte”
(S. Scully)














No coneixia a Sean Scully (Dublín, 1945) abans de llegir l’entrevista que es va publicar al suplement “Babelia” de El País el passat 30 de juny d’enguany. El dia abans s’havia inaugurat l’exposició retrospectiva de la seva obra a la Fundació Miró.


L’entrevista era força interessant, reflectia clarament les seves opinions vers el món de l’art contemporani (“El mundo del arte hoy es como un juego de intelectuales”) i la seva pretensió com a artista que no ha abandonat mai la pintura (“Yo quería seguir una visión que permitiera a la obra cambiar, evolucionar, pero a golpes de sensibilidad. No por la fuerza”; “Yo pinto por capas. Una capa sobre otra que van contando una historia invisible del proceso. No se ve, pero es evidente en la corporalidad de la superficie. A diferencia de Mondrian o Rothko, yo hago como un archivo en el que se van superponiendo elementos”). Una entrevista, com he dit, realment interessant.

Per tant, si a l’interés que l’entrevista m’havia despertat, sumava que podia veure la seva obra a Barcelona, no vaig dubtar a acostar-me a la Miró un diumenge de juliol al matí. Esperava trobar-me amb una cua llarga, llarga de turistes, però no sé si la calor o el fet de matinar, em van ajudar a entrar sense dificultats.














S’exposen un centenars d’obres, bàsicament pintures i una sèrie de fotografies de l’illa d’Aran, els dos llenguatges que Scully utilitza. Al meu entendre són llenguatges complementaris: les fotografies fan figurativa l’abstracció de les seves pintures. Retrata murs de pedra o de llambordes, mig desfets o produïts artesanalment, seguint una estructura geomètrica però amb l’inexactitud que dóna el pas del temps o el treball manual; exactament com les composicions de les seves pintures, figures geomètriques (quadrats, rectangles,...) però no exactes, estratificades -capa a capa- amb els marges no sempre ben delimitats o acabats.









Estic d’acord amb les afirmacions que es fan en el tríptic de l’exposició: és innegable que Scully té un “agut sentit de la composició”, que “la proporció... és sàviament equilibrada” i “els colors mantenen un perfecte diàleg entre ells”; tot i així jo esperava més, esperava el que descriu el fulletó al dir que “la superposició de colors determina un temps imprecís, màgic, misteriós, aquell que provoca una certa emoció sensual i tàctil”.

Aquesta emoció només la vaig percebre en algunes obres, altres em semblen repetitives i predictibles, fins arribar al dubte de si és possible l’evolució en la seva obra. Tanmateix, Scully, en la tan reiterada entrevista, ja avisava que quan va començar era l’època en que “había que inventar formas, cambiar la obra cada cinco años. Ampliar el mercado, el público. Pero mi (su) idea era distinta...” I a aquesta idea s’ha mantingut fidel, canviar “desde dentro de la propia pintura y de la mano del artista, que va cambiando con el tiempo.”

En això coincideix amb Fèlix Ferrer, el personatge de la novel·la “Me voy” d’Echenoz que recomanava com a lectura d’estiu, quan irònicament diu:

“Ya sabes que un pintor que no para de cambiar plantea problemas, la gente espera una cosa y después se lleva un chasco. Sabes que lo que cuentan son las etiquetas, qué caray, a mí me resulta más fácil, promocionar un producto que no se mueva demasiado, si no, es una catástrofe.”

Malgrat tot, a l’observar la distància que jo percebo entre la concepció teòrica de l’obra d’Scully i la seva plasmació plàstica no deixa de venir-me al cap la reflexió que fa Rodrigo Muñoz, fill del pintor Lucio Muñoz, en dir:

“El arte actual se inmaterializa, la teoría fagocita a la plástica, la pintura se convierte en discurso, el artista no crea con las manos sino que básicamente elabora un armazón teórico, las exposiciones tienen título y las obras un manual adjunto. Y mi padre sufría enormemente con ese panorama que a él le parecía desolador”[1].


Imatges:
1. Raphael 2004. oil on linen, 108 x 144 inches. Courtesy Galerie Lelong
2. Aran Islands Photograph, 2005
3. Fotografía publicada a "The New York Times"





[1] Introducció al llibre “El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz. Editorial Síntesis.

NOTICIES DEL GREC: "Conte d'Hivern", per Jaume Arqué i Ferrer

Barcelona, Teatre Grec, 7 de juliol de 2007.

Any rera any els que volem veure novetats teatrals o muntatges fora de lo normal esperem el “Grec” amb ànsia. Recordo nits memorables a Montjuïc que no és ara el moment de fer-ne esment i amb aquest ànim ens vam disposar a assistir el passat 7 de juliol a veure el muntatge dirigit per Ferran Madico, de “Conte d’hivern”, una de les obres menys conegudes de William Shakespeare i la veritat és que des de el moment que vam entrar als jardins del “Grec” ja ens va envair un “tuf” una mica estrany, doncs el que abans era la magnifica rosaleda d’aquells jardins, estava convertida en un jardí que tenia set, li faltava molta frescor, potser era degut a l’estalvi d’aigua per part de parcs i jardins de la ciutat comtal.

En quant a l’espectacle, no entenc com el Sr. Madico -diuen que triomfador en l’adaptació d’ altres versions de textos shakesperians, que jo no he vist- va escollir per presentar-se novament al “Grec” el conte que l’eximí escriptor inglés va escriure a les seves acaballes, amb un muntatge molt propi per un escenari tancat i, si bé, la primera part era bastant passable, amb escenes molt mal resoltes; a la segona n’hi havia per apretar a córrer. Jo normalment entenc i admeto la majoria de posades en escena de textos clàssics, amb canvis de vestuari, sense cap element decoratiu, alguns trasllats a l’època actual, en fi de moltes maneres, però la “samfaina” amb que Madico va convertir la segona part de l’espectacle, dona la sensació que aquest senyor va perdre l’oremus alhora de plantejar-se el seu desenvolupament.

La veritat és que va tenir sort d’un excel·lent repartiment on la majoria dels que hi participaven van ratllar a un gran nivell, si no, el formidable i desconegut text d’en Shakespeare, hagués provocat més d’un son.

Per acabar un advertiment per si algun director d’aquests que tenen l’oportunitat de dirigir un espectacle per representar a l’hemicicle de Montjuïc llegís aquestes ratlles, aquest escenari es molt traïdor, la seva grandiositat ha fet trontollar molts espectacles. No tot hi val al “Grec”.

Jaume Arqué i Ferrer

Lectures d'estiu: una tria.

Arribats a les portes de les vacances d’agost, les converses giren sovint sobre la destinació d’aquests dies i també sobre quins libres s’han seleccionat o es recomanen, ja que els dies son més llargs i conviden a més lectures que en altres moments de l’any.

A continuació us esmento els llibres que, de moment, he seleccionat i afegeixo alguns dels que he llegit durant aquests darrers dies:

En narrativa:

. “Me voy”, de Jean Echenoz. (Premi Goncourt de l’any 2000. Anagrama). Curiosament he recuperat aquest llibre que vaig compar al gener del 2001, dies abans de que aparegués el seu nou llibre, “Ravel”, sobre el genial compositor (Anagrama, 2007).
Amb “Me voy”, Echenoz se m’ha tornat a guanyar, ja que abans havia llegit el seu “Al piano” (Anagrama, 2004) que em va deixar indiferent i que segurament havia fet que aquest bon llibre em passés inadvertit. “Me voy” és la historia de Félix Ferrer que després d’abandonar la seva dona, canvia la seva galeria de París per les aventures que li depararan els tresors del vaixell Nechilik, enfonsat al pol Nord i que el trasportaran fins a San Sebastian al final del llibre.

· “El velázquez de París” de Carmen Boullosa (editorial Siruela, 2007). Breu novel·la que parla d’un tema per a mi sempre interessant, la recuperació d’un quadre donat per perdut durant molts anys. Podia haver estat “L’origen du monde” de Courbert, perdut durant més de 130 anys i fa una anys adquirit i exposat a l’Orsay de París; però no, en aquest cas es tracta de “La expulsión de los moriscos” de Velázquez, cremat l’any 1734 durant l’incendi del Real Alcázar de Madrid, o no? L’autora, mexicana, utilitza un castellà amb girs i verbs propis del seu país, que no fa més que enriquir el nostre vocabulari (“jalar”, “mochar”, “mercar” o expressions tipus: “¡Ya párale a tus jueguitos!).
Impagable el relat de la seva trobada a Madrid amb Roberto Bolaño (algun dia m’atreviré amb “2666” o em quedaré amb la tan valorada versió teatral de Rigola?) i sobta la casualitat de que es trobi amb el mateix Jean Echenoz a París al final del llibre!

· “El misterio de la Torre Eiffel”, de Pascal Lainé (Edhasa 2007). L’autor premi Medicis i Goncourt, ens planteja en aquesta novel·la els avatars de tota mena en la construcció del símbol de París per excel·lència. La proposta sembla bona, veurem que tal el resultat.

En assaig:

· “Conversaciones con José “Pepín” Bello”, de David Castillo i Marc Sardà (Anagrama, Biblioteca de la memòria, 2007). Aquestes converses amb l’amic íntim del trio Buñuel-Lorca-Dalí i ancià espectador (actualment té 103 anys) del segle XX, ens acosta al cantó humà de la gran majoria de personalitats literaries, socials o polítiques; això sí vistes pel prisma dels seus ulls i de la seva ideologia, certament de dretes. En definitiva un bon document, en el que els entrevistadors tenen el gran mèrit de fer parlar a Pepín, sense intentar lluïr-se ells.

· “Shakespeare, nuestro contemporáneo”, de Jan Kott (Alba editorial, 2007). Obra de referència publicada el 1964 per Kott, crític teatral i literari polonès, que va tenir que fixar la seva residència als EUA, i re-editada i revisada l’any 1987. Parteix de varies premises, com son que:

“La gran obra de arte autonoma es independiente de cualquier tiempo y, por tanto, revela nuevas facetas y nuevos significados en cada época concreta”

que

“La traducción es siempre contemporánea; aunque el traductor no sea consciente de ello o intente ignorar este hecho”

i que

“Shakespeare vivió en una atmosfera dominada por la amenaza constante de una guerra civil, por la brutalidad, la intolerancia ideológica, las conspiraciones y su represión sangrienta (...); esas circunstancias son similares a las que se vivieron y aún se viven en la Europa del Este en la segunda mitad del siglo XX.”

Bona targeta de presentació per un assaig que podem llegir coincidint amb l’espectacle “If Music be the Food of Love...” d’Ariodant i Lídia Pujol dins del Grec o del Festival Shakespeare de Santa Susanna, que es va inciar el passat dia 13 i durarà fins al 29 de juliol, i que entre altres propostes interessants també compta amb la ressenyada.

· “Los misterios del rectángulo”, de Siri Husvedt (Circe, 2007). De tots és coneguda l’afició de la Sra. Husvedt per les arts plastiques, que ha plasmat en assaigs i novel·les. I per tots és coneguda la meva afició per la Sra, Husvedt, pel seu marit, el sr. Paul Auster (suposo que ja heu llegit “Viajes por el Scriptorium”?) i per la seva preciosa filla, Sophie. Així que no és d’extranyar que em vulgui submergir amb ella per la seva visió ("passeigs mentals" diu ella) de la historia de la pintura. Ja veurem!

· “Sainetes, y otros desafueros del arte contemporáneo”, de Fernándo Castro Flórez. (CENDEAC, Centro de Documentación y Estudios Avanzados del Arte Contemporáneo, 2007). Una aproximació crítica a l’actualitat de l’art contemporani de la mà del professor d’Estética y Teoría de las Artes de la Universidad Autónoma de Madrid, a més de crític d’art i comissari de diverses exposicions.

En poesia:

· “Descripción de la mentira”, d’Antonio Gamoneda (Abada editores, 2003). Segons se’ns diu “uno de los pocos libros esenciales de los últimos cincuenta años de poesía española”. Publicat al 1977, i després integrat dintre del volum titulat “Edad” (1989), s’ofereix ara en una nova edició revisada per l’autor i amb un glossari de Julián Jiménez Heffernan, titulat "De líquenes inevitables"

· “Esta Luz. Poesía reunida (1947-2004)”, d’Antonio Gamoneda (Galaxia Guttenberg-Circulo de Lectores). Ja sé que és autor de moda (Premio Cervantes y Reina Sofía de Poesía Iberoamericana en 2006) però com diu un company “donde te lleva Gamoneda no te lleva nadie”.

· “El rumor del tiempo”, de Cesar Antonio Molina (Galaxia Guttenberg-Circulo de Lectores). No m’ha donat temps de llegir-lo i ja han fet Ministre de Cultura a l’autor. Espero que la política no guanyi al poeta.

· “En/doll”, de Pedrals i Guillamino (Bankrobber i labreu edicions). Experiment polipoètic, surrealista, hip-hopero i altres adjectius-objectius-subjectius que Pedrals i Guillamino han passejat per les nostres terres i que ara ens el trobem en format llibre-cd. Una recomanació: que ningú s’el perdi, és un bon remei per suportar això que en diem vida!

I aprofitant la seva aparició en butxaca:

“La vida és un guión” d’Isabel Coixet (Quinteto) Anirà a veuré a Anthony and the Johnsons el proper 18 de juliol, ella que els ha fet coneguts gràcies a la seva pel·lícula “La vida secreta de les paraules”?

“Ensayo sobre las libertades”, de Raymond Aron (Alianza Editorial)

Bona lectura d’estiu!

Comentaris al bloc

Per la meva impericia, els tres darrers post han estat publicats sense possibilitats d'afegir comentaris. Sembla ser que això no es pot solucionar retroactivament i ja ho he solucionat de cara als propers.

Proposo que aquells que vulguessin fer algún comentari als escrits anteriors ho facin en aquesta entrada, assenyalant a quin es referien.

Sento les molesties i aprofito per donar les gràcies per aquestes més de 10.000 visites que he tingut des que vaig obrir aquest bloc ara ja fa un any.

NOTICIES DEL GREC: "Sacred Monsters", per Alfred Calvet

Sylvie Guillem & Akram Khan.
Barcelona, Teatre Grec, 26 de juny de 2007.

Els ballarins Sylvie Guillem i Akram Khan van obrir, amb “Sacred monsters”, la temporada del Grec d’enguany, en la primera vegada, després de tantes edicions, que un espectacle de dansa inaugurava el festival d’estiu.

Sylvie Guillem és actualment considerada una de les millors ballarines mundials, després de la seva experiencia en el món de la dansa clàssica, i a fe que ho va demostrar en l’escenari, tant en els seus solos com en els duos, tot i la dificultat de combinar estils diferents com el “kathak”, dansa tradicional índia que executa el company de cartell Akram Khan.

Sylvie Guillem va demostrar la seva meravellosa ductilitat, i la seva técnica així com un perfecte acoblament amb Akram Khan, ballarí anglès de familia provinent de Bangladesh. De fet l’espectacle es configura com una trobada i un diàleg dels diferents estils de dansa.

Cal destacar especialment la composició musical de Philip Shepard, -ple de reminiscències de Gregorio Paniagua- amb una impecable execució en directe que acompassava perfectament els moviments del duo i ens va ajudar a tots a volar per uns moments. I és que realment els duos van ser especialment màgics, carregats d’una elegancia i naturalitat en els moviments i fent fácil allò imposible, fins al punt d’alentir la respiració al públic.

L’experiència es mostrà reeixida, i tots dos, fent gala d’una excel·lent técnica, van meravellar el públic que va omplir totalment l’aforament del teatre. Ple fins a la bandera, l’alcalde va arribar deu minuts tard, i després coca i cava per a tots –invitats i pagants-. Perquè només hi ha cava i coca quan el nombre d’invitacions és alt i hi passa l’alcalde? I jo em pregunto, quin és el percentatge d’invitacions en el saldo total del Grec?

http://www.sylvieguillem.com/
http://www.akramkhancompany.net/
http://www.bluesnow.co.uk/

Alfred Calvet.

Les Actes d'ETA. Un acudit?

Rajoy en l’anomenat debat de l’Estat de la Nació i després tot el PP i la brunete mediàtica reclamen el mateix: volen veure les actes de les reunions del Govern de Zapatero amb ETA. I ningú no riu. No ho entenc, és que m’imagino la situació i és d’acudit d’en Gila. Les actes com serien? Algo així...

“Reunits en un lloc indeterminat al que hem arribat amb els ulls envenats.

Assistents:

Per part del Govern de la Nació el Sr. tal i el Sr. tal i el Sr. qual.
Per part de l’organització terrorista ETA uns Srs o Sres amb passamuntanyes blanc i txapela negra.
Amb el següent ordre del dia:

1. Lectura de l’acta anterior.
2. Estat del procés de pau
3. Diversos

Actua com a secretari el Sr. Tal i tal i tal.
Desenvolupament de la reunió....”

El secretari òbviament cobraria les hores extres i dietes a càrrec dels fons reservats.

Tot i així, aquestes actes tindrien alguns problemes. Més enllà del passamuntanyes i la txapela, evidents signes d’identitat d’ETA –i que no fan riure perquè senzillament és dramatic-, aquests farien algunes esmenes:

1. On diu: “Govern de la Nació”, hauria de dir: “Govern de l’Estat, opressor d’Euskal-Herria”.

2. On diu: “organització terrorista ETA”, hauria de dir: “representantes del Movimento Nacional de Liberación Vasco", com ja va fer Aznar, o, en tot cas, "valents gudaris representants d’Euskal-Herria”.

3. On diu: “Procés de pau”, hauria de dir: “Procés cap a l’autodeterminació d’Euskal-Herria", o, segons el manual de Rajoy, "precio político del alto el fuego indefinido”.

El secretari tota la l’estona tremolant de tant sentir: “apunta, apunta ...” I no vull ni pensar com s’acabarien aquestes desavinences en les actes, per que no me'ls imagino fent un vot particular. Ja que votar no és precissament la seva especialitat.

Oi que tot és força surrealista? Suposo que les actes no son tals, sinó informes confidencials de les reunions mantingudes amb representants o intermediaris d’ETA.

A vegades no parlar amb propietat fa que sembli, com deia Joan Manuel Serrat, que el món està ben girat. O no és així Sr. Rajoy?

Nits d'estiu

Les nits d’estiu sempre són especials. Quan cau el sol, la foscor i el bon temps conviden a sortir i a buscar noves emocions. A això hi ajuden institucions públiques i privades que amaneixen plats diversos per a diferents paladars.

Deixeu-me fer aquí una mica de publicitat a la programació de la nostra ciutat i recomanar-vos l’assistència a alguns dels múltiples espectacles que han organitzat tant la Regidoria de Cultura directament (música a la platja, música, teatre i dansa al Zorrilla, cinema al Club Natació Badalona o circ a la Rambla), com el Museu de Badalona (enguany amb visita comentada i música a la fàbrica modernista de l’“Anís del Mono”) i que des de l’1 de juliol fins a la Festa Major d’agost omplen aquestes nits (http://www.badalona.cat/).

Així mateix, per qualsevol persona amatent al que es cou culturalment és una cita d’obligada referència el Festival Grec de Barcelona, pel qual ja han passat actuacions com “Sacred Monster” dels ballarins Sylvie Guillem i Akram Khan, la companyia Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan amb “Moon Water” o el muntatge teatral de l’Àlex Rigola del llibre pòstum de Roberto Bolaño “2666”. I avui s'estrena la versió que del "Conte d'Hivern" de Shakespeare ha fet en Ferran Madico.

Com que, afortunadament, l’oferta és àmplia i variada i és impossible arribar a tot, he proposat a algunes persones -i proposo a tots els qui em llegiu- penjar en aquest bloc la vostra crítica, els vostres comentaris i impressions sobre les actuacions programades per aquest estiu a les quals hagueu assistit, de tal manera que durant el període estival el convertim en una mena de finestra cultural on tothom pugui conèixer i alhora explicar als altres allò que han vist. Què us sembla?

En la meva propera entrada parlaré i recomanaré l’espectacle de dansa que es farà el dia 28 de juliol al teatre Zorrilla i que duu el títol “An... o la exquisitez de vivir” i del que en podeu fer un tastet al bloc de la Mariló Molina que teniu entre els meus enllaços.

Ah! Per últim, no deixeu de fer un recorregut -virtual, si voleu-, dels actes del centenari de la Biblioteca de Catalunya que, com sabeu, l'any 1907 va fundar Enric Prat de la Riba, aleshores President de la Diputació de Barcelona, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Imprescindible la celebració del centenari d’aquesta institució nacional de Catalunya.

Color esperança!

A la Roser, la Marisa i en Miquel Carreras.
Per la seva força.

Fa dies vaig llegir el comunicat de la Luz Casal del 19 de juny d'enguany. No sabia que havia patit càncer i em va sorprendre, un vegada més, com d'iguals som tots davant de situacions límits, i l'important que és no sentir-se sol davant de les mateixes. Un dia ja vaig parlar dels sentiments universals al parlar de l'amor, avui ho faig al parlar de la possibilitat de la mort.

Reprodueixo el comunicat de la Luz Casal i estic molt content de que ho hagi superat. Ànims a tothom que està passant per situacions d'aquestes i que sàpiguen que a Badalona comptem i compten amb la Marisa, en Miquel i tota la gent de la "Fundació Badalona contra el càncer", uns companys que no defalliran MAI! Gràcies!












"Lo que no nos mata, nos hace más fuertes.- NIETZCHE -

!Hola a todos!
He terminado con la quimioterapia!
Desde el 12 de Febrero, he aprendido a convivir con: Taxotere,Farmorubicina, Corticoides, Genoxal, Kytril y otros cócteles.
Veneno y toxicidad que me ayudan a combatir la enfermedad.Un antes y un después.
Una prueba.
De ser una persona físicamente imbatible, he pasado en estos meses, a ser una mujer dependiente y frágil.
Mis venas están quemadas.
Mis ojos vagos y llorosos.
Mis huesos doloridos.
Mis músculos lentos.
Mi cerebro perezoso.
Mi estómago resentido... Y mi cabeza, !calva!.
Sé que lo que vivo yo, lo han vivido y lo viven otros.
En los primeros días, después de escribiros la nota en la que os hablaba de mi enfermedad, me impuse la tarea de responder a vuestros mensajes; sobre todo a los que padecían la misma enfermedad -me sentía muy cerca de ellos-. Tarea muy difícil de cumplir.
Así que es hora de daros las gracias a tod@s.
A los que cada día me escribieron " Te quiero"
A los que me exigieron que no me fuera...
A los que han escuchado mis canciones en este tiempo, como una forma de estar más cerca de mi.
A los que contaron su bajada a los infiernos de Orfeo.
A los que me enviaron una poesía.
A los que me enviaron Ánimo,Fuerza,Valor...
A los que confiaron en mi fe, en mi lucha y en mi fortaleza.
A los afectados por Linfomas, Mielomas y otras enfermedades duras.
A los que me recomendaron ponle palabras a los sentimientos.
A las familias enteras que me enviaron cariño.
A los que me enviaron su testimonio y su experiencia con la enfermedad.
A los que rezan por mi.
A los que me recomendaron usar: Marihuana, Homeopatía y ... demás.
A los que se ofrecieron para ayudarme como enfermeros, masajistas, acompañantes, chóferes...
A muchos de mis colegas -afines y no- que me llamaron.
A los que me enviaron flores y plantas.
A las que me mandaron naranjas cada 21 días.
A las que cada 21 días perfumaron de azucenas mi habitación.
A la gente de Asturias, a la forza do pobo galego, a Barcelona, Las Palmas, Guipuzcoa, Cádiz, Málaga, Mallorca, Murcia, Gijón, Sevilla, Bilbao, Alcorcón, Oporto ( porto) Serena (Chile), Lisboa, Río de la Plata, Marsella, Uruguay, Los ángeles, Rosario, París, Montpellier, Avilés (Asturias).
El aprendizaje en la vida es largo, pero con la enfermedad, se acorta.

Luz Casal."

Comiat. Punt i seguit!

Com és ben sabut, dissabte es van constituir els nous ajuntaments d’arreu de l’Estat i a Badalona es va conformar una majoria formada pel PSC, CiU i ERC, segons l'anomenat “Pacte de progrés i catalanista”. Maite Arqué ha estat escollida alcaldessa per majoria absoluta dels regidors i regidores del Ple de la Corporació i, en el meu cas, aquest nou pacte implica que deixaré d’estar al front de la Regidoria de Cultura i del Districte 1er, responsabilitats que correspondran a ERC i a CiU, respectivament.

Us enganyaria si no digués que em vaig sorprendre quan em van informar que Cultura i Dalt la Vila passarien a un altre partit diferent del PSC, i us tornaria a enganyar si no confessés que no em fa feliç haver d'abandonar aquestes responsabilitats. Quatre anys són pocs per desenvolupar qualsevol projecte i en el cas de Cultura o Dalt la Vila –temes que m’apassionen!-, tan sols hem pogut posar les bases –molts sòlides, però bases al cap i a la fi- dels objectius a mig termini que ens havíem marcat. Tanmateix, que ningú no ho dubti, no em sap greu que ERC tiri endavant aquestes responsabilitats. Han estat i seran uns socis lleials, treballadors i dialogants i crec que han demostrat que aquests valors són suficients per tal que els socialistes haguem fet els sacrificis necessaris amb la finalitat que ERC se sumés al Govern.

Per a mi aquests quatre anys han estat apassionants i engrescadors, plens de reptes i sovint de recursos escassos, però crec modestament que ens n'hem sortit. I parlo en plural, perquè res és possible en solitari: primer, comptes amb el teu equip i, després, amb un munt de gent que t’aconsellen, et donen la seva opinió i, fins i tot, s’oposen a la teva visió, però ajuden a que valoris en la seva justa mesura el que tens entre mans.

Per tant, vull fer un llistat d’agraïments, una mica com les endreces dels llibres de poemes o els títols de crèdits del final d’una bona pel·lícula, i demano disculpes si la meva memòria –que és més tova que els rellotges de Dalí- fa que algun nom es quedi en el tinter (aquest és un risc que he de córrer). També aviso que els noms, la majoria dels casos, no responen a un ordre de preferència, sinó que han anat sortint tal com ragen.

Vull agrair a en Joan Carles Lacruz la seva constant, lleial, eficaç i excel·lent feina al Districte 1er (no ho teníem fàcil en agafar un districte fins aleshores sempre en mans de CiU); a la Rosa Sadurní, per jugar-se-la professionalment en apostar per la Gerència de Dalt la Vila i per la molt bona feina realitzada, així com a en Josep Moure, un “malalt” per Dalt la Vila; a la Judith Barroso, per agafar una temàtica nova i administrar-la tan eficaçment com tot el que fa, amb adversitats administratives incloses; a tot el personal de la Regidoria de Cultura que han patit les meves dèries i obsessions: a en Josep Pascasi “Patxi”, l'Ariadna Amat i la Maribel Picapiedra (les seves contribucions han estat fonamentals en els canvis que hem proposat a les Festes de Maig); a la Dolors Zamora, la Isabel Graña i al personal de Biblioteques (per intentar que, amb les obres, els usuaris notessin les molèsties al mínim); a en Martí Moliner, en Lluís García, en Matías de la Fuente i els directors de Centres Cívics (per tenir "más moral que el alcoiano" i aguantar amb els centres oberts en horaris molt allunyats de l’estandar de l’Ajuntament); a en Luis Blanco i la Tere Baches (per fer possible el que és impossible: garantir infrastructures per a totes les festes que es fan a Badalona, sense tenir-les).
A la Rosa Serón, la meva secre, (per estar sempre al peu del canó, fent les feines que fossin); a en Miguel Terrino, (per introduir-me en un món per a mi aliè però enriquidor, com són les diverses cultures regionals i, en especial, l’andalusa); i a l’Eduardo Martínez, (el somniador que m’ha fet volar més d’una vegada).
Per últim, però no menys importants, també vull donar les gràcies a en Joan Mayné i al personal del Museu. El seu esforç ha fet que aquest equipament tingui el llistó tant alt com està. A en Jordi Llorens i a tots els que formen el Patronat de la Música, amb qui la qualitat i l’excel·lència estan garantides. A en Joan Anton Sánchez i al personal del Teatre Zorrilla, que han elaborat unes programacions dignes del que aquest teatre ha de ser.

Als meus “àngels de la guarda”, que alguns anomenen despectivament “Guàrdia de Corps”: Lluís, Joan Carles, Javi, Josep X., Miguel, Manolillo, Eduardo, Rosa, Juanjo, Matias, Jana i Laura.

També vull citar moltes persones de fora de l’Ajuntament, totes elles vinculades al món de la cultura i amb ganes de col·laborar desinteressadament en benefici de la ciutat. Gràcies per haver-me enriquit amb les vostres aportacions, suggeriments i discussions: Josep Uclés, Gerard Sala, Camí, Joan Argenté, Gustavo Sunyer i Cinto Santamera, Miquel Angel Para i Benito Marcos, Anna Molina i Efrem Sebastià, Isidre i Gemma Sala, Montserrat Cortés; Gerard Remendo i Sílvia, Sebas Nolasco i la seva/meva família, Paco Vázquez, Sra. Núria de Canyet, Oriol Genís, Emili Ferrando, Pilar Rahola, Enric Magoo, Pep Mita, Montse Gibert, Neus Ronda i la Festa Nacional dels Països Catalans, Juan Prieto i el Centre Gallec “Agarimos”; Cristóbal Ruberté i el Centre Aragonés; Anna Pruneda i el Círcol Catòlic; Jaume Morral i l’Orfeó Badaloní; Bartomeu Duran i Badalona Sardanista; David Estanyol i Cobla Marinada; Manel Gasulla i el Cor de Marina; Encarna i Ruperto i la Festa de las Migas; Josep Rodríguez i la Secció de Belles Arts del Museu; Toni Vilà i l’Escola Superior d’Art i Disseny Pau Gargallo; Joan Escalada i Voluntaris de Badalona; José Mayo i la Tertúlia Falmenca; els successius presidents de la Coordinadora d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional Catalana (Ricard Molina, Àngels Domingo, Neus Pascual i Meritxell Ortiz); Jordi Tena, l'Anastais i la Maria i la colla de Geganters de Badalona; Carme Llobet i els Amics de la Música de Badalona; Jaume Arqué i els Amics del Zorrilla; Agustí Subirats del Patronat de la Processó del Dijous Sant; Josep Ma. Rojo i la Confraria de Sant Anastasi; el Baró de Maldà i les seves corrandes; Castellers de Badalona (fareu història!); Pere Salvador, Fumera de Pavillard, Baldufa, Dragolins i Badalona Bèsties de Foc; Diables de Badalona i els seus versots; Toni Alonso i la resta de gent de Projecte-9; Salvador Paulí i el Cos de Portants del Sant Crist de Badalona; Manuel Martínez i la Hermandad del Santísimo Cristo Redentor; Josep Ledo i els Miquelets de Badalona; Caterina Castellà i l’Associació de Puntaires Montserrat Niubó; Miguel Peiró i Yussef Saidri d’Unitat per Badalona; Joan Oliveras i La Xarxa; Salvador Torras i Patrícia Linares de Sonarcam; Lluís Muñoz i els Amics del Pessebre de Badalona; en Fluvià i en Genové i els membres de la Passada de Sant Antoni; Guillem Vidal i Jordi Pujol del “Ritme&Club”; als jurats dels Premis Literaris (Joan Argenté, Isabel Graña, Odile Arqué, Enric Viladot, Albert Ibàñez, Coloma Lleal, Laura Espot, Oblit Baseira i Berta Bruna, Elvira Ortiz, Eva Santana, Maria Carme Roca, Gemma Sala, Meri Torras, Miquel Mas, Julià de Jódar, Jaume Oliveras, Silvia Soler, Isidre Sala, Josep Lluch i Arnau Consul, Miquel Alzueta i ester Pujol); a Pol Acozar, Anna Llucià i l’associació “Estenent el desastre”; Joan Puche i Paco Fanés de l’Associació Pont del Petroli; Martí Serra i l’Associació de Músics Professionals de Badalona; Oriol Lladó, Pilar Vallés i Òmnium Cultural (amb el record molt present de la nostra “Nit de Santa Llúcia del 2004”); els pregoners de les Festes de Maig 2003-2007 (Rudy Fernández, Rosa Ma. Malet, Toni Soler i Abel Mariné) ... i tanta gent de la que segurament ara m’oblido, però que porto dins meu.

Ah, també a les entitats de les Festes Alternatives per haver-me esperonat a intentar fer-ho encara millor!

A persones o autoritats d’altres administracions amb els que he compartit il·lusions, ambicions, projectes i més d’un consell: Ferran Mascarell, Xavier Rubert de Ventós, Caterina Mieras, Joan Francesc Marco, Assumpta Bailac, Jaume Subirana, Ferran Bello, Xavier Menèndez, Carles Ruíz, Esteve León, Francesc Vila, Carles Prats, Oriol Picas, Carme García, Carles Giner, Ferran Farré i Josep Sampera i personal de la Fundació Palau.

Amb tots vosaltres he compartit molts moments, projectes, il·lusions, dificultats, reptes, complicitats... No només m'enduc la satisfacció de la feina feta, sinó també, com aquest escrit mostra, el regal d'haver treballat amb tots vosaltres, d'haver-nos conegut mútuament i, molt especialment, d'haver tingut la sort de fer noves amistats.

Estic convençut que continuareu treballant per la ciutat des del vostre espai, sigui laboral o social. A les entitats us demano que feu confiança al nou equip de gestió i que trobeu els espais de diàleg per tal de donar a conèixer i executar els vostres projectes i línies de treball.

Per la meva part, m'ofereixo a tots vosaltres des de qualsevol que sigui la meva nova destinació.

Gràcies novament i a reveure!

P.S.: M'he oblida't de forma imperdonable de l'Anna Rovira, de la Gina de Tera, d'en Carles Carvajal i el personal de Badalona Comunicació, així com de la Montse Francisco, la Laia Brufau i d'en Jordi Gonzálo de El Punt; tots ells responsables de fer saber als ciutadans la gestió que anàvem fent.

Decepció!

Aquests dies de campanya electoral m’ha acompanyat Yolanda Castaño amb el seu “Libro de la egoísta” (Colección Visor de Poesía, 2006), llibre que he portat més a les mans que als ulls i amb el que intentava omplir els minuts que podia destinar a la lectura entre activitat i activitat. Per què no dir-ho: havia dipositat tota les meves esperances d’evasió, de dosi d’emoció i de bri d’intel·ligència en aquest llibre. I, a més, es presentava en edició bilingüe, gallec-castellà.

La poetessa Yolanda Castaño (Santiago de Compostela, 1977) –que té un currículum que espanta, malgrat la seva joventut- m’havia estat recomanada per una amiga gallega de reconeguda solvència en lletres i, en especial, en autors del seu país. Com veieu l’expectativa era gran i el temps escàs.

Vaig poder llegir poc i subratllar menys (qui em coneix sap que subratllo els llibres i, en poesia, versos aïllats, que a vegades canvien el sentit del que diu el poema i només em parlen a mi), fins que dos dies després d’acabada la campanya vaig poder dedicar el temps suficient per llegir-lo. No he gaudit amb el “Libro de la egoísta”; m’ha agradat més la presentació de la contraportada, que el contingut; sóc incapaç de veure la “exploración de nuevos registros para nuevas búsquedas y nuevos conflictos”. El poemari és una barreja morfològica o polimòrfica: va des de la sentència poètica o aforismes a paràgrafs teatrals, passant per un dietari de l’autora, versos solts, etc... però tot dintre d’una grandiloqüència, al meu entendre, buida. Tanmateix, no tot és negatiu; sí que hi he trobat moments interessants com quan diu:

“Que mi inteligencia no compre mis sentidos. El tacto, el privilegio, las ganas de tirarse.”

o

" ...: TASAR LA DOSIS EXACTA
DE MEMÒRIA Y OLVIDO"

o

“Me parecía bonito que no nos quisieran, me parecía como para cerrarnos, para cerrarnos y sólo darnos alimento sólo a nosotros. Para hacer de su odio nuestra casa.”

O, finalment:

“-Sí, ésa es mi casa. Esos teatros concéntricos, donde habito.
Cegadora luz de los focos. Devasta los bordes del escenario. Y las tablas del decorado incrustadas en las costillas. Acaba con el escenario. Sin bordes ya no hay escenarios. El parquet de la tarima se hace tierra mía. Cegadora luz de los focos. Ni público ni telón ni escenario.”

I moments sorprenentment fútils com

“Junio podía ser un mes bonito”

o:

“-Sin embargo... si vieses como yo veo: Tus manos de intérprete interpretando la interpretación”

No us sona a un diàleg de Woody Allen a “Manhattan” o “Annie Hall”? “Me encanta tu encanto es encantador!”.

En acabar la lectura li vaig comentar a la meva amiga que no m’havia agradat la seva recomanació. Ella em va reconèixer que a ella tampoc, però que a Galícia era tota una personalitat i volia saber la meva opinió. Era un llibre-trampa. Davant d’això, empipat, vaig replicar que segurament és que jo havia llegit poc i que no es pot jutjar a ningú per un sol llibre. Em va adreçar a la seva web (http://www.yolandacastano.com/), però en el fons la pròpia Yolanda ja s’havia adreçat a mi i a d'altres en escriure

Viernes 2 de enero:

“Creo que no me comprende. Parece claro. Atiendo a cómo se equivoca, a cómo me ama. Pero yo soy de la duda. Por qué no me comprende.”

(Podría decirse del no amar. Pero nunca entendería esta polimorfia mía, este ser un no sin un no, este no ser posible sincerarse. No se trata de que importe. Se trata de ser.

Espiral en la cripta y yo dentro dibujada de tiza. Habitaciones concéntricas.

Estoy en otro lado. Estoy en otro lado.)

Convé seguir-la per veure on es condueix...

DIETARI DE CAMPANYA III (del 21 al 25 de maig)

Tempus fugit. La campanya ha passat més ràpid que el meu dietari. Avui ja som a la jornada de reflexió i, per tant, no penso fer un repàs exhaustiu de la darrera setmana –no sigui que algú opini que continuo fent campanya-, només expressaré tres o quatre de les sensacions que he tingut durant aquests dies, sense emetre cap opinió política.

Un luxe ha estat la visita d’en Ferran Mascarell a l’Anís del Mono (Gràcies, Ferran!), el dimarts 22 de maig. Vam poder ensenyar-li la fàbrica modernista i gaudir amb les seves reflexions sobre què significa la cultura al segle XXI. Un massatge d’intel·ligència per les nostres cansades neurones.
Gràcies a tothom que va venir, així com a en Jaume Subirana pel seu e-mail des de Vancouver.

Una bona estona amb el dinar organitzat per Tribuna Barcelona a l’Hotel Palace, el dijous 24 de maig, amb Jordi Hereu, que va saber comunicar amb intel·ligència i senzillesa el seu projecte de ciutat.

Uns moments d’emoció amb la sortida de la Hermandad Rociera de la Esperanza cap al Rocío català des de l’església de Sant Jaume, el divendres 25 de maig. Aprecio sincerament al seu President, Paco Vázquez.

Un vespre d’orgull amb l’acte final de campanya organitzat pels joves socialistes de Badalona a la Carpa de Titus, el divendres 25 de maig. Tenim un bon planter, amb valors sòlids i bona formació, als que hem de cuidar i ajudar a créixer políticament.


I fins aquí el Dietari de Campanya. Aquests dies he intentat deixar-me anar una miqueta, ser una mica punyent, provocatiu i dir les coses tal com ragen; prescindint, a vegades, del que es considera “políticament correcte” -el que ha donat peu a més d’una picabaralla, en públic o en privat -però expressant sempre amb total llibertat les meves opinions sorgides de les meves vivències d’aquestes jornades de campanya. Això forma part també de la democràcia.

Ara només ens resta esperar el resultat de les urnes... i, com ja vaig advertir, aquest bloc torna, després del viatge, a “L’Estació de França”.

DIETARI DE CAMPANYA II (del 15 al 20 de maig)

Dia 16 de maig. 7:30 p.m. Deixo la taula instal·lada a Llefià i m’acosto al recent obert Centre Cívic de La salut, a on inaugurem l’exposició del Museu de Badalona “Genís Vera, mig segle de crónica gràfica” que recull una petita mostra de les fotografies procedents dels fons fotogràfic de Genís Vera, que ha estat donat per la seva família.

La sala d’exposicions està plena de gom a gom. En Genís Vera era una institució a Badalona. Ha seguit amb la seva càmera de fotos la història recent de la nostra ciutat i no hi ha hagut acte o esdeveniment, per mínim que fos, que ell no immortalitzés (de fet el fons està format per 245.000 negatius i 17.200 fotografies en paper). I no només els actes públics, també els de la nostra vida quotidiana (bateigs, casaments, etc...). Li recordo a la seva filla, Laura, que el seu pare em va fer la primera fotografia de família, acabada d'arribar a Badalona. Estem tots cinc (el pare, la mare, les meves germanes i jo), molt ben posats; aleshores jo era un marrec d'un any i mig. Ha plogut molt des d’aleshores. La seva filla em recorda que el seu pare també ha fotografiat al meu fill. El que deia, en Genís Vera era i és tota una institució a la ciutat.

Sortint del Centre Cívic començo a pensar que estaria bé que tant la sala d’exposicions com la sala polivalent tinguin nom propi a dins del Centre Cívic. És una forma de clarificar espais i funcions, a més, segurament, d’arrelar més l’espai al territori.


Dia 17 de maig. 9:00 p.m. L’A.VV del Centre ha convocat un debat entre els diferents candidats dels partits i coalicions que ens presentem a les eleccions del 2007 i, de forma casual, que no causal com algun/-a podria pensar, em veig representant al PSC en lloc de la nostra candidata, Maite Arqué. Faig el que puc, som 11 a parlar i 3 minuts per pregunta, que en el meu cas son de presentació de les nostres propostes i de rèplica d’alguna altra intervenció prèvia. Gran poder de convocatòria de l’A.VV.: més de 130 persones. Tanmateix, penso que el format del debat s’hauria de polir, més que explicar el nostres programes estaria bé contrastar temes concrets d’interés del veïns. Tot i així va ser una experiència interessant. En resum:

1.- Els Escons Insubmissos, Partit Humanista, Partit dels Ciutadans de Badalona i Partit dels Ciutadans van deixar clar que no tenen programa i que ho deixen tot al que opini una “indeterminada” ciutadania.

2.- Els Verds-CUP no van sortir de la cultura de la denúncia de pressumptes ilegalitats ètiques (??) i de l’opacitat del sistema.

3.- Amb ERC i ICV, compartim gran part de l’acció programàtica, encara que el candidat d’ICV parlava d’una regeneració de l’Ajuntament que no va saber explicar o jo entendre.

4.- CiU llançava la seva coneguda cantarella de posar als socialistes – a aquestes alçades de la nit ja es veia que nosaltres erem els dolents de la pel·lícula!- a la bancada de l’oposició.

5.- El PP no hi era. Bé, hi era en Miguel Jurado, però no defensava cap de les postures del PP de Badalona, malgrat els continus retrets de més d’un i, especialment meus, sobre el tema del trencament de la convivència a Badalona. Jurado feia com si no anés amb ell. En fí, acaba d’aterrar –com independent va dir repetidament- i encara no ha passat pel campament d’ensinistrament de la FAES del Sr. Aznar.

6.- Per la meva part, vaig intentar transmetre el nostre orgull per haver construït des del 1979 la Badalona d’avui -sempre en coalició, menys 4 anys- i que, per tant, no partim del no res, partim de la feina feta, ben feta. A més, vaig afirmar que els socialistes preconitzem lideratge i participació, posant al ciutadà al centre de totes les polítiques públiques, d’aquí el nostre eslogan “al servei de les persones”. Una Badalona d’atenció integral a les persones i a les families, una Badalona cohesionada i cívica i una Badalona emprenedora i competitiva són alguns del eixos del nostre programa i de la nostra acció de govern.


Dia 19 de maig. A partir de les 11 a.m. Passo tot el matí a la plaça d’Antonio Machado de la Salut –un ghetto entre ghettos, segons el PP- acompanyant al Centre Obert de La Salut Alta en la seva activitat anomenada “Diverfesta”, és a dir, la festa de la diversitat. Segons m’informen, és el segon any que l’organitzen i el seu objectiu és ben simple i ben eficaç: fer que la gent es conegui, que ocupi el carrer amb activitats lúdiques, que se saludin, que l’extrany ja no sigui tant extrany a l’intercanviar un “bon dia” a la plaça o compartir una estona de riure.

És d’agrair la tasca dels voluntaris del Centre Obert i de les altres entitats que els ajuden i vull agrarir la generositat de l’Enric Magoo, que va actuar amb la qualitat que el caracteritza, demostrant –com jo ja sabia per que havia col·laborat amb “Europa x Bósnia/Badalona x Bòsnia”- que, a més d’un gran artista, és una gran persona. Es va posar el barri –ghetto entre ghettos segons el PP- a la butxaca, i va extreure d'Hercúles, Mamadu, Mohamed o Verónica somriures, ah! i una coloma, Mariana, del seu barret de copa. Gràcies al centre Obert i a l’Enric, són el millor antídot contra el 7 minuts de ràbia, d’intolerància i de demagògia.

Dia 19 de maig. 5 p.m. Turó d’en Caritg. Pregó de la Festa de les Migas a càrrec de la sots-directora del Centre Obert de La Salut Alta, Montserrat Arroyo. Lectura acurada, sentida i optimista d’un missatge de concordia i de convivència d’una persona que està cada dia al carrer, enfrontant-se amb els problemes, no en un despatx del carrer Gènova de Madrid maquinant la destrucció d’una població mitjançant l’enfrontament. Generosament, la Comissió de Festes em convida a dir unes paraules. M’embalo. Intento transmetre el missatge que en aquests dies de festa ocupin els carrers, el turó, que comparteixin els moments lúdics i que ningú ens ensenyi què significa acollir i què significa conviure, per que no hi ha moltes Badalones, Badalona és única, és de tots i la construim entre tots. Mentre, en Josep Piqué, en Garcia Albiol i altres membres del PP estan al Passeig de La Salut continuant amb el seu proselitisme d’odi i de criminalització. Por un puñado de votos! Quina vergonya!!

Dia 19 de maig. 8:30 p.m. Pça de la Constitució. L’A.VV i els seus col·laboradors ens ofereixen una truitada i havaneres. Com cada any, èxit assegurat i, a diferència d’altres anys, més membres de partits polítics. Fins i tot el PP fa aparició aquesta vegada amb format “pell d’ovella que amaga el llop”.
Intento, sense massa èxit com explicaré més endavant, convèncer a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que dilluns se sumi a l’aprovació en Comissió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona.

Dia 19 de maig. 11 p.m. Camerins del Teatre Zorrilla. Acabat el bon concert de Ma del Mar Bonet, “Terra Secreta”, i gràcies al “savoir fer” de Josep Sampera, director de la Fundació Palau, arrenco de la pròpia Ma del Mar Bonet el compromís de dur l’exposició del seus dibuixos, que amb el títol “La veu a la mà” ha coordinat l’artista Perejaume a l’Espai Betúlia a partir del mes de setembre. L’artista es mostra molt contenta de poder col·laborar amb aquest nou espai dedicat a la paraula i a les lletres, o com m’escriu ella mateixa al cataleg, “amb el projecte de veus, paraules i pintures”. Per tant, esperem poder lluir a Badalona els dibuixos de la Ma del Mar.

Dia 20 de maig. Mati i tarda. Les dedico a fer propaganda del nostre miting central a Llefià, en el que comptarem amb el President Montilla donant suport a la nostra candidata, Maite Arqué, i a acompanyar, com cada any, inclús molt abans de ser regidor, a la Comissió de Festes de la Migas en la seva festa gran. Al matí, una mica de tot (destacant especialment als geganters de Badalona), i repartiment de migas. A la tarda, actuacions diverses i la notícia de que el CF Badalona guanya per 3-2 al C.F.Barcelona B. Tot el dia al Turó d‘en Caritg, moltíssimes persones i algun intent del PP de politizar l’acte.

Dia 20 de maig. 8:30 p.m. Arribo del Turó d’en Caritg a la botifarrada d’Iris-Sol-Casagemes a la plaça del Sol. Bons entrepans, bon cremat i bones havaneres. Sobre les 10:30 p.m. deixo a la Maite que encara parla amb unes senyores i torno a casa. Demà dilluns. Tornar a començar. Badalona città aperta, Badalona ets inabastable!

Interludi al Dietari de Campanya.

En relació a la resposta que emet Òmnium Cultural de Badalona (en endavant OC) -i que Vilaweb ofereix en format notícia en data de 23 de maig de 2007- als comentaris que vaig escriure a l'anomenat Diari de campanya que presento al meu bloc, referents a la controvèrsia suscitada entre la secció badalonina d'OC i jo mateix a partir del document "Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011", em permeto fer un seguit d'aclariments.

Vilaweb considera que m'he "embolicat tot sol" en una suposada polèmica, que carrego "durament" i que he dut a terme "un dur atac", mentre l'Oriol Lladó afirma que la meva resposta és "irada". Ben lluny d'això, no veig cap embolic per enlloc, ni detecto cap duresa i, encara menys, experimento cap sentiment d'irritació violenta.

En el seu moment vaig expressar lliurement el que pensava del citat document d'OC, fent comentaris i aclariments per escrit en el bloc d'Andreu Mas, on s'havia publicat. Ho vaig fer amb la mateixa llibertat amb què OC redactà l'esmentat document. No cal dir que tenim opinions diferents i que tots tenim el mateix dret d'expressar-les.

Amb posterioritat a la meva resposta, vaig tenir ocasió de comentar personalment la qüestió amb l'Oriol Lladó, president de l'esmentada entitat a Badalona, i de dir-li que no s'havien documentat prou bé i que algunes de les idees expressades a la introducció del document no eren certes o eren inexactes. Tanmateix, sense fer les esmenes necessàries, el passat 9 de maig OC presentà públicament el document en un acte a l'Anís del Mono.

De la mateixa manera que ja m'havia ofert, per escrit, a parlar de la cultura i de la gestió de la ciutat en qualsevol debat o col·loqui que es considerés oportú, en ser convidat formalment a assistir a l'esmentat acte, vaig considerar la meva obligació assistir-hi i oportú intervenir a l’acabar l’explicació del document. Quan se'm va donar la paraula, vaig puntualitzar de nou les mateixes qüestions ja expressades per escrit anteriorment en relació al text i vaig fer ràpidament una sèrie de consideracions sobre alguns comentaris que s'havien fet al llarg de l'acte per part de la presidència d'OC a Badalona. Les sensacions que en vaig extreure, les vaig expressar, ras i curt, en el meu Dietari de campanya.

Ara l'Oriol Lladó diu que lamenta el dur atac, que volien compartir la seva "visió de la cultura a la ciutat amb els ciutadans, les entitats i els partits polítics", que la meva "resposta irada (...) no s'adiu amb el caràcter constructiu de la proposta" i que creu "que una de les feines d'una entitat és, precisament, contribuir amb propostes concretes a la vida cultural de la ciutat". D'una banda haig de dir que, justament, és de la necessitat de col·laborar i de participar en la millora de la vida cultural de la ciutat que fou possible iniciar el Pla Estratègic de Cultura –el primer document sobre política cultural aprovat amb els ajuntaments democràtics- en el qual OC va ser convidada a formar-hi part i a ser tinguda en compte juntament amb la resta d'entitats culturals de la ciutat. De l'altra, només expressar que parlar del "caràcter constructiu de la proposta" deu ser una ironia, perquè ja vaig expressar en l’acte d’OC que es feia difícil llegir constructivament un document que començava en la seva introducció parlant de “fracàs”, “frustració” i “desànim” i que era presentat

1.- sense corregir-lo amb anterioritat a la seva presentació oficial
2.- quan porta per subtítol "De la política-aparador a la política de participació"
3.- quan a la introducció per part de l’Oriol Lladó a l'acte celebrat a l'Anís del Mono es parla de que l’Ajuntament ha practicat la política del Picarol (o absència de planificació), del canapè (participació igual a catering), i del caramel (les entitats han de liderar i programar, no com ara que només obtenen algún caramel), etc...

Tot molt eqüanim i constructiu, ja es veu. Al mateix acte vaig defensar la meva posició de que és bo que les enitats facin crítica però que també es necessaria una certa autocrítica, que s’ha de fugir de la cultura de la queixa o de considerar bo i encertat només el que un organitza. En aquesta línia és a on vaig afirmar que OC no havia participat en els actes de reconeixement de Palau i Fabre –no, Palau i Fabra com erròniament diu el comunicat d’OC- o en la campanya de l’Ateneu de Barcelona “Apadrina una paraula”, i expressava la meva sorpresa davant d’aquests fets perquè l’eslògan d’OC és precisament “Llengua, cultura i país”, i tant homenatjar a Palau i Fabre en el seu 90è aniversari –figura cabdal de les lletres i de les arts en el nostre país i de projecció internacional- com salvar paraules de la nostra llengua son, al meu entendre accions clares per a la llengua i la cultura del país. És més, el membre de la junta que va assistir –a titol particular- a algun dels múltiples actes sobre Palau crec que és el mateix que em va donar la raó privadament en acabar l’acte d’OC.

Igualment vaig demanar que em posessin un exemple d’acció cultural de l’Ajuntament que no hagi comptat amb la participació activa de les entitats i com a exemples de participació vaig posar les festes de maig (més de 60 entitats), la programació pel públic familiar al Zorrilla per La Xarxa, el Blues and Ritmes, el Concurs de Composició per Instruments de Música Tradicional i, en darrer terme, el Taller d’Escultures BDN (autogestionat per una associació sense ànim de lucre). No vaig obtenir respostes.

Les respostes m’arriben ara quan se m’acusa de “tirar pedres al damunt” o “d’actitud paternalista” i que l’entitat OC està “prou cansada de promeses”. Ho sento però sóc una persona amb criteri –equivocat o no-, i em crec en l’obligació i amb la llibertat d’expressar-me. Ho he fet en el passat i ho continuaré fent en el futur, malgrat el corporativisme periodístic badaloní.

Personalment, crec que no hi ha cap enfrontament amb OC, hem col·laborat durant aquest 4 anys i, si repeteixo en aquesta responsabilitat, per mi no quedarà el treballar plegats, però sempre amb lleialtat, diàleg i contrast de parers. Això, sens dubte, ens enriqueix a tots.

Per últim dir que discrepo de la notícia apareguda en el diari El Punt del Barcelonés Nord el dia 22 de maig d’enguany, quan s’afirma que “dues absències van planar sobre l’acte de cultura del PSC” referint-se a Caterina Mieras i a Òmnium Cultural. La companya Mieras feia campanya a un altre municipi com a diputada socialista que és i Oriol Lladó es va disculpar per no haver participat a cap acte electoral de cap partit polític en aquesta campanya. Sobre l’acte de cultura del PSC no va planar res. Va ser un èxit de participació, més de 160 persones i 90 entitats de tota la ciutat van acostar-se a l’Anís del Mono per escoltar les propostes dels socialistes pel proper mandat i això és un fet objectiu. Alguna cosa positiva sobre la política cultural duta a terme voldrà dir, o no?

DIETARI DE CAMPANYA I (del 9 al 14 de maig)

Dia 9 de maig. 8:00 p.m. Òmnium Cultural de Badalona convoca a unes 30-40 persones a la Sala de Destil·lació de l’Anís del Mono per presentar el document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011. Llengua, Cultura i País dels municipis” amb el subtítol “De la cultura-aparador a la cultura de participació”. Del document –que ja vaig comentar al bloc de l’Andreu Mas el 19 d’abril d’enguany[1]- i de l’explicacio prèvia, així com de l'escàs torn de paraules, queda clar que:

1.- ÒC de Badalona es creu el centre del món cultural i amb receptes per a tot,

2.- ÒC de Badalona parla de participació, però només participa en allò que organitza ÒC de Badalona (exemple, inassitència a actes d’homentage a Palau i Fabre o no implicació a la campanya “Apadrina una paraula”).

3.- ÒC de Badalona creu que no és convenient debatre sobre la cultura entre els partits polítics i ciutadans en plena campanya electoral (??)


Dia 9 de maig. Interior nit. Apareix a la xarxa el vídeo xenòfob i racista del PP. En 7 minuts demostra com es pot posar en perill la convivència en una ciutat, com es pot generar alarma social i com es criminalitza a tot un col·lectiu –l’immigrant-, tot això només per esgarrapar un quants vots. Com diu el poeta Jordi Roig “L’ordre de les paraules no canvia / els sentits i els colors de les mentides”, ni els mitjans emprats per difondre-les, afegeixo jo.


Dia 10 de maig. Hora zero. Comença oficialment la campanya electoral. Surto del sopar que l’Ajuntament ofereix a les entitats que participen a la Nit de Sant Anastasi i m’atanso al local del PSC, on tots plegats i simbòlicament destapem el primer cartell. A la Maite se la veu animada i amb ganes i ens transmet aquesta força a la resta de militants. A fora, a la plaça de La Plana –lloc habitual de l’enganxada del primer cartell- Badalona balla al sons de l’Orquestra Maravella en el tradicional Ball del Micaco.


Dia 11 de maig. 0:45 a.m. Turó d’en Caritg. Intento aparcar per anar a veure el primer concert de les Festes de Maig: Nena Daconte i Mojo Project. Puc veure com unes 20-30 persones d’ICV-EUiA aprofiten el concert per enganxar el seu primer cartell. Seran gent molt contenta però la veritat és que ningú no sembla fer-los massa cas. La gent està per la festa.


Dia 12 de maig. Interior nit. La Penya guanya al Madrid en un partit d’infart, però jo no hi sóc; estic al Zorrilla acompanyant al Cor de Marina en el concert del 125è aniversari de l’entitat –els sms fan, però, una presència virtual-. Gran concert de la Cobla Els Montgrins i de La Principal de la Bisbal. El Cor de Marina també guanya. Al finalitzar el concert, reprenc la meva reflexió sobre els candidats que no dimiteixen dels seus càrrecs actuals. En concret, torno a pensar en Carles Sagués, alcaldable d’ICV-EUiA, i em pregunto per què no fa els gest ètic que tothom li demana –bé, sembla que el President de la “Penya” no, pel que diuen- i separa la seva segura elecció com a regidor de l’Ajuntament de la pertinença a la Junta del club de basquet emblemàtic de la ciutat. També penso en Miguel Jurado, que continua com a president de l’A.VV de Canyet, al mateix temps que és candidat pel PP o de Juan Ruíz a Sant Joan Alt de Llefià amb la mateixa candidatura de Jurado. Tant costa anar solet, sense emparar-se en cap entitat? Jo ho vaig fer amb els Amics de la Música –que per cert gaudeixen de molt bona salut: gran concert de l’Orquestra de Cambra d’Acordions de Barcelona!- o en Jordi Casals amb la junta de l’A.VV. del Centre.


Dia 14 de maig. 6 p.m. Al matí, un grup de companys i jo hem decidit plantar una paradeta cada dia al bell mig del barri de La Salut. Ho farem des d’aquest dilluns cada tarda. Objectiu: entregar propaganda electoral i viure més d’aprop en un dels barris assenyalats pel PP com de convivència impossible, un barri-ghetto. Si bé és òbvia la diversitat ètnica i cultural, constato que ningú em roba ni em pega; com a molt, en algun cas aïllat no m’agafen la propaganda electoral. Potser és que faig trampa i en el fons és que conec molt bé el barri de La Salut –és amb Llefià, Sant Roc i el Congrés-Sant Jaume, un dels barris on he crescut i passat la meva adolescència- i perquè prop de la plaça Antonio Machado –un ghetto entre gehttos segons el PP- hi viu el meu amic, company i regidor socialista Manolo Rodríguez, a qui acompanyo sovint a casa. Potser és que els malfactors immigrants em coneixen i per això fan la vista grossa i no m’ataquen. O potser és que el PP exagera, i havent-hi problemes d’immigració –tota immigració suposa un trauma pel que emigra i pel que rep la immigració- és un barri amb dificultats, com algun altre de la ciutat -per això el van proposar i està dintre dels projectes de la llei de barris- però en el que és possible la convivència. Projectes, recursos, mediació social, treball comunitari i constància, i sobretot, gens de soroll mediàtic, serà una bona recepta per aquests barris. Això fem i proposem els socialistes.



[1] Comentaris al document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011” d’Òmnium Cultural de Badalona.
josep duran Adreça electrònica dijous, 19 d'abril de 2007 14:48h
He llegit amb atenció el document fet públic per Òmnium Cultural de Badalona i com a Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Badalona, crec oportú fer un seguit de comentaris i aclariments.

1.- El document en qüestió posa de manifest, en primer lloc, el desconeixement de la gestió cultural duta a terme a la ciutat per part de l’Ajuntament en aquests darrers anys; en segon lloc, revela una insuficient recerca prèvia a la seva redacció; i, finalment, omet certs acords presos per l’Ajuntament Ple.

2.- A l'introducció es realitzen afirmacions que prejutgen el resultat del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, desconeixent el treball efectuat i el punt en el que es troba en aquest moment. D’aquest desconeixement no n'és responsable Òmnium Cultural, sinó la regidoria de Cultura que no ha publicitat prou tots els processos realitzats. Tot i així, no és cert que pel que fa al Pla Estratègic de Cultura ”tres anys després, el més calent és a l’aigüera” o que el Pla “sembla haver quedar en un calaix”. Potser ho sembla, però la realitat és que el Pla Estratègic està acabat des del mes de juliol del 2006 i només la consecució d’un pacte de ciutat per la cultura entre tots el grups polítics presents al Consistori ha aturat la seva presentació fins la data.

3.- Pel que fa a les propostes d'acció municipal exposades per Òmnium Cultural, gairebé totes són presents al Pla Estratègic de Cultura de Badalona, tal i com poden testimoniar tots els grups del Consistori. Evidentment, el Pla conté moltes més propostes provinents, en la seva major part, de les diverses jornades de treball efectuades amb tots els agents implicats de la ciutat.

4.- Tot aquest treball d’anàlisi de propostes, de reflexió i d’ordenació del Pla Estratègic de Cultura s’ha fet sense deixar de banda la gestió municipal, tant des de la Regidoria de Cultura (biblioteques, centres cívics, Teatre Zorrilla, Espai Betúlia, festes de maig i d'agost, recuperació de la memòria històrica, etc...) com des dels seus organismes autònoms (Museu i Conservatori), assolint ratios generals de qualitat i de consum cultural homologables a la dels municipis de les nostres mateixes característiques, quan no superiors. Tot i així, és evident que cal seguir treballant per millorar-les.

5.- Òmnium Cultural reclama la creació d'un Institut Municipal de Cultura "com a eina necessària per gestionar la cultura d'una ciutat com Badalona", proposta present al Pla Estratègic de Cultura des de l'inici de la seva redacció. S'obvia, però, que tot i que el Pla Estratègic de Cultura encara no hagi estat presentat públicament i aprovat definitivament, l’Ajuntament Ple, en la sessió extraordinària celebrada en data de 13 de juliol de 2006, acordà per unanimitat l’establiment d’un Ens de Gestió Cultural per millorar la gestió dels serveis culturals municipals i dels equipaments adscrits a la Regidoria de Cultura a través de la creació d'una Entitat Pública Empresarial local (EPE) (IBAC), en sintonia amb l’actual Institut de Cultura de Barcelona, també convertit en EPE recentment.

6.- També es demana un Consell de Cultura. Igualment, aquesta reclamació es troba dins del Pla Estratègic de Cultura i, novament, l'Ajuntament Ple s'avançà a l'aprovació del Pla Estratègic de Cultura aprovant els Estatuts del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona en data 16 de desembre de 2003 i publicat al BOP núm . 32 de 6 de febrer de 2004.

Què resta per fer a nivell estratègic? Primerament, que el Consell de les Arts i la Cultura ratifiqui el document que constitueix el Pla Estratègic de Cultura i, a continuació, que l’Ajuntament Ple l'aprovi. Malgrat el procés estava previst dur-lo a terme d'aquesta manera, la prudència davant les dates en les que ens trobem –molt aprop de les eleccions municipals, juntament amb l’extrema sensibilitat per part dels grups municipals i del teixit associatiu, aconsellen un procediment ad hoc: aprovar inicialment el document per la Junta de Govern o Ajuntament Ple, exposar-lo al públic de forma oficial per tal que sigui possible la presentació d'al·legacions i esmenes (realitzar-ho abans de la contitució del nou ajuntament) i sol·licitar informe al Consell de les Arts i de la Cultura -un cop desenvolupat conforme al seus estatuts-, per posteriorment aprovar-lo definitivament per l’Ajuntament Ple i publicar-ho per la seva entrada en vigor a començament de mandat.

Amb aquests comentaris espero haver aclarit algunes imprecisions i certes interpretacions errònies. No obstant això, estic obert a qualsevol debat o col·loqui que es consideri oportú per parlar de la cultura i de la gestió cultural a la nostra ciutat, tal i com sempre he fet.

La resposta és sempre més llibertat o això és la democràcia, estúpid!

El passat diumenge vam acabar el gruix de Festes de Maig i, malgrat que encara ens quedin per celebrar la Festa de las Migas i la Festa de Baix a Mar, puc afirmar que han estat un èxit. Tant les activitats organitzades per les entitats i colles de la ciutat com els espectacles programats han complert les expectatives. Tots són destacables, però m’agradaria remarcar enguany l’espectacularitat del piromusical de la Nit de Sant Anastasi o del Correfoc, en el seu 25è aniversari,
















el concert organitzat pel Cor de Marina en motiu del seu 125è aniversari amb els Mongrins i La Principal de la Bisbal o la vibrant Diada Castellera.
















Tanmateix, m’agradaria opinar sobre les crítiques que, en privat, he rebut de companys de l’Ajuntament, en concret d’alguns regidors de l’oposició. La crítica anava destinada als versots del diables a l’Acte Sacramental de Sant Anastasi i a les corrandes del Baró de Maldà. Confesso que no em va agradar gens que l’Acte Sacramental s’utilitzés per etzibar clixés sobre els polítics (especulació, corrupció, etc...) i per fer una crida a les festes alternatives o que el Baró utilitzés la seva tribuna per menystenir els treballadors municipals o a les secretàries d’Alcaldia. Mentiria si digués que penso que toca. Més aviat esperava alguna tocada de cresta al partit que està posant en perill la cohesió social de Badalona i que fa sortir la ciutat als mitjans de comunicació amb mentides, falsedats o alarmismes infundats.

Però bé, no ha estat així, i als que em critiquen per facilitar públic a l’Acte Sacramental (abans es feia a la Rambla mentre la festa es desenvolupava a la Plaça de la Vila i ara esperem el Seguici de la ciutat per començar l’Acte) o per no posar problemes a deixar les infrastructures necessàries per representar les corrandes del Baró (malgrat no hagin estat sol·licitades), els he de dir que sempre la resposta ha de ser la mateixa: MÉS LLIBERTAT. Alguns membres d’entitats de Badalona saben de la meva dèria per tornar el Carnestoltes al poble, mitjançant una comissió de festes dins l’espai del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona. Crec que l’esperit crític d’aquesta festivitat es troba en el poble i no té sentit que sigui organitzada per una Administració. Per tant, torno a dir, salvaguardant drets fonamentals, mai fa mal més llibertat, o, dit d’una altra manera, la democràcia és això.

No obstant, dubto molt que aquells que pensen que fan la gracieta redactant segons quin versots o corrandes, creguin que podrien fer el mateix si fossin el PP o CiU qui governessin. Algú s’imagina l’Acte Sacramental o les corrandes amb diners públics i assistència sota un alcalde del PP o CiU?

I acabo. Suposo que decepcionaré a més d’un assidu a aquest bloc, però estem en campanya electoral i crec que el meu deure com a candidat és convertir per aquests dies aquest espai en una mena de Dietari de Campanya, on reflexionaré sobre el que faig o fem i/o sobre el que fan els altres partits i coalicions. Així que ja esteu avisats.

Benvinguts a uns i fins d’aquí a uns dies als que seguiu la vessant cultural del bloc.




Fotos: vilaweb

Nous enllaços

A Badalona estem de Festes de Maig, les nostres festes patronals, i com podeu entendre el temps que tinc per dedicar-me al bloc és nul. Tanmateix el que sí que he fet és augmentar el meu llistat d’enllaços (sé que són una mica poti-poti, però no sé endreçar-los millor) i us faig cinc cèntims de cada un d’ells.

· He incorporat el web de Joan Pedragosa i de l’Oriol Rius, un badaloní de naixement i un altre d’adopció, ambdós grans artistes.

. Malgrat estar en construcció no pot faltar la web de l’artista plàstica de Blanes, Laia Bedós, una artista emergent, creativa, arriscada i polivalent, a la que s’ha de seguir d’aprop. Va ser guanyadora –entre molts altres- del III Premi Menarini de Pintura Jove de Badalona l’any 2005.













. Gràcies a la Laia Bedós incorporo el blog: “An” (sobre la exquisitez de vivir...), de Mariló Molina, una mirada interdisciplinar i fresca al món de la dansa.

· Josep Pedrals, que no deixa de sorprendre’ns amb les seves múltiples facetes, ha estrenat bloc i m’afanyo a incorporar-lo.












. Per últim, i gràcies a l’amic Jaume Subirana –llàstima no poder seguir més sovint el seu bloc!! M’he perdut la juguesca sobre la llegenda de Sant Jordi, Grrrr- m’assabento del bloc que pren el nom de Guillem d’Efak, pseudònim d'un català que treballa al Metropolitan de Nova York i que ens té al dia del que passa a la City.



Ja veieu, no puc escriure, però no deixo de tafanejar –sovint a hores prohibitives de la matinada- i trobar talent aquí i allà i no em puc estar –els que em coneixen ho saben perfectament- de fer proselitisme.

Per acabar, us recomano que seguiu les nostres Festes de Maig, si és possible en viu, però sinó el diari electrònic vilaweb fa un seguiment fotogràfic i multimèdia exhaustiu. Del cap de setmana passat em quedo amb dos noms:















El grup badaloní “MUSHKA” –sentireu a parlar d’ells- i Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona. Ambdues formacions demostren que el mestissatge, la barreja de sons i el referent de la nostra mediterrània ajuden a la cohesió social i a la llibertat individual i dels pobles.