Els Idus de Març

"Ya casi he olvidado el sabor del miedo.
Hubo un tiempo en el que el sentido se me helaba
Al oír un chillido en la noche, y mi melena
Se erizaba ante un cuento aterrador
Cual si en ella hubiera vida. Me he saciado de espantos,
Y el horror, ...,
No me asusta”

(Macbeth, Escèna 5 del capítol V)


La foto que acompanya aquesta entrada correspon a la manifestació de rebuig a l'atemptat terrorista del 11-M. Vam ser molts i moltes les que vam agafar el tren de rodalies aquell 12 de març i ens vam manifestar pel centre de Barcelona en solidaritat amb el poble madrileny i les victimes del brutal atemptat terrorista.


Després ja sabem el que va passar i està passant. Els que van mentir en aquells dies des del Govern de l'Estat per interessos purament partidistes i electorals, continuen avui fent-t'ho des de l'oposició. El PP, que no va tenir la decència de manifestar-se amb motiu dels atemptats de la T-4 a Barajas, que ha mantingut i manté una surrealista teoria de la conspiració sobre l'autoría del 11-M, que creu que l'enemic és el Govern del PSOE i la resta de partits i no la banda terrorista ETA, que té victimes de primera (les de l'AVT) i de segona (les de l'11-M), ens vol donar lliçons de democràcia i de sensibilitat ciutadana. A veure si d'una vegada se n'adonen que NO VOLEM SER SALVATS PER NINGÚ I QUE NO NECESSITEM CAP CABDILL! La seva estratègia a la Moncloa fa molt de mal a la convivència i a la nostra societat en general. Sòc conscient que no els importa res tot això, son un partit indigne!


En paraules de Shakespeare, l'Espanya del PP


"es la historia
que cuenta un idiota, lleno de ruido y furia,
que no significa nada”

(Macbeth, escèna 5 del capítol V)

Sentiments universals

Acostumem a pensar que els nostres sentiments són personals i intransferibles, i que els altres segurament no ens entendrien. Res més lluny de la realitat, l’ésser humà té sentiments molt semblants davant de les mateixes circumstàncies, malgrat els visquem com a cosa pròpia i íntima.


Els poetes, els artistes i els gran narradors són aquells que ens fan veure l’universal dels nostres sentiments (d’exemples en podria posar molts). Aquests dies, acabant de llegir l’últim poemàri de Joan Margarit, “Casa de Misericòrdia”, he trobat uns versos que, a més d’esfereïdors per la seva cruesa, em remeten directament a uns altres de Miríam Reyes potser no tant durs en la forma, però sí en el tractament que fa de la mirada de l’adult cap al món de la infància i com aquest món s’esvaeix innexorablement per la severitat de la vida. Aquests són els versos:


"Ella quería hacerlo todo:
pincharse el dedo morder la manzana seguir al conejo.
Pero al cerrar los ojos,
Se le emborronaron los sueños”

(”Bella durmiente”, de Miríam Reyes)

“Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants”

(“Casa de Misericòrdia”, de Joan Margarit)















Tan de bo, poguéssim mirar sempre la vida amb els ulls nets i innocents dels infants!






P.S.: Els quadres que acompanyen aquest post son de l'exposició del gran artista badaloní Josep Uclés, "Manual de supervivència en una gran ciutat". La fotografía està extreta del film de Louis Malle "Au revoir les enfants".

París, je t’aime.

Sovint diem que només l’art, la poesia o la música poden reflectir allò inefable. Tanmateix, mireu fixament la foto que acompanya aquesta entrada. Què veieu? Exacte. És l’amor! No calen paraules, no calen definicions. L’amor està present i ben visible en aquesta instantània. Us puc garantir que no son actors. Aquesta fotografia la vaig prendre fent d’improvisat “paparazzi” al restaurant “Deux Magots”, a Sant-Germain- de-Près de Paris, el setembre de 2005. No sé res d’ells, no sé la seva història: son amants furtius (“parejas dudosas” que deia Gil de Biedma)?, son amants recents en la tardor de la vida?, no ho sé, però el sentiment és tant evident que no vaig resistir-me a conservar-la. Al meu cap sonava “La chanson des vieux amants”, de Brel.

Aquesta imatge només l’han vist fins ara les meves amistats, però avui tinc la necessitat de fer-la pública. Us explicaré el perquè. M'he assabentat, a través d’un article d’en Sergi Pàmies a El País de 2 de febrer d’enguany, que el proper 16 de febrer s’estrenarà la pel·lícula “Paris, je t’aime”, que signen 20 cineastes internacionals (i que es va poder veure a la secció Zabaltegui de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià). Es tracta de diferents curts metratges que tenen Paris com a escenari. Del nostre país ha estat escollida Isabel Coixet. I mireu l’argument del seu curt explicat per Pàmies:

“A Coixet le ha tocado situar la acción de su cuento en el hiperactivo barrio de la Bastille. Sinopisis: un hombre maduro (Sergio Castellitto) espera a su mujer (Miranda Richarson), con la que està citado para almorzar, en una mesa del restaurante Le Square Trousseau (1, rue Antoine Volon). Piensa decirle a su mujer que está enamorado de otra, una fogosa azafata (Leonor Waitling), pero cuando ella llega, rompe a llorar y le entrega el diagnóstico médico inapelable: leucemia terminal. Consciente de su responsabilidad (expresada a través de una reacción del entorno que no les cuento), él abandona sus deseos de romper y pasarse el día fornicando con la azafata y decide acompañar a su esposa hasta el final, cuidándola (la acompaña a ver Damnation al cine, le lee párrafos de Murakami) y comportándose como un hombre que, a base de fingir estar enamorado, acaba estándolo.”

Vaja, la Coixet continua sent la “alegria de la huerta”, eh? Tot i així, segur que el seu curt és d’una bellesa suprema. Ara sé que la nit que vaig parlar amb ella –i que vaig reflectir en “5’ amb Isabel Coixet"- havia acabat de presentar aquest film -casualment de 5' de durada!- i per això ella tenia a Murakami al cap, més enllà del meu “lapsus”. Així mateix, no creieu que la fotografia que vaig captar podria passar per un fotograma del seu curt metratge? És, sens dubte, una de les moltes històries possibles d’aquests amants d’un setembre a Paris.

"Cada tiempo de dudas/ necesita un paisaje"

Aquests versos de Luis García Montero m'acompanyen sovint a la meva vida. De fet aquest bloc el vaig començar amb un post que acabava amb aquest mateixos versos. La vida és canvi, és moviment, i a l'èsser humà els canvis ens generen incerteses o neguits, en lluita amb el nostre desig de permanència i d'inmutabilitat. Aquesta consciència és la que fa que els versos de G. Montero em rondin freqüentment pel cap.

Avui us dibuixaré el meu paisatge d'aquests dies. Per una banda, el meu univers personal s'ha engrandit amb la llum dels danesos Vilhem Hammershoi (1864-1916), pintor, i Carl Theodor Dreyer (1889-1968), cineasta, mercès a l'exposició recentment inaugurada al CCCB. Per l'altra Glenn Gould ha tornat a la meva vida interpretant amb la seva forma heterodoxa al sublim J.S. Bach. Miquel Barceló ho ha completat amb les imatges de la seva intervenció a la Capella de Sant Pere de la Catedral de Mallorca. I de Mallorca m'arriben també els acords de "Mi niña Lola" de Concha Buika.















L’exposició del CCCB serveix per a presentar al nostre país un pintor per a nosaltres desconegut, Hammershoi. I ho fa d’una forma força original: pel vincle que va tenir amb el danès més conegut entre nosaltres –després de Simonsen, clar! i de Lars von Triers- C. Theodor Dreyer. El curiós és que ambdós artistes no es van conèixer mai, però l’exposició fa palesa la influència que el primer va exercir sobre el segon[1]. Els quadres de Hammershoi elaboren “el silenci”: estances, rostres, figures -sobretot de dones- i un tractament especial de la llum, creant una atmosfera d’inquietud, de misteri esfereïdor.

Aquest ambient és el que recull Dreyer en les seves pel·lícules. Però a diferència del que fa Hammershoi, per a mi, Dreyer que elabora el silenci amb els mateixos recursos (estances, rostres, figures i llum), no expresa el silenci sinó “el crit”, “la paraula”. Recordem que Dreyer va començar rodant cinema mut i que s’havien d’accentuar els recursos visuals per pal·liar la inexistència del so. No és d’extranyar que es fixés en l’obra d'Hammersoi, tant evocadora. Aquí es on crec que falla l’exposició: si bé la influència de l’un sobre l’altre és evident, si bé l’utilització de la llum es fa d’una forma novedosa des d’un punt de vista museogràfic, la il·luminació en Hammershfi i en Dreyer, essent similar, tenen un sentit antagònic: en un és silenci, en l’altre so[2].

L’exposició, però, és “de nota”: s’ha evitat una presentació paral·lela de l’obra dels artistes, ja que “com que el cinema és un mitjà tant poderós i irresistible, podria molt bé ”, en paraules d’Anne-Birgitte Fonsmark, Directora d’Ordrupgaard de Copenhaguen. El visitant troba primer un passadís de 12 pantalles on es projecten imatges de pel·lícules de Dreyer (hi manca la més coneguda per a mi “La passió de Joana d’Arc”), i de la mà dels arquitectes del gabinet RCR Aranda, Pigem, Vilalta, ens passegem per uns corredors foscos o translúcids que ens endinsen en la lllum dels quadres d'Hammershoi. L’efecte, per més que evident -il·luminen els quadres des del punt de llum en què ha estat pintat- no deixa de ser encisador; malgrat que crec que no s’aconsegueix l’objectiu, declarat per Josep Ramoneda al catàleg, de “projectar la llum de Dreyer sobre la llum de Hammershfi”. Si us plau, no us perdeu aquesta exposició.

I amb la llum als ulls, passo a l’univers sonor de Glenn Gould (1932-1982), excepcional intèrpret, que va deixar d'oferir concerts en el cim del seu reconeixement internacional -sempre he cregut que per pànic escènic- i es va tancar als estudis de gravació per aconseguir la perfecció en la interpretació. El seu Bach és heterodox, cantusseja mentre executa les peces. Diuen els crítics que el seu tempo no és l’adequat, que no utilitza el pedal; però el que és ben cert és que insufla un alè poètic inigualable a la matemàtica i bella música de Bach. En l’admiració per la poètica de Glenn Gould i Bach també coincideixo amb Margarit[3] o José Hierro[4].

Em falta la matèria pictòrica per arrodonir el meu paisatge. Això és el que em proporciona Barceló. Des de l’estiu passat que vaig poder seguir el seu “Paso Doble” amb l’escenògraf Josef Nadj a Avinyó -perfecta simbiosi entre arts escèniques i treball pictòric- duc l’obra de Barceló a la retina. Ara ha inaugurat per fi la seva intervenció a la Capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca. La seva “Catedral sota el mar” (així es titula la publicació sobre el procés creatiu que ha editat Círculo de Lectores-Galaxia Gutenberg amb evidents reminiscències de l’obra de Debussy), amb les seves al·legories sobre la multiplicació dels pans i els peixos, reinterpretats per un agnòstic, que creu en el fang, l’argila, l’escletxa (“crui”, com es diu a Mallorca) i la llum de la Mediterrània o en l’Àfrica de la fam, de la terra resseca[5]; fam que ha estat la llavor dels seus pans i peixos ara enclaustrats a la Capella... pels segles dels segles.



I acabo el dibuix del meu paisatge, escoltant davant del mar, el meu mar de Badalona, assegut a la Rambla, la veu estripada i dolça alhora d’aquesta donassa negra i lliure, Concha Buika, que des de la seva Mallorca natal li canta a “Mi niña Lola” o al nom que vosaltres vulgueu o sospiteu.




[1] De fet la única relació acreditada és l’assistència de Dreyer a l’exposició que l’any 1916 va realitzar la Societat de les Arts –poc després del traspàs del pintor- a manera d’inventari de l’obra de Hammershoi i poc abans de que Dreyer comencés el rodatge del seu primer film “El President” (1918), inspirat en l’obra de Hammershfi com el propi director va declarar.

[2] En el mateix sentit s’expressa la crítica Angela Molina al Babelia de Dissabte 3 de febrer.

[3] “Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.”
(Fràgment de “Glen Gould: el comiat, de Joan Margait)

[4] “Juan Sebastián divide exactamente el silencio.
Alza columnas firmes desde los tonos.
El rigor no consigue impedir una nube,
Una yedra envolvente que desordena los números.
Los dedos sobre el marfil dispersan el caos.
Pero el marfil guarda aún rumor de selva.
Vibraciones, armónicos, aire esclavizado,
Física y éxtasis sometidos a la matemática:
Con eso el hombre paraliza el tiempo.”
(Fràgment de “Retrato en un Concierto” de José Hierro)

[5] Sobre la relació de Barceló i Africa ja vaig referir-me en un post anterior a propòsit del seu “Cuaderno de Africa”.

LA INDIGNITAT DEL PP!

Quan escric aquestes línies les manifestacions contra ETA a Madrid i Bilbao ja s’han celebrat. I més enllà del sempre discutit ball de xifres, el meu sentiment és d’indignació. No puc entendre com el Partit Popular i la “Asociación de Víctimas contra el Terrorismo” (AVT) no ha anat a la manifestació convocada per la Federación Nacional de Asociaciones de Ecuatorianos en España (Fenadee) i els sindicats CC.OO. i UGT. Es manifestaven quan hi havia l’alto el foc i ara davant d’un atemptat amb morts s’han quedat tan tranquil·lament a casa seva.

El problema, en el fons, és que sí que puc entendre’ls, però no m’agrada el que veig. Les dretes a Espanya sempre han fet el que fos per a desallotjar l’esquerra del poder. Des de sembrar el dubte amb manifestes falsedats sobre els atemptats de l'11-M (el tema de l’àcid bòric faria riure si no és perquè el tema és molt seriós), fins a utilitzar la lluita antiterrorista com a arma per a desgastar al President del Govern. La resta són excuses de mal pagador: la modificació de l’eslògan per incloure la paraula “llibertat” com reclamaven, s’ha fet i ni així s’han presentat.

El Partit Socialista, quan ha estat a l'oposició, sempre ha fet costat al govern en quant a la lluita antiterrorista. Com deia Felipe González, en aquest tema s’ha d’estar amb el Govern quan ho encerta i quan s’equivoca, sense fissures. Només aquesta lleialtat institucional, aquest front comú de tots els democràtes contra la barbàrie terrorista, és l’eina bàsica per derrotar a ETA. És el que el ciutadans demanen, n’estic convençut!

Però, clar, he dit "de tots el democràtes” i el PP i el seu entorn cada vegada ho semblen menys. Des de la talaia ideològica FAES-Aznar, el “trident” Acebes-Zaplana-Rajoy executen una política més semblant a partits ultres europeus que no pas a la dreta moderada del vell continent. Com va clamar Federico Luppi a l’acte de presentació del manifest d'adhesió del món de la cultura a la manifestació:

“Tenemos la derecha más ultramontana, cerril, casi gótica y es nuestra obligación crear un cordón sanitario como defensa. No se trata de defender a Zapatero, sino de denunciar a una derecha venenosa y terrible que está haciendo peligrar nuestro concepto básico de la vida”.

El que han fet avui, no assistir a la manifestació ni per solidaritat amb les dues persones mortes, els ha convertit en un partit indigne!!

En record dels joves Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate i en solidaritat amb el seus familiars, recupero el versos del poeta peruà César Vallejo, que no havia rellegit des dels atemptats de l'11-M:

LOS HERALDOS NEGROS

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
La resaca de todo lo sufrido
Se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos, pero son... Abren zanjas oscuras
En el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;
O lo heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,
De alguna fe adorable que el Destino blasfema.
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
De algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre... pobre! Vuelve los ojos, como
Cuando por sobre el hombro nos llama una palmada;
Vuelve los ojos locos, y todo lo vivido
Se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

(Lima, 1918)

Un bon Nadal per Nadal

En aquest començament d'any, tan mancat de bones noves, me assabentat d’una excel·lent notícia del món de les lletres. Felipe Benítez Reyes (Rota, Cádiz, 1960) ha guanyat la 63ena edició del Premi Nadal amb la seva novel·la “Mercado de espejismos”. Sembla ser que es tracta d’un thriller sobre el robatori de les relíquies del Reis Mags de la catedral de Colònia. Tot un personatge Benítez Reyes: presentar-se al Premi Nadal, que es lliura la Nit del Dia de Reis, amb una novel·la sobre el robatori de les relíquies justament dels Reis Mags! I essent el seu segon cognom Reyes! Genial! Esperem la seva ràpida publicació per deixar-nos seduir pel seu talent i la seva ironia.

M’agrada Benítez Reyes, encara que he de reconèixer que no he llegit res seu en narrativa. Per a mi, és un dels poetes més interessants d’Espanya, emmarcat dintre de la tendència coneguda com a “poesia de l'experiència” (al principi coneguda també com “la otra sentimentalidad”), en la que, en paraules de José-Carlos Mainer, amb “naturalidad lo cotidiano contemporáneo se convierte en poesía sin pasar por el largo purgatorio de la legitimación lírica”. En aquesta tendència, s’emmarquen també molts dels poetes que més m’agraden i que més han influït i influeixen en els meus pensaments. Començant pel "pare" de tots ells, Jaime Gil de Biedma (i dels avis Cernuda, Salinas o Lorca), ens trobem a Luís García Montero –que ha escrit un preciós article sobre Benítez Reyes a El País d’avui 7 de gener- o a Ramiro Fonte. No catalogable dintre de la mateixa tendència, però en tot cas amb relacions entre ells evidents i confessades, situo també entre els meus predilectes a Joan Margarit i a les més recents Míriam Reyes i Amalia Bautista (que ja he citat més d’una vegada). Per acabar, afegiria a aquest llistat als "novíssims" Josep Pedrals i Ben Clark, i aquí m'aturo, ja que no és el meu propòsit cansar-vos amb un reguitzell de noms.

Només volia ressaltar la vitalitat de la poesia i l’alegria que m’ha causat el premi a Benítez Reyes (“un dels meus”, com m’agrada dir). I finalitzaré amb uns versos d’ell mateix, procedents del seu llibre “Equipaje abierto” (només un petit tast de la seva poesia, triat una mica a l'atzar):

“El que posee el oro añora el barro.
El dueño de la luz forja tinieblas.
El que adora a su dios teme a su dios.
El que no tiene dios tiembla en la noche.

Quien encontró el amor no lo buscaba.
Quien lo busca se encuentra con su sombra.
Quien trazó laberintos pide una rosa blanca.
El dueño de la rosa sueña con laberintos.

Aquel que halló el lugar piensa en marcharse.
El que no lo halló nuca
es desdichado.
Aquel que cifró el mundo con palabras
desprecia las palabras.
Quien busca las palabras que le cifren
halla sólo palabras.

Nunca la posesión está cumplida.
Errático el deseo, el pensamiento.
Todo lo que se tiene es una niebla
y las vidas ajenas son la vida.

Nuestros tesoros son tesoros falsos.

Y somos los ladrones de tesoros."

("La condena")

Final d'un any qualsevol

"Laedunt omnes, ultima necat"
(Todas las horas hieren, la última mata)


Per a l’ésser humà, el temps –quelcom fugisser i indestriable- marca la nostra existència. I quan s’acosta el Fi d’Any encara sembla que ens preocupa més el seu pas. Cada 31 de desembre ens convida a fer bons propòsits i canvis d’hàbits i ens planteja certa por per la incertesa de l’avenir. Enguany, l'inici del fi d’any es va avançar al dia 30. En llevar-nos ens vam assabentar de l’execució de Sadam Hussein a la matinada (hora espanyola), un dictador que no va morir al llit. Però, vés per on, per més genocida que fos, la noticía ens va frapar, senzillament perquè no aprovem la pena de mort, ni tan sols per a persones vils i culpables com ell. Hores més tard, ETA ens desitjava un bon Fi d'Any fent esclatar una bomba a l'aparcament de la T-4 de Barajas a Madrid, atemptat que a part dels danys materials, produïa la “desaparició” de dues persones equatorianes. Els valents “gudaris” posaven una bomba per anunciar que el procés de pau no avançava prou i que era millor reactivar-lo a cop d’explosiu. Els morts, seran només danys col·laterals en la guerra contra l’Estat Espanyol.

Amb aquestes notícies al cap em vaig acostar d’hora al quiosc del barri i li vaig comentar al quiosquer: "Avui els diaris són realment vells! Els titulars són notícies superades per la realitat." El temps –quelcom fugisser i indestriable- havia jugat una mala passada als redactors dels diaris i a tots nosaltres.

I amb tots els mitjans de comunicació donant voltes sobre ambdues notícies, amb declaracions, contradeclaracions, aplaudiments més o menys dissimulats des de Washington i “estripades de vestidures” hipòcrites del PP, la COPE i la resta de la “brunete mediàtica”, vàrem passar del dia 30 al 31. Ah, no puc oblidar-me de l'àcid sentit de l’humor de TV-1, que programà “Los Chicos del Coro” i a continuació “El coro de la cárcel”.

31 de desembre. Fi d’Any, rauxa i grans festes per acomiadar el 2006. El quiosquer se'm queixa que al gremi no es posen d’acord i no arriben a establir un dia de festa setmanal que tant necessiten, perquè només tanquen 2 dies durant tot l’any. Penso que té raó i li dic. Tanmateix no arreglo res. La dependenta de la pastisseria se'm queixa de l’horari i quelcom més de la seva feina. Pel que sé té raó i li dic. Torno a casa i la festa a la que havíem d’anar sembla que se suspèn. Tinc poc temps per aconseguir raïm i articles de festa a darrera hora d'un diumenge. Acabo, com Paul Auster, comprant tots aquests articles a botigues xineses, que m’agraden més que la botiga perennement oberta d’uns grans magatzems de Barcelona.

Torno a casa. Sembla que la festa finalment es farà i ara és cosa nostra anar-hi o no. "Maleït Fi d’Any! Ara hem de decidir?" No estic preparat i penso que donem massa importància al pas del temps, quelcom fugisser i indestriable...

1 de gener, Cap d'Any, 12 del migdia. Zubin Mehta al front de la Simfònica de Viena dóna la benvinguda a Romania i Bulgària a la UE amb els acords de la “Marxa Radetzky”. Més tard, m’assabento que una mala combustió de la calefacció ha jugat una mala passada a unes noies de Badalona i Barcelona de 21 i 22 anys que havien de celebrar el Fi d’Any i els ha robat tot el temps que tenien per davant. Ràbia i impotència! El temps fugisser i indestriable...

Apa, bon any 2007!

Olivenza/Olivença, tierra sin fronteras

“...pensar incomoda como andar à chuva
Quando o vento cresce e parece que chove mais”
(“O guardador de Rebanhos”, Fernándo Pessoa)

Recientemente tanto El País como El Periódico han vuelto a poner sobre la mesa el eterno litigio fronterizo por Olivenza. Esta vez, sin embargo, algo me ha hecho reaccionar y ponerme a escribir. Seguramente la posición más comoda sería la de mirar para otro lado, canturrear aquello de “las muchachas de Olivenza/no son como las demás/porque son hijas de España/y nietas de Portugal” y quedarme tan tranquilo. Pero no va a ser así. Y eso que estoy seguro que no ganaré ningún amigo en este viaje. ¿Qué sé de Olivenza, yo que dí mis primeros pasos en Catalunya? ¿Qué puedo opinar desde más de mil km de distancia? ¿Qué sé de la Olivenza de hoy si mis últimos recuerdos son de las vacaciones de un adolescente de 15 años?

Estas preguntas me las he hecho antes de comenzar a escribir y, así y todo, creo que tengo el deber moral de dar mi opinión. He tenido la suerte de crecer y desarrollarme como persona en una tierra en la que la sensibilidad por la tradición, la cultura y la lengua propia son muy importantes; y aunque en Cataluña era un “de fora” y en Olivenza “el catalán”, he aprendido que precisamente eso era bueno, que todo sume, y que mi patrimonio cutural sea tan rico –de aquí y de allí- y que sea el mejor legado para mi hijo.

Con esta legitimidad hablaré de Olivenza y de cómo veo la situación respecto a Portugal.

Se puede profundizar todo lo que se quiera en la historia del pueblo, pero para mí son clave seis fechas, que marcan seis hitos en su historia:

1297. Castilla cede la aldea fundada por la orden del Temple a Portugal en el Tratado de los Alcañices.

1298. Don Dinís de Portugal concede la carta foral a Olivença por la que se la eleva a la categoria de vila. Se construyen las primeras murallas.

1668. El Tratado de Lisboa que da la independencia a Portugal, devuelve Olivença a Portugal que había sido recuperada para Castilla años antes.

1801. Guerra de las Naranjas, que acaba con el Tratado de Badajoz por el que se cede a España la plaza de Olivença.

1808. Juan VI de Portugal repudia el Tratado de Badajoz y reclama Olivença para su reino.

1815. Congreso de Viena. Artículo 105 del Acta Final, donde se recoge la devolución de Olivença por parte de España a Portugal. Ambos países lo firman.

Y hasta hoy, que como sabeis sigue siendo española y reclamada sistemáticamente por Portugal.

Creo que queda claro que Olivenza tiene un potente sustrato cultural portugués, el que le da haber sido portuguesa hasta comienzos del siglo XIX, su morfología urbana histórica, sus iglesias y monumentos civiles de estilo claramente portugués y, hasta después de la guerra civil, su población fue mayoritariamente lusohablante. El franquismo que prohibió el catalán, el vasco o el gallego, también se ocupó de que desapareciera el portugués de Olivença (a pesar de que en las aldeas aún se hablaba normalmente en los años ’60) (1)
Además, al mezclarse con la reclamación de soberanía, los sucesivos gobiernos democráticos han dado la espalda al pasado portugués del pueblo.
Así, a principios del siglo XXI, el portugués oliventino ha desaparecido prácticamente (porque los niños no lo hablan desde la década de los 50). El portugués se estudia en la escuela, pero como "lengua extranjera". Sólo lo hablan personas nacidas antes de los años 50; aunque hay jóvenes interesados en saberlo que lo han aprendido como segunda lengua.
Mi propia experiencia es la de haber nacido en el barrio de “la farrapa” (“los harapos”, en portugués), la barriada más pobre de un pueblo pobre de la España gris de mediados de los ’60. De emigrar en busca de nuevos horizontes. De volver cada año a ver a los abuelos: en mi infancia, a “La Sancha” la finca más grande del pueblo y de la que mis abuelos hacían de guardas (“masovers” en catalán) y, después, en mi adolescencia, en el propio pueblo. Recuerdo de pequeño ya en Barcelona cómo algunos familiares hablaban en un idioma lleno de letras “u” que no entendía y que no me gustaba; y cómo cuando iba al pueblo se hablaba de los portugueses como si fuesen distintos al resto de habitantes del pueblo[2] (“niño, ve a comprar la gaseosa a los portugueses!”), así como que la tienda más emblemática del pueblo, en el mismo paseo, se llamase ampulosamente “La Española” (supongo que aún existe). Todo eso no impidió que uno de mis primeros romances fuese con una muchacha de familia portuguesa. Vaya, lo normal en un pueblo lleno de Silvas, Sousas, o Piriz.

¿Y donde me lleva todo esto? Pues sencillamente a pensar en términos culturales y no territoriales. Desde mi punto de vista, que los oliventinos sean nacionales de donde quieran ser (parece que españoles) pero que no se lamine, ni se menosprecien, sus raíces portuguesas, porque cómo canta Raimon, el cantautor de Xàtiva: “qui perd els seus origens, per la identitat” (“quien pierde sus orígenes, pierde la identidad”). La identidad de Olivenza se basa también en su pasado portugués tanto o más que en el español. Sólo con una política decidida de los poderes públicos españoles en el sentido de recuperar el portugués oliventino (dialecto del portugués del Alentejo) y demás manifestaciones portuguesas, se hará justicia a lo que el pueblo ha sido, es y será en la Europa del siglo XXI. Ya lo he dicho: “todo suma”, y yo, como persona y oliventino, no quiero renunciar culturalmente a nada que me pertenezca y enriquezca. Es de mis ancestros y de mis descendientes.



(1) Juan M. Carrasco González, Evolución de las hablas fronterizas lusoextremeñas desde mediados del siglo XX: Uso y pervivencia del dialecto. Revista de Estudios Extremeños, Año 2006 Tomo LXII. Número II Mayo-Agosto, pág 625

Manuel J. Sánchez Fernández: “Apuntes para la descripción del español hablado en Olivenza”, Revista de Extremadura, 23, 1997, pág. 110

[2] Al estilo de los “patois” franceses o “patués” (en catalán), catalanes en un territorio administrativamente de la República francesa (la Catalunya Nord). Ver al respecto "Conversa amb el meu gos sobre frança i els francesos" de Joan-Lluís Lluís. Edicions La Magrana, septiembre de 2002.

L'ombra de Caín

Aquest dijous assistia a la presentació del llibre de Joan Solana, “L’ombra de Caín” guanyador del Premi Ciutat de Badalona de Narrativa-Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu, "literatura de debò" com va dir Julià de Jodar, que ens submergeix en l’atmosfera de la nostra Guerra Civil i el desastre que això va suposar per al seu protagonista, en Carles Guàrdia. Tanmateix, no era conscient que l’ombra de Caín ens ronda ben a prop. Anit em vaig adonar que al costat nostre també hi podem tenir "l’ou de la serp" que engendra l’odi i que alleta els petits dictadors, als partidaris del pensament únic, als violents que eliminarien al que pensa diferent, als que “envisten cuando se dignan a usar la cabeza” com deia Antonio Machado.

Per mostrar el meu rebuig a tot això, he dubtat de si utilitzar el versos de Blas de Otero, “Pido la paz y la palabra”, però en el fons és un poema massa optimista. He triat un poema de Gil de Biedma que, sense deixar de ser optimista, té el punt de rebel·lia que jo i molts més no volem perdre mai.

Per a en Joan Carles i els altres companys (Lluís, Josep, Miguel, Marcos, Rosa, “los manolos”, Roser, Eduardo, Santi, Pilar, Javi, Alonso, Antonio, Juan, ... i tants i tants altres), i per a tots els “Abels” quotidians:

POR LO VISTO

Por lo visto es posible declararse hombre,
Por lo visto es posible decir NO,
De una vez y en la calle, de una vez, por todos,
Y por todas las veces en que no pudimos.

Importa por lo visto el hecho de estar vivo.
Importa por lo visto que hasta la injusta fuerza
Necesite, suponga nuestras vidas, esos actos mínimos
A diario cumplidos en la calle por todos.

Y será preciso no olvidar la lección:
Saber, a cada instante, que en el gesto que hacemos
Hay un arma escondida, saber que estamos vivos
Aún. Y que la vida
todavía es posible, por lo visto.

Javier Pérez. El vermell de la vida.

“Quizás si al nacer
no nos lavaran tan rápido
y dejaran a nuestra piel
curtirse un poco
con esa sangre entrañable,
seríamos
menos vulnerables ante la luz,
menos vampiros.”

(23, de “Espejo Negro”, de Miríam Reyes)


Fa uns dies, al parlar del TallerBDN, feia referència a l’obra de l’artista Javier Pérez (Bilbao, 1968)[1]. Gràcies a Gustavo Suñer, he descobert un artista de la talla de Javier Pérez. De seguida vaig sentir la necessitat d'escriure sobre ell. Però mentre deixava madurar el que volia dir, he trobat referències en altres autors dels temes que l’obsessionen. I és que, cada vegada més, crec que en cultura, resseguint el fil d’Ariadna d’una nova mirada, trobarem a molts altres que segueixen aquest mateix camí. M’explicaré. Javier Pérez afirma:

“El rojo es el color de nuestro interior. Cuando aflora nos asusta y nos recuerda nuestra fluida composición interna, nuestra organicidad. Cuando nos herimos, en la ovulación de la mujer, cuando nos ruborizamos o excitamos, el rojo reaparece para recordarnos que existe un interior de intensos y constantes procesos de recambio y de renovación fluida ... Resulta curioso que el rojo, en muy diversas técnicas, sea un color que plantea serias dificultades. Es como si se tratase de un color maldito, como si acarrease una cierta carga de impureza.”[2]

Inmediatament després de llegir aquesta lúcida interpretació de la seva obra, em van venir al cap els versos del primer llibre de Míriam Reyes (Ourense, 1974), “Espejo Negro” (DVD ediciones, 2001), alguns dels quals encapçalen aquest escrit, i em vaig adonar que aquesta poetessa, voluntariament maleïda, també havia reflexionat sobre el vermell, sobre la sang.

Ja tenia dos artistes actuals que reflexionaven sobre el mateix, sobre el nostre interior, físic i espiritual alhora, sobre com reaccions somàtiques expressen els nostres sentiments més intims. Finalment, escrivint l'altre dia sobre Kafka i Milena, em vaig trobar amb aquesta frase, que ja coneixeu, de Willy Haas:

“No es raro, por tanto, que también ella enfermara de los pulmones, simplemente porque él estaba enfermo; o por lo menos que lo imaginara con tanta intensidad como para escupir sangre”.

Imagino a Milena, a Camille Claudel, a Dora Maar, a Oskar Kokoschka, al Gustav Mahler de la 8a. Simfonía, al personatge de “L’habitació verda” o al de “Diari íntim d’Adela H.”, de François Truffaut, o a qualsevol altra amant dient al seu estimat en un moment de desesperació: “escupiré sang per tu!”.

L’amor, un sentiment profund, sortint brutalment a la llum, mitjançant aquesta sang expulsada dels nostres pulmons, i creant una situació extrema de desequilibri i temor.

"Desequilibri", un concepte que li és grat a J. Pérez:

“Siempre me ha interesado lo inestable, encuentro más belleza en lo cambiante que en lo estable. Lo estable es un espejismo. El hombre tiene la batalla perdida con su deseo de permanencia. Me interesan los objetos que evolucionan...”[3]

Del "temor" ja ens ha parlat, sobretot al referir-se a la sang i al nostre interior. Javier Pérez continúa la seva reflexió al respecte de la seva obra “L’olivera centenaria”, realitzada en resina de poliester transparent de color vermell:

“Yo quería acceder a su interior y hacerlo visible, despojarlo de su caparazón y, como si de un cuerpo deshollado se tratara, mostrar su funcionamiento interno. Al aportarle el aspecto líquido y tráslucido de la sangre, como en una transfusión sanguínea, convertirlo en algo visceral como un corazón con su capacidad de irradiar vida”,[4]

Javier Pérez, com veieu, m’ha dut a una reflexió profunda sobre l’ésser humà, sobre les falses dicotomies entre la cultura i la natura, entre l’esperit i la carn, entre l’interior i l’exterior, entre allò animal i allò vegetal, entre allò natural i allò artificial o sobre conceptes com identitat, aparença, màscara, cos, ment, vida, mutacions i metamorfosi. Aquí us n'he donat només unes pinzellades.

Us convido a gaudir plenament de la seva obra i del seu pensament, de moment, amb el catàleg de la seva exposició “Mutaciones”, al Palacio de Cristal-Parque del Retiro de Madrid, i amb el seu Quadern de Dibuixos “Metamorfosis” - editats ambdós pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS)-, i espero que aviat directament a la ciutat de Badalona.



[1] Llicenciat en Belles Arts l'any 1992 per la Universitat del País Basc (UPV-EHU) i becat diverses vegades i per diversos organismes per ampliar estudis a París i Berlín, fa la seva primera exposició col·lectiva el 1991 a Bilbao i Bizkaia i la primera individual a Paris el 1996. Des d’aleshores, ha exposat de forma individual a París, Estrasburg, Praga, Madrid, Rouen, Nîmes, Marsella, etc...

[2] Javier Pérez. Catàleg de “Mutaciones” MNCARS. Madrid, 2004.
[3] Id.
[4] Id.

Els dictadors moren al llit!

Sentiment agredolç per la mort de Pinochet. Ha mort al llit, amb molts processos oberts però cap d’ells acabat. Sentiment d'impotència. Tanmateix, el consol de que la indignitat l’ha acompanyat els darrers anys de la seva vida.

Per Salvador Allende, per Víctor Jara, per Pablo Neruda i per tantes i tantes víctimes innocents del sanguinari dictador i dels seus acòlits, recordem les paraules d'Allende en la seva darrera al·locució al poble xilè: “Más pronto que tarde de nuevo se abriran las grandes alamedas por donde pase el hombre libre”. No a l’oblit. Visca la llibertat. Visca Xile!


YO PISARE LAS CALLES NUEVAMENTE

“Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.

Yo vendré del desierto calcinante
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanos que murieron antes.

Yo unido al que hizo mucho y poco
al que quiere la patria liberada
dispararé las primeras balas
más temprano que tarde, sin reposo.

Retornarán los libros, las canciones
que quemaron las manos asesinas.
Renacerá mi pueblo de su ruina
y pagarán su culpa los traidores.

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.”

(Pablo Milanés, 1974)


Fundació Salvador Allende
http://www.mssa.cl/fundacion/
Fundació Víctor Jara
http://www.fundacionvictorjara.cl/
Fundació Pablo Neruda
http://www.fundacionneruda.org/

Novetats editorials a la meva tauleta de nit

Habitualment, casa nostra se'ns omple de llibres que fan cua per ser llegits, malgrat el temps que podem dedicar a llegir-los sempre és inferior al que voldríem. Milan Kundera a “El Telón. Ensayo en siete partes” (Tusquets, 2005) explica una anècdota molt il·lustrativa, i ho fa sota el revelador títol “La lectura es larga, la vida es corta”:

“Hablo con un amigo, un escritor francés; insisto en que lea a Gombrowizc. Cuando vuelvo a encontrármelo está molesto:
-Te he hecho caso, pero, sinceramente, no entiendo tu entusiasmo.
-¿Qué has leído de él?
-"Los hechizados".
-¡Vaya! ¿Y por qué "Los hechizados"?
(...)[1]
-¡Tienes que leer "Ferdydurke"! ¡O "Pornografía"!- le digo.
Me mira con melancolía.
-Amigo mío, la vida se acorta ante mí. He agotado la dosis de tiempo que tenía guardada para tu autor”.

Si el mercat editorial català publica a l’entorn de 30.000 llibres l’any (10.000 d’ells en català), és evident que hem d’intentar encertar en la nostra tria; si no –i encara que ens sembli un delicte de lesa lectura -sempre podem abandonar el llibre que no ens acaba d’omplir, si no és que ens abandona primer ell a nosaltres.

Tot aquest excurs és per explicar-vos quins són els llibres que tinc a la meva tauleta en espera i les portades dels quals miro de tant en tant, de reüll, no sigui que s’engelogeixi l’actual. En realitat, però, no puc llegir alhora més d’un llibre del mateix gènere. Vegeu, també, com les casualitats –l’atzar del que tant parla Auster- han fet coincidir llibres amb entrades recents d’aquest blog. Anem-hi!

“Una súplica para Eros”, de Siri Hustvedt (CIRCE, novembre 2006). Recull d’assaigs -autobiogràfics i literaris- de l’autora de la novel·la que més m’ha impactat en els darrers anys (“Todo cuanto amé”, CIRCE 2003) i esposa, a més a més, del també escriptor Paul Auster, amb qui viu a Brooklyn.

“Kafka a la platja”, d'Haruki Murakami (Empúries Narrativa, novembre 2006), també autor de la novel·la “Tòquio Blues” (Empúries, 2005). Kafka Tamura tria un poble a l’atzar per tancar-se en una biblioteca a passar les hores. Si feu memòria, Murakami és part de la meva anècdota amb Isabel Coixet (que ja us vaig explicat uns dies enrera) i, al mateix temps, l'autor curiosament ha triat el nom de "Kafka" per al seu personatge principal, cognom del famós escriptor txec del qual us parlava fa poc al comentar el llibre “Brooklyn Follies” de Paul Auster.

“La crítica dialogada”, d’Anna Maria Guasch (CENDEAC, 2006). L'autora presenta un recull d’entrevistes als crítics i pensadors actuals de referència, amb l’objectiu d’acostar-se a l’art i al pensament actual (2000-2006). Anna Maria Guasch és professora d’Història de l’Art Contemporani de la Universitat de Barcelona, directora de la col·lecció Akal/Arte Contemporáneo i crítica d’art en revistes especialitzades.

He començat la meva lectura per aquest darrer i seguiré, crec, per la Siri Hustvedt. En Kafka Tamura, de Murakami, s'haurà d'esperar a les festes de Nadal.

Per últim, no em resisteixo a citar llibres recentment llegits, que recomano, i sobre els que potser algun dia m’extendré més. Són aquests:

“El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz (Ed. Síntesis, 2006). Recull d’escrits, articles, entrevistes, cartes..., que el pintor Lucio Muñoz (1929-1998) va anar guardant en una capsa de fusta en el seu estudi i que, després de la seva mort, els seus fills van conèixer i publicar.

“El tatuaje y el cuerpo”, Antoni Tàpies conversaciones con Manuel Borja-Villel (Ediciones de la Rosa Cúbica, desembre 2005). Com el seu mateix títol assenyala, es tracta de tres converses amb Antoni Tàpies realizades entre 1985-1991 (la primera) i 1997 (la darrera) i que ens permet endinsar-nos fàcilment en l’univers de Tàpies a partir dels diàlegs interessants i amens que estableix amb l’actual director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), M. Borja-Villel.

“El elogio de la sombra”, de Junichiro Tanizaki (Siruela, Biblioteca de Ensayo, 2005). “En occidente, el más poderoso aliado de la belleza fue siempre la luz; en la estética tradicional japonesa lo esencial está en captar el enigma de la sombra.”

“En altres coses”, de Jaume Subirana (Edicions 62-Empúries, març del 2002). Amb un clar retard he llegit aquest poemari excel·lent.

Nocturn amb llum

Núvol clar, mar d’arròs, blanc d’ivori entre els dos...
Si no sé donar nom al matís d’un color,
Com puc voler descriure la forma en què respires,
L’absència del somriure, la nit que ens il·lumina,
El do, l’espina, el món?


[1] “Los hechizados no salió como libro hasta después de la muerte de Gombrowicz. Se trata de una novela popular que en su juventud había publicado, con seudónimo, por entregas en un periódico polaco de antes de la guerra. Hacia el final de su vida se publicó, con el título de Testamento, una larga conversación con Dominique de Roux. Gombrowicz comenta en ella toda su obra. Toda. Libro tras libro. Ni una sola palabra sobre Los hechizados.” (M. Kundera)

Màgia!

La picaresca del "gautxo" sorprèn als racionals alemanys. La intel·ligència no és patrimoni de ningú.

Auster i Kafka a "Brooklyn Follies"

A principis del present 2006 que ja s'acaba va aparèixer a les llibreries del nostre país la traducció del llibre "Brooklyn Follies" de Paul Auster (al gener editat per Anagrama en castellà i al febrer per Edicions 62 en català). El seguidors d'Auster feia temps que esperàvem l'aparició de l'obra a les nostres llibreries. Sens dubte, ha estat un dels llibres més venuts de l'any, no només mercès al boca-orella, sinó també a una bona campanya publicitària i al referiment constant d'aquest títol en moltes de les entrevistes estiuenques fetes als nostres polítics i altres personalitats del nostre entorn socio-cultural.

Com a lector incondicional del Sr. Auster, vaig comprar-me el llibre ben aviat, tot i saber que el protagonista dibuixat per Auster patia una malaltia terminal, motiu pel qual anava a Brooklyn a acomiadar-se de la vida. Certament, una perspectiva que no em convidava massa a llegir la història. No obstant això, vaig recordar que a l'anterior llibre d'Auster, "La nit de l'oracle", també hi apareixia un malalt terminal, cosa que no va em va impedir gaudir de la lectura.

"Bogeries de Brooklyn" és magnífic, un llibre de lectura amena, que enganxa des del primer moment, marcat per unes històries molt ben trenades i fonamentades, amb referències a altres llibres i autors de la literatura universal. Tot i axí, crec que hi ha un fragment en el que Paul Auster trasmet una informació equivocada, no tant pel què diu, que va ser realment així, sinó per com ho diu, ja que dóna a entendre una altra cosa, en aquest cas ben incerta.

El paràgraf en qüestió ve en relació a una conversa que es desgrana durant un viatge en cotxe entre el protagonista, en Nathan Glass, corredor d'assegurances jubilat i que vol escriure un llibre titulat "El llibre de l'estupidesa humana", i el seu nebot, Tom Wood, doctor en literatura. Tom pregunta a Nathan Glass pel llibre que està escrivint i aquest li diu que no troba mai el moment d'acabar. Tom l'anima, dient-li que s'està convertint en un veritable escriptor. Nathan respon incrèdulament que no té res millor a fer i Tom inicia un monòleg en el qual li ve a comentar que en l'ofici d'escriure no hi ha regles i que cada escriptor és fruit de les seves pròpies circumstàncies. D'aquesta manera, apareixen a la conversa Kafka, Stendhal, Flaubert, Cervantes, Poe, Whitman, Keats i tants d'altres. Tom acaba confessant que Kafka és el seu escriptor preferit del segle XX, no només perquè el considera un gran escriptor, sinó també perquè era un home excepcional. Tot parlant de Kafka, Tom explica a Nathan:

“És l’ultim any de la vida de Kafka, i s’ha enamorat de la Dora Diamant, una noia de dinou o vint anys que s’ha escapat de la seva família hassídica a Polònia i que ara viu a Berlín. Kafka li dobla l’edat, però és ella qui li infon el coratge per marxar de Praga (cosa que ell fa anys que vol fer) i es converteix en la primera i l'última dona que viu amb ell. Ell arriba a Berlín la tardor del 1923 i mor la primavera següent, però aquests últims mesos són segurament els més feliços de la seva vida”.

D’aquest fragment que Auster posa en boca de Tom Wood sembla que es desprengui que:

1.- Kafka no havia sortit mai de Praga abans d’anar a morir a Berlín.
2.- Dora Diamant (Dora Dymant, seria el nom correcte) ha estat el gran amor de la seva vida.

Realment no diu això, però a mi m’ho va semblar. Per això, en un primer moment vaig pensar que Auster s’equivocava, ja que el gran amor de Kafka va ser, sens dubte, Milena Jesenská, “una mujer cuyo retrato vale la pena iluminar, aunque por una desgracia irremediablemente se hayan perdido todas sus cartas” (Willy Haas). Afortunadament, a la primavera de 1939 Milena Jesenská va lliurar a Willy Haas les cartes que li havia adreçat Franz Kafka entre 1920 i 1922, poques setmanes abans que els nazis envaïssin Txecoslovàquia i Milena ingresés al camp de concentració de Ravensbrück, on moriria el maig de 1944. L'any 1974 Alianza Editorial publicà les “Cartas a Milena” en castellà, la lectura de les quals permet endinsar-se en la profunda relació que Milena Jesenskà va mantenir amb Franz Kafka.

Milena procedia d’una família txeca d’elevada posició social. Estava casada amb Ernst Pollack, funcionari de banca i intel·lectual de vida bohemia, residia a Viena i, personalment, unia un fort temperament a una gran cultura. La correspondència Milena-Kafka mostra la transició d’una amistat basada fonamentalment en raons literàries (Milena va traduir els primers escrits de Kafka al txec), fins arribar a una relació amorosa de molta intensitat.

La correspondència s’inicià el 1920 a Merano, on Kafka passava una temporada de cura, a conseqüència d'una malaltia pulmonar que li havia estat diagnosticada. Aquí comença el que més d’un autor ha qualificat d’intrigues per part de Milena, per tal d'aconseguir el que tota enamorada desitja. De fet, l’insta a anar a Viena per poder continuar el seu amor. Però

“No era ella una seductora en el sentido vulgar, no era una mujer que quisiera seducir a los hombres, ni siquiera que quisiera seducir a ese hombre determinado, al que admiraba como creador y cuyo genio percibió mucho más pronto que la mayoría de los que lo rodeaban; no, atacaba porque estaba enamorada, y seguramente habría procedido del mismo modo aun si su adversario hubiera sido un estúpido ignorante. Y sufría, sin duda, sufría espantosamente; ante todo, porque él sufría; y también porque posiblemente sospechaba que era la única manera de entablar una especie de conversación subterránea con él; si bien podía ponerse en contacto con su alma en los tranquilos suburbios y hoteles vieneses, en los felices prados y bosques estivales junto a Viena y Gmünd, una verdadera conversación con él sólo podía tenerla en el infierno. No es raro, por tanto, que también ella enfermara de los pulmones, simplemente porque él estaba enfermo; o por lo menos que lo imaginara con tanta intensidad como para escupir sangre”. (Willy Haas)

Tot i axí, aquesta relació, per més vegades que s’haguessin trobat, va ser essencialment espistolar, com la de Werther o Kierkegaard. Al final, Milena deixà a Kafka, “estimava massa al seu marit per abandonar-lo”, malgrat que ja l’havia abandonat més d’una vegada i més que ho faria més tard[1]. Kafka li escriu:

“Porque aquellos que se casan por desesperación, ¿qué ganan? Si se agrega una soledad a otra, no se consigue un hogar sino una Katorga[2]. Cada una de las soledades se refleja sobre la otra, aún en la noche más profunda y más oscura... Pero por el momento lo peor es, sin embargo –ni yo me lo imaginaba-, que no puedo seguir escribiendo estas cartas, ni siquiera estas importantes cartas. El malvado hechicero de “escribir cartas” me aferra y me destruye las noches, que por otra parte ya suelen destruirse de por sí, más violentamente que nunca. Tengo que cesar, no puedo escribir más. Ah, su insomnio es muy distinto del mío. Por favor, no nos escribamos más”.

Kafka, com Auster li va fer dir al seu personatge, va trobar poc abans de morir l’envejable felicitat que buscava. El seus darrers mesos van ser més feliços i més tranquils que la seva passió violenta i ràpidament consumida per Milena.

Milena, rebutjada per la premsa comunista per no combregar amb els processos d’Stalin, va començar a ajudar als refugiats alemanys que fugien de Hitler. Després de l’ocupació de Txecoslovàquia pels nazis el 15 de març de 1939, es va sumar a la lluita clandestina. Va ser detinguda i deportada per la Gestapo al novembre de 1939 i va morir, com ja he dit, el 17 de maig de 1944 al camp de concentració de Rawensbrück, entre prostitutes i criminals d’Hamburg. Els nazis van abocar les seves cendres a un llac veí a Rawensbrück. [3]

Milena i Kafka, un amor epistolar, carnal, destructiu, beat, desesperat, apassionat, dels que marquen l’existència; i del que Tom Wood, el doctor en literatura d'Auster no diu ni una paraula. Espero que els que encara hagin de llegir la magnífica novel·la “Bogeries de Brooklyn”, tinguin present a Milena Jesenská quan els seus personatges parlen de Frank Kafka.

[1] Es casaria a la decada dels vint amb l’arquitecte vanguardista Jan Krejcar, un comunista de saló. Es divorciaria al 1934.

[2] Paraula russa que designa una llarga condemna a la presó, seguida d’exili.

[3] Ens han arribat els dies al camp de concentració gràcies al llibre "Prisionera de Stalin y Hitler" de Margarete Buber-Neumann.

5' amb Isabel Coixet

No us ha passat mai que admireu moltíssim a una persona i quan teniu l’oportunitat de conèixer-la i parlar amb ella us comporteu de forma maldestre i quedeu malament? A mi sí. La sensació és la de ser una barreja de Woody Allen i Mr. Bean. Us explicaré l'última.

(INTERIOR NIT)

Dilluns, 20 de novembre d’enguany. Espai "El Cúbic" de Viladecans. Gala de Lliurament dels XII Premis Butaca. Sopar previ a la gala. Molta gent coneguda del sector teatral i cinematogràfic de Catalunya (Vicki Peña, Ferran Rañé, Hermann Bonín, Mingo Ràfols, Roger Pera, Àlex Rigola, Àngel Llàcer, etc...), l’amfitrió de l'acte Carles Ruíz, Alcalde de Viladecans i Diputat de Cultura, l’Asssumpta Bailac i en Xavier Marcé del Departament de Cultura de la Generalitat, molts companys i companyes regidors i regidores de cultura de municipis de Barcelona, professionals de l’Oficina de Difusió Artística (ODA) i d’altres àmbits de la Diputació, professionals dels municipis. Un bon ambient, en definitiva. I allà també, al costat de la Carme Elías, la directora i guionista Isabel Coixet.


La Coixet se m’havia guanyat des de “Cosas que nunca te dije” i m’ha fet incondicional seu amb la seva darrera pel·lícula “La vida secreta de les paraules”, tot i que he de reconèixer que m’ha fet patir molt amb les seves cintes, tant dures i tant tendres alhora. Per a mi Coixet és la cineasta actual més interessant del panorama espanyol, i àdhuc, europeu. La tinc col·locada en el meu ranking personal al costat de Pilar Miró (immillorable el seu “Werther”) i de Víctor Erice (per a mi, sobretot, “El Sur”). Filla de Sant Adrià del Besòs, havia estudiat a l’Institut Eugeni D’Ors de Badalona. Aquesta era la meva estratègia per acostar-me a ella: presentar-me com a badaloní, intentar mantenir una petita conversa i aconseguir la seva presència a Badalona en una ocasió adient.

Després que ella acabés una entrevista per a una televisió ens vam acostar i ens vam presentar. Una miop tímida, intel·ligent i molt amable. Li vaig comentar que a Badalona estàvem celebrant el Festival Internacional Filmets i que potser algun any podíem plantejar la possibilitat que ella presidís el Jurat del certamen, així com enguany el presidia en Ventura Pons. Ens va comentar que estava molt embolicada, que ara mateix estava començant un projecte a Manchester, però que més endavant ja en parlaríem. Van ser tres minuts molt agradables. Començava la gala i havíem de passar a la sala d’actes. Dos minuts més.

(fotograma de
"In the mood of love")
En aquell moment i per finalitzar la conversa li vaig comentar que m’agraden molt les seves pel·lícules i que compartim admiració “pel director japonés aquell” (tot per no pronunciar malament Wong Kar Wai). La Coixet, molt atenta, em diu: “L’escriptor Murakami?”. Li responc: “No, Wong Kar Wai” (pronunciant fatal el nom, per suposat). Ella em mira i amb un somriure còmplice i irònic em rectifica: “No és japonès, és de Hong Kong,... ¡otro país!”.

"Tierra trágame!"- vaig pensar. Com podia haver tingut aquest lapsus? Havia quedat com un perfecte ignorant!


(FOS EN NEGRE)

Vint minuts més tard, la miop, tímida i intel·ligent Isabel Coixet recollia la butaca a la Millor Pel·lícula Catalana.

Jo, avui, encara no he superat l'escena!

L'escultura a Badalona. El Taller BDN

Fa uns dies, el periodista badaloní Andreu Mas expressava en el seu blog la seva preocupació per l’escultura "Bétulo" (1991), de Josep Ma. Teixidó Camí, que està ubicada dins l’espai en què s’estan realitzant les obres d’allargament de la línia 2 del metro.
Més enllà d’agrair-li la seva preocupació i garantir-li que les accions concretes per preservar l’escultura estan en marxa –d’acord, a més, amb el propi autor-, es referia també al projecte "TallerBDN" d’escultures a la ciutat. Crec que val la pena dedicar unes línies a explicar-lo, per passar després a parlar dels beneficis que el "TallerBDN" ha aportat ja a la ciutat, malgrat la precarietat de mitjans amb els que funciona.

El "TallerBDN" d’escultures forma part d’un projecte sorgit del Pla Estratègic de la ciutat *, anomenat "Badalona Experimenta", que té per objectiu situar les arts plàstiques com a eix estratègic d’identitat, de cohesió i de situació de la ciutat al mapa metropolità. “BDN Experimenta” té una vessant educativa reglada, a l’entorn de l’Escola Superior d’Art i Disseny Pau Gargallo, i una altra que pretén remoure els obstacles perquè els artistes emergents, badalonins i d’arreu, puguin disposar d’un lloc on produir les seves obres. Aquest projecte és considerat com a prioritari dins del Conveni signat en data 29 de setmbre d'enguany amb el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i ja té una dotació econòmica per enguany.

Aquesta dotació econòmica, i la que ha de venir en anys successius, té com a finalitat arranjar i condicionar el "TallerBDN", pedra angular del projecte. Es tracta de posar en marxa un taller d’escultures a Badalona, que comprengui entre 6 i 8 tallers, perquè escultors seleccionats públicament i per una comissió del sector puguin desenvolupar un projecte per un temps determinat, utilitzant la maquinària del propi "TallerBDN". Al mateix temps, seran assessorats per l’equip directiu del centre, l’associació sense ànim de lucre creada ad hoc i formada pels escultors Camí i Suñer, i el professor d’Història de l’Art, Cinto Santamera. Però el projecte encara és més ambiciós: s’organitzaran també exposicions de les obres realitzades i seminaris temàtics que poden estar lligats a les Universitats (UB i UOC, per exemple) o a escoles de disseny i formació artística, com la Massana o Pau Gargallo; visites escolars o de grups que acostaran l’art contemporani a la ciutadania amb obres de primer nivell; intercanvis amb centres de producció o exhibició d’àmbit internacional. El "TallerBDN" també disposarà d'una biblioteca centrada en la disciplina escultòrica, que pretén ser la més exhaustiva sobre aquest tema a Catalunya, i comptarà amb un portal web que acompanyarà tot l’equipament.

Per últim, vull destacar un darrer aspecte molt important: malgrat l’espera de les obres d'adequació de l'espai, "TallerBDN" ja dóna el seus fruits. Es tracta de l’execució d’obres d’artistes o escultors consagrats a càrrec del propi "TallerBDN". Fa uns dies recomanava l’exposició "Temps de Sibil·les" d’en Camí a l’espai VolArt de Barcelona. Doncs bé, la major part de les obres que la formaven han estat realitzades al taller de Badalona.
(Gustavo Suñer treballant en "L'Oracle d'Aung San Suu Kyi", de Camí)

I encara més. Del 19 d’octubre al 25 de novembre d’enguany, a la Galeria Claudine Papillon de Paris, l’artista Javier Pérez (Bilbao, 1968) exposa "Jardin Interior", l’obra més emblemàtica de la qual ha estat realitzada íntegrament a Badalona.

("Híbrido I")
A hores d’ara el mateix Javier Pérez ja ha encarregat l’execució d’una nova escultura a Gustavo Suñer, membre del "TallerBDN". Així mateix, Pérez havia dipositat a Badalona una de les obres de la seva exposició “Mutaciones” (Palacio de Cristal-Museo Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid, 2004), per a la seva restauració, i el motlle amb el que es va construir l’olivera de resina de poliester vermella, peça clau de l’exposició de Madrid.

Com veieu, el "TallerBDN" és una aposta pública/privada ben pensada, gestionada per artistes i professionals de primer nivell, que ens converteix en un centre de producció d’art contemporani, en el terreny de l'escultura, de referència a l’Estat i que dóna i donarà molts fruits per als ciutadans i per a la ciutat de Badalona.

*El Pla Estratègic s’aprovarà tant punt tinguem el document base acordat entre tots els grups polítics, perquè volem un Pla Estratègic de Ciutat, no de Govern, ja que aquesta és l'única forma de preservar la cultura dels vaivens polítics.

Agraïment

Ara que fa uns minuts que sabem que re-editarem el tripartit, amb la confiança que les direccions dels respectius partits bastiran l’acord més profitós pel país -però encara sense saber el repartiment concret de responsabilitats-, vull dedicar aquesta entrada del blog a fer un agraïment especial i personal al filòleg, escriptor, poeta, traductor i assagista Jaume Subirana. No és un agraïment interessat pel càrrec que desenvolupa, com algú podria pensar, donat que abans de les eleccions ja va anunciar que no repetiria com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. És un agraïment que té a veure amb un detall per a mi molt important: que un intel·lectual de la seva alçada recomani en el seu blog el meu modest blog “Estació de França”, no és tan sols un honor, sinó un regal que no mereixo, només explicable per la seva qualitat humana que he pogut comprovar en les nostres converses i xerrades, que vam iniciar en motiu d'acollir la “Casa del Traductor” a l’Espai Betúlia de Badalona.
És una llàstima que hagi decidit deixar la direcció de la ILLC -com deia abans- per una bona oferta professional als EUA, però me n’alegro per ell. Persones així són les que fan gran un país.

MONTILLA, PRESIDENT

“És català qui viu i treballa a Catalunya.”
O no, Sr. Mas?

José Montilla va ser escollit Secretari d’Organització del PSC en el nostre Congrés de Sitges, el conegut com el de la “revolta dels capitans”. Aquell va ser un Congrés dur per tots els militants socialistes, però com sempre ha succeït en la família socialista, tots vam aprendre dels errors i hem fet un partit més fort i cohesionat a l’entorn del lideratge Maragall-Montilla.

A Montilla el vaig començar a tractar personalment sent jo Secretari d’Organització del PSC de Badalona, arrel de les discrepàncies del partit i el grup municipal amb aleshores alcalde socialista Joan Blanch. Calia fer unes primàries, com així havíem aprovat en el nostre darrer Congrés; però sense el reglament que desenvolupés el procés i la convocatòria pel Consell Nacional no hi havia res a fer. A més, serien les primeres primàries del partit a Catalunya i a Espanya (abans que les d’Euskadi i les espanyoles Borrell-Almunia). Tot plegat semblava difícil. Les meves poques trobades amb en Montilla, tant a la Comissió d’Estatuts del Consell Nacional, com les privades al seu despatx, eren una mica estranyes: jo xerrant molt i explicant la situació –que ell sobradament coneixia- i ell callat i reflexiu. Recordo un “sabem el que cal fer”. I tant que ho sabia! En les seves mans es va aprovar el reglament de primàries, es van convocar per primera vegada per Badalona i vam escollir a Maite Arqué com a candidata. A les eleccions municipals següents, el PSC passava de 10 regidors a 13. Montilla complia la paraula donada, avalat, s’ha de dir, per un Narcís Serra que també ens va fer costat en aquell difícil trànsit.

Després, ja sent ell Primer Secretari, he tingut menys oportunitats de parlar-ne, però sempre ha estat al costat dels seus i al servei del Partit i de les institucions que representava. Si sóc sincer, no esperava que fos el nostre candidat a la Generalitat. Jo apostava per un tàndem Maragall-Montilla com al Partit. Perplexitat al no presentar-se en Pasqual i un “sí” a Montilla en el Consell Nacional de Tarragona de juliol passat.

Aquest mil dies de govern del President Maragall, més enllà del soroll de l’Estatut, ha estat molt profitós per la ciutadania de Catalunya. En Miquel Iceta ens ho recorda sovint a la seva web (gran feina Miquel en aquesta campanya!!), però els que gestionem des dels ajuntaments podem afirmar que en el camp de la cultura, de la salut, de l’educació i dels serveis a les persones, el canvi en aquests 3 anys ha estat radical. Per primera vegada s’ha cooperat amb els ajuntaments, s’han fet polítiques de proximitat, s’ha començat a redreçar els deutes històrics en inversions en algunes poblacions (Badalona entre elles) i s’han planejat estratègies de vertebració del país en tots els camps.

Ara cal seguir avançant. Desplegar l’Estatut, amb normes pròpies i amb negociacions amb el Govern de l’Estat, però amb una posició que Catalunya mai abans havia tingut a la història. Amb un Govern sòlid i amb un marcat accent social. I qui ha d’estar al capdavant d’aquest nou govern? Jo ho tinc clar. No vull tornar al passat: al victimisme, al clientelisme i a altres diversos “ismes” que podria posar. Vull ambició, il·lusió, rigorositat; en definitiva, complir el que es promet.

Aquest dies he sentit a Pepe Montilla, com a mínim, tres vegades: una a “Tribuna Barcelona”, una segona al TNC amb gent del món de la cultura i ahir al barri de Llefià, a Badalona. El seu discurs i les seves respostes no deixen lloc al dubte, sap el que vol: sota el lema “Una Catalunya social”, es desgranen propostes concretes que tenen a veure amb els ajuts als més desfavorits (triplicar ajuts en beques de menjador, lluitar contra l’absentisme escolar, augmentar les tele-assistències i ajudes a les persones amb dependència...) i amb la nostra vida quotidiana (més Centres de Salut, retallar les llistes d’espera, obrir el transport públic durant tota la nit els caps de setmana, etc...). Res més socialista: educació, salut, serveis socials i cultura. Jo crec que José Montilla, encapçalant un bon govern amb noms com Ferran Mascarell o Marina Geli, per citar-ne només dos, complirà, com sempre ha fet, la paraula donada i com em va dir aquella tarda al seu despatx, al PSC “sabem què cal fer”... i ho farà!

Els que defensem el llegat d’en Joan Raventós, d’en Raimon Obiols, del President Maragall i del seu govern ho tenim molt clar: cal que el proper dia 1 de novembre el PSC obtingui una àmplia majoria; cal fer Montilla President de la Generalitat de Catalunya.

VOLO

Primer de setembre de 2005. Passeig pels Champs Elysées de París. Cau la tarda i comença a ser hora de sopar. Faig una escapada llampec a l’FNAC per tafanejar novetats musicals. La meva atenció en una primera ullada es posa en el disc «Mouss et Hakim ou le contraire» dels germans Amokrane (Mouss i Hakim), fundadors, entre d'altres persones, del grup «Zebda» («mantega» en àrab) i alma maters del moviment polític «motivé-e-s» que l’any 2001 va presentar candidatura a les eleccions municipals de Toulouse, aconseguint quatre regidors i un 12,38% dels vots. Fou la primera experiència d’agrupament polític dels joves francesos d’origen magrebí, el primer símptoma d’alarma –no escoltat per ningú- i que, d’haver continuat (desconec ara la situació dels motivé-e-s), segurament haguessin pogut evitar o apaivagar la revolta de les banlieus la tardor passada (per més informació sobre la quotidianitat de les banlieus en aquest moment, consulteu el Bondy Blog, -blog i associació format per una quinzena de joves de les banlieus, seleccionats per la revista suïssa "l’Hebdo").

Tornant al tema musical, encara no sé ben bé per què no vaig comprar el primer disc en solitari dels ex-Zebda i, en canvi, vaig anar a parar a un CD anomenat "Bien Zarbos" (expressió que encara no entenc) d’un grup que es diu VOLO. Crec recordar que a la caràtula de plàstic es feia alguna recomanació tipus "música i lletres esplèndides" o alguna cosa per l’estil. El fet és que sense saber qui eren els VOLO em vaig comprar el seu disc.

La intuïció no em va fallar. VOLO és l’apòcop de Volovitch, de dos germans anomenats Fréderic i Olivier –es veu que aquell vespre la cosa anava de germans-, que havien gravat el seu primer disc després de passar per l’experiència del grup "Wriggles", de cantar les seves cançons en un bar de Saint Etienne i de milers de descàrregues a Internet. Però jo no sabia encara tot això, només sabia que aquell era un gran disc: lletres que parlen de la quotidianitat, a vegades líriques i a vegades cíniques; amb acompanyament de cordes i del seu joc de guitarres, bevent tant del pop com del funky, el reggae, l’ska o el rap. En fi, un disc complet, complex i intel·ligent. Fantàstic!

Però concretem una mica. Trobem cançons tendres d’històries de cada dia com:

"Élisa", l’amor d’un repartidor de pizza per una companya de feina,

"Je suis
livreur de pizza
et c’est pas par envie
mais les yeux d’Elisa
ce sera pour toute ma vie"

"Tu m’fais marrer (bébé)" o la relació amb els nostres fills, que oscil·la entre el tornar-nos completament bojos i la tendresa més profunda, mentre la vida passa ràpidament,

"Tu me fais marrer bébé
comme tu me repousses des mains
comme tu me donnes des coups de pieds
quan je te fais un càlin
C’est maintenant
Et tout de suite
C’est pour l’instant
Que j’en profite
C’est pas le bone moment
Pour se dire que le temps
Passe vite"

"Bien zarbos" (si us plau, que algú em tradueixi aquesta expressió!) o l’història d’un trencament amorós,

"Je suis dans une situation
bien zarbos
J’ai plus qu’a attendre que ça passe
J’ai pas trop de solution
Tiens, j’ai fini mon coss’
J’ai plus attendre que ça casse"

O de crítica social amb un punt de mala llet i gran sentit de l’humor, com:

"Le Medef" o la crítica a la patronal francesa,

"Ils disent que le droit du travail
n’est pas favorable a l’emploi
(...)
Ils socialisent les coûts
Et privatisent les bénéfices"

"Histoire sympa" o l’embolic amb una revisora de tren ninfòmana i com acaba a l'aduana, detingut, fent l’amor "version ministeur de l’interieur".

"God Bless" o la crítica al pensament únic simbolitzat per els EUA-Babylone,

"On ne parle plus de Babylone
aujourd’hui on ne parle que de Washington
(...)
Je suis contre la politique de Jacques Chirac
Sans être anti-français
Je suis contre la politique de Tony Blair
Sans être anti-anglais
Je suis contre la politique de Berlusconi
Sans être anti-italien
Je suis contre la politique de Fidel Castro
Sans être anti-cubain
(...)
Je suis contre la politique d’Ariel Sharon
Sans être anti-sémite
Je suis contre la politique de George Bush junior
Sans être anti-americain"

"Les Infos" o del que parlen realment els informatius:

"Mais que seraient les infos
sans le football le pape et la météo
la Bourse et le tierce et les resultats du Loto"

"Anvers" sobre el racisme o "C’est plus fort que toi" sobre la guerra i la capacitat de l’home per autodestruïr-se ("Suicide / comme si l’insecte inventait l’insecticide").

Interessant, oi? Doncs fa pocs dies m’ha arribat de França el nou disc de VOLO. Es diu "Blancs Manteux" i és una grabació en directe, fet en un petit teatre del mateix nom al barri del Marais a París, els dies 1 i 2 de juny de 2005. Conté cançons del seu primer disc i noves cançons amb títols tan suggerents com "Bull Pit", "Le ciel et gris", "Je rêve que", "Succedané", "Les lapins" o "La mèmoire", entre altres.

Us deixo, vaig a escoltar als Volovitch. No us els perdeu... i benvinguts a la "nouvelle chanson française"!.

Links:

VOLO:
http://www.opera-music.fr/
http://fabienma.club.fr/annu-art/musique/volo.htm
http://www.zicline.com/an8/semaine13/volo.htm
http://monkey57.free.fr/Volo.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/Volo

ZEBDA:
http://fr.wikipedia.org/wiki/Zebda

MOTIVÉ-E-S:

http://fr.wikipedia.org/wiki/Motivé-e-s

http://www.motive-e-s.org/le_site/accueil.php3