DIETARI DE CAMPANYA III (del 21 al 25 de maig)

Tempus fugit. La campanya ha passat més ràpid que el meu dietari. Avui ja som a la jornada de reflexió i, per tant, no penso fer un repàs exhaustiu de la darrera setmana –no sigui que algú opini que continuo fent campanya-, només expressaré tres o quatre de les sensacions que he tingut durant aquests dies, sense emetre cap opinió política.

Un luxe ha estat la visita d’en Ferran Mascarell a l’Anís del Mono (Gràcies, Ferran!), el dimarts 22 de maig. Vam poder ensenyar-li la fàbrica modernista i gaudir amb les seves reflexions sobre què significa la cultura al segle XXI. Un massatge d’intel·ligència per les nostres cansades neurones.
Gràcies a tothom que va venir, així com a en Jaume Subirana pel seu e-mail des de Vancouver.

Una bona estona amb el dinar organitzat per Tribuna Barcelona a l’Hotel Palace, el dijous 24 de maig, amb Jordi Hereu, que va saber comunicar amb intel·ligència i senzillesa el seu projecte de ciutat.

Uns moments d’emoció amb la sortida de la Hermandad Rociera de la Esperanza cap al Rocío català des de l’església de Sant Jaume, el divendres 25 de maig. Aprecio sincerament al seu President, Paco Vázquez.

Un vespre d’orgull amb l’acte final de campanya organitzat pels joves socialistes de Badalona a la Carpa de Titus, el divendres 25 de maig. Tenim un bon planter, amb valors sòlids i bona formació, als que hem de cuidar i ajudar a créixer políticament.


I fins aquí el Dietari de Campanya. Aquests dies he intentat deixar-me anar una miqueta, ser una mica punyent, provocatiu i dir les coses tal com ragen; prescindint, a vegades, del que es considera “políticament correcte” -el que ha donat peu a més d’una picabaralla, en públic o en privat -però expressant sempre amb total llibertat les meves opinions sorgides de les meves vivències d’aquestes jornades de campanya. Això forma part també de la democràcia.

Ara només ens resta esperar el resultat de les urnes... i, com ja vaig advertir, aquest bloc torna, després del viatge, a “L’Estació de França”.

DIETARI DE CAMPANYA II (del 15 al 20 de maig)

Dia 16 de maig. 7:30 p.m. Deixo la taula instal·lada a Llefià i m’acosto al recent obert Centre Cívic de La salut, a on inaugurem l’exposició del Museu de Badalona “Genís Vera, mig segle de crónica gràfica” que recull una petita mostra de les fotografies procedents dels fons fotogràfic de Genís Vera, que ha estat donat per la seva família.

La sala d’exposicions està plena de gom a gom. En Genís Vera era una institució a Badalona. Ha seguit amb la seva càmera de fotos la història recent de la nostra ciutat i no hi ha hagut acte o esdeveniment, per mínim que fos, que ell no immortalitzés (de fet el fons està format per 245.000 negatius i 17.200 fotografies en paper). I no només els actes públics, també els de la nostra vida quotidiana (bateigs, casaments, etc...). Li recordo a la seva filla, Laura, que el seu pare em va fer la primera fotografia de família, acabada d'arribar a Badalona. Estem tots cinc (el pare, la mare, les meves germanes i jo), molt ben posats; aleshores jo era un marrec d'un any i mig. Ha plogut molt des d’aleshores. La seva filla em recorda que el seu pare també ha fotografiat al meu fill. El que deia, en Genís Vera era i és tota una institució a la ciutat.

Sortint del Centre Cívic començo a pensar que estaria bé que tant la sala d’exposicions com la sala polivalent tinguin nom propi a dins del Centre Cívic. És una forma de clarificar espais i funcions, a més, segurament, d’arrelar més l’espai al territori.


Dia 17 de maig. 9:00 p.m. L’A.VV del Centre ha convocat un debat entre els diferents candidats dels partits i coalicions que ens presentem a les eleccions del 2007 i, de forma casual, que no causal com algun/-a podria pensar, em veig representant al PSC en lloc de la nostra candidata, Maite Arqué. Faig el que puc, som 11 a parlar i 3 minuts per pregunta, que en el meu cas son de presentació de les nostres propostes i de rèplica d’alguna altra intervenció prèvia. Gran poder de convocatòria de l’A.VV.: més de 130 persones. Tanmateix, penso que el format del debat s’hauria de polir, més que explicar el nostres programes estaria bé contrastar temes concrets d’interés del veïns. Tot i així va ser una experiència interessant. En resum:

1.- Els Escons Insubmissos, Partit Humanista, Partit dels Ciutadans de Badalona i Partit dels Ciutadans van deixar clar que no tenen programa i que ho deixen tot al que opini una “indeterminada” ciutadania.

2.- Els Verds-CUP no van sortir de la cultura de la denúncia de pressumptes ilegalitats ètiques (??) i de l’opacitat del sistema.

3.- Amb ERC i ICV, compartim gran part de l’acció programàtica, encara que el candidat d’ICV parlava d’una regeneració de l’Ajuntament que no va saber explicar o jo entendre.

4.- CiU llançava la seva coneguda cantarella de posar als socialistes – a aquestes alçades de la nit ja es veia que nosaltres erem els dolents de la pel·lícula!- a la bancada de l’oposició.

5.- El PP no hi era. Bé, hi era en Miguel Jurado, però no defensava cap de les postures del PP de Badalona, malgrat els continus retrets de més d’un i, especialment meus, sobre el tema del trencament de la convivència a Badalona. Jurado feia com si no anés amb ell. En fí, acaba d’aterrar –com independent va dir repetidament- i encara no ha passat pel campament d’ensinistrament de la FAES del Sr. Aznar.

6.- Per la meva part, vaig intentar transmetre el nostre orgull per haver construït des del 1979 la Badalona d’avui -sempre en coalició, menys 4 anys- i que, per tant, no partim del no res, partim de la feina feta, ben feta. A més, vaig afirmar que els socialistes preconitzem lideratge i participació, posant al ciutadà al centre de totes les polítiques públiques, d’aquí el nostre eslogan “al servei de les persones”. Una Badalona d’atenció integral a les persones i a les families, una Badalona cohesionada i cívica i una Badalona emprenedora i competitiva són alguns del eixos del nostre programa i de la nostra acció de govern.


Dia 19 de maig. A partir de les 11 a.m. Passo tot el matí a la plaça d’Antonio Machado de la Salut –un ghetto entre ghettos, segons el PP- acompanyant al Centre Obert de La Salut Alta en la seva activitat anomenada “Diverfesta”, és a dir, la festa de la diversitat. Segons m’informen, és el segon any que l’organitzen i el seu objectiu és ben simple i ben eficaç: fer que la gent es conegui, que ocupi el carrer amb activitats lúdiques, que se saludin, que l’extrany ja no sigui tant extrany a l’intercanviar un “bon dia” a la plaça o compartir una estona de riure.

És d’agrair la tasca dels voluntaris del Centre Obert i de les altres entitats que els ajuden i vull agrarir la generositat de l’Enric Magoo, que va actuar amb la qualitat que el caracteritza, demostrant –com jo ja sabia per que havia col·laborat amb “Europa x Bósnia/Badalona x Bòsnia”- que, a més d’un gran artista, és una gran persona. Es va posar el barri –ghetto entre ghettos segons el PP- a la butxaca, i va extreure d'Hercúles, Mamadu, Mohamed o Verónica somriures, ah! i una coloma, Mariana, del seu barret de copa. Gràcies al centre Obert i a l’Enric, són el millor antídot contra el 7 minuts de ràbia, d’intolerància i de demagògia.

Dia 19 de maig. 5 p.m. Turó d’en Caritg. Pregó de la Festa de les Migas a càrrec de la sots-directora del Centre Obert de La Salut Alta, Montserrat Arroyo. Lectura acurada, sentida i optimista d’un missatge de concordia i de convivència d’una persona que està cada dia al carrer, enfrontant-se amb els problemes, no en un despatx del carrer Gènova de Madrid maquinant la destrucció d’una població mitjançant l’enfrontament. Generosament, la Comissió de Festes em convida a dir unes paraules. M’embalo. Intento transmetre el missatge que en aquests dies de festa ocupin els carrers, el turó, que comparteixin els moments lúdics i que ningú ens ensenyi què significa acollir i què significa conviure, per que no hi ha moltes Badalones, Badalona és única, és de tots i la construim entre tots. Mentre, en Josep Piqué, en Garcia Albiol i altres membres del PP estan al Passeig de La Salut continuant amb el seu proselitisme d’odi i de criminalització. Por un puñado de votos! Quina vergonya!!

Dia 19 de maig. 8:30 p.m. Pça de la Constitució. L’A.VV i els seus col·laboradors ens ofereixen una truitada i havaneres. Com cada any, èxit assegurat i, a diferència d’altres anys, més membres de partits polítics. Fins i tot el PP fa aparició aquesta vegada amb format “pell d’ovella que amaga el llop”.
Intento, sense massa èxit com explicaré més endavant, convèncer a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que dilluns se sumi a l’aprovació en Comissió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona.

Dia 19 de maig. 11 p.m. Camerins del Teatre Zorrilla. Acabat el bon concert de Ma del Mar Bonet, “Terra Secreta”, i gràcies al “savoir fer” de Josep Sampera, director de la Fundació Palau, arrenco de la pròpia Ma del Mar Bonet el compromís de dur l’exposició del seus dibuixos, que amb el títol “La veu a la mà” ha coordinat l’artista Perejaume a l’Espai Betúlia a partir del mes de setembre. L’artista es mostra molt contenta de poder col·laborar amb aquest nou espai dedicat a la paraula i a les lletres, o com m’escriu ella mateixa al cataleg, “amb el projecte de veus, paraules i pintures”. Per tant, esperem poder lluir a Badalona els dibuixos de la Ma del Mar.

Dia 20 de maig. Mati i tarda. Les dedico a fer propaganda del nostre miting central a Llefià, en el que comptarem amb el President Montilla donant suport a la nostra candidata, Maite Arqué, i a acompanyar, com cada any, inclús molt abans de ser regidor, a la Comissió de Festes de la Migas en la seva festa gran. Al matí, una mica de tot (destacant especialment als geganters de Badalona), i repartiment de migas. A la tarda, actuacions diverses i la notícia de que el CF Badalona guanya per 3-2 al C.F.Barcelona B. Tot el dia al Turó d‘en Caritg, moltíssimes persones i algun intent del PP de politizar l’acte.

Dia 20 de maig. 8:30 p.m. Arribo del Turó d’en Caritg a la botifarrada d’Iris-Sol-Casagemes a la plaça del Sol. Bons entrepans, bon cremat i bones havaneres. Sobre les 10:30 p.m. deixo a la Maite que encara parla amb unes senyores i torno a casa. Demà dilluns. Tornar a començar. Badalona città aperta, Badalona ets inabastable!

Interludi al Dietari de Campanya.

En relació a la resposta que emet Òmnium Cultural de Badalona (en endavant OC) -i que Vilaweb ofereix en format notícia en data de 23 de maig de 2007- als comentaris que vaig escriure a l'anomenat Diari de campanya que presento al meu bloc, referents a la controvèrsia suscitada entre la secció badalonina d'OC i jo mateix a partir del document "Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011", em permeto fer un seguit d'aclariments.

Vilaweb considera que m'he "embolicat tot sol" en una suposada polèmica, que carrego "durament" i que he dut a terme "un dur atac", mentre l'Oriol Lladó afirma que la meva resposta és "irada". Ben lluny d'això, no veig cap embolic per enlloc, ni detecto cap duresa i, encara menys, experimento cap sentiment d'irritació violenta.

En el seu moment vaig expressar lliurement el que pensava del citat document d'OC, fent comentaris i aclariments per escrit en el bloc d'Andreu Mas, on s'havia publicat. Ho vaig fer amb la mateixa llibertat amb què OC redactà l'esmentat document. No cal dir que tenim opinions diferents i que tots tenim el mateix dret d'expressar-les.

Amb posterioritat a la meva resposta, vaig tenir ocasió de comentar personalment la qüestió amb l'Oriol Lladó, president de l'esmentada entitat a Badalona, i de dir-li que no s'havien documentat prou bé i que algunes de les idees expressades a la introducció del document no eren certes o eren inexactes. Tanmateix, sense fer les esmenes necessàries, el passat 9 de maig OC presentà públicament el document en un acte a l'Anís del Mono.

De la mateixa manera que ja m'havia ofert, per escrit, a parlar de la cultura i de la gestió de la ciutat en qualsevol debat o col·loqui que es considerés oportú, en ser convidat formalment a assistir a l'esmentat acte, vaig considerar la meva obligació assistir-hi i oportú intervenir a l’acabar l’explicació del document. Quan se'm va donar la paraula, vaig puntualitzar de nou les mateixes qüestions ja expressades per escrit anteriorment en relació al text i vaig fer ràpidament una sèrie de consideracions sobre alguns comentaris que s'havien fet al llarg de l'acte per part de la presidència d'OC a Badalona. Les sensacions que en vaig extreure, les vaig expressar, ras i curt, en el meu Dietari de campanya.

Ara l'Oriol Lladó diu que lamenta el dur atac, que volien compartir la seva "visió de la cultura a la ciutat amb els ciutadans, les entitats i els partits polítics", que la meva "resposta irada (...) no s'adiu amb el caràcter constructiu de la proposta" i que creu "que una de les feines d'una entitat és, precisament, contribuir amb propostes concretes a la vida cultural de la ciutat". D'una banda haig de dir que, justament, és de la necessitat de col·laborar i de participar en la millora de la vida cultural de la ciutat que fou possible iniciar el Pla Estratègic de Cultura –el primer document sobre política cultural aprovat amb els ajuntaments democràtics- en el qual OC va ser convidada a formar-hi part i a ser tinguda en compte juntament amb la resta d'entitats culturals de la ciutat. De l'altra, només expressar que parlar del "caràcter constructiu de la proposta" deu ser una ironia, perquè ja vaig expressar en l’acte d’OC que es feia difícil llegir constructivament un document que començava en la seva introducció parlant de “fracàs”, “frustració” i “desànim” i que era presentat

1.- sense corregir-lo amb anterioritat a la seva presentació oficial
2.- quan porta per subtítol "De la política-aparador a la política de participació"
3.- quan a la introducció per part de l’Oriol Lladó a l'acte celebrat a l'Anís del Mono es parla de que l’Ajuntament ha practicat la política del Picarol (o absència de planificació), del canapè (participació igual a catering), i del caramel (les entitats han de liderar i programar, no com ara que només obtenen algún caramel), etc...

Tot molt eqüanim i constructiu, ja es veu. Al mateix acte vaig defensar la meva posició de que és bo que les enitats facin crítica però que també es necessaria una certa autocrítica, que s’ha de fugir de la cultura de la queixa o de considerar bo i encertat només el que un organitza. En aquesta línia és a on vaig afirmar que OC no havia participat en els actes de reconeixement de Palau i Fabre –no, Palau i Fabra com erròniament diu el comunicat d’OC- o en la campanya de l’Ateneu de Barcelona “Apadrina una paraula”, i expressava la meva sorpresa davant d’aquests fets perquè l’eslògan d’OC és precisament “Llengua, cultura i país”, i tant homenatjar a Palau i Fabre en el seu 90è aniversari –figura cabdal de les lletres i de les arts en el nostre país i de projecció internacional- com salvar paraules de la nostra llengua son, al meu entendre accions clares per a la llengua i la cultura del país. És més, el membre de la junta que va assistir –a titol particular- a algun dels múltiples actes sobre Palau crec que és el mateix que em va donar la raó privadament en acabar l’acte d’OC.

Igualment vaig demanar que em posessin un exemple d’acció cultural de l’Ajuntament que no hagi comptat amb la participació activa de les entitats i com a exemples de participació vaig posar les festes de maig (més de 60 entitats), la programació pel públic familiar al Zorrilla per La Xarxa, el Blues and Ritmes, el Concurs de Composició per Instruments de Música Tradicional i, en darrer terme, el Taller d’Escultures BDN (autogestionat per una associació sense ànim de lucre). No vaig obtenir respostes.

Les respostes m’arriben ara quan se m’acusa de “tirar pedres al damunt” o “d’actitud paternalista” i que l’entitat OC està “prou cansada de promeses”. Ho sento però sóc una persona amb criteri –equivocat o no-, i em crec en l’obligació i amb la llibertat d’expressar-me. Ho he fet en el passat i ho continuaré fent en el futur, malgrat el corporativisme periodístic badaloní.

Personalment, crec que no hi ha cap enfrontament amb OC, hem col·laborat durant aquest 4 anys i, si repeteixo en aquesta responsabilitat, per mi no quedarà el treballar plegats, però sempre amb lleialtat, diàleg i contrast de parers. Això, sens dubte, ens enriqueix a tots.

Per últim dir que discrepo de la notícia apareguda en el diari El Punt del Barcelonés Nord el dia 22 de maig d’enguany, quan s’afirma que “dues absències van planar sobre l’acte de cultura del PSC” referint-se a Caterina Mieras i a Òmnium Cultural. La companya Mieras feia campanya a un altre municipi com a diputada socialista que és i Oriol Lladó es va disculpar per no haver participat a cap acte electoral de cap partit polític en aquesta campanya. Sobre l’acte de cultura del PSC no va planar res. Va ser un èxit de participació, més de 160 persones i 90 entitats de tota la ciutat van acostar-se a l’Anís del Mono per escoltar les propostes dels socialistes pel proper mandat i això és un fet objectiu. Alguna cosa positiva sobre la política cultural duta a terme voldrà dir, o no?

DIETARI DE CAMPANYA I (del 9 al 14 de maig)

Dia 9 de maig. 8:00 p.m. Òmnium Cultural de Badalona convoca a unes 30-40 persones a la Sala de Destil·lació de l’Anís del Mono per presentar el document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011. Llengua, Cultura i País dels municipis” amb el subtítol “De la cultura-aparador a la cultura de participació”. Del document –que ja vaig comentar al bloc de l’Andreu Mas el 19 d’abril d’enguany[1]- i de l’explicacio prèvia, així com de l'escàs torn de paraules, queda clar que:

1.- ÒC de Badalona es creu el centre del món cultural i amb receptes per a tot,

2.- ÒC de Badalona parla de participació, però només participa en allò que organitza ÒC de Badalona (exemple, inassitència a actes d’homentage a Palau i Fabre o no implicació a la campanya “Apadrina una paraula”).

3.- ÒC de Badalona creu que no és convenient debatre sobre la cultura entre els partits polítics i ciutadans en plena campanya electoral (??)


Dia 9 de maig. Interior nit. Apareix a la xarxa el vídeo xenòfob i racista del PP. En 7 minuts demostra com es pot posar en perill la convivència en una ciutat, com es pot generar alarma social i com es criminalitza a tot un col·lectiu –l’immigrant-, tot això només per esgarrapar un quants vots. Com diu el poeta Jordi Roig “L’ordre de les paraules no canvia / els sentits i els colors de les mentides”, ni els mitjans emprats per difondre-les, afegeixo jo.


Dia 10 de maig. Hora zero. Comença oficialment la campanya electoral. Surto del sopar que l’Ajuntament ofereix a les entitats que participen a la Nit de Sant Anastasi i m’atanso al local del PSC, on tots plegats i simbòlicament destapem el primer cartell. A la Maite se la veu animada i amb ganes i ens transmet aquesta força a la resta de militants. A fora, a la plaça de La Plana –lloc habitual de l’enganxada del primer cartell- Badalona balla al sons de l’Orquestra Maravella en el tradicional Ball del Micaco.


Dia 11 de maig. 0:45 a.m. Turó d’en Caritg. Intento aparcar per anar a veure el primer concert de les Festes de Maig: Nena Daconte i Mojo Project. Puc veure com unes 20-30 persones d’ICV-EUiA aprofiten el concert per enganxar el seu primer cartell. Seran gent molt contenta però la veritat és que ningú no sembla fer-los massa cas. La gent està per la festa.


Dia 12 de maig. Interior nit. La Penya guanya al Madrid en un partit d’infart, però jo no hi sóc; estic al Zorrilla acompanyant al Cor de Marina en el concert del 125è aniversari de l’entitat –els sms fan, però, una presència virtual-. Gran concert de la Cobla Els Montgrins i de La Principal de la Bisbal. El Cor de Marina també guanya. Al finalitzar el concert, reprenc la meva reflexió sobre els candidats que no dimiteixen dels seus càrrecs actuals. En concret, torno a pensar en Carles Sagués, alcaldable d’ICV-EUiA, i em pregunto per què no fa els gest ètic que tothom li demana –bé, sembla que el President de la “Penya” no, pel que diuen- i separa la seva segura elecció com a regidor de l’Ajuntament de la pertinença a la Junta del club de basquet emblemàtic de la ciutat. També penso en Miguel Jurado, que continua com a president de l’A.VV de Canyet, al mateix temps que és candidat pel PP o de Juan Ruíz a Sant Joan Alt de Llefià amb la mateixa candidatura de Jurado. Tant costa anar solet, sense emparar-se en cap entitat? Jo ho vaig fer amb els Amics de la Música –que per cert gaudeixen de molt bona salut: gran concert de l’Orquestra de Cambra d’Acordions de Barcelona!- o en Jordi Casals amb la junta de l’A.VV. del Centre.


Dia 14 de maig. 6 p.m. Al matí, un grup de companys i jo hem decidit plantar una paradeta cada dia al bell mig del barri de La Salut. Ho farem des d’aquest dilluns cada tarda. Objectiu: entregar propaganda electoral i viure més d’aprop en un dels barris assenyalats pel PP com de convivència impossible, un barri-ghetto. Si bé és òbvia la diversitat ètnica i cultural, constato que ningú em roba ni em pega; com a molt, en algun cas aïllat no m’agafen la propaganda electoral. Potser és que faig trampa i en el fons és que conec molt bé el barri de La Salut –és amb Llefià, Sant Roc i el Congrés-Sant Jaume, un dels barris on he crescut i passat la meva adolescència- i perquè prop de la plaça Antonio Machado –un ghetto entre gehttos segons el PP- hi viu el meu amic, company i regidor socialista Manolo Rodríguez, a qui acompanyo sovint a casa. Potser és que els malfactors immigrants em coneixen i per això fan la vista grossa i no m’ataquen. O potser és que el PP exagera, i havent-hi problemes d’immigració –tota immigració suposa un trauma pel que emigra i pel que rep la immigració- és un barri amb dificultats, com algun altre de la ciutat -per això el van proposar i està dintre dels projectes de la llei de barris- però en el que és possible la convivència. Projectes, recursos, mediació social, treball comunitari i constància, i sobretot, gens de soroll mediàtic, serà una bona recepta per aquests barris. Això fem i proposem els socialistes.



[1] Comentaris al document “Les prioritats culturals de Badalona 2007-2011” d’Òmnium Cultural de Badalona.
josep duran Adreça electrònica dijous, 19 d'abril de 2007 14:48h
He llegit amb atenció el document fet públic per Òmnium Cultural de Badalona i com a Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Badalona, crec oportú fer un seguit de comentaris i aclariments.

1.- El document en qüestió posa de manifest, en primer lloc, el desconeixement de la gestió cultural duta a terme a la ciutat per part de l’Ajuntament en aquests darrers anys; en segon lloc, revela una insuficient recerca prèvia a la seva redacció; i, finalment, omet certs acords presos per l’Ajuntament Ple.

2.- A l'introducció es realitzen afirmacions que prejutgen el resultat del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, desconeixent el treball efectuat i el punt en el que es troba en aquest moment. D’aquest desconeixement no n'és responsable Òmnium Cultural, sinó la regidoria de Cultura que no ha publicitat prou tots els processos realitzats. Tot i així, no és cert que pel que fa al Pla Estratègic de Cultura ”tres anys després, el més calent és a l’aigüera” o que el Pla “sembla haver quedar en un calaix”. Potser ho sembla, però la realitat és que el Pla Estratègic està acabat des del mes de juliol del 2006 i només la consecució d’un pacte de ciutat per la cultura entre tots el grups polítics presents al Consistori ha aturat la seva presentació fins la data.

3.- Pel que fa a les propostes d'acció municipal exposades per Òmnium Cultural, gairebé totes són presents al Pla Estratègic de Cultura de Badalona, tal i com poden testimoniar tots els grups del Consistori. Evidentment, el Pla conté moltes més propostes provinents, en la seva major part, de les diverses jornades de treball efectuades amb tots els agents implicats de la ciutat.

4.- Tot aquest treball d’anàlisi de propostes, de reflexió i d’ordenació del Pla Estratègic de Cultura s’ha fet sense deixar de banda la gestió municipal, tant des de la Regidoria de Cultura (biblioteques, centres cívics, Teatre Zorrilla, Espai Betúlia, festes de maig i d'agost, recuperació de la memòria històrica, etc...) com des dels seus organismes autònoms (Museu i Conservatori), assolint ratios generals de qualitat i de consum cultural homologables a la dels municipis de les nostres mateixes característiques, quan no superiors. Tot i així, és evident que cal seguir treballant per millorar-les.

5.- Òmnium Cultural reclama la creació d'un Institut Municipal de Cultura "com a eina necessària per gestionar la cultura d'una ciutat com Badalona", proposta present al Pla Estratègic de Cultura des de l'inici de la seva redacció. S'obvia, però, que tot i que el Pla Estratègic de Cultura encara no hagi estat presentat públicament i aprovat definitivament, l’Ajuntament Ple, en la sessió extraordinària celebrada en data de 13 de juliol de 2006, acordà per unanimitat l’establiment d’un Ens de Gestió Cultural per millorar la gestió dels serveis culturals municipals i dels equipaments adscrits a la Regidoria de Cultura a través de la creació d'una Entitat Pública Empresarial local (EPE) (IBAC), en sintonia amb l’actual Institut de Cultura de Barcelona, també convertit en EPE recentment.

6.- També es demana un Consell de Cultura. Igualment, aquesta reclamació es troba dins del Pla Estratègic de Cultura i, novament, l'Ajuntament Ple s'avançà a l'aprovació del Pla Estratègic de Cultura aprovant els Estatuts del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona en data 16 de desembre de 2003 i publicat al BOP núm . 32 de 6 de febrer de 2004.

Què resta per fer a nivell estratègic? Primerament, que el Consell de les Arts i la Cultura ratifiqui el document que constitueix el Pla Estratègic de Cultura i, a continuació, que l’Ajuntament Ple l'aprovi. Malgrat el procés estava previst dur-lo a terme d'aquesta manera, la prudència davant les dates en les que ens trobem –molt aprop de les eleccions municipals, juntament amb l’extrema sensibilitat per part dels grups municipals i del teixit associatiu, aconsellen un procediment ad hoc: aprovar inicialment el document per la Junta de Govern o Ajuntament Ple, exposar-lo al públic de forma oficial per tal que sigui possible la presentació d'al·legacions i esmenes (realitzar-ho abans de la contitució del nou ajuntament) i sol·licitar informe al Consell de les Arts i de la Cultura -un cop desenvolupat conforme al seus estatuts-, per posteriorment aprovar-lo definitivament per l’Ajuntament Ple i publicar-ho per la seva entrada en vigor a començament de mandat.

Amb aquests comentaris espero haver aclarit algunes imprecisions i certes interpretacions errònies. No obstant això, estic obert a qualsevol debat o col·loqui que es consideri oportú per parlar de la cultura i de la gestió cultural a la nostra ciutat, tal i com sempre he fet.

La resposta és sempre més llibertat o això és la democràcia, estúpid!

El passat diumenge vam acabar el gruix de Festes de Maig i, malgrat que encara ens quedin per celebrar la Festa de las Migas i la Festa de Baix a Mar, puc afirmar que han estat un èxit. Tant les activitats organitzades per les entitats i colles de la ciutat com els espectacles programats han complert les expectatives. Tots són destacables, però m’agradaria remarcar enguany l’espectacularitat del piromusical de la Nit de Sant Anastasi o del Correfoc, en el seu 25è aniversari,
















el concert organitzat pel Cor de Marina en motiu del seu 125è aniversari amb els Mongrins i La Principal de la Bisbal o la vibrant Diada Castellera.
















Tanmateix, m’agradaria opinar sobre les crítiques que, en privat, he rebut de companys de l’Ajuntament, en concret d’alguns regidors de l’oposició. La crítica anava destinada als versots del diables a l’Acte Sacramental de Sant Anastasi i a les corrandes del Baró de Maldà. Confesso que no em va agradar gens que l’Acte Sacramental s’utilitzés per etzibar clixés sobre els polítics (especulació, corrupció, etc...) i per fer una crida a les festes alternatives o que el Baró utilitzés la seva tribuna per menystenir els treballadors municipals o a les secretàries d’Alcaldia. Mentiria si digués que penso que toca. Més aviat esperava alguna tocada de cresta al partit que està posant en perill la cohesió social de Badalona i que fa sortir la ciutat als mitjans de comunicació amb mentides, falsedats o alarmismes infundats.

Però bé, no ha estat així, i als que em critiquen per facilitar públic a l’Acte Sacramental (abans es feia a la Rambla mentre la festa es desenvolupava a la Plaça de la Vila i ara esperem el Seguici de la ciutat per començar l’Acte) o per no posar problemes a deixar les infrastructures necessàries per representar les corrandes del Baró (malgrat no hagin estat sol·licitades), els he de dir que sempre la resposta ha de ser la mateixa: MÉS LLIBERTAT. Alguns membres d’entitats de Badalona saben de la meva dèria per tornar el Carnestoltes al poble, mitjançant una comissió de festes dins l’espai del Consell de les Arts i de la Cultura de Badalona. Crec que l’esperit crític d’aquesta festivitat es troba en el poble i no té sentit que sigui organitzada per una Administració. Per tant, torno a dir, salvaguardant drets fonamentals, mai fa mal més llibertat, o, dit d’una altra manera, la democràcia és això.

No obstant, dubto molt que aquells que pensen que fan la gracieta redactant segons quin versots o corrandes, creguin que podrien fer el mateix si fossin el PP o CiU qui governessin. Algú s’imagina l’Acte Sacramental o les corrandes amb diners públics i assistència sota un alcalde del PP o CiU?

I acabo. Suposo que decepcionaré a més d’un assidu a aquest bloc, però estem en campanya electoral i crec que el meu deure com a candidat és convertir per aquests dies aquest espai en una mena de Dietari de Campanya, on reflexionaré sobre el que faig o fem i/o sobre el que fan els altres partits i coalicions. Així que ja esteu avisats.

Benvinguts a uns i fins d’aquí a uns dies als que seguiu la vessant cultural del bloc.




Fotos: vilaweb

Nous enllaços

A Badalona estem de Festes de Maig, les nostres festes patronals, i com podeu entendre el temps que tinc per dedicar-me al bloc és nul. Tanmateix el que sí que he fet és augmentar el meu llistat d’enllaços (sé que són una mica poti-poti, però no sé endreçar-los millor) i us faig cinc cèntims de cada un d’ells.

· He incorporat el web de Joan Pedragosa i de l’Oriol Rius, un badaloní de naixement i un altre d’adopció, ambdós grans artistes.

. Malgrat estar en construcció no pot faltar la web de l’artista plàstica de Blanes, Laia Bedós, una artista emergent, creativa, arriscada i polivalent, a la que s’ha de seguir d’aprop. Va ser guanyadora –entre molts altres- del III Premi Menarini de Pintura Jove de Badalona l’any 2005.













. Gràcies a la Laia Bedós incorporo el blog: “An” (sobre la exquisitez de vivir...), de Mariló Molina, una mirada interdisciplinar i fresca al món de la dansa.

· Josep Pedrals, que no deixa de sorprendre’ns amb les seves múltiples facetes, ha estrenat bloc i m’afanyo a incorporar-lo.












. Per últim, i gràcies a l’amic Jaume Subirana –llàstima no poder seguir més sovint el seu bloc!! M’he perdut la juguesca sobre la llegenda de Sant Jordi, Grrrr- m’assabento del bloc que pren el nom de Guillem d’Efak, pseudònim d'un català que treballa al Metropolitan de Nova York i que ens té al dia del que passa a la City.



Ja veieu, no puc escriure, però no deixo de tafanejar –sovint a hores prohibitives de la matinada- i trobar talent aquí i allà i no em puc estar –els que em coneixen ho saben perfectament- de fer proselitisme.

Per acabar, us recomano que seguiu les nostres Festes de Maig, si és possible en viu, però sinó el diari electrònic vilaweb fa un seguiment fotogràfic i multimèdia exhaustiu. Del cap de setmana passat em quedo amb dos noms:















El grup badaloní “MUSHKA” –sentireu a parlar d’ells- i Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona. Ambdues formacions demostren que el mestissatge, la barreja de sons i el referent de la nostra mediterrània ajuden a la cohesió social i a la llibertat individual i dels pobles.

La nova Can Casacuberta

El passat divendres 27 d’abril es van obrir al públic l’ampliació de la biblioteca central urbana de Can Casacuberta[1] (que ha passat de 1.918 m2 a 3.154 m2) i el nou Espai Betúlia. Aquest equipament, que rep aquest nom en honor de la novel·la homònima que Mª Aurèlia Campmany va publicar ara fa 5o anys, serà un centre dedicat a les lletres i a la paraula i, alhora, acollirà també la Casa del Traductor.

Imatge parcial de l'Espai Betúlia

Per a tots aquells que l’han fet possible en tota la seva història, però especialment, en aquesta darrera etapa que he viscut en primera persona, dos poemes (no he pogut resistir-me!) del Premi Cervantes 2006, Antonio Gamoneda, que sé que admiren més d’un dels lletraferits de Can Casacuberta. Gràcies per la feina feta!

SABOR A LEGUMBRES

Las legumbres hervidas, golpeadas
a fuego en las cazuelas, espesaron
un parte del agua, retuvieron
otra parte consigo.

Después que estáis sentados a la mesa
los míos de la sangre -cinco- pienso
que es posible que coman en el mundo
muchas gentes, hoy, esto.

Ahora que tenemos sobre la lengua la misma pasta de la tierra,
puedo olvidar mi corazón y resistir las cucharas.

Yo siento
en el silencio machacado
algo maravilloso:
cinco seres humanos

comprender la vida a través del mismo sabor.

AMOR

Mi manera de amarte es sencilla:
Te aprieto a mí
como si hubiera un poco de justicia en mi corazón
y yo te la pudiese dar con el cuerpo.

Cuando revuelvo tus cabellos
Algo hermoso se forma en mis manos.

Y casi no sé más. Yo sólo aspiro
A estar contigo en paz y a estar en paz
Con un deber desconocido
Que a veces también pesa en mi corazón.

[1] Can Casacuberta era el nom d’una de les fàbriques tèxtils més importants de la Badalona industrial del segle XIX.

Fotos: Jordi Gonzalo i A. Benet

Felicitats Josep Palau i Fabre!

"Demanaren a l'amic de què naixia amor,
ni de què vivia, ni perquè moria. Respòs l'amic
que amors naixia del remembrament, e vivia
d'intel·ligència, e moria per oblidament."

Ramon Llull, "Llibre d’Amic e Amat", 138.

El 21 d’abril d’enguany el poeta, narrador, assagista, dramaturg, traductor i crític d’art, Josep Palau i Fabre va celebrar 90 anys. Una vida longeva que li ha permès passar de ser “el monstre” de la cultura catalana –com ell mateix s'anomena a les seves memòries- a l'intel·lectual viu més homenatjat. Badalona s’ha afegit al seu aniversari en una moció que l’Ajuntament Ple va aprovar per unanimitat el passat dia 27 de febrer.

Palau i Fabre passà el primers anys de la seva vida a Badalona (entre 1917 i 1918), criat per una dida, Magdalena, mare de dos fills i marit anarquista, amb la qual va perdre el contacte quan Palau es va exiliar a França. En l'actualitat Palau no recorda el cognom de la seva dida i això l’amoïna. Els badalonins hem pres el compromís d’esbrinar qui era i què va ser de la Magdalena.

La seva figura com a intel·lectual català i universal és inqüestionable; només per això caldria haver-se afegit al seu homentage. Però Badalona li deu quelcom més i és la seva aportació al nostre patrimoni cultural: gràcies a Palau i Fabre podem afirmar que Picasso va estar a Badalona amb el seu amic Casagemes; mercès a Palau i Fabre altres historiadors de l’art –John Richardson, a tall d’exemple- s’han fet ressò de Badalona a l’etapa catalana de Picasso.

Com ell mateix va dir en la conferència que, amb motiu de l’Exposició sobre Picasso, va organitzar el Museu de Badalona l’any 2006:

“És important per Badalona poder-ho consignar i saber que Picasso ha trepitjat aquesta terra.”

La revelació que la primera entrevista que Palau i Fabre féu a Federico García Lorca havia tingut lloc a Badalona i que és a Badalona on li signa el “Romancero Gitano” –malgrat que ell escrigué Barcelona-, també és una dada culturalment rellevant per la nostra ciutat.

Aquest dies hem pogut constatar l’actualitat de Palau i Fabre, que no és passat sinó present de la nostra cultura. Ha omplert la nostra Diada de Sant Jordi, ens ha acompanyat en l’homenatge que se li va retre el passat 25 d’abril al Saló de Plens de l’Ajuntament i, alhora, l’obertura de l’Espai Betúlia, centre cultural innovador dedicat a les lletres i a la paraula, ha estat inaugurat amb l’exposició produïda per la Fundació Palau “Ramon Llull. Llibre d’Amic e Amat”, que restarà oberta fins el proper 28 de juny.

Només ens resta donar-li les gràcies pels seus mots, per la seva alquímia, per ensenyar-nos com ell mateix diu:

“...que la nostra llibertat és la llibertat del laberint”

i per ser una de les llums que en ell ens guia.

Aquest podria ser un bon final per aquest escrit, però crec que trairíem l’esperit de Palau i Fabre si tot fos tant políticament correcte. Erudit, però marcat per l’eros i la sensualitat d'un Picasso o de la figura de Don Joan, crec que val la pena reproduïr un fragment de la seva obra teatral “La tragèdia de Don Joan" (1952), també publicat dins “Les veus del ventríloc: poesia de teatre” (Proa, 2001):

“Amb una mirada esgotava una vida, tota una existència. Sabia fitar un ull en aquell punt precís on era vulnerable, i tot jo esdevenia sageta enverinada. I quan un ull m’acollia com a vencedor, penetrava pel cercle incandescent de la seva pupil·la, com si fos un anell de prometatge, i en la cambra secreta d’aquell ull celebrava les noces memorables, ànima contra ànima! I em feia beneir pel mateix sant diable! Després, venia o no venia la possessió: no tenia importància”.

O el seu poema en prosa –com va fer Llull en "Amic e Amat"-, titulat “La Rosa” del seu poemari “Càncer”:

“Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d’ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t’he esfullat, que t’he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t’he respectat amb aquella mena d’adoració estúpida amb que t’anomenen els altres, amb que parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m’arreplegaràs! Tu ets una d’aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l’espinada inútilment. Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables –però les cuixes, no les trobem mai. Ja n’hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania! M’avergonyeix d’haver-me deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!"

21 de desembre de 1944

Finalment, agrair a Francesc Soriano (professor i assagista badaloní) la glosa de la figura de Palau i Fabre, realitzada a l'acte institucional d'homenatge, i a Montserrat Gibert, la seva preocupació per buscar la dida del poeta i per què l'aniversari de Palau i Fabre no passés de llarg per Badalona. Així mateix, constatar que la secció local d'Òmnium Cultural ("llengua, cultura i país"-?-) no ha estat present en cap acte de reconeixement i homenatge.

Il·lustracions i fotos:

* núm. 1, Collage-portada de l'exposició "Ramon Llull. Llibre d'Amic e Amat" de Jean Jacques Laigre

* núm. 2, Palau i Fabre a París.

* núm. 3, Palau i Fabre amb la seva dida, Magdalena fotografía cedida per la Feundació Palau)

* núm. 4 amb Palau i Fabre i l'artista plàstic Josep Uclés, a la Sala de Plens el 25 d'abril d'enguany.

*núm. 5, aiguafort de Picasso, Suite Vollard.

"Dring!". Una exposició realment singular.

El poc temps i la modèstia mal entesa no m’ha deixat fins avui escriure sobre una exposició produïda pel Museu de Badalona i que he de qualificar de nota. L’exposició és diu “Dring! Més d’un segle de vidre i cristall”, i s’emmarca dintre de la línia estratègica del Museu de Badalona de recuperar la història moderna i contemporània de la ciutat. En aquest cas es tracta de donar a conèixer la història del vidre a Badalona –un sector de llarga tradició i molt característic de la ciutat-, i l’evolució de dues empreses en concret que, amb el seu treball imaginatiu i tenaç, han aconseguit mantenir l’ofici fins als nostres dies: el Cristall de Badalona, SAL -la indústria de cristall més antiga de l’estat espanyol- i Cristalerías San Miguel, fundada al segle XIX a Barcelona i traslladada a Badalona just ha fet ara 50 anys.

Però aquestes consideracions, essent ja importants, segurament no farien l'exposició singular ni atractiva més enllà de les fronteres de la ciutat. El que la fa realment genuïna són les peces exposades, autèntiques meravelles generalment funcionals que, a més d'adequar-se a l’ús que han de tenir, ens sedueixen per la bellesa del seu disseny i per la perfecció amb què han estat executades.

Arribat aquí em falten paraules per descriure-les. Les fotos que acompanyen aquest text són dos clars exemples: una és un “guardabrisas” de Cristall Badalona, fanal típic dels passos de les processons de la Setmana Santa andalusa, realitzat amb vidre bufat decorat a l’àcid. L’altra és una de les dues licoreres que composen la “Col·lecció Gaudí” de Cristalerías San Miguel, un encàrrec fet per aquesta empresa al dissenyador japonès Hiroya Tanaka l’any 1980, en la que es percep clarament com l’estil de Gaudí és rellegit amb una mirada oriental.

Aquests només en són dos exemples. A l’exposició podem trobar des de la cristalleria d’Alfons XIII o la de l’actual Casa Reial, a la tradicional ampolla de l’Anís del Mono o la del Gran Duque de Alba, així com les peces per la balustrada del Palau de la Música, l’ampolla Jujol o la Cristalleria Victòria, dissenyada per Òscar Tusquets, i molt i molt més.

També vull destacar el catàleg de l’exposició, amb textos de Sílvia Rosés i fotografies d’Antonio Guillen, excel·lents ambdós.

Aquesta exposició tanca les seves portes el proper dia 29 d’abril. Tanmateix, hem de fer l’esforç per a què aquesta exposició singular i de referència ocupi un dia no molt llunyà un espai permanent dintre dels espais expositius del Museu de la nostra ciutat.

Temps de Quaresma

"Soy ateo por la gracia de Dios”, deia Buñuel, però tot i així, la iconografia religiosa (“Viridiana”, “Tristana”, etc...), els temes teològics (“La Via Láctea”, “Simón, del desierto”, etc...) i el so dels timbals de la seva Calanda natal, el van acompanyar tota la seva vida.

Jo no soc ateu, soc agnòstic -en el sentit de que racionalment no crec que es pugui conèixer allò que és trascendent-[1], però he de confessar que per a mi la Setmana Santa és quelcom més que les vacances de primavera. És l’època de l’any –just abans de la meva festivitat preferida: Sant Jordi- en el que s’instal·la en el meu estat d’ànim l’introspecció, la reflexió i el recolliment. Suposo que el pes de la nostra cultura judeocristiana fa el seu efecte i la Moixiganga o la Processó del Silenci de Badalona –actualment- o les processons viscudes de petit en la meva Olivenza –entre la màgia i la por- produeixen el seu efecte.

Tanmateix, hi ha un element fonamental d’aquest estat d’ànim sense el qual segurament no seria el mateix. Parlo de la música. Sense la música sacra crec que seria incapaç d’elevar el meu interior. Des de ben jovenet (diria que sobre els 16 anys i amagant-me dels amics), he escoltat per aquestes dates una obra emblemàtica de la cultura occidental, primer només en extractes d’àries i cors, per fer-ho definitivament en diverses versions (ja sense amagar-me), tant en directe com en concert. Em refereixo a la “Passió segons Sant Mateu” (BWV 244) de J.S. Bach. Hi ha versions grandiloqüents però buides com la de Karajan o de referència com la de Harnoncourt (que marca un abans i un després, i no em cansaré mai d’escoltar) o Leonhardt, i encara recordo la versió que René Jacobs va fer fa uns anys a l'Auditori de Barcelona.

A aquesta obra s’afegeix un “Stabat Mater”, qualificada de menor dintre dels autors que han posat música a aquest passatge i dintre de les pròpies obres de l’autor, però que a mi em continua transportant. No és ni l’arxiconeguda obra de Pergolesi (encara que la meva adreça de mail ha estat durant anys pergolesi2000@ ............), ni la de Haynd, ni la d’Scarlatti o Rossini. És l’Stabat Mater de Vivaldi –tot i que sembla que queda malament dir que agrada “il prete rosso”-, una peça curta i potser repetitiva però que transmet com cap altra els sentiments de pèrdua d’un fill per a una mare.

Sentint aquesta música em ve al pensament la Crucifixion (part del “Retaule de Isenheim”), del pintor alemany d’estil gòtic tardà Matthias Grünewald (1470/1480-1528). “Ningún otro artista ha expuesto jamás el horror del sufrimiento de una forma tan terrible y verdadera y, sin embargo, ha mantenido la convicción de la salvación” (Wendy Beckett)[2].

Malgrat tot, Alberto Caeiro, un dels alters ego de Pessoa, ens retorna a la terra al dir-nos que:

“Bastante metafísica hay en no pensar en nada.

¿Qué pienso yo del mundo?
¡Que se yo lo que pienso del mundo!
Si enfermara, pensaría en ello.
¿Qué idea tengo yo de las cosas?
¿Qué opinión es la mia sobre causas y efectos?
¿Qué he meditado sobre Dios y el alma
y sobre la creación del Mundo?
No lo sé. Pensarlo es para mí cerrrar los ojos
Y no pensar. Es correr las cortinas
De mi ventana (pero no tiene cortinas)”.[3]


[1] Veure l’entrada “agnosticismo” del Diccionario de Filosofía de José Ferrater Mora.
Assenyala que va ser Thomas Henry Huxley (1825-1895) qui va utilitzar per primera vegada el terme en 1869 als seus Collected Essays. Per Huxley els agnostics no pretenen anar més enllà dels límits que imposen el coneixement científic en una fase determinada de l’evolució de la ciència. Com els dogmes expressats en les religions positives, o moltes doctrines metafísiques, van més enllà dels esmentats límits, es troben fora de, i més enllà de, tota possibilitat de coneixement. Així un agnòstic no declararà que Dèu no existeix sinó que no sap si Dèu existeix o no.
Tanmateix, hi ha una visió de l’agnòsticisme que rebutja tota proposició de caràcter religiòs o metafísic però únicament i exclussivament des d’un punt de vista racional, no des de l’irracional: “el sentiment” o “la voluntad”. Ferrater Mora dubta de l’autenticitat agnòstica d’aquesta tendència.

[2] “Historia de la pintura”, Wendy Beckett. Editorial Blume.

[3] “Há metafísica bastante em nao pensar em nada.
O que penso eu do mundo?
Sei lá o que penso do mundo!
Se eu adoecesse pensaria nisso.

Que ideia tenho eu das cousas?
Que opiniao tenho sobre as causas e os feitos?
Que tenho eu meditado sobre Deus e a alma
E sobre a criaçao do Mundo?
Nao sei. Para mim pensar nisso é fechar os olhos
E nao pensar. É correr as cortinas
Da minha janela (mas ela nao tem cortinas).”

Els Idus de Març

"Ya casi he olvidado el sabor del miedo.
Hubo un tiempo en el que el sentido se me helaba
Al oír un chillido en la noche, y mi melena
Se erizaba ante un cuento aterrador
Cual si en ella hubiera vida. Me he saciado de espantos,
Y el horror, ...,
No me asusta”

(Macbeth, Escèna 5 del capítol V)


La foto que acompanya aquesta entrada correspon a la manifestació de rebuig a l'atemptat terrorista del 11-M. Vam ser molts i moltes les que vam agafar el tren de rodalies aquell 12 de març i ens vam manifestar pel centre de Barcelona en solidaritat amb el poble madrileny i les victimes del brutal atemptat terrorista.


Després ja sabem el que va passar i està passant. Els que van mentir en aquells dies des del Govern de l'Estat per interessos purament partidistes i electorals, continuen avui fent-t'ho des de l'oposició. El PP, que no va tenir la decència de manifestar-se amb motiu dels atemptats de la T-4 a Barajas, que ha mantingut i manté una surrealista teoria de la conspiració sobre l'autoría del 11-M, que creu que l'enemic és el Govern del PSOE i la resta de partits i no la banda terrorista ETA, que té victimes de primera (les de l'AVT) i de segona (les de l'11-M), ens vol donar lliçons de democràcia i de sensibilitat ciutadana. A veure si d'una vegada se n'adonen que NO VOLEM SER SALVATS PER NINGÚ I QUE NO NECESSITEM CAP CABDILL! La seva estratègia a la Moncloa fa molt de mal a la convivència i a la nostra societat en general. Sòc conscient que no els importa res tot això, son un partit indigne!


En paraules de Shakespeare, l'Espanya del PP


"es la historia
que cuenta un idiota, lleno de ruido y furia,
que no significa nada”

(Macbeth, escèna 5 del capítol V)

Sentiments universals

Acostumem a pensar que els nostres sentiments són personals i intransferibles, i que els altres segurament no ens entendrien. Res més lluny de la realitat, l’ésser humà té sentiments molt semblants davant de les mateixes circumstàncies, malgrat els visquem com a cosa pròpia i íntima.


Els poetes, els artistes i els gran narradors són aquells que ens fan veure l’universal dels nostres sentiments (d’exemples en podria posar molts). Aquests dies, acabant de llegir l’últim poemàri de Joan Margarit, “Casa de Misericòrdia”, he trobat uns versos que, a més d’esfereïdors per la seva cruesa, em remeten directament a uns altres de Miríam Reyes potser no tant durs en la forma, però sí en el tractament que fa de la mirada de l’adult cap al món de la infància i com aquest món s’esvaeix innexorablement per la severitat de la vida. Aquests són els versos:


"Ella quería hacerlo todo:
pincharse el dedo morder la manzana seguir al conejo.
Pero al cerrar los ojos,
Se le emborronaron los sueños”

(”Bella durmiente”, de Miríam Reyes)

“Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants”

(“Casa de Misericòrdia”, de Joan Margarit)















Tan de bo, poguéssim mirar sempre la vida amb els ulls nets i innocents dels infants!






P.S.: Els quadres que acompanyen aquest post son de l'exposició del gran artista badaloní Josep Uclés, "Manual de supervivència en una gran ciutat". La fotografía està extreta del film de Louis Malle "Au revoir les enfants".

París, je t’aime.

Sovint diem que només l’art, la poesia o la música poden reflectir allò inefable. Tanmateix, mireu fixament la foto que acompanya aquesta entrada. Què veieu? Exacte. És l’amor! No calen paraules, no calen definicions. L’amor està present i ben visible en aquesta instantània. Us puc garantir que no son actors. Aquesta fotografia la vaig prendre fent d’improvisat “paparazzi” al restaurant “Deux Magots”, a Sant-Germain- de-Près de Paris, el setembre de 2005. No sé res d’ells, no sé la seva història: son amants furtius (“parejas dudosas” que deia Gil de Biedma)?, son amants recents en la tardor de la vida?, no ho sé, però el sentiment és tant evident que no vaig resistir-me a conservar-la. Al meu cap sonava “La chanson des vieux amants”, de Brel.

Aquesta imatge només l’han vist fins ara les meves amistats, però avui tinc la necessitat de fer-la pública. Us explicaré el perquè. M'he assabentat, a través d’un article d’en Sergi Pàmies a El País de 2 de febrer d’enguany, que el proper 16 de febrer s’estrenarà la pel·lícula “Paris, je t’aime”, que signen 20 cineastes internacionals (i que es va poder veure a la secció Zabaltegui de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià). Es tracta de diferents curts metratges que tenen Paris com a escenari. Del nostre país ha estat escollida Isabel Coixet. I mireu l’argument del seu curt explicat per Pàmies:

“A Coixet le ha tocado situar la acción de su cuento en el hiperactivo barrio de la Bastille. Sinopisis: un hombre maduro (Sergio Castellitto) espera a su mujer (Miranda Richarson), con la que està citado para almorzar, en una mesa del restaurante Le Square Trousseau (1, rue Antoine Volon). Piensa decirle a su mujer que está enamorado de otra, una fogosa azafata (Leonor Waitling), pero cuando ella llega, rompe a llorar y le entrega el diagnóstico médico inapelable: leucemia terminal. Consciente de su responsabilidad (expresada a través de una reacción del entorno que no les cuento), él abandona sus deseos de romper y pasarse el día fornicando con la azafata y decide acompañar a su esposa hasta el final, cuidándola (la acompaña a ver Damnation al cine, le lee párrafos de Murakami) y comportándose como un hombre que, a base de fingir estar enamorado, acaba estándolo.”

Vaja, la Coixet continua sent la “alegria de la huerta”, eh? Tot i així, segur que el seu curt és d’una bellesa suprema. Ara sé que la nit que vaig parlar amb ella –i que vaig reflectir en “5’ amb Isabel Coixet"- havia acabat de presentar aquest film -casualment de 5' de durada!- i per això ella tenia a Murakami al cap, més enllà del meu “lapsus”. Així mateix, no creieu que la fotografia que vaig captar podria passar per un fotograma del seu curt metratge? És, sens dubte, una de les moltes històries possibles d’aquests amants d’un setembre a Paris.

"Cada tiempo de dudas/ necesita un paisaje"

Aquests versos de Luis García Montero m'acompanyen sovint a la meva vida. De fet aquest bloc el vaig començar amb un post que acabava amb aquest mateixos versos. La vida és canvi, és moviment, i a l'èsser humà els canvis ens generen incerteses o neguits, en lluita amb el nostre desig de permanència i d'inmutabilitat. Aquesta consciència és la que fa que els versos de G. Montero em rondin freqüentment pel cap.

Avui us dibuixaré el meu paisatge d'aquests dies. Per una banda, el meu univers personal s'ha engrandit amb la llum dels danesos Vilhem Hammershoi (1864-1916), pintor, i Carl Theodor Dreyer (1889-1968), cineasta, mercès a l'exposició recentment inaugurada al CCCB. Per l'altra Glenn Gould ha tornat a la meva vida interpretant amb la seva forma heterodoxa al sublim J.S. Bach. Miquel Barceló ho ha completat amb les imatges de la seva intervenció a la Capella de Sant Pere de la Catedral de Mallorca. I de Mallorca m'arriben també els acords de "Mi niña Lola" de Concha Buika.















L’exposició del CCCB serveix per a presentar al nostre país un pintor per a nosaltres desconegut, Hammershoi. I ho fa d’una forma força original: pel vincle que va tenir amb el danès més conegut entre nosaltres –després de Simonsen, clar! i de Lars von Triers- C. Theodor Dreyer. El curiós és que ambdós artistes no es van conèixer mai, però l’exposició fa palesa la influència que el primer va exercir sobre el segon[1]. Els quadres de Hammershoi elaboren “el silenci”: estances, rostres, figures -sobretot de dones- i un tractament especial de la llum, creant una atmosfera d’inquietud, de misteri esfereïdor.

Aquest ambient és el que recull Dreyer en les seves pel·lícules. Però a diferència del que fa Hammershoi, per a mi, Dreyer que elabora el silenci amb els mateixos recursos (estances, rostres, figures i llum), no expresa el silenci sinó “el crit”, “la paraula”. Recordem que Dreyer va començar rodant cinema mut i que s’havien d’accentuar els recursos visuals per pal·liar la inexistència del so. No és d’extranyar que es fixés en l’obra d'Hammersoi, tant evocadora. Aquí es on crec que falla l’exposició: si bé la influència de l’un sobre l’altre és evident, si bé l’utilització de la llum es fa d’una forma novedosa des d’un punt de vista museogràfic, la il·luminació en Hammershfi i en Dreyer, essent similar, tenen un sentit antagònic: en un és silenci, en l’altre so[2].

L’exposició, però, és “de nota”: s’ha evitat una presentació paral·lela de l’obra dels artistes, ja que “com que el cinema és un mitjà tant poderós i irresistible, podria molt bé ”, en paraules d’Anne-Birgitte Fonsmark, Directora d’Ordrupgaard de Copenhaguen. El visitant troba primer un passadís de 12 pantalles on es projecten imatges de pel·lícules de Dreyer (hi manca la més coneguda per a mi “La passió de Joana d’Arc”), i de la mà dels arquitectes del gabinet RCR Aranda, Pigem, Vilalta, ens passegem per uns corredors foscos o translúcids que ens endinsen en la lllum dels quadres d'Hammershoi. L’efecte, per més que evident -il·luminen els quadres des del punt de llum en què ha estat pintat- no deixa de ser encisador; malgrat que crec que no s’aconsegueix l’objectiu, declarat per Josep Ramoneda al catàleg, de “projectar la llum de Dreyer sobre la llum de Hammershfi”. Si us plau, no us perdeu aquesta exposició.

I amb la llum als ulls, passo a l’univers sonor de Glenn Gould (1932-1982), excepcional intèrpret, que va deixar d'oferir concerts en el cim del seu reconeixement internacional -sempre he cregut que per pànic escènic- i es va tancar als estudis de gravació per aconseguir la perfecció en la interpretació. El seu Bach és heterodox, cantusseja mentre executa les peces. Diuen els crítics que el seu tempo no és l’adequat, que no utilitza el pedal; però el que és ben cert és que insufla un alè poètic inigualable a la matemàtica i bella música de Bach. En l’admiració per la poètica de Glenn Gould i Bach també coincideixo amb Margarit[3] o José Hierro[4].

Em falta la matèria pictòrica per arrodonir el meu paisatge. Això és el que em proporciona Barceló. Des de l’estiu passat que vaig poder seguir el seu “Paso Doble” amb l’escenògraf Josef Nadj a Avinyó -perfecta simbiosi entre arts escèniques i treball pictòric- duc l’obra de Barceló a la retina. Ara ha inaugurat per fi la seva intervenció a la Capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca. La seva “Catedral sota el mar” (així es titula la publicació sobre el procés creatiu que ha editat Círculo de Lectores-Galaxia Gutenberg amb evidents reminiscències de l’obra de Debussy), amb les seves al·legories sobre la multiplicació dels pans i els peixos, reinterpretats per un agnòstic, que creu en el fang, l’argila, l’escletxa (“crui”, com es diu a Mallorca) i la llum de la Mediterrània o en l’Àfrica de la fam, de la terra resseca[5]; fam que ha estat la llavor dels seus pans i peixos ara enclaustrats a la Capella... pels segles dels segles.



I acabo el dibuix del meu paisatge, escoltant davant del mar, el meu mar de Badalona, assegut a la Rambla, la veu estripada i dolça alhora d’aquesta donassa negra i lliure, Concha Buika, que des de la seva Mallorca natal li canta a “Mi niña Lola” o al nom que vosaltres vulgueu o sospiteu.




[1] De fet la única relació acreditada és l’assistència de Dreyer a l’exposició que l’any 1916 va realitzar la Societat de les Arts –poc després del traspàs del pintor- a manera d’inventari de l’obra de Hammershoi i poc abans de que Dreyer comencés el rodatge del seu primer film “El President” (1918), inspirat en l’obra de Hammershfi com el propi director va declarar.

[2] En el mateix sentit s’expressa la crítica Angela Molina al Babelia de Dissabte 3 de febrer.

[3] “Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.”
(Fràgment de “Glen Gould: el comiat, de Joan Margait)

[4] “Juan Sebastián divide exactamente el silencio.
Alza columnas firmes desde los tonos.
El rigor no consigue impedir una nube,
Una yedra envolvente que desordena los números.
Los dedos sobre el marfil dispersan el caos.
Pero el marfil guarda aún rumor de selva.
Vibraciones, armónicos, aire esclavizado,
Física y éxtasis sometidos a la matemática:
Con eso el hombre paraliza el tiempo.”
(Fràgment de “Retrato en un Concierto” de José Hierro)

[5] Sobre la relació de Barceló i Africa ja vaig referir-me en un post anterior a propòsit del seu “Cuaderno de Africa”.

LA INDIGNITAT DEL PP!

Quan escric aquestes línies les manifestacions contra ETA a Madrid i Bilbao ja s’han celebrat. I més enllà del sempre discutit ball de xifres, el meu sentiment és d’indignació. No puc entendre com el Partit Popular i la “Asociación de Víctimas contra el Terrorismo” (AVT) no ha anat a la manifestació convocada per la Federación Nacional de Asociaciones de Ecuatorianos en España (Fenadee) i els sindicats CC.OO. i UGT. Es manifestaven quan hi havia l’alto el foc i ara davant d’un atemptat amb morts s’han quedat tan tranquil·lament a casa seva.

El problema, en el fons, és que sí que puc entendre’ls, però no m’agrada el que veig. Les dretes a Espanya sempre han fet el que fos per a desallotjar l’esquerra del poder. Des de sembrar el dubte amb manifestes falsedats sobre els atemptats de l'11-M (el tema de l’àcid bòric faria riure si no és perquè el tema és molt seriós), fins a utilitzar la lluita antiterrorista com a arma per a desgastar al President del Govern. La resta són excuses de mal pagador: la modificació de l’eslògan per incloure la paraula “llibertat” com reclamaven, s’ha fet i ni així s’han presentat.

El Partit Socialista, quan ha estat a l'oposició, sempre ha fet costat al govern en quant a la lluita antiterrorista. Com deia Felipe González, en aquest tema s’ha d’estar amb el Govern quan ho encerta i quan s’equivoca, sense fissures. Només aquesta lleialtat institucional, aquest front comú de tots els democràtes contra la barbàrie terrorista, és l’eina bàsica per derrotar a ETA. És el que el ciutadans demanen, n’estic convençut!

Però, clar, he dit "de tots el democràtes” i el PP i el seu entorn cada vegada ho semblen menys. Des de la talaia ideològica FAES-Aznar, el “trident” Acebes-Zaplana-Rajoy executen una política més semblant a partits ultres europeus que no pas a la dreta moderada del vell continent. Com va clamar Federico Luppi a l’acte de presentació del manifest d'adhesió del món de la cultura a la manifestació:

“Tenemos la derecha más ultramontana, cerril, casi gótica y es nuestra obligación crear un cordón sanitario como defensa. No se trata de defender a Zapatero, sino de denunciar a una derecha venenosa y terrible que está haciendo peligrar nuestro concepto básico de la vida”.

El que han fet avui, no assistir a la manifestació ni per solidaritat amb les dues persones mortes, els ha convertit en un partit indigne!!

En record dels joves Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate i en solidaritat amb el seus familiars, recupero el versos del poeta peruà César Vallejo, que no havia rellegit des dels atemptats de l'11-M:

LOS HERALDOS NEGROS

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
La resaca de todo lo sufrido
Se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos, pero son... Abren zanjas oscuras
En el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;
O lo heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,
De alguna fe adorable que el Destino blasfema.
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
De algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre... pobre! Vuelve los ojos, como
Cuando por sobre el hombro nos llama una palmada;
Vuelve los ojos locos, y todo lo vivido
Se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

(Lima, 1918)