Lectures, músiques i altres obsessions (II)

Assaig

“D.H. Kahnweiler. En el nombre del arte”, de Pierre Assouine (Editorial Viena- Galería Miquel Alzueta). El segon títol de la nova col·lecció patrocinada per Miquel Alzueta. El primer volum, sota el títol "Memoria de un vendedor de cuadros", conté les memòries d'Ambroise Vollard, marxant d’art de Picasso, Braque, Gris, Leger, etc... Ara és el torn de Daniel Henry Kahnweiler, el gran marxant del cubisme i les vanguàrdies: “Khanweiler supo dar al oficio de marchante la categoría de un arte, un arte nacido de la intuición y casado con el riesgo”. Benvinguda aquesta nova col·lecció i seguirem atents als propers títols.

“Arte, ¿líquido?”, de Zygmunt Bauman (Ediciones Sequitur, 2007). L’autor del llibre “Modernidad líquida” aplica ara aquest concepte a l’art contemporani. Llibre interessant que en poc menys de 100 pàgines combina articles propis amb intervencions d’altres autors de diverses disciplines com la sociologia, la ciència, la informàtica o l’art. De lectura fàcil i amena, ens dóna pistes per entendre l’art i la societat del segle XXI.

“Prácticas artísticas y democracia agonística”, de Chantal Mouffe (ContraTextos, MACBA-UAB, 2007). L’autora no prové directament de l'àmbit del pensament cultural, sinó del polític. Coneguda com a renovadora del pensament polític d’esquerra socialista, o postsocialista, des de la publicació, juntament amb Ernesto Laclau, de "Hegemonía y estrategia socialista" el 1985. Aquest llibre va posar les bases del programa de la democràcia radical. El present llibre planteja que “el papel constituyente de lo artístico en la esfera pública moderna hace que la reflexión sobre el futuro de la democracia sea indisociable de la prácticas culturales”.
La publicació d’aquest llibre per part del MACBA és la constatació de la funció que el museu està exercint en quant a la reflexió àmplia entre cultura, pràctiques artístiques i societat. Destinat als que es preocupen per l’art, però també als que segueixen de prop el devenir de les idees polítiques i socials. Molt interessant.

Poesia

“Poetes òrfics catalans”, edició a cura de Francesc Ruíz Soriano (El Gall Editor, 2007). En aquest llibre, el badaloní Ruíz Soriano planteja una antologia de poetes catalans que han estat atrets no només per la filosofia òrfica, sinó pel mite d’Orfeu. De l’aproximació a aquest mite, Ruíz Soriano n'extreu unes característiques que es poden trobar a les obres de tots els poetes seleccionats (de Carles Riba a Salvador Espriu, de Palau i Fabre a Joan Perucho o d'Agustí Bartra a Vinyet Panyella, per exemple).

“Víspera de ayer”, de Juan Salido Vico (Pre-Textos, 2005). Recupero el llibre del també badaloní, Juan Salido, amb el que va guanyar el Premi de Poesia “Arcipreste de Hita” 2004. Només dir que la veu de Juan Salido és profunda i plena de recursos poètics per arribar a tocar als que ens atrevim a visitar amb ell aquestes “vísperas de ayer”. A en Juan Salido el podeu seguir al seu bloc "Improntuario", però em permetrà reflectir aquí un del seus versos dintre de la primera part del llibre anomenada “El aullido del gallo”:

“La luna llena
nuestro cuarto, menguante.
Sobran tres versos”.
(“Lugar común”)

“Y todos estábamos vivos”, de Olvido García Valdés (Colección Nuevos Textos Sagrados, a Tusquets Editores, 2006). L’asturiana García Valdés forja en aquest llibre, amb diversitats de formats, “uno de los recorridos emocionales más intensos y formalmente complejos de la poesía española contemporánea”, segons ha dit la crítica.

Pel·lícules

“La última nota”, dirigida per Denis Descourt (DVD). Per a mi, una troballa. Un thriller amb rerafons musical, del que no penso desvetllar-ne res. Tan sola dir-vos que el títol té un doble sentit. Molt interessant.

“Twin Peaks”, sèrie dirigida per David Lynch. La mítica sèrie de Lynch ara en una capsa amb 10 DVD's on hi ha tots els capítols, a més d'innombrables extres (impagables les escenes i reflexions de la “dona del tronc”). A mitja re-visió dels capítols, he de dir que –malgrat el que algun amic pensa- crec que la sèrie no ha envellit i que Twin Peaks i els seus habitants, amb el detectiu de l'FBI al capdavant (un jove Kyle MacLachlan), continuen fascinant-me. Allí res és el que sembla i el que comença amb la pregunta “Qui va matar Laura Palmer?”, no és més que una excusa per capbussar-nos en el cantó més fosc i oníric que tots duem a dins. La música i l’ambient continuen essent un dels elements forts de la sèrie.

Espero no haver-vos cansat amb aquest recorregut.

Lectures, músiques i altres obsessions (I)

Ja fa dies que volia fer un recull –com faig de tant en tant- d’aquells llibres, discos, pel·lícules, etc... que tinc per casa, alguns ja “passats per la retina” i altres sentits i la resta a l’espera d’una bona mossegada. Per fer-li cas a Gracian aquesta vegada intentaré ser breu. Per més informació aneu a les llibreries i botigues de discos i pel·lícules o consulteu Sant Google.

Músiques

Luis Pastor, “Nesta esquina do tempo” (En esta esquina del tiempo). Música de Luis Pastor i poemes de José Saramago (no confondre amb la famosa pintora “Sara Mago”, Esperanza Aguirre dixit) en la seva versió original en portuguès. Com diu Saramago: “Al tomar la decisión de cantar en portugués, Luis Pastor hizo algo más que cruzar una frontera lingüística.”

Franco Battiato, “il vuoto” (el vacío). Nou disc del cantautor de Catània amb lletres seves i del poeta Manlio Sgalambro. Irregular però interessant, com sempre en Battiato.

Jacquelin du Pré, “A celebration” (Allegro Films-DVD). Documental excel·lent en el que es barregen opinions de Baremboim, Pinchas Zuckerman, Zubin Mehta o V. Ashkenazy amb una entrevista amb la pròpia Jacqueline que –coneixent ja la seva malaltia- ens toca profundament. Un documental per esborrar pel·lícules com “Hillary & Jackie”, que tant dany ens va produir als enamorats de la Du Pré.

"Glenn Gould. Hereafter”, documental dirigit per Bruno Monsaingeon. Nou documental del gran pianista canadenc del segle XX, en el que es fa un recorregut per la seva vida i la seva obra, amb interpretacions i entrevistes al propi Gould. Fascinant pels facinats per Glenn Gould com jo!!! (Per objectivar la pel·lícula “Thirty two shorts films about Glenn Gould”).

Mozart, “Don Giovanni”, en versió musical de René Jacobs. Reconec que sent un col·leccionista de tot el que tingui a veure amb el mite de Don Juan, no he comprat aquest CD, a l’espera de la versió en DVD. Espero que aparegui aviat. Tot i així, continuo encuriosit per la lectura musical que René Jacobs haurà fet de l’obra de Mozart.

Novel·la

“Dormir amb Winona Ryder”, d’Edgar Cantero (Proa, 2007). Guanyador del XVI Premi ciutat de Badalona de Narrativa i XX Premi Literari Països Catalans, un Solstici d’Estiu; descriu les peripècies d’un aspirant a escriptor que, basant-se en les experiències que descriu el llibre mai escrit per Borges “El acercamiento a Almotásim”, busca cercar l’impacte que una persona, ni més ni menys que Winona Ryder, ha provocat en altres (començant per la seva amiga Ruth, altres amics, professors, artistes, punks, creadors, cantants heavies, etc...). Pels amants del cinema i nostàlgics de l’anomenada Generació X, entre altres.
“Sembla paradoxal que l’oferta de concursos literaris en català superi de llarg la de castellà a tot el món...qualsevol ajuntament de Catalunya de més de mil habitants (per no parlar d’òmniums culturals, ateneus literaris, clubs de poesia, cases editorials.... es creu amb l’obligació moral i patriòtica d’organitzar un certamen, i les institucions no vacil·len en subvencionarlos. Molts escriptors amateurs com ara jo, ens aprofitem d’aquesta cojuntura responent a totes les convocatòries. Ni que sigui per pura probabilitat estadística, un premi o un altre cau.” (pàg. 83-84).
Sent jo el President del Jurat que li va concedir el premi, només puc dir com en Maragall de Polònia: “Que cabroooooon...!!”

“Firmin”, de Sam Savage (Seix Barral, 2007). Sens dubte l’èxit de la temporada –vaig comprar la primera edició a l’octubre i al gener ja va per la cinquena-. Les aventures del ratolí Firmin dins de la llibreria de Boston en la que va néixer. Llibre agredolç, ple d'al·legories i un gran amor pels llibres.

“El libro”, de Zoran Zivkovic. (451 editores, 2007)Un llibre que repassa la complicada vida dels de la seva espècie, des del seu naixement a l’editorial fins a l’humiliant finals en els geriàtrics que anomenen “llibreries de vell”.

"La elegancia del erizo", de Muriel Barbery. (Seix Barral, 2007). L'historia de dues dones, la portera i una nena de l'inmoble núm. 7 del carrer Grenelle de París, que trenquen amb els estereotips que d'elles espera la societat burgesa actual. Com algú deia " l'inteligència és sospitosa". Èxit de vendes a França d'aquesta autora nascuda a Casablanca.

Més sobre el Macba i Borja-Villel

Com veieu la marxa de Borja-Villel del Macba i la seva substitució comença a crear un debat interessant sobre la cultura catalana, la seva plasmació institucional i la seva projecció de futur.
A l'Avui d'avui mateix, 8 de gener, podem llegir una entrevista a Borja-Villel, així com l'editorial al respecte de la seva marxa i del futur del Macba i un article d'opinió de Claret Serrahima i Òscar Guayabero. En essència el posicionament de l'Avui coincideix amb la meva entrada de data 23 de desembre de 2007.

To be continued...

Entrevista a Borja Villel

Editorial de l'Avui de 8 de gener de 2008: "Borja-Villel i la 'cultureta catalana'"

"Per un nou Macba", per Claret Seharrima i Òscar Guayabero

Una visió lúcida sobre el Macba i Borja-Villel

A les pàgines de Catalunya del diari "El País" d'avui 5 de gener es publica un article de Ferran Mascarell, intel·lectual, ex-Conseller de Cultura de la Generalitat i actor privilegiat de la gestació i impuls del Macba, en el qual fa una anàlisi acuradíssima i en profunditat de la marxa de Manuel Borja-Villel al MNCARS i del que aquest fet significa per la cultura catalana i pel projecte de país.

No us el perdeu!

"La maleta de Manolo Borja y sus metáforas", per Ferran Mascarell

Carles Santos, censurat!

“L’artista Carles Santos denuncia la censura d’una exposició a Lleida."

L'Institut d'Estudis Ilerdencs, de la Diputació, retira una sèrie d'imatges de Crist amb motius sexuals

(El Punt, divendres, 21 de desembre de 2007)

"Carles Santos, crucificado."
Un centro de Lleida censura las fotos de su muestra sobre el tema de Cristo

(El País, viernes, 21 de diciembre de 2007)

“Censura con apoyo público"

La Diputación de Lleida respalda al director del centro que obligó a retirar las fotografías de Carles Santos(El País, sábado, 22 de diciembre de 2007)

A partir del dia 21 de desembre la premsa es començà a fer ressò de la retirada de diverses fotografies de l’exposició “Crists de Crist al Crit de crits” de Carles Santos a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, seu depenent de la Diputació de Lleida. El motiu no era un altre que les imatges, que barrejaven la religió amb motius sexuals i que “podien ferir la sensibilitat de la gent”, en paraules de Joan J. Busqueta, director de l’Institut. Així mateix, es retirà –segons Carles Santos- o no s’imprimí –segons J.J. Busqueta- el catàleg de l’exposició.

Cal dir que aquestes fotografies ja s’han pogut veure com a part de l’exposició “Visca el piano” a la Fundació Miró, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València i a l’Institut Cervantes de Berlín, en el marc dels actes de la Fira de Frankfurt. En cap cas han aixecat aquesta polèmica.

Crec, honestament, que no és de rebut l’actuació realitzada. No conec al director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, però per poc que un es bellugui en el món de l’art i en el de la cultura, sap perfectament de l’estil i de les obsessions de Carles Santos i més si l’exposició duu un juganer títol amb el nom de Crist. El fet que sigui una institució pública –i per tant, sostinguda amb recursos públics- la que patrocini l’exposició no justifica la censura realitzada “in extremis”.

De fet, el diner públic com a argument d’autoritat per limitar la llibertat d’expressió va tenir un dels seus punts àlgids als EUA l’any 1989, en la campanya que va encetar el senador republicà Jesse Helms arrel de les obres d’Andrés Serrano i Mapplethorn. En resum va anar així: el South Eastern Center for Contemporary Art (SECCA) de Winston-Salem a Carolina del Nord presentava una exposició itinerant d’artistes joves que, mitjançant aquesta institució, s’havien beneficiat de fons públics del National Endowment for the Arts (NEA)[1]. A Richmond (Virginia) va saltar l’alerta fonamentalista: dins l’exposició hi havia una fotografia en la qual es veia un Crist a través d’un vel fet de bombolletes de color ambre. El títol de l’obra fa referència a la naturalesa d'aquest vel: Piss Christ. Era un obra de l’artista catòlic novaiorquès Andrés Serrano, que presentava una sèrie de fotografies en les quals treballava amb fluïds humans, com sang, esperma, etc...

Milers de cartes s’adreçaren al Congrés dels EUA (encoratjades per l’American Family Association, capitanejada pel sacerdot Donald Wildmon de Tupelo al Mississipi, famós per la persecució que havia realitzat contra “La darrera temptació de Crist” d'Scorsese), i va ser el senador de Carolina del Nord, Jesse Helms qui, en segona instància –en primera ho havia intentat el senador, Alfonse d’Amato, per Nova York, però hi havia renunciat en posar-se el seu propi Esta, més cosmopolita, en contra- el que encapçalà el seu atac contra el NEA. Poc després la retrospectiva del fotògraf Robert Mapplethorpe, “The perfect moment”, que també havia rebut indirectament fons del NEA –i que havia estat exposada a Pensilvania, Boston i en el Whitney de Nova York, sense el més mínim incident- va ser titllada de pornografia i d’elogi de la homosexualitat pel mateix Helms quan estava a punt d’inaugurar-se a la Corcoran Gallery de Washington. La galeria va cancel·lar l’exposició.

L’any següent, Helms, després de diverses tempatives, va aconseguir que el Congrés adoptés una llei que pretenia salvaguardar els drets constitucionals. Segons aquesta Llei, d’octubre de 1990, el president del NEA ha de vetllar perquè l’atorgament de les subvencions “tingui en consideració les regles de base de la decència i del respecte de la diversitat de valors als quals s’adhereix el públic americà”. Com diu l’artista Hans Haacke[2] “aquesta fórmula vaga s’assembla al gesundes Volksempfinden, en nom del qual els nazis van depurar els museus alemanys de ”l'art degenart".

Era la primera vegada, des de la creació del NEA al 1965, que els criteris polítics s’imposaven a les deliberacions dels jurats professionals, que fins aleshores havien estat els únics que decidien sobre les sol·licituds d’ajuda de les institucions i dels artistes.

Per tal d’evitar la censura, les institucions i artistes que busquen fons públics es veuen obligats ara a exercir l’autocensura, “sabem prou bé que l’autocensura és sovint més eficaç que la censura oberta. No deixa empremtes desagradables”, rebla Haacke.

Com diu Robert Hughes[3] al respecte “hay que ser muy tonto para pensar que la censura no estaba en el fondo de la controversia. Los esfuerzos para impedir que el dinero gubernamental subvencionara el arte “ofensivo” sólo era una muestra de la voluntad general de la derecha de reprimir TODO el arte “ofensivo”, subvencionado o no”.

Per això és molt important el que ens recorda Hans Haacke en dir que “els productes artístics no són únicament mercaderies o un mitjà de fer-se un nom, com es creia als anys 80. Representen un poder simbòlic, un poder que es pot posar al servei de la dominació o de l’emancipació i, per tant, una aposta ideològica amb repercussions importants a la vida quotidiana. Helms ens ha forçat a prendre consciència que la lliure expressió –quan està garantida per la Bill of Rights- no es pot assegurar sense la vigilància d’un públic disposat a defensar-la”.

I tot això m’ha vingut al cap arrel de la mutilada exposició de Carles Santos. Potser exagero, però convé conèixer els perills i tenir molt clar que la llibertat es juga sovint en les lluites simbòliques. Si permetem que se'ns mutili una exposició –encara que no sigui del nostre gust- estem permetent qualsevol altre atac a la llibertat d’expressió de tots nosaltres. Suposo que l’autocensura sobrevinguda del director de l’Institució d’Estudis Ilerdencs i la pusil·lanimitat dels responsables polítics de la Diputació de Lleida ens han dut a aquesta situació que convindria resoldre integrant a l’exposició les fotografies que ara han estat retirades. Seria vetllar per la llibertat d’expressió que enfortiria, sens dubte, la democràcia.

Imatges:

1 i 2. Fotografíes de la sèrie Caligaverot, de Carles Santos.

3. Fotografia "Piss Christ" d'Andrés Serrano.

Assaig sobre "La teoría del arte de Jesse Helms", per Richar Meyer: http://www.culturamoderna.com/documentos/jesse.pdf

Jesse Helms, que es va retirra l'any 2003 de la política, va destacar per ser el líder de la branca ultraconservadora del Partit Republicà. L'any 1987 es va oposar a que es destinessin recursos per l'ajuda contra el VIH. També és el co-responsable de la Llei Helms-Burton, que endureix l'embargament a l'illa de Cuba. Aixi mateix, és molt coneguda la seva postura en contra de la jurisdicció de la Cort Penal Internacional

[1] El NEA és l’administració federal per al manteniment de les arts a Washington, una mena de ministeri de cultura o de consell de les arts .

[2] Hans Haacke i Pierre Bourdieu, “L’art i el poder. Intercanvi lliure” Assaig, edicions de 1984. Novembre, 2004.
[3] Robert Hughes, “La cultura de la queja. Trifulcas norteamericanas”. Anagrama. Colección Argumentos, 199

Cap d'any: un balanç

Avui és dia 31 de desembre i d'aquí a unes hores celebrarem l'entrada d'un nou any: una pissarra en blanc on s'aniran escrivint dies, dates, emocions, sorpreses, neguits, il·lusions o el que hagi d'esdevenir (ja sabeu, "la vida és allò que et passa mentre tu planeges fer altres coses", John lennon dixit). Tanmateix, abans que les busques del rellotge marquin les 12 de la nit, estarem bombardejats amb resums i resumets sobre qualsevol matèria o anècdota que hagi passat aquest 2007. I nosaltres, a més, conscient o inconscientment també fem un repàs de l'any.

Jo sóc molt escèptic a fer balanços anyals; això ho deixo pels plans fiscals i comptables; però hi ha més d'un amic que em deia que per què no feia públic, no les balances fiscals -que sortosament no depenen de mi, i ja sabeu "hi ha diverses maneres de calcular-les"-, sinó el comptador del meu bloc.

He decidit fer-ho (perquè penso que està bé, no ho negaré) i aprofitar aquesta publicació per donar-vos les gràcies a tots i a totes que heu tingut la paciència i les ganes d'aguantar les dèries que en aquest espai vaig enganxant.

Una abraçada a tots i espero poder seguir amb vosaltres el 2008!!



Llegenda del gràfic:
Color blau: visitants únics
Color taronja: tots els hits (totes les entrades)
Entrades des de la creació del bloc a 29 de desembre de 2007: 15.444

Novament, "ANTÍGONA" d'Oriol Broggi, per Anna Molina i Castellà

Vull recomanar vivament una obra que vaig veure fa 9 mesos i que acabo de saber que, sortosament, es tornarà a programar la propera primavera.

Just ara farà un any, un amic em parlà de l'espectacle que Oriol Broggi dirigia dins d'una de les naus gòtiques de l'antic edifici de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, ara Biblioteca de Catalunya: El Misàntrop. "Pur teatre", digué. Les entrades, però, ja estaven esgotades. Vaig informar-me sobre el motiu de la representació d'aquesta obra a la Biblioteca i sobre qui la programava: laperla29. Les seves primeres produccions es remunten a l'any 2001, havent treballat a diferents teatres de Barcelona i amb uns repartiments de luxe en els quals, al costat de Jordi Banacolocha, Àngels Poch, Lluís Soler, Francesca Piñón, Joan Anguera, Quim Lecina, Munta Alcañiz o Pep Cruz, hi trobem Clara Segura, les badalonines Rosa Gámiz i Marta Marco, Roger Coma i actors novells dels quals, de seguir així, en sentirem parlar aviat.

Sense entrada per "El Misàntrop", doncs, m'anunciaren la propera estrena: Antígona de Sòfocles, al mateix espai. El vespre del 12 de març entràvem a la nau gòtica de la planta baixa de l'antic hospital. La primera impressió va ser captivadora: els nostres peus trepitjaven terra ocre que omplia el llarg i estret espai gòtic. A banda i banda del centre de la nau, disposades longitudinalment i encarades, s'aixecaven dues graderies amb les localitats. El reduït espai escènic resultant entre ambdues estructures i la seva poca alçada ja indicava la proximitat dels actors, els quals, des del primer minut de l'obra, ens varen fer sentir immersos en el mateix terreny mediterrani de la Grècia antiga.

Com l'amic que em recomanà El Misàntrop, d'Antígona puc tornar a dir el mateix: "pur teatre". Però, atès que la meva intenció és dir-vos que no us podeu perdre la seva reposició, només us en faré quatre pinzellades per animar-vos-hi: una banda sonora acuradíssima, amb una sorpresa final emocionant com poques vegades haureu experimentat; una escenografia reduïda a l'essència: austera, íntima i càlida; una il·luminació reeixida, malgrat la dificultat imposada per l'espai; un text revisat, que posa l'accent en els moments crucials de la tragèdia grega i que es redueix a una hora i mitja d'espectacle; un repartiment sòlid, homogeni, amb un grandiós Pep Cruz encarnant un rei Creont enèrgic, ferotge, que s'anirà debilitant fins a demanar la compassió dels déus; un Enric Serra, en el paper del vell i savi Tirèsies, - actor veterà que jo feia temps que no havia vist a l'escena- que ens regala una dicció exquisida amb la seva veu inigualable, i, molt, molt, molt especialment, una Clara Segura magistral, brillant, corprenedora, que aconsegueix estremir-nos amb les seves llàgrimes, els seus sanglots i la saliva que li brolla de la boca en la més cruenta desesperació sorgida de les entranyes, en expressar el dolor d'Antígona pels germans morts, la rebel·lia contra els designis reials enfront la pròpia coherència, la temeritat de qui se sap fidel a les pròpies conviccions per a les quals és capaç d'acceptar amb valentia la seva condemna a mort.

"ANTÍGONA" de Sòfocles. Biblioteca de Catalunya (Barcelona), del 5 de maig al 6 de juny de 2008.

7 poemes a Tàpies

“Entre el metafòric i el matèric, s’arriba a la conjunció capaç de dur-nos sempre més enllà en l’ “amor, a mort”.

(Feliu Formosa, Pòrtic)

El proppassat dia 5 de novembre a la sala d’actes de la Fundació Tàpies es va presentar la carpeta “7 poemes a Tàpies” d’en Jordi Carrió.

A en Carrió el vaig conèixer amb la publicació del seu llibre “Pols de vidre” (La Garúa, 2006), on fa una reflexió lúcida i alhora lírica a l’entorn dels camps d’extermini, en motiu del 60è aniversari de l'alliberament d'Auschwitz:

“Que mai més
tornin a vessar sang
els trens, de matinada”

o

“Tantes vegades hem perdut,
la terra i la vida i la terra
i la vida, i la terra, i la vida, ...
...
Retirem tots els cadàvers
de voreres i camins.

Esborrem tota memòria.

La resta, pols de vidre,
feina del vent”

i de la situació d’extrema pobresa i injustícia al tercer món

“Fa moltes vides
que no hi plou”.

A "Pols de vidre", tanmateix, ja s’anunciava que Carrió estava treballant en “7 poemes a Tàpies”, dos dels quals ja hi apareixen. Per tant, la presentació de la carpeta amb el set poemes va despertar, lògicament, el meu interès.

La carpeta conté els set poemes -amb les corresponents traduccions a set idiomes diferents-, un gravat d’Antoni Tàpies[1] i un pòrtic de Feliu Formosa. Les traduccions són degudes a persones de contrastada valua, com són: Heike Van Lawick, per l’alemanya; Sam Abrams, per l’anglesa, Mostafa Shaimi per l’àrab; José Corredor-Matheos, per la castellana; Pere Verdaguer, per la francesa, Ma. Sofía Chiaraviglio, per la italiana i Mercè Altimir i Minoru Shiraishi per la japonesa.

La sala era plena de gom a gom, amb l’Antoni Tàpies a primera fila. No per casualitat en Jordi Carrió li ha dedicat aquests 7 poemes. Li ha dedicat com ell mateix escriu: pel seu compromís ètic que el porta al compromís cívic en defensa de les llibertats, per haver-lo influït en la seva sensibilitat estètica i ètica, i per haver intervingut decisivament en la seva manera de pensar i de ser. Tot una declaració de principis, oi? Però és que en les seves motivacions, en Jordi Carrió no està sol. Malgrat no haguem escrit els meravellosos 7 poemes a Tàpies, nosaltres compartim amb ell les raons i les sensibilitats que l’han impulsat a escriure’ls.

I per què traduir-los a 7 idiomes? No és una frivolitat. És, primer de tot, un reconeixement a la universalitat d’Antoni Tàpies; després, un reconeixement a la seva inquietud per les diverses llengües i signes gràfics, i, per últim, un plaer pels sentits poder sentir la musicalitat dels poemes en set idiomes. Els que vam ser presents a l’acte de presentació ho vam poder comprovar. Des de la llengua més allunyada a la nostra (la japonesa o l’àrab), fins a les més properes (romàniques o saxones), podíem seguir la seva música, a voltes la seva lletra i sempre la qualitat i profunditat dels set poemes.

I què dir dels poemes? Podria pensar-se que en estar dedicats a un artista concret, en reduir el seu objecte, es corre el risc de ser predictibles o evidents. Però oblidaríem, com diu Antoni Llena, que el poder d’atracció de les obres de Tàpies és un misteri –per tant, una temàtica inabastable- i que en Jordi Carrió té recursos més que sobrats per suggerir l’obra d’en Tàpies, per obrir-nos camins i endinsar-nos en laberints –amb l’espiritualitat de la matèria-, dels que només el guiatge d’Antoni Tàpies ens podran salvar.

No vull desvetllar els 7 poemes, però citaré, a tall d’exemple, aquests fragments:

“Tothora arrisques
a obrir-nos camins
amb el peu nu
i la mà oberta”

(Tots els afanys del món)


“Del diàleg entre la femta i la terra
neix l’himne de les sements
esclata el mot
contra la mort”

(Terra)

“Som. I, tot i que fa temps ens anunciïn
que l’aliança entre la llum i la matèria dels ulls
ha estat abolida, caminem. Tenim fam d’absolut”

(La matèria dels ulls)

i finalment,

“La vida són uns quants senyals.

Sóc aquí per un instant, del no-res al no-res,
I en la contemplació del mur l’esperit guia l’ull:
De la nuesa sorgeix un sentiment d’eternitat,
La visió de la llum interior, l’elevació dels sentits.
...
Fas la llei que capgira la gravetat:
La mà no s’atura al cim del vol,
Per llits i murs s’enfilen les petjades
I amb quatre sagetes, alces el nom llibertat”

(La contemplació del mur. Oda a Antoni Tàpies)

Ja veieu, la carpeta “7 poemes a Tàpies” és, en tots els sentits, una joia. Imprescindible per regalar o regalar-se (com és el meu cas) en aquests dies de consum i regals sense sentit. Una obra d’art –que n'inclou moltes- que ens farà un xic més feliços i ens ajudarà a caminar per aquest laberint que anomenem viure.

Crítica al diari "Avui" de 27 de novembre de 2007: http://www.jordi-carrio.net/premsa/071127diari.pdf

Imatges:

1. Targetó d'invitació a l'acte de presentació de "7 poemes a Tàpies"

2. Fotografia de Jordi Carrió

3. Gravat d'Antoni Tàpies inclós a la carpeta "7 poemes a Tàpies"

4. Composició de la taula en la lectura dels poemes als diversos idiomes a la Fundació Tàpies.

[1] L’edició del gravat s’ha portat a terme al taller de Murtra Edicions sota la direcció de Jordi Rosés i l’estampació sota la direcció de Pilar Lloret. Les tècnqiues emprades han estat l’aiguafort i el vernís tou.
Se n’ha fet el tiratge següent: 35 exemplars numerats de l’1/35 al 35/35 amb el gravat original signat a mà per l’artista, i 84 exemplars numerats de l’1/84 al 84/84 amb el gravat orginal signat en planxa.

Felicitats Borja-Villel!

Ahir s'avançava i avui ho porten ja tots els diaris: Manuel Borja-Villel serà a finals de gener el nou director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS). Me n'alegro per ell -si realment és un repte que el motiva- i pel MNCARS, però em deixa un regust agredolç la seva marxa del MACBA.

En el meu post sobre la meva estada a Venècia l'estiu passat, ja vaig apuntar la meva admiració per Borja-Villel i la seva tasca al MACBA (en aquell moment havia estat nomenat President del Comitè Internacional per a Museus i Art Modern -CIMAM-). Ara tinc la síndrome de fuita de cervells. Ningú no és imprescindible, però preferia a Borja-Villel al capdavant d'una institució de Catalunya.

Ara vindrà el consegüent debat sobre el mètode d'elecció del nou director del MACBA. Al respecte és interessant l'article publicat avui mateix per Francisco Calvo Serraller. Sincerament, no sé si té raó o no, però en tot cas són molt suggerents els seus comentaris.

En definitiva, FELICITATS MANUEL BORJA-VILLEL!

Catalanisme, federalisme i justícia social

Avui 16 de desembre hem celebrat Consell Nacional del PSC per escollir a la companya Carme Chacón com a cap de llista per la circumscripció de Barcelona a les properes Eleccions Generals. A la web dels socialistes, als informatius de les diverses cadenes de televisió i als diaris digitals, així com demà als diaris ordinaris, teniu i tindreu tota la informació referent a les paraules de l’acte públic posterior, però a mi, avui, m’han frapat unes paraules del company Joan Ferran dites al Consell Nacional, que crec imprescindibles pels temps que corren, en el que com deia Brecht, “cal defensar el que és evident”, i que des de la pretesa senzillesa diuen molt del que som i del que volem els socialistes catalans.

Paradoxalment, les seves paraules van en sentit contrari al d’un vers del meu admirat Garcia Montero que diu

“Vivir es ir doblando las banderas”

Davant del sentit romàntic, crepuscular i decadent d’aquestes paraules, aplicables, potser, a l’individu, en Joan Ferran ha afirmat que

“Hem d’aixecar les nostres banderes”

Axioma aplicable perfectament a un partit amb molta historia, però amb molta vida per endavant, fort i il·lusionat pel futur.

I quines són les nostres banderes? Nosaltres (Joan Ferran, dixit)

Som catalanistes, però no una altra cosa,
Som federalistes, però no una altra cosa,
I lluitem per la justícia social.

Podem dir-ho més raonadament i de forma més complexa i elaborada, però l’essència és aquesta: aquests som i aquests volem ser!

El racó d'en Jaume Arqué: "ART"

Badalona 5 de Desembre de 2007
Cicle: Teatre
Espectacle: “ART”, original de Yasmina Reza. (representat el dia 17 de Novembre)
Intèrprets: Núria Estrada, Esther Mas i Ana Reverte.
Direcció: Fèlix Fernández
Lloc i producció: Cooperativa La Moral

Regular entrada en la sala d’espectacles de La Moral, amics, familiars i una certa expectació pel text que s’oferia.

¡Benvingut!. Aquesta es la paraula per saludar a en Fèlix Fernández, que s’estrenava com a director d’escèna amb la representació que ens ocupa i deu n’hi do el text que va escollir.
En Fèlix ho tenia bastant cru escollint “ART” , un text estrenat l’any 1994, que ha estat un èxit a la majoria d’escenaris del món, que s’ha traduït a uns quaranta idiomes i per tot el que diu Yasmina Reza a través dels seus personatges, es un repte per qualsevol director fer-lo arribar al públic amb tota la seva intencionalitat, ja que te un diàleg ple d’elegància i exquisidesa intel·lectual que requereix molt de treball de taula perquè cada personatge sàpiga el que diu i perquè ho diu . També suma la dificultat de moure només tres personatges a dalt de l’escenari, sense caure en una monotonia de posicions. Va aconseguir-ho?. Crec que no, però no hi ha cap dubte que el treball es lloable i més amb el recolzament de tres actrius amb una ferma disciplina que van memoritzar un text gens fàcil. Cal dir que no em va agradar l’escenografia i que cal cuidar la llum amb molta cura.

Com a lectura final, és que l’entitat ha de procurar que en Fèlix Fernández es repeteixi, doncs ha demostrat una inquietud lloable, però cal guiar-lo per bons camins.

Jaume Arqué

"Llavors que porta el vent" (Dientes de León)

“L’alegria que curarà la sordesa de parlar estrany
i el mutisme altiu de les mirades”
David Wilmon, alumne de l’IES Eugeni d’Ors.

El proppassat dimecres 28 de novembre, vaig poder ser present a la presentació del segon treball públic de l’experiència “La Huaca”, Associació lliure d'alumnes de l'IES Eugeni d'Ors de Badalona.

“La Huaca”, que significa aproximadament “el tresor amagat”*, és una experiència que es duu a terme a l’Eugeni d’Ors de Badalona des de ja fa 7 anys. Té per objectiu involucrar a nois i noies de diferents procedències en la major comprensió de la cultura d'acollida, a partir de la valoració de la seva cultura d’origen. El seu primer treball, realitzat l'any 2003, va ser un llibre que recull diversos contes populars del món escrits en les seves llengües originals i en català, que va assolir un èxit inesperat a la ciutat de Badalona i que ja va per la segona edició. L’experiència va ser presentada en el VIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, celebrat a Gènova l’any 2004.

El segon treball públic de “La Huaca” és aquest documental que es va presentar el 28 de novembre i que duu per títol “Llavors que porta el vent”**, i que, com bé van explicar els seus autors, és la traducció poètica del títol original que havien pensat, “Dientes de león”, fent referència a la planta, però que en català seria “Lletsons d’ase” i no els agradava.

És de destacar que el documental, de poc més de 12 minuts de durada, està tot fet i ideat pels alumnes participants del projecte, des del guió, story-board, la banda sonora (excel·lents cançons, "Habibi" i "Halik lia blachi", de Chaimae Kaouch), la filmació, el muntatge, etc... I quin és el resultat? Espero que pugueu veure-ho vosaltres mateixos. Només vull dir que no sembla un treball d’afeccionats, de nois i noies d’institut. Es veu que han esmerçat moltes hores en cada tasca perquè el producte transmeti un missatge. I us puc assegurar que ho han aconseguit!

El fil conductor és la història de María Antonia Ramírez, mare d’una noia de l'institut, i la seva lluita des que va arribar a Catalunya per poder portar els seus fills amb ella. Paral·lelament a aquesta història, un grup d’alumnes de l'institut de diferents cultures conversen en una taula rodona sobre les diferències entre Badalona i el seu país, sobre les seves expectatives vitals, sobre la relació amb els altres alumnes, sobre com els agradaria que fos el barri de St. Roc... Especial menció cal fer a dues reflexions que denoten molt la seva evolució. La primera és d'una noia marroquina que assenyala: “tapada y sin tapar, yo creo que una mujer tiene que expresar, que hablar. Porque también una mujer tiene su libertad”. Poc abans, un company seu havia constatat: “ellas no son como las chicas de Marruecos, la verdad. Han cambiado demasiado” (només constata un fet, no és cap retret). Aquest mateix noi, Youssef Ghammat, fa la reflexió final en dir: “yo creo que la gente tendría que ser como yo. ¿Sabes por qué? Porque yo conozco mucha gente del instituto que dicen: "porque sea de esa raza, a mí no me cae bien, o sea, que no le hablo". A mi me da igual que sea de una raza o de otra, yo voy a hablar con todo el mundo. Y es verdad, yo me hablo con todos, con todos." Fos en negre. Final. Títols de crèdit.

Al finalitzar la projecció, vaig poder parlar amb alguns dels alumnes de forma distesa. Els vaig felicitar per la feina feta i també vaig poder compartir sentiments amb ells: el de tenir una cultura d’origen que no he volgut perdre mai -la del meus pares i avis, de la que em sento molt orgullós- i una cultura d’opció –la que m’ha permès progressar a Catalunya i que és pròpia del meu fill-. Totes dues m’han fet el què sóc i no penso renunciar a aquesta riquesa, que també és la riquesa del meu poble, del meu país. Els vaig dir tot això, però no paternalment, sinó de tu a tu. Crec que ens vàrem entendre. Vaig donar records a la Karelin, la noia d'Hondures, per a la seva mare, que no va poder venir a la presentació perquè estava treballant i vaig sortir de l’IES Eugeni d’Ors agradablement afectat, pensant que la seva història també és la meva i que, amb totes les dificultats, aquest país de 7 milions de persones té futur si ho fem mínimament bé.

En arribar a casa, em vaig gastar una fortuna enviant els versos de David Wilmon als meus amics per sms, perquè sintetitzen magistralment el missatge d’aquestes llavors que el vent ens ha portat.



*Al llibre "La Huaca, El tresor amagat. Contes del món" es diu: "Hem investigat la significació de la paraula Huaca i hem arribat fins a les explicacions de l'inca Garcilaso de la Vega, al segle XVI. És un vocable de significació molt ampla i difícil de precisar, que es refereix al que és valuós, sagrat, inefable, però també al que és extrany i nou, excèntric i diferent, sorprenent i inesperat, incomprensible i fascinant: "tots i totes -hem pensat- tenim, doncs, una huaca, amagada o explícita". A més, una tradició popular actual, bastant estesa a Sud-amèrica, diu que les huaques són tresors enterrats que es mostren amb una llum misteriosa sols a persones d'esperit noble i honest... I ens ha agradat, encara més, el títol de La Huaca per al nostre recull, malgrat que no hi hagi una paraula semblant en català."

** "Llavors que porta el vent", és una producció d'Amics de la UNESCO de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya i el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

El racó d'en Jaume Arqué: "Això no és vida"

Badalona,2 de desembre de 2007
Cicle:Teatre
Espectacle: "Aixó no es vida"
Intèrprets: Gloria Castaño, Joana Matallana, Isabel Escobar, Montse Rodri i Karmen Muñoz.
Lloc: Espai Betúlia
Producció: Grup Titania - Orfeó Badaloní.

Per comença cal dir que els de l'Orfeó ens han descobert un espai escènic a tenir en compte, doncs, a part de la fredor de l'arquitectura de "can Casacuberta" el seu condicionament fa de l'Espai Betúlia un lloc acollidor i ofereix moltes possibilitats de muntatges escènics. Cal tenir-lo present.

Una molt bona entrada, cal dir que la major part del públic era familiar, en una nit amb altres esdeveniments aliens al Teatre. Poca puntualitat a l'hora de començar i bon ambient.

En Paco Garcia va crear un montatge senzill i amb una funcionalitat total respecte al text, jugant amb tota la llegenda que existeix al voltant del color groc, vestint a les actrius d'aquest color i a part de que no te res que veure amb el text, tampoc va aportar res al desenvolupament de la representació. Val per ell i per tots els directors que s'inicien, doncs ja ho hem vist en altres representacions, es molt lleig l'efecte semàfor en un escenari, suposem que probablement els mitjans tècnics no son els adecuats, si es així hi ha moltes altres solucions abans de produir-lo. Cal dir que ens satisfà l'ànim d'en Paco i creiem que dia a dia es superarà.

En quant a la interpretació, totes les actrius van mostrar una disciplina encomiable, potser unes amb més encert que altres i en linees generals dominaven el text, però s'ha de tenir en conte que tota persona que puja dalt d'un escenari i interpreta un text, cal que el faci arribar al públic de la forma més entenedora possible. Ens agradaria que totes elles es prodiguessin en el món del Teatre, que seguissin aquests primers passos, doncs van demostrar forces possiblitats.

Jaume Arqué

"JEU" (Joc), al Festival Internacional FILMETS de Badalona

El passat divendres 16 es va inaugurar la 33a edició del Festival Internacional FILMETS de Badalona. Un certamen de curtmetratges consolidat a la ciutat i arreu del món i que 7 anys després de la seva tornada ha sabut anar creixent en difusió i activitats paral·leles que involucren cada cop més a la ciutadania (enguany s’ha assajat fer sessions als centres cívics de la ciutat per tal d’acostar el festival als barris). No cal dir que el festival és conegut per la seva qualitat i per ser realment internacional.

Com que tot això ja és sabut per tots, em permeto compartir un parell de reflexions amb als organitzadors, des de l'estima i el respecte que saben que els tinc.

La primera reflexió fa referència a la Sessió Inaugural. En les edicions dels darrers anys observo que l'acte ha perdut espectacularitat, en el sentit més pur de la paraula. No n'hi ha prou amb ser benintencionats; s’ha de ser bo i realment els guionistes del pressumpte informatiu de benvinguda no ho van encertar gaire.

La segona consideració és que cal ser més curós amb la selecció del material que es mostra en la Sessió Inaugural, des del meu punt de vista no massa afortunada. Aquesta selecció dels curts de presentació del Festival hauria de ser un al·licient per a tot tipus de públic i, per tant, un tastet intel·ligent de totes les seccions, però amb la picaresca de que agradi a la majoria (tant als que aposten per l’experimentació, com pels més “gore” o els més compromesos o els que simplement volen diversió). Personalment, només vaig gaudir amb “Fetch” (per la seva irreverencia en només 1’15’’) i, especialment, amb “Salvador (Historia de un milagro cotidiano)”, del ceutí Abdelatif Hwidar, primera història que he vist sobre l’atemptat de l’11 M i que, malgrat la seva predictibilitat, em va noquejar.

Per la meva feina serà dificil que pugui anar sovint al festival i em perdré títols que, a priori, semblen més que interessants. Però avui, i gràcies al meu fill, no m’he perdut un gran curt que espero que al jurat del Festival no li passi desapercebut. El curt es diu “JEU” (Joc) i ha estat programat el diumenge 18 de novembre a les 12h a la “sessió infantil”. He revisat diverses vegades el programa i no l’he vist programat en altres sessions; és una llàstima perquè, al meu parer, no és un film adequat per aquesta sessió. O almenys únicament per aquesta sessió.













“JEU” és un curt d’animació, dirigit i produït per Georges Schwizgebel (Suïssa-Canadà), que presenta tot un joc de dibuixos i de música. Ja des del primer fotograma comença a jugar amb elcompte enrere dels numeros que donen peu al seu propi nom i les lletres J, E i U, volen, es multipliquen i ens envolten en un vol ple de lirisme. A continuació les imatges se succeeixen, al ritme frenètic que marca l’scherzo del concert per a piano núm. 2, opus 16, de Prokofiev, passant del detall per arribar al dibuix sencer, es passa pel jocs esportius, pel joc de la multitud a la ciutat, pel joc de l’art, pel joc de la sala de concerts, pel joc de la música i marxa enrera fins a composar la paraula “JEU”, novament. Final. 4’ de fascinació total, d’atordiment intel·ligent.

Llum a la sala... rumors dels menuts i un segons després un bon curt infantil “Cookie Battle ”, a l’estil de Toy Story. El que ha preferit el meu fill.

En acabar la sessió, surto del Teatre Zorrilla agraint al meu fill haver volgut anar a la sessió infantil, però pensant que potser només jo i el meu amic Martí de 2 anys –que anava repetint: que bonic, que bonic, que bonic, ...- ens hem quedat fascinats amb aquest joc que és “JEU”.

Oh, Uclés!

El passat dia 25 d'octubre d'enguany es va presentar a L'Entresol de La Pedrera el llibre "Oh, Uclés" i, per desig del propi autor, en Josep Uclés, també es va presentar al Museu de Badalona el passat 6 de novembre, comptant amb la presència d'en Josep Uclés, d'en Julià de Jòdar, d'en Vicenç Altaió, de mi mateix i del Regidor de Cultura i de Patrimoni Cultural i Vicepresident del Museu de Badalona, en Jaume Vives. Transcric a continuació la meva intervenció en aquesta presentació:

Bona tarda,

1. Agraeixo la possibilitat que se’m dóna de formar part d'aquesta taula, amb companys de Corporació i intel·lectuals de la talla d'en Julià de Jòdar o d'en Vicenç Altaió que m’acompanyen, per presentar el llibre “OH, Uclés”. La meva presència aquí només és deguda a una circumstància. No té res a veure amb el meu anterior càrrec ni per suposat amb l'actual, sinó que es deu a la generositat d’en Josep Uclés que de seguida que va saber que publicaria el llibre em va demanar que fos present en la seva presentació a Badalona. Ell sap que em fa molt feliç ser aquí, avui.








I us podeu preguntar raonablement: quin és el meu paper aquí? De fet, els companys dels serveis de protocol de l’Ajuntament han anat una mica de cap per poder-me encabir correctament a la invitació d'avui. Això m’ha servit per reflexionar què podia aportar jo a aquest acte. Doncs bé, després de rumiar-ho molt, crec que no vaig desencaminat si dic que avui sóc simplement un ESPECTADOR de l’obra de l’Uclés, o si voleu, essent més precisos, un “VOYEUR” de l’obra que recull el llibre. Per tant, les meves opinions s’han d’entendre dins d’aquest paper: miro i opino. I les meves opinions són les d’una persona interessada, però sense una base teòrica o institucional.

2. Tot i així, la presentació d’aquest llibre representa per mi L’ÈXIT D’UN FRACÀS. M’explico. A la setmana de conèixer l’Uclés la Nit de Santa Llúcia de Granollers l’any 2003 (ens presentà en Joan Mayné), ja em va parlar del seu barri de La Salut, on va néixer, i em comentà que en motiu dels seus 45 anys s’havia auto-regalat uns dibuixos per cada any de la seva vida. Jo, que coneixia poc la seva obra, esperava una sèrie de dibuixos que recordessin el seu entorn i el pas del temps, del seu temps. Però el que em vaig trobar van ser unes fotografies d’un dibuixos plens d'erotisme i poesia. Es relacionaven per la temàtica, però no tenien ni un ordre pre-establert ni una relació directa amb el barri de La Salut (vaja, al menys que jo reconegués, i admeto que ha canviat i s’ha urbanitzat molt, començant per l’autopista!).

Vam decidir que el Museu de Badalona col·laboraria en l’edició del llibre, com ja havia fet abans l’Ajuntament amb “Josep Uclés... com un cos anònim de veus” de Glòria Bosch, l’any 2000. Era i és un material que mereixia una publicació correcta i una bona distribució. En Josep es reuniria amb en Julià de Jodar, amb en Vicenç Altaió –aquí presents- i la resta de persones que col·laborarien en el llibre i el Museu parlaria amb diverses editorials. La feina es va fer per part de tothom, però... ai, làs! l’Ajuntament va aprovar un necessari pla de sanejament que va fer impossible tirar endavant el projecte en el mandat anterior. Però l’Uclés no es va desanimar i un bon dia, a final del mandat, em trucà per dir-me que March Editors publicaria el llibre. Era doncs, finalment, un èxit (l’edició del llibre) però també un fracàs personal meu (no havia pogut aconseguir que l’Ajuntament hi participés en aquesta ocasió). Tot i així l’Uclés havia exposat al Museu al juny del 2006 el seu “Manual de supervivència en una gran ciutat”; exposició de la que es va esdevenir l’acord per adquirir el quadre de gran format “Ajuda’m”, que actualment està exposat permanentment a l’Edifici del Viver de l’Ajuntament.








3. Però tornem al dia que Uclés em va parlar de la seva història, LA HISTÒRIA QUE SUSTENTA ELS DIBUIXOS I EL LLIBRE EN SI. És la història d’un nen de la Badalona de postguerra, en un barri gris, amb senyores i senyors vestits de negre, tristos, i de com de cop i volta una senyora lluent i estranya de Barcelona i els seus fills s’instal·len en el barri, amb el sotrac corresponent. Al nen Uclés se li obren tots els colors dins de la grisor general, però sobretot un, el color que no deixa de repetir-li la “senyora”: el blau del cel, el blau del cel. I, a més, li afegeix, fins i tot el dia de la partida brusca de la família: “tu guanyaràs la batalla del blau del cel".

Com ell mateix explica en el llibre, de forma magistral i tendra alhora, anys més tard va descobrir el llibre que George Bataille havia escrit a Barcelona i que duu per títol “El blau del cel”. El pensador francès l’havia escrit l’any 1935 –amb l’escenari dels esdeveniments del 1934 - però no l’havia publicat fins el 1957. En un paràgraf cap al final, el personatge, Troppmann, diu:
“Quería bañarme en Badalona. La playa estaba desierta. Me desnudé en el coche y no me tendí en la arena: entré corriendo en el mar. Dejé de nadar y miré el cielo azul”.

Potser la veïna de l'Uclés infant havia tingut alguna relació amb George Bataille? Seria algunes de les dones que apareixen al llibre? Li parlava en clau al dir-li que ell guanyaria la batalla (Bataille) de “el blau del cel”? Crec que ni l’Uclés ni ningú no ho sabrem mai, però en tot cas sí que és evident que en aquesta història s'hi troben els blaus de les seves obres i “l’origen du monde” eròtic de l’Uclés.
















4. PARLEM DEL LLIBRE? Us recomano que el tingueu a les mans abans d’obrir-lo i us prengueu uns segons per gaudir de la seva factura. Magnífic! Un cop fet, ja podeu endinsar-vos en una experiència que tant pels dibuixos en sí, com per les excel·lents col·laboracions literàries, us traslladaran a una espècie d'exaltació, d’aquestes que t’omplen el pit de felicitat.
















Veureu que els dibuixos tenen dos plans i, per tant, dos nivells de lectura. Això és típic dels darrers Uclés. En aquest cas, per poder gaudir de les escenes eròtiques i, per què no dir-ho, explícitament sexuals, s’ha de traspassar pel lluent primer pla, en el que normalment animals de diferents menes, sobretot marins, donen el sentit o contrapunt al dibuix en sí mateix (per exemple “El peix espasa”, “La llengua de la granota” o “Indefensió davant la pantera”). No sempre són dos plans estancs; moltes vegades els dos nivells interactuen, essent l’un el complement de l’altre (“El peix i la pastanaga” o "Necessitats de l'artista", per exemple).

Tot plegat ens porta a un món oníric i quotidià alhora; animal en ambdós sentits, on triomfa la natura per sobre de la cultura civilitzadora. Tot és lícit, totes les pràctiques sexuals són normals, tot és permès, en plena llibertat. Dibuix rere dibuix es respira una certa innocència primigènia, una absoluta llibertat i una poesia plàstica que t’omple i que només els títols fan que es transformi també en un somriure irònic. Gaudim amb l’Uclés.
















5. La contemplació de l'obra no deixa indiferent i per aquells que puguin considerar la temàtica agosarada o fins i tot ofensiva, permeteu-me que em remeti a un text escrit per una dona francesa, sens dubte avançada al seu temps i clarivident en aquests temes. Aquesta dona és Émilie de Breteuil, Marquesa de Châtelet, que va viure a la primera meitat del segle XVIII. Als 10 anys ja havia estudiat matemàtiques i metafísica; als 12 ja dominava fins a 4 idiomes diferents i traduïa el llatí; estudià Descartes, Leibniz i Newton i escrigué els seus propis llibres. El text de la Marquesa de Châtelet diu:

"Empecemos diciéndonos para nuestro fuero interno, y convenciéndonos bien, que no tenemos nada que hacer en este mundo, sino procurarnos sensaciones y sentimientos agradables. Los moralistas que dicen a los hombres "reprimid vuestras pasiones y domeñad vuestros deseos si queréis ser felices", no conocen el camino de la felicidad. Sólo somos felices gracias a las inclinaciones y las pasiones satisfechas; digo inclinaciones porque no siempre somos lo bastante felices como para tener pasiones, y a falta de pasiones, bien está contentarse con las inclinaciones. Pasiones tendríamos que pedirle a Dios si nos atreviéramos a pedirle alguna cosa, y Le Nôtre tenía mucha razón al pedirle al Papa tentaciones en lugar de indulgencias."

6. Hem d'agrair a l’Uclés haver-se fet aquest regal d’aniversari, haver reflectit així els seus 45 anys i celebrar-los i compartir-los amb nosaltres. I, per acabar, em vénen al cap uns versos de Luís García Montero, el poeta de Granada, que diuen:

“Porque existe una esquina
donde suele citarse la memoria
con la imaginación”.

Memòria i imaginació. Origen badaloní i obra universal. L’Uclés insisteix en aquest llibre que “tot el misteri de la vida continua essent el blau del cel”, però vostès estaran d’acord amb mi que ell no ha decebut la “madame” que de nen li predigué que "IL VA GAGNER LA BATAILLE DU BLEU DU CIEL".

Gràcies.




Imatges:
1. Portada del llibre "Oh, Uclés"
2. Fotografía de Josep Uclés i Julià de Jòdar a la presentació del llibre al Museu de Badalona. El Punt.
3. Reproducció de "Ajuda'm".
4. Reproducció de "M'agraden les llagostes".
5. Reproducció de "Necessitats de l'artista".
6. Repdroducció de "La bella Laura".

El racó d'en Jaume Arqué: "Tres Dramolette"

CICLE: TEATRE
ESPECTACLE: "TRES DRAMOLETTE"
INTÈRPRETS: Rosa Mª Sardà, Pepa López i Mercè Pons.
DIRECCIÓ: Carme Cané.
PRODUCCIÓ: Centre d'Arts Escèniques Reus.

Com diu la directora de la producció, "Tres dramolette" és un text que en "....l'hora i escaig que ve a continuació està plena de Teatre", i aixó es el que ens van oferir la Rosa Mª Sardà, la Mercé Pons i la Pepa López amb una gran interpretació. Va ser una nit de veritable Teatre on unes grans actrius van transmetre un text elaborat per Thomas Bernhard, un autor alemany, que a la manera d'alguns autors catalans vuitcentistes que se n'enfotien del món que els envoltava, ell ho fa de tot el món que l'envolta,-llegim: representants, autors, directors, intèrprets, premsa, públic, etc.- i que de la mà de la traductora Anna Soler Horta i de l'adaptació -(per fer venir ganes de llegir-lo sencer) de Rosa Ma. Sardà i Carme Cané, té un fidel reflexe en l'actual món del teatre català, on potser caldria llegir el text i llegir-lo entre línees per treuren tot el suc que s'ha suposa des del pati de butaques.

En quant a la interpretació ja m'hi he manifestat des de l'inicï de l'escrit i potser més d'un espectador es va sorprendre de la Sardà que va veure al Zorrilla, però el que probablement molts no coneixien és la diversitat dels seus registres demostrats en moltes ocasions, per tant he de dir que la Sardà va oferir una de les seves grans actuacions. L'actriu que hem va sorprendre més va ser la Mercè Pons, doncs li recordo poques actuacions, i la veritat es que la que li vam veure al Zorrilla es digne d'una gran actriu, que per poc que li somrigui la sort pot arribar a ser una de les grans de l'escena catalana ja que em va agradar molt en els dos personatges que va interpretar. Per part de la Pepa López, de qui em manifesto "fan", va estar a un gran nivell, perfecte en tot moment i transmetent una seguretat formidable. Enhorabona per l'interpretació i gracies a totes tres.

Molt encertat el muntatge ideat per la Montse Amenós que dona una total agilitat a la representació amb una estructura aparentment simple.

I per acabar, constatar el que vaig escriure en la critica de "L'Edèn", aforament gairebé, a punt d'exhaurir-se les localitats. Hi actuaven actrius "mediàtiques", encara que a l'acabar i havia molts comentaris que no aprovaven l'espectacle.

Jaume Arqué

El racó d'en Jaume Arqué: "Murtra Ensemble"

CONCERT DE PRESENTACIÓ DE LA "MURTRA ENSEMBLE"
DIUMENGE 21 D'OCTUBRE DE 2007
TEATRE ZORRILLA

La data de l'encapçalament pot ser histórica dins la vida cultural de la nostra ciutat, ja que des del temps d'aquella Orquestra de Cambra, molts anys dirigida per l'entranyable mestre Solà, el món musical badaloní no ha tingut una referència de qualitat, com pot ser aquesta agrupació que tant bona imatge ens va oferir el dia de la seva presentació.

A part del judici musical, vull manifestar que la posada en escena ens va agradar. El sortir de forma discreta de la coneguda uniformitat en el vestuari dels integrants de l'orquestra, donant-li una mica de color al conjunt, així com el fet de volguer fer arribar al públic l'argument de les composicions i les seves característiques musicals, ho creiem molt plausible, encara que s'ha d'anar molt en compte en l'ús dels mitjans audio-visuals en un escenari, doncs pot ser que la realització no sigui prou reixida com va passar en aquesta presentació.

No cal dir que el Zorrilla va presentar l'aspecte de les solemnitats i per part nostra només demanem continuïtat , si no aquest fet passaria a ser un més dels que masses vegades es donen entre nosaltres i no estaria malament que s'ens oferissin tres o quatre concerts al llarg de l'any, així com cuidar de la millor manera possible la publicitat d'aquest conjunt.

Respecte al judici musical de l'actuació de la "Murtra Ensemble" creiem que cal assenyalar l'encert en les composicions escollides, ja que tant les "4 Escenes d'infants" de Frederic Mompou i "El corregidor y la molinera" de Manuel de Falla, van ser una pura delicia per les orelles dels entesos, com per les dels que musicalment no en som tant i els comentaris captats a la sortida eren d'una aprovació total on es destacava primordialment l'exquisidesa demostrada en tot moment per tot el conjunt orquestral sota la batuta d'en Xavier Puig, amb les pinzellades de la ballarina María Hernández i la mezzosoprano Clàudia Schneider.

Així doncs, nit a recordar per la cultura de la nostra ciutat, però repetim, que no quedi només en aquest record.


Jaume Arqué

La meva primera vegada

"Los socialistas no mueren, se siembran"
(Pablo Iglesias)

Dedicat a tots aquells que havent lluitat pels ideals socialistes d'un món millor
no han pogut veure com l'esquerra tornava a governar
i que han ajudat a forjar els meus valors.

Fins al dia d’avui, 28 d’octubre, no m’he deixat vèncer per la melangia dels 25 anys de la victòria socialista a les eleccions generals d'Espanya; però l’acte del partit d’avui amb el vídeo de l’època afegit al ressò mediàtic de la data, m’han fet retornar a aquells dies, a aquell any.

Aquest escrit també s’hagués pogut titular, parafrasejant a Pablo Neruda “nosotros, los de entonces, seguimos siendo los mismos”, ja que els que vam iniciar el nostre compromís en aquella època seguim lluitant amb el mateix compromís social i polític; però he preferit donar-li el títol que figura a l'epígraf perquè el 28 d’octubre de 1982 va ser la meva primera vegada: em vaig estrenar com a elector i vaig votar “Pel canvi” que proposaven el PSOE i el PSC i per Felipe González, candidat a President del Govern d’Espanya.

Aquell estiu havia fet la selectivitat –coincidint amb el Mundial de Futbol i en Naranjito- i m’estrenava com a estudiant de Dret, després de descartar definitivament fer Medicina. A la Facultat de Dret encara es respiraven aires totalitaris, el SEU encara existia, però també hi havia professors tant rellevants com Jordi Solé-Tura, en Pere Jové o uns jovenets Joan Subirats, Marc Carrillo o Tornos. Entre els alumnes d’aquesta promoció hi havia en Ricard Gomà (ara regidor de Barcelona per ICV-EUiA), Jaume Ciurana o Carles Campuzano (el primer regidor de Barcelona i el segon diputat, ambdós de CiU) i, àdhuc, Daniel Sirera (PP). Vaja, una generació amb vocació política.

Aleshores ja feia uns anys que jo estava molt a prop del PSC (PSC-PSOE) –nom oficial de l’època-, ja havia patit l'espant del 23-F i alguna amenaça de l’ultra-dreta, però aquella campanya la vaig seguir bàsicament pels mitjans de comunicació.

Encara recordo a Felipe González a l’autocar del PSOE dient quelcom com ara: “Yo les pido a los jóvenes que entren en el partido. Que entre aire fresco y que se hagan un espacio, aunque sea a codazos”. Un clam a la participació política que resultà impactant per a un jove com jo, que es reconeixia en la modernitat d’aquest partit, però també en l'herència del partit del meu avi i pare.

Dies finals de la campanya. Nou espant per l'avortament d'un cop d’estat preparat pel dia 27 d’octubre. Tires de papers enganxades a sobre de la propaganda, dient, més o menys: “No al cop d’estat. I som molts més!”. Míting final a la Monumental. No s’hi cabia. Jo amb el meu pare al costat, sempre. Vam seguir el míting des de fora, a través d'unes pantalles gegants que s'hi havia instal·lat. Recordo a més d’Obiols i de Felipe, a un jove filòsof anomenat Rubert de Ventós, al que acabaria admirant fins a la data.

28 d’octubre. Alfonso Guerra surt per televisió i canta els número de diputats: PSOE 202, 10 milions de vots! Gran alegria a casa. El meu pare no podia contenir les llàgrimes perquè arribava el que l’avi sempre ens havia dit que arribaria, i no ho podia veure. Felipe i Guerra a l'Hotel Palace de Madrid. Primer missatge institucional de Felipe. Començaven 14 anys de govern socialista.

Foren anys decisius per a la modernitat d’Espanya, com ho foren també per a la meva dedicació política: la campanya de la OTAN (amb la Joventut Socialista de Catalunya en contra); el descobriment del rigor intel·lectual de Raimon Obiols i del sentit de partit de Josep Ma. Sala; els congressos del Partit a Girona amb la crítica d’Obiols a “l’apoteosi barroca del diners” i a Sitges; en Xavier Soto i les gresques dels Consells Nacionals; les campanyes de les autonòmiques (“Pujol sí, però el rom” / “Marta sí, però la Sánchez”); la primera vaga general contra el govern -i jo treballant-; el “plan de empleo juvenil”; la LODE; la reconversió industrial; Solidarnosk a Polònia, etc... També foren anys de creixement personal: el “Werther” de Pilar Miró, els llibres de Milan Kundera, la música de Battiato o el redescobriment de Jacques Brel i Brassens, les pel·lícules d’Ettore Scola o d’Andrei Wajda, el “Thriller” de Michael Jackson, etc...).

“Y era el tiempo del cambio...”, com cantava Miguel Ríos, però aviat vam veure que “esto no es Hawai, qué guay”, com cantava Loquillo. Tot això, i més, ha passat pel meu cap avui, així, desordenat; amb l'absència del pare. Del cap al cor o del cor al cap, no ho sé, com vulgueu. 25 anys d’una data, 25 anys que un dels partits dels perdedors va conquerir el poder democràticament!