Prohibir, multar i perseguir!

Aquests serien els verbs que defineixen els 100 dies de govern del PP a Badalona. Les polítiques socials han desaparegut sota el pes d’una política de seguretat que amaga els problemes, enlloc d’abordar-los i resoldre’ls.

La persecució del “mercat de la misèria”, amb un desplegament impressionant d’agents de seguretat i sense la presència de treballadors socials, ha comportat el desplaçament del “mercat” a d’altres poblacions, però no ha solucionat el problema de misèria subjacent.

Igualment, la persecució estiuenca a petites botigues d’immigrants, forçant els expedients administratius fins el límit de la legalitat, i a vegades més enllà, no ha fet més que alimentar prejudicis contra la població nouvinguda, confonent casos individuals amb la generalitat de botigues d’immigrants. Aquesta obsessió persecutòria arriba fins al ridícul de fotografiar un xai que suposadament estava al maleter d’un vehicle.

Finalment, en aquesta escalada en busca d’una “pax policial” cal esmentar l’intent de regulació de la venda de begudes alcohòliques a la nit –quan no ho permet la llei–, l’intent de sancionar amb la retirada de l’ajut social en cas de delicte –cosa que suposaria situar una doble pena per un mateix fet, trencant el principi de “non bis in idem” –; la introducció del requisit d’un mínim de 5 anys de residència per a poder aconseguir certes ajudes socials (beques de menjador, llibres, etc...), i, per acabar, la retirada de bancs dels carrers i tancament de fonts d’aigua per evitar que es formin grups d’immigrants.

Tanmateix hem de reconèixer que l’estratègia de comunicació als mitjans funciona. Tot el que fa l’Albiol és notícia, encara que no sempre bona (com la suspensió del actes de la Diada o la supressió de la paraula “Nacional” del nom de la celebració), i la seva imatge s’ha fet coneguda en el panorama català i estatal. Fins i tot és un personatge assidu al programa “Polònia” de TV3.

D’altra banda, la política social d’Albiol és inexistent. Ja hem vist que l’actual govern de la ciutat no compta amb l’experiència i el saber fer dels treballadors socials. També ha estat evident el silenci, durant tot l’agost, respecte de la crisi de la renda mínima d’inserció, mentre la ciutadania afectada estava realment desemparada. Fins i tot la gran promesa electoral de regalar els llibres de text no s’ha complert i resta amb un futur incert, ja que més enllà de declaracions retòriques, no és econòmicanment factible (ni justa, però això és un altre tema) sense recórrer a la socialització de llibres. Tampoc s’ha vist cap acció enèrgica per defensar importants projectes iniciats pel govern municipal anterior i que l’actual Generalitat dificulta, com per exemple, la negativa a construir tres noves escoles (Montigalà, Bufalà 2 i Lola Anglada) que la ciutat tant necessita. Tampoc s’ha fet res per negociar els retalls a les escoles bressol o a l’Escola de Música. En aquests temes el govern del PP senzillament no hi és i, el més greu, ni se l’espera.

Pel que fa a la gestió de la cultura municipal, el menysteniment envers aquest àmbit és evident i, fins al moment, només s’ha pres una decisió transcendent: prescindir del director dels teatres municipals i del Cap tècnic, tot això sota el criteri de racionalització de la despesa, és a dir, del retall encobert.

En altres branques de l’acció municipal com les que fan referència al territori, s’han limitat a deixar fer el ja endegat, sense que es vegi una direcció política clara. Davant del greu problema de l’atur, no hi ha estratègia, ni rumb, ni pla, quan l’ajuntament sense tenir la solució pot fer coses i que fons ara no fa.

Bé, fins aquí el repàs d’aquests 100 dies. En resum: molts titulars i molts tuïts, però poca gestió efectiva i eficient. Ah, i l'obsessió per fer d'oposició a l'oposició.

Aixequem el teló: Cap on anem?

A la passada campanya electoral vaig participar en un debat organitzat per l’Associació de Gestors Culturals de Catalunya sobre els diversos programes de cultura d’algunes de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions. Tant ICV-EUiA, ERC-Accent, CiU, com nosaltres, el PSC, teníem clar que en aquest mandat 2011-2015 calia treballar sobre les eines de participació ciutadana en l’àmbit cultural i tirar endavant una visió estratègica de l’acció cultural, per aconseguir, entre d’altres qüestions, cohesió social i projecció de ciutat. Paradoxalment, el partit que es va mostrar més pobre en l’anàlisi i en les propostes, el PP, ha estat qui finalment governa a la ciutat. D’aquest debat només ens va quedar clar que apostaven pel bilingüisme i poca cosa més. Ja nomenat el govern, la regidora de cultura, en una entrevista al diari “El Punt”, tampoc concretava gaire les seves prioritats ni propostes, més enllà de dir que sobre la qüestió de la llengua complirien la llei. Per desgràcia fa pocs dies hem sabut què significa per al PP complir la llei.

Davant d’aquest panorama, desert de propostes, vull reformular les línies mestres del que crec que hauria de ser la política cultural de la ciutat en aquests propers quatre anys, tot i deixant constància que una de les premisses ja ha estat trencada pel nou govern: la regidoria de cultura ha perdut el seu rang institucional en passar de ser Tinença d’Alcaldia (i, per tant, membre de la Junta de Govern) a ser Regidoria Delegada, la qual cosa dóna una pista sobre on situa el PP les polítiques culturals, alhora que ens avisa de possibles retallades severes al seu pressupost.

 

Tornem, doncs, a les línies d’acció que esmentava. Bàsicament, es tracta d’implementar aquelles eines que donen estabilitat i permanència a les polítiques culturals de ciutat i que van més enllà de la conjuntura, del calendari festiu o de la programació cultural, segons els següents principis: 

- cohesió social

- projecció

- participació

- proximitat 

Entre aquestes eines és fonamental la posada en marxa del ja constituït Consell de les Arts i de la Cultura (prèvia revisió i adequació del seus estatuts en la línia dels del CoNCA) amb competències en la implementació del Pla Estratègic de Cultura, en la definició d’uns criteris de subvencions o en la redacció d’un protocol festiu, entre d’altres. Admeto aquí que sóc partidari d’una Comissió de Festes dins del Consell, encara que he negat i nego que fins aquest moment les Festes hagin tingut manca de participació.

 

La segona, és la revisió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, aprovat en comissió ad hoc l’any 2007. És un element fonamental, plenament vigent i que va comptar amb la participació nombrosa de ciutadans i entitats. Cal adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats, com així es preveia ja en el seu redactat final. Per exemple, no hi apareixen ni el Museu del Còmic, ni el Centre Cultural del Carme, ni la Xarxa de Teatres, ni el Pla de Biblioteques, ni el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya, tots ells posteriors al text definitiu.

 

En aquest breu apunt, no vull deixar de referir-me a la definició i posada en marxa del Museu del Còmic i de la Il·lustració i del Centre Cultural del Carme, processos on caldrà la participació dels professionals locals del sector.

 

Finalment, una premissa que cal complir: no tocar allò que ja funciona. El Museu de Badalona, el Conservatori (malgrat les retallades), el TallerBDN, Badalona Cultura, S.L., entre d’altres, no han de patir turbulències innecessàries.

 

Fins aquí, a grans trets i de manera resumida, el que considero les bases indispensables per a plantejar una política cultural seriosa, sòlida i de llarg recorregut.

 

He aixecat el teló, que comenci la funció!! si és tragèdia o comèdia aviat ens adonarem  ....

 

REPRENENT EL CAMí

Fa més de dos anys que vaig abandonar aquesta Estació de França. No en sé ben bé el motiu concret. Cansament, potser; sensació de tenir una obligació que en ocasions es feia pesada; els temps, que començaven a ser convulsos; la immediatesa de les xarxes socials, que em permetia emetre una opinió o una recomanació gairebé quan la pensava....
Avui arribo una altra vegada a l’Estació. Espero agafar un tren de llarg recorregut i fer del meu vagó el meu espai per reflexionar sobre allò que m’interessa, m’inquieta o em suggereix. Potser serà un espai més de definició política i ideològica que abans (crec que estem en una cruïlla social i política global i local molt important, com mai havíem viscut). Tanmateix, no deixaré de parlar, segur, d’art, de teatre (les noves temporades del Lliure i del Romea prometen), de cinema, de literatura i de tot allò que m’envolta, d'allò que, com deia Xavier Rubert de Ventós, són coses suficientment importants com per no tenir la seva existència assegurada.
Així que respiro a fons, miro al meu voltant, agafo un tren que diu “FUTUR” i surto, com sempre, de l’Estació de França.