Des d’ahir que vaig obrir el blog, són diverses les persones que m’han preguntat per què l'he titulat “Estació de França”. Els que conreen la poesia s'hauran adonat del fet que el títol és tributari del llibre de poemes que, sota el mateix epígraf, va publicar Joan Margarit (poesia Hiperión, març de 1999). Però aquesta coincidència, malgrat ja ser molt – l’univers de Margarit s’assembla molt al meu, salvant les distàncies, és clar - no és l’únic motiu pel qual he triat aquest títol.
El gener de 1965, vaig arribar a aquesta estació amb els meus pares, les meves dues germanes i el meu oncle Francisco; jo tenia 11 mesos. Veníem d’Olivenza, el “Gibraltar portuguès” com algú l’anomena, un poblet de Badajoz que s’havia quedat sense possibilitats per la nostra i moltes altres famílies. Arribàvem a Badalona – una altra part de la família havia marxat a Madrid i a Euskadi - al carrer de la Pau del barri de Llefià, a conviure amb una germana de ma mare i els seus cunyats (entre elles la família Sousa, tots activistes de CC.OO. en la clandestinitat –diuen que jo jugava amb el “Mundo Obrero”-). Poc després ens vam poder traslladar a viure sols al barri de Sant Roc de Badalona, i aquí tornem al llibre de Margarit i al seu poema “Arquitectura”, ambientat, com ell mateix reconeix, en aquest i en d'altres barris del Patronato de la Vivienda. Per tant, els meus orígens em remunten a l’Estació de França.
Després, un cop a l’any, sortíem d’allí –de l’Estació de França- per anar a veure als avis al poble. La seva arquitectura de ferro realment em fascinava.
Passats els anys, com Margarit, he sortit diverses vegades d’aquesta estació per anar a París. Sempre m’he resistit a anar a París en avió podent gaudir del Talgo Joan Miró, de tantes referències pictòriques i literàries. Per desgràcia, les darreres vegades he sortit de l’Estació de Sants, però malgrat ser també una estació, no és ben bé el mateix.
Com veieu, l’Estació de França es troba adherida a la meva biografia, però encara em resta un darrer motiu per haver triat aquest nom. És una estació: un lloc de trànsit, de pas, d’arribades i de sortides, de coneguts, d’estranys, de voltes de ferro, de múltiples històries, d’aromes de viatges, on la vida encara és possible.
“Ara m’estic mirant els trens i andanes
amb els ulls envellits d’aquell infant.”
(“Estació de França”, Joan Margarit)
El gener de 1965, vaig arribar a aquesta estació amb els meus pares, les meves dues germanes i el meu oncle Francisco; jo tenia 11 mesos. Veníem d’Olivenza, el “Gibraltar portuguès” com algú l’anomena, un poblet de Badajoz que s’havia quedat sense possibilitats per la nostra i moltes altres famílies. Arribàvem a Badalona – una altra part de la família havia marxat a Madrid i a Euskadi - al carrer de la Pau del barri de Llefià, a conviure amb una germana de ma mare i els seus cunyats (entre elles la família Sousa, tots activistes de CC.OO. en la clandestinitat –diuen que jo jugava amb el “Mundo Obrero”-). Poc després ens vam poder traslladar a viure sols al barri de Sant Roc de Badalona, i aquí tornem al llibre de Margarit i al seu poema “Arquitectura”, ambientat, com ell mateix reconeix, en aquest i en d'altres barris del Patronato de la Vivienda. Per tant, els meus orígens em remunten a l’Estació de França.
Després, un cop a l’any, sortíem d’allí –de l’Estació de França- per anar a veure als avis al poble. La seva arquitectura de ferro realment em fascinava.
Passats els anys, com Margarit, he sortit diverses vegades d’aquesta estació per anar a París. Sempre m’he resistit a anar a París en avió podent gaudir del Talgo Joan Miró, de tantes referències pictòriques i literàries. Per desgràcia, les darreres vegades he sortit de l’Estació de Sants, però malgrat ser també una estació, no és ben bé el mateix.
Com veieu, l’Estació de França es troba adherida a la meva biografia, però encara em resta un darrer motiu per haver triat aquest nom. És una estació: un lloc de trànsit, de pas, d’arribades i de sortides, de coneguts, d’estranys, de voltes de ferro, de múltiples històries, d’aromes de viatges, on la vida encara és possible.
“Ara m’estic mirant els trens i andanes
amb els ulls envellits d’aquell infant.”
(“Estació de França”, Joan Margarit)
6 comentaris:
Com tu són molts els que per alguna raó s'han hagut de moure i viure en un altre indret. Mon pare sempre deia "la gente no es de donde nace sino de donde pace".Potser et semblarà que això que explico no té res a veure amb el que has escrit però és el que m'ha vingut al cap al veure que el teu nom és Josep en català i no en castellà tot i no ser nascut aquí.
Jo sóc filla de Badalona però ell ho deia perquè se sentia català, és on més temps va viure. Ell era nascut a Moncofar(Castelló)on els seus pares van anar a treballar, hi va viure els seus primers anys però després els seus pares van tornar al seu poble, Ademuz (El Rincón de Ademuz-Valencia)i finalment de ben jovenet cap als 15 o 16 anys va arribar a Badalona junt amb els seus pares i els seus germans. Es ban traslladar perquè el camp no donava per gaire.
Els meus avis al jubilar-se van tornar al seu poble però els fills s'han quedat aquí. Potser els més grans hi tornin però ell, tot i que ja no ho pot fer, no hi hauria tornat per viure-hi.
Ell va estimar el lloc que el va acollir i on va tenir la seva pròpia familia. Aquesta és la raó per la que jo sempre dic que vaig al poble dels avis i no pas del meu pare. Sempre he pensat que quan ja no tingui els meus avis no se m'hi haurà perdut res a aquell poble però ara que qui em falta és el pare suposo que si que hi aniré per ensenyar als meus fills les nostres arrels.
Abans que res gràcies per haver llegit aquest blog. El teu missatge té molt a veure amb el que he escrit. Jo per a la meva familía sòc i seré sempre "jose" (sense accent), però ja fa molts anys que tothom em coneix com a "josep" i, per tant, vaig fer el canvi lògic en el registre civil.
Certament em sento molt bè i comode a Catalunya (és la meva terra i cultura principal), però no vull perdre res de les meves arrels (són signe de riquesa cultural), malgrat fa molts anys -massa- que no hi vaig (des de que vam morir els avis). La meva mare -i el meu pare si visquès- ha fet l'opció també de no tornar a viure al poble. La seva vida fa més de 40 anys és Catalunya, a on té els nets i fills, les restes dels seu marit i seus pares, i gran part de la seva història.
El meu fill té una llengua principal diferent a la dels seus avis, i crec que és bo: normalitzem el país utilitzant la seva llengua i participant dels seus costums; no perdem res del nostre bagatge cultural d'origen -els avis la trasmeten- alhora que fem que els avis s'acostin també a la cultura i costums dels seus fills i sobretot dels seus nets.
M'he enrotllat massa, perdona. Només dir-te que jo aniré amb el meu fill a Olivenza i espero que tu també hi vagis al poble dels teus pares o dels teus avis, com vulguis.
Sento dir-te "blushet" que el meu blog no està palntejat per tenir misatges anònims (de fet no els accepto) i tampoc relacions personals. Per tant agrairia que si vols seguir el blog ho facis i que si fas comentaris siguin en relació al que escric, és senzill, oi?
Gràcies.
No volia dir això, sino que feia dies que no veia cap novetat i volia saber més de tot el que escrius. No m'interessa cap relació personal amb ningú que no conec personalment.
Publica un comentari a l'entrada