"L'Edèn", per Jaume Arqué

CICLE.- Teatre
ESPECTACLE.- L'EDEN d'Eugene O'Brien (traductor: Joan Sellent)
INT'ERPRETS.- Teresa Sáncez i Jordi Figueras
DIRECCIÓ.- Jordi Vilà.
PRODUCCIÓ.- Centre d'Arts Escèniques de Terrassa

Text estrenat la passada temporada al Teatre Tantarantana barceloní original d'un irlandès anomenat Eugene O'Brien que en Jordi Vilà va veure a Londres on tenia un gran èxit, va fer-se amb els seus drets i en la seva estrena va tenir un molt bon acolliment de la premsa especialitzada.

El text es realment actual on s'ens retrata de forma descarnada un dels casos que es donen en part de la nostra societat on "...una parella que porten deu anys casats i tenen dues filles no saben, no recorden quant fa que no surten junts una nit, quant fa que no parlen junts o que no tenen cap relació". Queden per sortir una nit, ella s'ha aprimat i està de molt bon veure, ha trobat un cangur. Esperen aquella nit, cadascú amb la seva fantasia. Beuen i tot se'n va en orris. No troben "L'eden"

Un text d'aquest tipus, que de fet son dos monòlegs creuats, requereixen una interpretació de molta qualitat i cal dir que tant la Teresa Sánchez com en Jordi Figueras ens van semblar dos grans actors, ell mostrant un gran domini escènic es va anar destruint segon a segon fins arribar a unes escenes finals realment emocionals i ella en tot moment va oferir una ternura que arrivaba molt endins, mostrant moments realment dramàtics que es fonien en una sensibilittat realment plausible i en mig de tot això es notava l'enorme treball de taula on el judici de cada frase es feia del tot necessari.

En resum una gran interpretació, unida a una formidable direcció sense grans escarafalls, on no tot s'acaba en l'excel·lent direcció dels actors, sino que en Jordi Vilà va encertar amb la nuessa de l'escenari, amb la simplicitat dels elements decoratius i per descomptat amb una il·luminació cabdal pel desenvolupament de la representació.

Jaume Arqué

Per tenir-ho en compte: Perqué el públic badaloní no va al teatre, quant no hi ha cap personatge mediàtic en el repartiment?. Hem d'afegir que a part dels que van assistir a la representació per un fet concret, el públic assistent pel que s'oferia, eran molt pocs. Així que un "cero patatero" pel públic.

"Kabaret Obert", per Jaume Arqué

CICLE.- Poesia i cia...
ESPECTACLE.- KABARET OBERT, videopoemes i polipoesía
INTERPRETS.- Xavier Sabater+Joan Casellas i Pere Sousa
ORGANITZA.- ASSOCIACIÓ CULTURAL DE POESIA PONT DEL PETROLI.

Segona proposició poètica que els del "Pont del Petroli" han fet en aquest cicle i la veritat és que el que signa aquest comentari en va sortir una mica "escaldat" i escoltant alguns comentaris dels més o menys quaranta assistents , em sembla que no vaig ser sol.

No sòc cap erudit de la poesia i estic molt lluny de definir-me com un entès, però sempre hi pensat que a partir de la poesia més clàssica , el "jugar" amb les paraules, donava peu a aquesta poesia contemporània on crec que en Joan Brossa és el més clar exponent, a part de que el poeta barceloní entrès a ser un mestre en les seves incursions a la poesia urbana, a la poesia visual, als poemes objecte i a la poesia escènica, recordant com a poemes urbans mès coneguts el "Badalona-1987" i el "Barcino".

No tenim cap dubte que Xavier Sabater, Joan Casellas i en Pere Sousa, amb els seus "video-poemes", "polipoesia", poesia econòmica , "enfarfolls", mots, etc.etc. van oferir una notable mostra de les mès dignes i modernes corrents d'aquesta poesia contemporània, on estem convençuts de que son uns "primers espases", com així ho demostren els seus "curriculums", però un espectacle com el que s'ens va oferir creiem que nomès es apte pels seguidors d'aquest moviment, els altres apart de cinc o sis poemes on la base era la paraula, poc interessats estem per tornar-hi.

Jaume Arqué

Rapejar en català?

Ara que la Fira de Frankfurt ja s'ha clausurat i abans que pugi de to la polèmica sobre la presència catalana a la Biennal d'Art de Venècia (on és sabut que si no tens pavelló propi a “I Giardini”-recinte firal-, t’has de buscar la vida al nucli històric i sempre seràs tractat com a esdeveniment col·lateral), vull posar un parell d’exemples que ens han de fer reflexionar sobre l’ús social del català. Potser tenim una literatura potent i consolidada, però també tenim una utilització pobra i feble de la nostra llengua al carrer.

A Frankfurt hem exportat el Sònar Festival, de música electrònica, -som així de moderns-, però seria impossible exportar l'Hipnotik Festival, esdeveniment molt important sobre cultura hip hop, que cada any es desenvolupa en el marc del CCCB i que enguany, a més, ha tingut cabuda al Grec. I sabeu per què? Senzillament, perquè no existeixen raperos en català. I us puc assegurar que sé de què parlo. Badalona ha co-organitzat 3 vegades la final de l’Estat i de la Península de l’event de break dance més important a Europa, “The Battle of the Year”. Vénen joves de tot arreu, però mai he sentit rapejar en català. Fins i tot, al final de l’anterior mandat, essent regidor de Cultura, vaig intentar organitzar un concurs de hip hop entre els joves raperos badalonins. Impossible! I no penseu que només és un fenomen que succeeix amb joves castellano-parlants, sinó que és comú també als catalano-parlants.

Un altre exemple el vaig veure el passat dimarts al K3, al programa “Atrapasons”, que s’emet en horari infantil-juvenil. Acostumo a veure'l amb el meu fill per l’originalitat amb la que tracten l’accés a la música. Doncs bé, una part del programa anava dedicada a la cultura hip hop. Nois parlant en un correcte català anaven explicant els conceptes bàsics del hip hop: què significava el break dance, dj’s, mc's, graffitis, beatbox, etc... i anaven posant exemples. Jo anava just de temps per arribar a una reunió, però em vaig voler esperar a que "rapegessin". Estava convençut que al C33 tampoc rapejarien en català, però em quedava el dubte. I què va passar? Que van rapejar en castellà! Previsible.

Es pot argumentar que el hip hop no és un mitjà d’expressió majoritari, que és d’arrel nord-americana i algunes coses més, però amb tot això només amagarem la realitat. Hi ha un gran col·lectiu de joves que s’expressen en aquesta cultura urbana i siguin catalanoparlants o no, i, en tot cas, havent fet immersió lingüística tots ells, han desterrat el català com a llengua de comunicació. A aquests hem de sumar els que parlen català a classe i castellà al pati.

El català corre el risc de restar exclosa com a llengua de lleure, com a llengua viva, en evolució. És que potser únicament aspirem a una llengua literaria, allunyada de la parla de la gent? Una mena de llatí per a entesos molt reconeguda a nivell internacional? És cert que hi ha factor exògens que no ens ajuden gaire (ni els mitjans de comunicació, ni les “majors” de cinema americà, etc...), però alguna cosa no estem fent bé també a nivell de carrer, quan les generacions més joves, escolaritzades en català, no troben atractiu, ni consideren el català com a llengua d’expressió quotidiana. Ni tant sols amb l’ham de que el mercat necessita música rap en català com jo no m’he cansat d’utilitzar als raperos badalonins.

Ens cal rapejar en català. No ho dubteu! Si això passés, alguna cosa molt positiva hauria canviat en l’ús social del català.

Si voleu viure de prop una experiència de hip hop badaloní, us convido el proper dia 17 de novembre a partir de les 5 i fins les 10 de la nit a la "I Hip Hop Jam La Colina" al Centre Cívic de la Colina. I a veure si hi ha sort!!

"Ocean without a shore" (Oceà sense riba)

Finals d’agost. Escapada a Venècia per ensenyar-li la Sereníssima al meu fill, que no para de preguntar per la ciutat de Marco Polo, en la que els carrers són d’aigua. Per a mi, a més, és una oportunitat per veure algunes de les manifestacions de la 52ena Biennal de Venezia d’Art. Em busco temps suficient per escapar-me a veure:

“Sequence 1”, pintura i escultura de la col·lecció de François Pinault al Palazzo Grassi -amb la impressionant escultura “Very Hungry God” (“Déu afamat”) de Subodh Gupta (Nova Delhi, 1964), mirant al Gran Canal-,

“Barney/Beuys, all in the present must be transformed”, a la Peggy Guggenheim Collection (on es comparen les obres d’aquests dos artistes de llocs i generacions diferents, però amb certs llenguatges comuns),

i, per últim, la video-instal·lació “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”) de Bill Viola, a l’Església de Sant Gallo. És d’aquesta video-instal·lació de la que vull parlar.

Abans però, vull remarcar que, tant al Palazzo Grassi com a la Guggenheim em sento orgullós de Barcelona. No crec que exageri si dic que estem al capdavant de l’art contemporani europeu. Les exposicions vistes són iguals (Barney/Beuys) o notablement inferiors (“Sequence 1”) a les que podem contemplar al MACBA o a la Fundació Miró, per exemple. Borja-Villel, Rosa Ma. Malet o Josep Ramoneda són intel·lectuals de primera línea. Barcelona no necessita un Guggenheim per estar situada en el mapa cultural europeu.

Però tornem a la Chiesa di San Gallo. Es tracta d’una capella privada del segle XV al costat de la piazza di St. Marco. Traspassar la seva porta i entrar en el seu interior és endinsar-se en una experiència extraordinària. Es passa de la claror del dia a la foscor més absoluta, estem a “Ocean without a shore” (“Oceà sense riba”).

En els tres altars de la capella, Bill Viola ha instal·lat tres pantalles de plasma verticals en les que es projecta en blanc i negre una figura humana a cada pantalla (rodades amb velles càmeres de vigilància dels anys ’70, amb poca definició). De sobte una d’elles comença a caminar des del fons de la pantalla cap endavant, cap a nosaltres. En un moment determinat, travessa una cortina de llum –que en realitat és un raig d’aigua que cau des d’una alçada de més de 2 m, essent el moment més espectacular i delicat de captar- i es corporifica, pren cos, i color. Torna a la vida. Menys una nena que toca insistentment la cortina i no la traspassa, un darrera l’altre, pantalla rera pantalla, tots hi tornen. Hi ha homes i dones, joves i vells, blancs i de color... Al tornar, gairebé tothom respira profundament, es toquen per confirmar la seva corporeïtat, la seva nova encarnació. Ens miren. Gairebé ningú somriu, ans al contrari, la seriositat o un cert gest de dolor ens fan adonar que no estan a gust entre nosaltres, potser es troben amb el risc de trobar-se pressionats per les pròpies emocions, pel desig o per diverses sensacions de la vida. I tots tornen a travessar la cortina lluminosa, a donar l’esquena a l’existència mortal i a entrar en la foscor del no-res cap al buit del que han vingut, allunyant-se de nosaltres. Mentre un s’allunya, un altre s’acosta. I així, de pantalla en pantalla, d’altar en altar, infinitament.

Un dels intel·lectuals esmentats abans, em va comentar fa poc, tot parlant d’aquesta video-instal·lació: “Si avui haguéssim de crear els Sants ho fariem segurament com Bill Viola”. I és cert. “Ocean without a shore” ens mostra el traspàs de l’eteri al material, de la foscor a la llum, del blanc i negre al color, de la mort a la vida. Són aparicions que sempre estaran entre nosaltres, no marxen del tot, convivim amb elles d’una altra forma.

L’obra de Viola és d’una espiritualitat extrema, però malgrat estar en una capella cristiana, no es refereix a cap religió institucionalizada. De fet, el títol de la peça és d’Ibn Arabí, un místic sufí que va viure a Al-Andalus a la segona meitat del segle XII, i l’obra s’inspira en el poema “Death”[1](“Mort”) del senegalès Birago Diop, que diu:

“I morto non sono mai scomparsi:
sono nella’ombra.
I morti non sono nella terra
Sono nell’albero frusciante,
Il legno che geme,
Acqua che corre;
Acqua che dorme;
Sono nella campana, nella folla,
I morti non sono morti.

I morto non sono mai scomparsi,
Sono nel petto di una dona,
Sono nel pianto di un bambino,
Nella torcia ardente.
I morti non sono nella terra:
Sono del fuoco que muore,
L’erba piangente,
Rocce in lamento,
Sono nella foresta, sono nella casa,
I morti non sono morti”.

“Els morts no desapareixen mai:
son a la foscor,
Els morts no son a la terra,
son al xiuxieig de l’arbre,
al tronc que gemega,
aigua que corre,
aigua que dorm,
son a la campana, entre la multitud

Els morts no son morts.

Els morts no desapareixen mai:
Son al pit d’una dona,
Son al plor d’un nen,
A la torxa ardent.
Els morts no estan a la terra:
Son al foc que mor,
A l’herba plorosa,
Al lament de la pedra
Son a la foresta, son a la casa.
Els morts no son morts”.

Ja ho veieu. Tota una experiència!

Imatges:

Fotografía de "Very Hungry God" i el Gran Canal. J. Duran

Fotograma de "Ocean without a shore". Bill Viola- Kira Perov

Fotografía de la Chiesa de San Gallo. J. Duran

Fotogrames de "Ocean without a shore"". Bill Viola

[1] Transcric el poema en italià, ja que és el idioma en que el vaig trobar al catàleg de la Biennal de Venècia i el deixo per la seva musicalitat. Tanmateix, copio la trnascripció en anglès que va utilitzar Viola: “The dead are never gone:/they are in the shadows./ The dead are not in earth:/they’re in the rustling tree,/the groaning wood,/water that runs,/water that sleeps,/They’re in the hut, in the crowd,/the dead are not dead.// The dead are nover gone,/they’re in the breast of a woman,/they’re in the crying of a child,/in the flaming torch./The dead are not in earth:/they’re in the dying fire,/the weeping grasses,/whimpering rocks,/they’re in the forest, they’re in the house,/the dead are not dead.”

"L'hora en què res no sabíem els uns dels altres", per Jaume Arqué

L'HORA EN QUÈ RES NO SABÍEM ELS UNS DELS ALTRES
Vuitena representació a càrrec d'actrius i actors del teatre amateur badaloní, de la nova etapa del Teatre Zorrilla.
DIRECCÓ.- Jordi Vilà.
AUTOR.- Peter Handke (1942, Griffen, Austria). Versió catalana de Clara Formosa.
ENTITAS PARTICIPANTS.- Circol catòlic, C.P.Sant Josep, Coop.La Moral, Ass.Juvenil Projecte9, Cia.Teatral S'Horabaixa, Orfeó Badaloní i SC.La Badalonense.
INTÈRPRETS.- Núria Albiol, Toni Alonso, Josep Mª Balaguer, Cèlia Beltran, Joan Biel, Mª Antònia carbó, Jordi Carreté, Josep Duatis, Sergi Dueñas, Montserrat Durán, Natàlia Esquinas, Mª mercé Estèvez, Jaume Forés, Toni Forteza, Óscar García, Marta Genis, Rita Gol, Judit Guixé, Blai Hermoso, Pol Hermoso, Cinta Jordà, Jordi Mercader, Jaume Morral, Enrique Muñoz, Josep Palau, Carme Piqueras, Ricard Planas, Guillem Quilez, Francisco Ruiz, Carme Sáncez, Agnès Subirats, MªTeresa Ustrell, Pilar vallés, Manel Vàzquez i Marta Vila amb la col-laboració de Jordi Diaz.

Si l'any passat ja es va sortir d'un cert classicisme respecte a les anteriors representacions i es va jugar fort amb el muntatge de "La Cuina", aquest any sota la direcció de Jordi Vilà -per primera vegada un director no badaloní- s'ha tornat a jugar amb risc portant a l'escenari del Zorrilla un experiment de Peter Handke, autor austríac que ha aconseguit el seu reconeixement fent de la literatura la seva bandera i en un moment donat es va atrevir a escriure un text sense diàlegs, on tot son acotacions o sigui "un text sense paraules" i que converteix com a protagonista principal la plaça de qualsevol poble o ciutat, on "tots anem cap aquí o cap allà".

La versió representada a la nostra ciutat esta basada en la traducció de Clara Formosa feta servir per en Joan Ollé al Grec-2003, amb música de Pascal Comelade i pel mateix Jordi Vilà en una representació feta a l'Institut del Teatre amb motiu de la tesina dels alumnes d'un curs. Tan l' Ollé com en Vilà, en els seus anteriors muntatges d'aquesta obra van disposar d'una vintena d'actors quant en l'estrena a Berlín n'eren més de cent i en el Zorrilla en van ser 36 amb la col·laboració d'en Jordi Diaz , en el "rol" d'autor-narrador, un personatge creat per l'Ollé, on la narració era una veu en "off" i en Jordi Vilà el va convertir en un personatge de carn i os.

L'acció te lloc en una plaça pública on l'autor va relatant tots els personatges que hi veu passar, i partir d'aquí el director pot desenvolupar tot el que el seu instint li demani, sense tenir cap lligam les accions que es produeixin, per tant alhora de fer un judici de la representació cal destacar per sobre de tot la direcció i l'extenuant treball dels intèrprets, tots i cadascun d'ells.

Alhora de jutjar l'escenificació podem trobar un sens fi d'opinions, n'hi ha per a tots els gustos, però no es pot dubtar que hi ha una sèrie d'escenes i "gags" molt ben resolts, destacant les de la "dona descalça, dèbil mental", la de "l'avi amb el bressol i el guarda amb cendres", l'escena de "l'home amb abric i barret", les "dues velles amb el carro de la compra", la del "cec i l'home que li porta el llibre", els sorprenents "set llenyataires", l'escena "d'una bellesa i l'idiota", el grup de "turistes amb guia", l'escena del "manyoc agònic", l'intercanvi produït pels grups "d'hivern i d'estiu", les escenes de la "gent de la tercera edat", "l'equip de filamció" amb un personatge de gran creació i, per descomptat, cal subratllar les escenes finals de la representació amb focs d'artifici inclosos. Per altre part formidable l'il·luminació creada per en Nani Valls i realitzada per l'Arantza Flores i, per últim, es mereix un aplaudiment la música escollida, per mi perfecta, totalment adient i de qualitat, fins a dir que en algunes escenes me'n va faltar.

Segur que algú al llegir-me pot preguntar-se si no hi va haver res que no funcionés. Doncs segurament que sí. Hi van haver escenes que no van brillar tant com altres, algunes posicions mal resoltes en el dia de la primera representació i no tots els intèrprets van adaptar-se a la gestualitat com altres, lògic no? El que potser ens fa falta en aquest muntatge és el fet de no obrir-se un col·loqui amb el director per poguer entendre la concepció que va donar a cada escèna, doncs l'autor li deixa les mans lliures.

En resum, un arriscat muntatge, formidablement resolt per tots els participants.


Jaume Arqué i Ferrer

"Poesia dalt de l'escenari", per Jaume Arqué

L'Associació Cultural de Poesia"Pont del Petroli", ha iniciat el segon cicle de "POESIA I CIA." i com en altres ocasions va tenir lloc a l’escenari del Zorrilla, que va resultar petit perquè i capiguessin el centenar de persones que vam anar a sentir els poemes d'en Joan Argenté, recitats per ells mateix i el seu fillol, el saxo Martí Serra, en l’espectacle poètic "El temps, de tants dits".

No estem en el moment de jutjar la poesia del nostre estimat Joan, un dels homes de lletres més considerat del nostre país, ni la qualitat d'en Martí, ja considerat un dels millors músics de la seva generació.Així doncs els que vam assistir a l’acte érem coneixedors del que anàvem a veure i la veritat es que ens va satisfer , a la vegada que creiem extraordinàriament positiu que els del "Pont del Petroli", portin a terme aquesta programació i els hi desitgem que les properes sessions tinguin l’èxit d’aquesta primera.

El que si els hi voldria demanar als organitzadors d’aquest cicle es que caldria donar-li a les actuacions una mica més de teatralitat . L’elecció de fer-ho a l’escenari és lloable, però els actuants haurien de quedar a un altre nivell doncs hi ha moments que des dels seients no es pot veure qui actua, si no ho fa dret, així com potser caldria reduir la lluminositat de la sala, destacant així els intèrprets.

Jaume Arqué i Ferrer

"Les sandàlies de Sòcrates", de Pau Alemany

“L’últim estel de l’estiu
s’ha endut en Pau cap al seu petit planeta
jeu nu d’ombra sota un baobab”

Recordatori de Pau Alemany,
21 de setembre de 2007


Pensava dedicar el meu primer escrit, després de l’inici del curs escolar, a parlar de la meva estada a Venècia a finals d’agost i d’alguns esdeveniments que he pogut veure a la 52a. Biennal de Venècia d’Art Contemporani, però la notícia sobtada de la mort d’en Pau Alemany m'empeny a dedicar-li aquestes paraules.

Segurament no sóc la persona més adequada per parlar d’en Pau. El vaig conèixer personalment farà uns tres anys –encara que amb la seva mare havia parlat molt d'ell i de la seva obra- i des d’aleshores em va fascinar. El Departament de Cultura de la Generalitat havia convocat l’anomenat Pla de xoc d’equipaments culturals i em va semblar que en Pau, que a més d’artista era arquitecte, ens podia ajudar a posar en marxa el projecte “Badalona Experimenta”. Vam tenir un parell de xerrades i va posar tota la il·lusió al projecte. I encara va fer més. Ens va cedir de forma gratuïta la reproducció de qualsevol de les seves obres per a què servís de portada a la documentació del projecte. Després de mirar i parlar i meditar vam decidir que l’obra reproduïda fos “Les sandàlies de Sòcrates” ("Sòcrates, sandàlies, traç pi, ocres";1988, tècnica mixta sobre tela). A tots dos ens agradava molt.














Tinc ara mateix la reproducció davant dels meus ulls. El quadre té la transcendència de l’absència. No es veu ni Sòcrates, ni les seves sandàlies. Només s’intueixen les petjades que les sandàlies del filòsof han deixat sobre la terra ocre del desert. Són unes petjades que fan present l’absent, que ens ensenyen el camí cap a la saviesa en solitud, el filòsof va sol. És un camí ardu –la terra és seca i polsosa-, però un camí que ens condueix a la pau, a la lucidesa, a la tranquil·litat, a la innocència perduda, a la senzillesa. I no és un somni. Les petjades són davant dels nostres ulls, si les sabem veure. En Pau en les ha mostrat per a què el temps i l’oblit no les esborrin.

I avui aquestes petjades també són les d’en Pau, la seva absència també és presència. Per definir la seva persona brollen fàcilment molts adjectius: sagaç, innocent, intel·ligent, tranquil, savi, fort i, especialment, senzill i generós!

Amb el cor encongit, però amb la teva mateixa serenor, vull dir-te: les teves petjades no han passat desapercebudes. Allà on siguis, no ens oblidis. Gràcies Pau!

Inici de temporada al Teatre Zorrilla, per Jaume Arqué

Amb motiu del 63è Aplec, Badalona Sardanista va programar pel passat divendres dia 14, el Concert del Primer Certamen Musical Ciutat de Badalona de sardanes, Memorial Josep Pujol-Busquets, on es feien públiques les sardanes concursants premiades.

Nou horari . L'acte va començar a les nou del vespre. Pobre assistència, ben posats potser hi havia tres quarts de platea.

L'acte va constar de la interpretació per part de la renovada Cobla Marinada, de dues "suites" dels mestres Joaquim Serra i Fèlix Martinez Comín, sota la direcció de Xavier Pastrana i de
sis sardanes, incloent-hi les tres premiades.

Sense ser un entès en aquest gènere ens va semblar que la cobla va estar en un molt bon nivell . De les sardanes premiades la que va guanyar el primer premi titulada "Badalona 2007 (d.C.)" i que està signada per en Marc Timon, tiple de la Marinada, ens va agradar molt, te molta marxa i una agradable melodia amb notables intervencions del tiple i el fiscorn. També es una sardana notable la que va guanyar el segon premi "Clam per Sant Jordi" original de Jaume Cristal i ens va sorprendre molt positivament, doncs no la havíem sentit mai, la sardana "Sant Jordi" original del mestre Josep Pujol-Busquets.

Avanç d'interpretar-se les sardanes premiades, el president de l'entitat Bartomeu Duran va donar a conèixer les sardanes a les que els corresponia el premis, fent-ne entrega l'Alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, el Sr. Josep Ma. Pujol Busquets, fill del compositor i el regidor de Cultura, Sr.Jaume Vives.

En resum: Distreta vetllada pels amants de la sardana encara que en faltaven molts, qualitat en les sardanes i bona execució, publicitat deficient i cal donar-hi continuïtat al fet, doncs unit a la celebració de l'Aplec arrodoneix la festa sardanística de la nostra ciutat.

Jaume Arqué i Ferrer


Unes preguntes: Perquè part del públic ha agafat la mania de filmar, fer fotografies i jugar
durant un acte amb els aparells digitals, encara que siguin sense flaix?. Es de suposar que quant van al Liceu, Palau de la Música o Auditori , no ho fan,oi? Potser caldrà obrir una aula d'educació pel públic.

L'art de la traducció

Encara que ja vaig parlar del llibre quan es va editar (novembre de 2006), no l'he llegit fins aquest estiu. Es tracta de “Kafka a la platja” de Haruki Murakami. Una narració excel·lent, de les que enganxen des de la primera pàgina, amb personatges entranyables i reflexions profundes sobre la vida, la mort i els desitjos individuals. Pel meu gust, té un final una mica “made in Hollywood” que no resol satisfactoriament la trama, tot i que no li treu un bri d’interès a la història. Per a mi, es tracta d'una de les millors novel·les que he llegit darrerament.

Però no és del llibre de Murakami que vull parlar. Aquesta entrada la vull dedicar a agraïr a l’Albert Nolla la seva excel·lent traducció directa del japonès del llibre en qüestió, tal i com ja va fer amb “Tòquio Blues”, del mateix autor (per la que se li va concedir el Premi Ciutat de Barcelona). I és que la traducció és un art –malgrat alguns diuen que és impossible, sobretot en poesia-, que normalment passa desapercebut. No us ha passat mai que penseu que el llenguatge que utilitza l’autor de la novel·la no és prou literari? I no heu pensat mai, si és un autor estranger, que potser és una mala traducció? El llibre d’en Murakami és bo, ja ho he dit, però la traducció –tot i que jo no sàpiga japonès- es percep clarament que és cuidada i ben pensada: d’una banda, per caracteritzar als personatges per la seva parla (alguns personatges utilitzen frases fetes que suposo que no han estat fàcils de transportar a la nostra llengua) i, de l’altra, per recrear l’ambient metafísic que envolta la història.

Un exemple, per demostrar la importància de la traducció. Compareu tan sols els títols de les edicions catalana i castellana del llibre “A grief observed” de C. S. Lewis. En català el llibre porta per títol “Un dol observat” (segons traducció de Joan Mateu Besançon) i en castellà “Una pena observada” (traduït, ni més ni menys, que per Carmen Martín Gaite). Ambdós estan correctament traduïts, però la versió catalana s’ajusta molt més, al meu entendre, a la intenció i als sentiments de l’autor. Un altre exemple és el llibre “Kiffe kiffe demain” de Faïza Guène, escrit utilitzant, en part, l’argot de les banlieues franceses. La cuidada traducció catalana de Ramon Vilardell i Núria Rice, fa que el llibre porti per títol “Demà, si fa no fum”, intentant reflectir el joc lingüístic de la paraula àrab "kiff", el so de la qual es fa servir tant per dir “tant se val”, com per referir-se al haixix. La versió castellana no es complica tant la vida i es decideix per un “Mañana será otro día”, traducció que, tot i essent correcta, fa perdre tots els matisos importants d'una novel·la que ens vol acostar a una realitat desconeguda per a nosaltres. Estem d’acord en que la traducció no és un tema fútil, oi?

Perquè crec en la importància d’aquest art que es diu traducció, en concebre l’Espai Betúlia de Badalona, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) vam acordar la creació de la Casa del Traductor dins d'aquest nou equipament cultural, que mitjançant la secció catalana del Pen Club desenvoluparia projectes tant de traduccions d’autors catalans cap a altres llengües, com de reconeixement i ajut de traductors al català d’autors foranis. L’acord, sens dubte, tirarà endavant ara que l’equipament ja està en marxa.

La idea no sortia del no-res, ni de la dèria del regidor de torn. A Badalona tenim l’important antecedent d’Edicions Proa, editorial creada el 1928 per Marcel·lí Antich i Josep Queralt, que en la seva col·lecció de novel·la “Navego a tot vent” van publicar en català autors de la talla de Dickens, Stendhal, Dostoievski, Balzac, Sartre, etc... traduïts directament de les seves llengües vernàcules per intel·lectuals de la talla d’Andreu Nin, Josep Carner o Manuel de Pedrolo, per exemple. Ells van veure la necessitat que tenia la nostra llengua de traduir les grans obres de la cultura universal. Fem nosaltres el mateix i alhora ajudem a que la nostra literatura estigui situada més enllà de les nostres fronteres. L’art de la traducció és un art necessari.

400 anys d'òpera

Alguns coneguts m’han comentat enguany, en més d’una ocasió, que com és que essent el 400 aniversari de l’òpera –i essent jo tant aficionat a la música- encara no n'havia parlat en el meu bloc. Sempre els deia que ja ho faria, però que era millor llegir qualsevol del bons llibres del mestre Frida Khalo, però no pas avui.

Pel que fa a l’òpera ni tan sols és pacífica la data del seu naixement, si bé és cert que cada cop és més habitual parlar de l’Orfeo de Claudio Monteverdi com la primera òpera de la història, de la que enguany es compleixen els 400 anys de la seva estrena a Màntua. Tanmateix, la gran majoria sabem que això no és més que una convenció, que des del Renaixement existien ja fórmules que barrejaven música i escena (madrigals, cants carnavalescos o comèdies harmòniques), encara que subjectes a la regla de la polifonia. No va ser fins que un grup d’amants de les arts de finals del S.XVI, reunits en l’anomenada Camerata Fiorentina ,van descobrir que a la Grècia clàssica (cap on miraven els artistes del Renaixement) el cant havia d’haver estat individual i no col·lectiu. A partir d’aquí van experimentar amb un nou tipus d’obra dramàtico-musical de característiques semblants a les que creien que va ser el teatre clàssic. Així, al carnaval de 1598 Jacopo Peri va posar música a un text del poeta Ottavio Rinuccini, anomenada Dafne, del que s’ha perdut la música. El 6 d’ocubre de 1600, en motiu del casament de Maria de Mèdicis i el Rei Enric IV de França, la Camerata Fiorentina va preparar l’òpera in música, Euridice, de Jacopo Peri i text de Rinuccini, partitura que sí que es conserva, i que va donar peu a una nova Euridice dos anys més tard (1602), per part del músic i definidor del nou estil vocal que s’havia imposat, Giulio Caccini.

Aquesta mena d’espectacles es van posar de moda a les corts aristocràtiques italianes. De tal forma que a la Cort de Màntua la familia Gonzaga va encarregar a un del més importants compositors de madrigals de l’època, Claudio Monteverdi, una opera in musica. Precisament Monteverdi venia del camp contrari, el de la polifonia, i havia de composar en el nou estil, el “recitar cantant”. El tema seria el mateix, Euridice, ja que el text era del poeta Alesandro Striggio que havia participat de les inquietuds de la Camerata Fiorentina, però Monteverdi va canviar radicalment la forma en què es relacionaven text i música: la música no subratllaria el text, sinó que seria aquesta –la música- la que tindria el paper primordial per explicar la història. Així va néixer La favola d’Orfeo o, senzillament, L’Orfeo (1607), potser la primera òpera de la història.

I fins aquí la lletra, pero crec que el més important de l’òpera és viure-la i veure-la. Per tant, em permeto una recomanació i expressar un parell de desitjos. La recomanació és aprofitar el que queda de l'estiu per veure òpera (en aquest cas en DVD i totes editades pel Gran Teatre del Liceu).

La primera és, com no, "L’Orfeo", de Monteverdi per Jordi Savall estrenada al Gran Teatre del Liceu la temporada 2001-2002 (i enguany programada per fi amb gran èxit al Festival d’Edimburg).

La segona és el "Don Giovanni" de Mozart, en versió escènica de Calixto Bieito (excel·lent la trasposició dels personatges a la Barcelona olímpica del '92, fent més actual i sòrdida l'imatge de Don Joan) i co-produïda per la English National Opera (ENO).

I la tercera, fent un salt en la història de l’òpera de més de 250 anys, però essent un clàssic de l'estiu al Festival de Bayreuth (amanides per les barralles de la familia Wagner), és la Tetralogia "El Anell de Nibelung" de Wagner representada al Gran Teatre del Liceu amb escenografia de Harry Kupfer i producció original de la Deutsche Staatsoper Unter den Linden de Berlín.

Us asseguro que no perdreu el temps!!

Els desitjos personals serien que el Palau de les Arts Reina Sofia de València es dignessin a treure en DVD “L’Or del Rhin” i “La Walkíria” estrenada el propassat abril en versió de La Fura del Baus, i poder assistir l’any vinent al mateix Palau de les Arts a veure “Sigfrid” i “El Capvespre dels Deus”[1] també per la Fura.

Algú té alguna entrada?

Fotos:

1. Imatge de "L'Orfeo" de Monteverdi, en versió de Jordi Savall

2. Imatge de l'escena final de "Don Giovanni" de Mozart en versió de Calixto Bieito.

3. Imatge de la tetralogia de Wagner al Festival de Bayreuth de 1992 amb escenografia i posada en escena de Harry Kupfer.

[1] Curiosament traduïda com “La Posta del Déus” en l’edició de l’Associació Wagneriana de 1925, traduïda per Joaquim Pena. Una petita confessió pel que llegeixin aquesta nota: un dels tresors de la meva biblioteca són tots els llibrets de les òperes de Wagner editats a començament de segle per l’associació wagneriana, la possessió dels quals li dec a la meva amiga i llibretera incansable Anna Estrems.

La mirada de Wong Kar-Wai

“No podemos tocar el pasado, sólo podemos recordarlo.

Y los recuerdos son borrosos, inaprensibles...”

In the mood for love (Deseando amar)

Un dissabte de fa ja un parell d’anys, tafanejava sense buscar res en concret a la secció de cinema de l’FNAC quan em vaig topar literalment amb el DVD de “In the mood for love” d’un tal Wong Kar-Wai. Recordava vagament que havia llegit algunes crítiques bones sobre la pel·lícula, però no sabia identificar-la. Vaig fer una de les meves compres compulsives. I ho vaig fer, no tant per la sinopsi de l’argument, sinó per les fotos de presentació. Eren realment suggerents, provinents d’un altre món, d’una altra cultura. De Wong Kar-Wai no en sabia res en absolut. Tanmateix, en aquells dies acabava de llegir “El Port de les aromes” de John Lanchester, que m’havia endinsat en la història i la vida de Hong Kong, ciutat on transcorre la pel·lícula.

Vaig veure la pel·lícula aquella mateixa nit i no em va seduir com esperava. La trama era difícil de seguir per dues raons: una, perquè tots els xinesos, segons la meva mirada occidental, s’assemblen, i no estava mai segur de qui era qui en cada moment, i l'altra, perquè l’argument no era linial, l’acció no és que fos nul·la, sinó que semblava que no avancés. Tot i així, en acabar, les meves retines i el meu cervell estaven impregnats d’escenes concretes del film (Tony Leung fumant sota la pluja, imatges amb música de boleros en castellà –arribats de les Filipines en la Hong Kong d'aquella època-, els vestits amb coll alt de Maggie Cheung, el protagonista explicant secrets a un forat en un mur de pedra, etc...). Potser la pel·lícula no m’havia seduït tant com esperava, però tampoc em va deixar indiferent.

Dies després, vaig anar al videoclub i vaig llogar "2046" -recent sortida en DVD—, film que fins aquell dia havia rebutjat visionar perquè pensava que pertanyia al gènere de ciencia-ficció; i, sincerament, una pel·lícula xinesa i alhora de ciencia-ficció no entrava en els meus interessos; em podeu entendre, oi?. El cas és que a "2046" sí que hi havia un cert component de ciencia-ficció, però resulta que el número que dóna títol a la cinta era el de l’habitació on els protagonistes de “In the mood for love” es trobaven. Era en certa forma una seqüela de l’anterior. "2046" ja em va familiaritzar més amb aquest director del que intentava saber cada dia més coses, perque m’encuriosia el seu món, la seva mirada a la vida, el seu Hong Kong dels anys '60.
Una nova casualitat –o potser, causalitat- va fer que el “Cercle de Lectors” oferís un pack amb les pel·lícules anteriors a “In the mood for love” de Wong Kar Wai. Evidentment, me'l vaig comprar i vaig descobrir que la màxima fan europea de Kar-Wai era, ni més ni menys, que Isabel Coixet, la meva admirada directora i guionista!! De fet, ja vaig escriure sobre com li vaig intentar fer saber el meu interés per Kar-Wai a la Coixet en una entrada de finals de l’any passat que vaig titular “5’ amb Isabel Coixet”, que us recomano, per a la meva vergonya.

I què vaig fer amb les tres pel·lícules i el documental que composen el pack de Cameo media sobre Kar-Wai? Volia mirar-les seguides, una rera l’altra i no tenia temps. Eren dies i nits de feina. Vaig decidir que reposessin entre els meus desitjos.

Aquests primers dies de vacances les he vist totes tres (“Chungking Express”, “Fallen Angels” i “Happy Together”), més el DVD d’extres (making off de “Happy Together”, entrevista amb el director i un curt sobre el seu cinema) i he intentat recuperar “In the mood for love”, perquè segurament tindria una altra visió del film (però no ho he pogut fer, perquè suposo que l’he deixat a algú i no me'n recordo de qui! Grrr!!).

Ara crec que puc entendre la mirada de Wong Kar-Wai, el director que comença els rodatges sense un guió acabat, a vegades només amb una idea sobre dos personatges, que farà evolucionar en diverses direccions alhora, cercant el misteri, la síntesi, la història que, en definitiva, vol explicar. En el making off de “Happy Together” –excel·lent pel·lícula!!!- es veu clarament com Kar-Wai va haver de decidir-se per una història, amb la pinzellada d’una altra, quan tenia com a mínim tres històries paral·leles per desenvolupar i totes bones, tal i com ho demostren les moltes seqüències filmades.

Kar-Wai sempre parla de la solitud en les grans ciutats (molt bones les escenes en les quals tot passa amb una velocitat de vertigen, a excepció de l’acció del protagonista!). El seu és un cinema de sentiments universals (com assenyala el documental sobre el seu cinema, trobem tres personatges arquetípics: el dolençós, el despreocupat i el perseguidor indecís), sentiments que no coneixen diferències culturals, malgrat arrelar-se profundament en la seva terra, a la que ens transporta i comencem a entendre: el Hong-Kong passat i l’actual, el de l’arrendament a Gran Bretanya i el de la Xina de “una bandera, dos sistemes”.

Per mi “Chungking Express” i “Fallen Angels” anticipen la gran joia que és “Happy Together”, la història de dos amants que fugen a l’Argentina a veure les Catarates d’Iguazú com a fita de les seves vides o la pinzellada de l’adolescent taiwanés que viatja recopilant sons, fins arribar al paratge buscat de la fi del món (més les que es deixa al tinter, com ja he dit, i que són senzillament precioses). És un film que omple i que tornaria a veure ara mateix. És com la melodia que un no es cansa d’escoltar o el paisatge que un sempre vol tornar a contemplar. Exactament, com “In the mood for love” o “2046”.

Si podeu, aquests dies no deixeu d’acostar-vos a la cadenciosa mirada de Wong Kar-Wai, segurament una de la més lúcides d’aquest inici de segle.

Fotos:
1. Fotograma de "In the mood for love"
2. Poster de la pel·lícula "2046"
3. Fotograma de "Happy together"

NOTICIES DEL GREC: "Fedra", per Jaume Arqué i Ferrer

Barcelona,

Teatre Grec

4 d'agost de 2007

La "FEDRA" en versió de Juan Mayorga, dirigida per en José Carlos Plaza, que vam veure el passat dia 4 d'Agost al Teatre Grec barceloní, ens va satisfer, encara que no del tot. En el text actualitzat per l'escriptor madrileny no hi ha concessions, es fa escoltar, és entenedor tot i sense arribar a les exageracions de la tragèdia grega, fet que facilita la interpretació.

No ens va agradar del tot l'embolcall. L'escenografia era mínima, només un tàlem i massa "xarol" al terra i a la paret, doncs encara que produïa alguns efectes escenogràfics interessants, feia una mica de mal als ulls. Creiem que tant l'escenari del Grec com el de Mèrida, on es va estrenar el muntatge, no són els més adients per representar-hi aquesta intimista "Fedra" i per això considerem que el muntatge lluïrà més a l'escenari del "Bellas Artes" madrileny.

El vestuari, totalment intemporal, no desafinava massa amb l'escenografia, encara que vam trobar-hi alguna desigualtat entre alguns models. Tot i que a l'escenografia no hagués quedat gens malament un vestuari clàssic.

Del que sí que vam sortir del tot satisfets va ser de la interpretació. M'haig de confessar admirador de l'Ana Belén, però també haig de dir que no he seguit gaire la seva carrera teatral, doncs tampoc s'ha prodigat molt a la ciutat comtal. Recordo aquella "Cordelia" del "Rey Lear" representat l'any 1967 al Liceu, on va sorprendre a tothom enmig d'un repartiment on hi havia en Carlos Lemos, l'Agustin González, la Carmen de la Maza, la Julieta Serrano, en Javier Loyols i un jove Víctor Valverde, entre d'altres que no recordo. Ara aquella nena de setze anys s'ha convertit en tota una senyora de l'escena, amb una dicció portentosa, se li entenen totes les lletres que pronuncia i té un monòleg que en altres temps hagués aixecat el públic dels seients. Formidable, doncs, la seva "Fedra". Van estar a un gran nivell Alicia Hermida, una altra actriu que amb el pas dels anys ha millorat enormement. Dels homes hem de dir que a en Fran Perea li espera un futur magnífic si segueix amb la qualitat que ens va demostrar i en Chema Muñoz, més veterà, va fer ostentació d'una formidable sobrietat i dicció. En Daniel Esparza i en Javier Ruiz de Alegria van ser un digne complement.

En resum, bon final del Grec-07, on alguns s'hauran adonat que si arriba bon teatre de parla castellana tothom s'hi apunta i que no hi cap discriminació per l'idioma.

Per acabar una recomanació: Tot aquell a qui li agradi el teatre i es trobi a Madrid del 7 de setembre al 28 d'octubre, ha de procurar anar al Teatre Bellas Artes, que està al carrer Marqués de Casa Riera, núm. 2 , en ple centre de la capital, a veure aquesta "Fedra" de Juan Mayorga, amb l'Ana Belén de protagonista, doncs a bon segur que en un escenari normal serà un gran espectacle.

Jaume Arqué i Ferrer.

NOTICIES DEL GREC: “If Music be the Food of Love·, per Josep Duran

Pça del Rei
23 de juliol de 2007

Dilluns de finals del mes de juliol, Plaça del Rei –transformada en la meva imaginació en The Globe- gairebé plena. Certa espectació per veure, acabats d'arribar del Festival Shakespeare de Sta. Susanna, Ariodant i Lídia Pujol amb música, cançons i poemes de l’època de Shakespeare.

Bon començament amb la sortida dels músics amb nassos de bruixots per començar a tocar “First Witches’ Dance”. Després d’aquest pròleg apareix Lídia Pujol i dóna inici a les cinc parts de l'espectacle, al modus dels cinc actes del teatre isabelí del segle XVI.

He de dir que si l’espectacle ens havia de transportar a l’època de Shakespare, amb mi no ho aconsegueix a la primera. L’Acte I, dedicat a paisatges romàntics (recitat d'un fragment de "El mercader de Venècia”, música popular del S. XVI i la primera cançó de John Dowland de la nit, “Come again”) -més enllà del magnífic recitat de la Lídia Pujol i de la perfecta música d’Ariodant-, la veu actual de la Lídia contrasta amb la meva idea preconcebuda d’aquest període, esperant-me més una veu de soprano, de contralt o, fins i tot, de contratenor (tipus Emma Kirkby, Evelyn Tubb, Mary Nichols o Andreas Scholl) que la seva. Música i veu no lliguen amb l'època.

A partir de l’Acte II, en el que apareixen ja elements tant tipícament shakespearians com són “la Corona” i “la Fortuna” (amb fragments de "El rei Lear", la melodia popular “Fortune my foe” i la segona i darrera cançó de Dowland, “Flow my tears”), la veu de la Lídia em sembla estar totalment d’acord amb el que passa a escena.

La resta d’actes segueixen una tònica ascendent: el tercer dedicat a la música i a la poesia –aquí entren alguns sonets de Skakespeare molt ben recitats, com ja he dit, per la Lídia Pujol, que no va fallar en tot l’espectacle-; el quart dedicat a Hamlet, la tragèdia per excel·lència de Shakespeare –amb una teatralització d’una escena de l’obra, que confesso no vaig saber reconèixer (Lídia Pujol-Ofèlia declamava embogida a Hamlet “El dolç i bell Robin és tot el meu goig”, poc abans de la seva mort (Acte IV, 5). Vaig haver de consultar l'obra per esbrinar-ho!)- i, finalment, el tancament, amb el cinquè acte dedicat a les seves comèdies (representades per "Nit de Reis" –que dóna títol a l’espectacle-[1] i "El somni d'una nit d'estiu", amanides ambdues amb música popular del S. XVI i per l’única cançó de Thomas Morley).

Resultat final força aconseguit. Música i poemes en una nit d’estiu en un ambient agradable, però no brillant; no estem davant d’un espectacle rodó. Alguns pensem que el lloc –la Plaça del Rei o el meu The Globe imaginari- donava per haver treballat més la part escènica, fent-la més present a la posada en escena. Tanmateix, suposem que l’espectacle ha de fer gira i no sempre trobaran espais tants emblemàtics com els jardins de Can Ratés a Sta Susanna o la Plaça del Rei a Barcelona per a representar-lo.

Un dia després una amiga em fa arribar el darrer disc del cantant Sting, “Songs from the Labyrinth”, dedicat a les cançons de John Dowland. Sting descobrí les cançons de Dowland l’any 1982 de la mà de l’actor John Bird en un concert per Amnistia Internacional. I ara les ha gravades després d’haver aprés a tocar l'arxillaüt amb Edin Karamazov. Trobo aquí la versió de les dues cançons de l’espectacle d’Ariodant i Lídia Pujol, i és extrany, la veu d’Sting i la música conjuminen perfectament, ni en “Come again” em fa nosa. Serà la diferència de nivell o senzillament que la Lídia Pujol m’ha obert camí per escoltar la música antiga amb oïdes del S. XXI?




[1] “”If Music be the Food of Love...” és la frase amb què comença el primer acte de Nit de Reis, traduïda a l’espectacle literalment com “Si la música és l’aliment de l’amor”, però jo prefereixo la traducció castellana, molt més poètica, de Jaime Clark que fa dir al Duc: “Si es del amor la música sustento...”

NITS D'ESTIU: "An...sobre la exquisitez de vivir", per Jaume Arqué i Ferrer

Dia 28 de juliol.Teatre Zorrilla.22 hores, horari conflictiu doncs des de alguns mitjans i a les mateixes entrades s'ha anunciava a les 21'30 h., hora habitual.

Preu 6 eur. Assistència unes 40 persones. De pagament? 25 o 30 espectadors.

Espectacle: Ballet contemporani. Titol: "An, sobre la exquisitez de vivir". Direcció: Mariló Molina. Creació: Mariló Molina.

Intèrprets: Mariló Molina i Laia Bedós.

Espectacle inclós dins el Cicle "Nits d'Estiu-Badalona 2007", no dins el cicle "Badalona a escèna" com va publicar Vilaweb.
Publicitat: Miníma, per no dir res de res. Només el llibret repartit per tot arreu a finals de juny i a l'agenda de "EL Punt", el mateix dia, amb una informació que incitava al dubte.
Ho sigui, un panorama no gaire òptim.

Que em va semblar l'espectacle? Per començar cal dir que la dansa contemporània si no es de molta qualitat costa de pair. Les dues ballarines crec que van estar a un nivell bastant correcte, demostrant visualment una bona escola i preparació física força reixida el que donava pas a una flexibilitat encomiable. La veritat es que i van haver unes escenes perfectament resoltes, un notable doncs i sobretot ens va agradar l'il·luminació, amb situacions perfectament resoltes, enhorabona doncs per l'il·luminador, ja que com que no hi havia programes de mà no em podem citar el nom.

En quant a l'argument del que vam veure a dalt de l'escenari , la veritat és que una vegada acabat l'espectacle asseguts en un banc de la Rambla, vam intentar treure l'entrellat i la nostra conclusió va ser que significava el naixement d'una dona a la vida o el despertar a un dia, om el que li anava succeint la portava a contraure un càncer del que en moria amb una dignitat tota, però arribant a casa vam llegir l'escrit d'en Josep Duran en aquest "bloc" i no s'assemblava en res a la nostra definició, era com la semblança d'un ou a una castanya . Fins i tot nosaltres vam creure que la representació estava fora de context doncs vam creure que era molt adient per unespectacle del moviment que encapçala el matrimoni Carreras. Hagués estat bé un forum o bé una sinopsis en un programa de mà.

Un apart: Espectacle de dansa i entre el poc públic assistent ens va semblar no veure ningú del món de la dansa badaloní.

Jaume Arqué i Ferrer

An...sobre la exquisitez de vivir!

Dintre del programa de les Nits d’estiu de la Regidoria de Cultura, aquest dissabte 28 de juliol arriba al Teatre Zorrilla un espectacle de la jove coreògrafa i ballarina, Mariló Molina. Us puc assegurar -jo que he pogut gaudir de l’enregistrament en DVD de l’estrena al Centre Párraga de Murcia el maig passat- que és un espectacle suggerent i encisador. No és pot considerar, però, un espectacle tancat, sinó més aviat un “work in progress” que ha de donar lloc a un espectacle definitiu d'1 h i 15 m, vers els 40 minuts actuals.

La Mariló, que en aquest moment participa en un taller a l’Impulstanz, a Viena, ha desenvolupat una obra que no deixarà indiferent a ningú. Tanmateix, no us espereu un espectacle descriptiu, lineal; ans al contrari, prima la intuïció, els sentiments, els aspectes més orínics de la persona.

En resum, l'espectacle representa la lluita d’An, la protagonista (Mariló Molina), per desfer-se dels pes de la cultura, que ens domestica, que ens fa viure amb la por de ser lliures. Per tant, és un cant a la nostra vessant més salvatge, a la llibertat de l’individuu i, per què no dir-ho, de la dona. Sempre ajudada i guiada per la seva ànima, el contrapunt -en negre la majoria de vegades- que fa l’artista plàstica i premi de pintura Menarini de Badalona, Laia Bedós, que la fa despertar, lliurar-se de les lligadures del metrònom diari, cloquejar com una grulla, saltar, ballar, riure, ser feliç... Ser feliç?

Hi ha moments, per a mi, magistrals, com quan An fa un strip-tease davant de la seva pròpia mare que la mira impassible, reconeixent la llibertat que, potser, a ella li ha estat vetada i la veu ballar lliurement al so de la preciosa cançó “Nuage noir” (“Nuvol negre”), de Benjamin Biolay. Aquí Mariló ens demostra la força que té sobre l’escenari i com ens traspassa aquest moment de plenitud en què música i cos es compenetren fent-nos sentir senzillament més feliços, com en un somni que no voldríem que s’acabés.

O, més tard, quan ella mateixa s’embena la cara i mig cos –imatge rotunda que es fixa a la retina-, per ser una dona de tantes, sense rostre, només un cos insinuant, que acabarà en un rialla sarcàstica en posar-se una perruca com a complement (curiosament amb la banda sonora de la pel·lícula “Babel”, programada el dia abans al “Cinema a baix a mar”). Així volem a la dona avui dia? La seva ànima la salvarà d’aquesta destrucció mitjançant, com no, la seducció de la dansa, del ball, del ball... Ballar, ballar, ballar. Ser feliç?... "pero hay motivo para ser feliz? (Mariló Molina)

Una recomanació, no us ho perdeu!


Pels que no podeu esperar a dissabte visiteu:

http://laexquisitezdevivir.blogspot.com/

hi ha l'enllaç al video promocional.



També podeu llegir la crítica del diari "La Opinión" de Murcia, de 17 de maig de 2007:

Durante este mes de mayo se muestran los diversos trabajos creativos y de investigación que a
lo largo del curso han desarrollado los beneficiarios de la primera convocatoria de becas del Centro Párraga. A juzgar por lo visto hasta ahora, la cosa no ha podido empezar con mejor pie. La primera muestra fue la creación de Fernando Ripoll y Luisma Soriano ‘Reacción’ un interesante juego de apariencia y realidad; de manipulación del mensaje y del público.
El pasado viernes le correspondió realizar su muestra a Mariló Molina que presentó un espectáculo de danza contemporánea: 'An… Sobre la exquisitez de vivir'. Y es que el título resultó premonitorio pues el espectáculo resultó verdaderamente exquisito, elegante y de buen gusto.
Cada vez estamos más acostumbrados a que la danza contemporánea se sitúe en un terreno
fronterizo en el que a veces es difícil distinguir donde acaba el baile y empieza el teatro, y viceversa. Este espectáculo se presenta como danza contemporánea, y en rigor lo es pues es la
parte que más pesa, pero cuenta con elementos teatrales muy cargados de significación y sentido, con un contenido dramático que resulta verdaderamente emotivo.
La acción comienza con la propia Mariló Molina como única intérprete ejecutando unos pasos
de baile al ritmo de una música electrónica elegante con una ejecución que se me antoja correcta,
al menos es atractiva y agradable. Evoluciona por el escenario entremezclando su danza con sensaciones procedentes de las distintas atmósferas creadas por la propia música, la sencilla
e insinuada escenografía y la delicada iluminación de Luisma Soriano. En ocasiones interviene
una segunda chica, Laia Bedós, que no solo es bailarina, pues es además una reputada pintora catalana, y junto a Mariló participa en la creación de un mural al fondo del escenario al tiempo
que bailan.
Uno de los momentos más emotivos se produce cuando aparece en escena la madre de la artista
en persona, e interviene en la función. Una fugaz intervención, inesperada y eficaz, que parece
llenar de significado a todo lo que ocurre sobre el escenario: un sentido y bello homenaje.
Mariló ha contado con puntuales ayudas en la iluminación, vestuario, mobiliario, y sugerencias
musicales. Pero lo meritorio es que la mayor parte del trabajo ha recaído sobre ella misma. Es
un espectáculo de expresión y creación propia en el más estricto sentido: todo el universo que
se crea, la selección musical, las coreografías, el argumento, etc. son cosa suya y con unos resultados admirables.
A mí al menos consiguió conmoverme.

Javier González Soler

La poètica de Sean Scully?

“Quisiera introducir un sentido poético al mundo del arte”
(S. Scully)














No coneixia a Sean Scully (Dublín, 1945) abans de llegir l’entrevista que es va publicar al suplement “Babelia” de El País el passat 30 de juny d’enguany. El dia abans s’havia inaugurat l’exposició retrospectiva de la seva obra a la Fundació Miró.


L’entrevista era força interessant, reflectia clarament les seves opinions vers el món de l’art contemporani (“El mundo del arte hoy es como un juego de intelectuales”) i la seva pretensió com a artista que no ha abandonat mai la pintura (“Yo quería seguir una visión que permitiera a la obra cambiar, evolucionar, pero a golpes de sensibilidad. No por la fuerza”; “Yo pinto por capas. Una capa sobre otra que van contando una historia invisible del proceso. No se ve, pero es evidente en la corporalidad de la superficie. A diferencia de Mondrian o Rothko, yo hago como un archivo en el que se van superponiendo elementos”). Una entrevista, com he dit, realment interessant.

Per tant, si a l’interés que l’entrevista m’havia despertat, sumava que podia veure la seva obra a Barcelona, no vaig dubtar a acostar-me a la Miró un diumenge de juliol al matí. Esperava trobar-me amb una cua llarga, llarga de turistes, però no sé si la calor o el fet de matinar, em van ajudar a entrar sense dificultats.














S’exposen un centenars d’obres, bàsicament pintures i una sèrie de fotografies de l’illa d’Aran, els dos llenguatges que Scully utilitza. Al meu entendre són llenguatges complementaris: les fotografies fan figurativa l’abstracció de les seves pintures. Retrata murs de pedra o de llambordes, mig desfets o produïts artesanalment, seguint una estructura geomètrica però amb l’inexactitud que dóna el pas del temps o el treball manual; exactament com les composicions de les seves pintures, figures geomètriques (quadrats, rectangles,...) però no exactes, estratificades -capa a capa- amb els marges no sempre ben delimitats o acabats.









Estic d’acord amb les afirmacions que es fan en el tríptic de l’exposició: és innegable que Scully té un “agut sentit de la composició”, que “la proporció... és sàviament equilibrada” i “els colors mantenen un perfecte diàleg entre ells”; tot i així jo esperava més, esperava el que descriu el fulletó al dir que “la superposició de colors determina un temps imprecís, màgic, misteriós, aquell que provoca una certa emoció sensual i tàctil”.

Aquesta emoció només la vaig percebre en algunes obres, altres em semblen repetitives i predictibles, fins arribar al dubte de si és possible l’evolució en la seva obra. Tanmateix, Scully, en la tan reiterada entrevista, ja avisava que quan va començar era l’època en que “había que inventar formas, cambiar la obra cada cinco años. Ampliar el mercado, el público. Pero mi (su) idea era distinta...” I a aquesta idea s’ha mantingut fidel, canviar “desde dentro de la propia pintura y de la mano del artista, que va cambiando con el tiempo.”

En això coincideix amb Fèlix Ferrer, el personatge de la novel·la “Me voy” d’Echenoz que recomanava com a lectura d’estiu, quan irònicament diu:

“Ya sabes que un pintor que no para de cambiar plantea problemas, la gente espera una cosa y después se lleva un chasco. Sabes que lo que cuentan son las etiquetas, qué caray, a mí me resulta más fácil, promocionar un producto que no se mueva demasiado, si no, es una catástrofe.”

Malgrat tot, a l’observar la distància que jo percebo entre la concepció teòrica de l’obra d’Scully i la seva plasmació plàstica no deixa de venir-me al cap la reflexió que fa Rodrigo Muñoz, fill del pintor Lucio Muñoz, en dir:

“El arte actual se inmaterializa, la teoría fagocita a la plástica, la pintura se convierte en discurso, el artista no crea con las manos sino que básicamente elabora un armazón teórico, las exposiciones tienen título y las obras un manual adjunto. Y mi padre sufría enormemente con ese panorama que a él le parecía desolador”[1].


Imatges:
1. Raphael 2004. oil on linen, 108 x 144 inches. Courtesy Galerie Lelong
2. Aran Islands Photograph, 2005
3. Fotografía publicada a "The New York Times"





[1] Introducció al llibre “El conejo en la chistera. Escritos del artista”, de Lucio Muñoz. Editorial Síntesis.

NOTICIES DEL GREC: "Conte d'Hivern", per Jaume Arqué i Ferrer

Barcelona, Teatre Grec, 7 de juliol de 2007.

Any rera any els que volem veure novetats teatrals o muntatges fora de lo normal esperem el “Grec” amb ànsia. Recordo nits memorables a Montjuïc que no és ara el moment de fer-ne esment i amb aquest ànim ens vam disposar a assistir el passat 7 de juliol a veure el muntatge dirigit per Ferran Madico, de “Conte d’hivern”, una de les obres menys conegudes de William Shakespeare i la veritat és que des de el moment que vam entrar als jardins del “Grec” ja ens va envair un “tuf” una mica estrany, doncs el que abans era la magnifica rosaleda d’aquells jardins, estava convertida en un jardí que tenia set, li faltava molta frescor, potser era degut a l’estalvi d’aigua per part de parcs i jardins de la ciutat comtal.

En quant a l’espectacle, no entenc com el Sr. Madico -diuen que triomfador en l’adaptació d’ altres versions de textos shakesperians, que jo no he vist- va escollir per presentar-se novament al “Grec” el conte que l’eximí escriptor inglés va escriure a les seves acaballes, amb un muntatge molt propi per un escenari tancat i, si bé, la primera part era bastant passable, amb escenes molt mal resoltes; a la segona n’hi havia per apretar a córrer. Jo normalment entenc i admeto la majoria de posades en escena de textos clàssics, amb canvis de vestuari, sense cap element decoratiu, alguns trasllats a l’època actual, en fi de moltes maneres, però la “samfaina” amb que Madico va convertir la segona part de l’espectacle, dona la sensació que aquest senyor va perdre l’oremus alhora de plantejar-se el seu desenvolupament.

La veritat és que va tenir sort d’un excel·lent repartiment on la majoria dels que hi participaven van ratllar a un gran nivell, si no, el formidable i desconegut text d’en Shakespeare, hagués provocat més d’un son.

Per acabar un advertiment per si algun director d’aquests que tenen l’oportunitat de dirigir un espectacle per representar a l’hemicicle de Montjuïc llegís aquestes ratlles, aquest escenari es molt traïdor, la seva grandiositat ha fet trontollar molts espectacles. No tot hi val al “Grec”.

Jaume Arqué i Ferrer

Lectures d'estiu: una tria.

Arribats a les portes de les vacances d’agost, les converses giren sovint sobre la destinació d’aquests dies i també sobre quins libres s’han seleccionat o es recomanen, ja que els dies son més llargs i conviden a més lectures que en altres moments de l’any.

A continuació us esmento els llibres que, de moment, he seleccionat i afegeixo alguns dels que he llegit durant aquests darrers dies:

En narrativa:

. “Me voy”, de Jean Echenoz. (Premi Goncourt de l’any 2000. Anagrama). Curiosament he recuperat aquest llibre que vaig compar al gener del 2001, dies abans de que aparegués el seu nou llibre, “Ravel”, sobre el genial compositor (Anagrama, 2007).
Amb “Me voy”, Echenoz se m’ha tornat a guanyar, ja que abans havia llegit el seu “Al piano” (Anagrama, 2004) que em va deixar indiferent i que segurament havia fet que aquest bon llibre em passés inadvertit. “Me voy” és la historia de Félix Ferrer que després d’abandonar la seva dona, canvia la seva galeria de París per les aventures que li depararan els tresors del vaixell Nechilik, enfonsat al pol Nord i que el trasportaran fins a San Sebastian al final del llibre.

· “El velázquez de París” de Carmen Boullosa (editorial Siruela, 2007). Breu novel·la que parla d’un tema per a mi sempre interessant, la recuperació d’un quadre donat per perdut durant molts anys. Podia haver estat “L’origen du monde” de Courbert, perdut durant més de 130 anys i fa una anys adquirit i exposat a l’Orsay de París; però no, en aquest cas es tracta de “La expulsión de los moriscos” de Velázquez, cremat l’any 1734 durant l’incendi del Real Alcázar de Madrid, o no? L’autora, mexicana, utilitza un castellà amb girs i verbs propis del seu país, que no fa més que enriquir el nostre vocabulari (“jalar”, “mochar”, “mercar” o expressions tipus: “¡Ya párale a tus jueguitos!).
Impagable el relat de la seva trobada a Madrid amb Roberto Bolaño (algun dia m’atreviré amb “2666” o em quedaré amb la tan valorada versió teatral de Rigola?) i sobta la casualitat de que es trobi amb el mateix Jean Echenoz a París al final del llibre!

· “El misterio de la Torre Eiffel”, de Pascal Lainé (Edhasa 2007). L’autor premi Medicis i Goncourt, ens planteja en aquesta novel·la els avatars de tota mena en la construcció del símbol de París per excel·lència. La proposta sembla bona, veurem que tal el resultat.

En assaig:

· “Conversaciones con José “Pepín” Bello”, de David Castillo i Marc Sardà (Anagrama, Biblioteca de la memòria, 2007). Aquestes converses amb l’amic íntim del trio Buñuel-Lorca-Dalí i ancià espectador (actualment té 103 anys) del segle XX, ens acosta al cantó humà de la gran majoria de personalitats literaries, socials o polítiques; això sí vistes pel prisma dels seus ulls i de la seva ideologia, certament de dretes. En definitiva un bon document, en el que els entrevistadors tenen el gran mèrit de fer parlar a Pepín, sense intentar lluïr-se ells.

· “Shakespeare, nuestro contemporáneo”, de Jan Kott (Alba editorial, 2007). Obra de referència publicada el 1964 per Kott, crític teatral i literari polonès, que va tenir que fixar la seva residència als EUA, i re-editada i revisada l’any 1987. Parteix de varies premises, com son que:

“La gran obra de arte autonoma es independiente de cualquier tiempo y, por tanto, revela nuevas facetas y nuevos significados en cada época concreta”

que

“La traducción es siempre contemporánea; aunque el traductor no sea consciente de ello o intente ignorar este hecho”

i que

“Shakespeare vivió en una atmosfera dominada por la amenaza constante de una guerra civil, por la brutalidad, la intolerancia ideológica, las conspiraciones y su represión sangrienta (...); esas circunstancias son similares a las que se vivieron y aún se viven en la Europa del Este en la segunda mitad del siglo XX.”

Bona targeta de presentació per un assaig que podem llegir coincidint amb l’espectacle “If Music be the Food of Love...” d’Ariodant i Lídia Pujol dins del Grec o del Festival Shakespeare de Santa Susanna, que es va inciar el passat dia 13 i durarà fins al 29 de juliol, i que entre altres propostes interessants també compta amb la ressenyada.

· “Los misterios del rectángulo”, de Siri Husvedt (Circe, 2007). De tots és coneguda l’afició de la Sra. Husvedt per les arts plastiques, que ha plasmat en assaigs i novel·les. I per tots és coneguda la meva afició per la Sra, Husvedt, pel seu marit, el sr. Paul Auster (suposo que ja heu llegit “Viajes por el Scriptorium”?) i per la seva preciosa filla, Sophie. Així que no és d’extranyar que em vulgui submergir amb ella per la seva visió ("passeigs mentals" diu ella) de la historia de la pintura. Ja veurem!

· “Sainetes, y otros desafueros del arte contemporáneo”, de Fernándo Castro Flórez. (CENDEAC, Centro de Documentación y Estudios Avanzados del Arte Contemporáneo, 2007). Una aproximació crítica a l’actualitat de l’art contemporani de la mà del professor d’Estética y Teoría de las Artes de la Universidad Autónoma de Madrid, a més de crític d’art i comissari de diverses exposicions.

En poesia:

· “Descripción de la mentira”, d’Antonio Gamoneda (Abada editores, 2003). Segons se’ns diu “uno de los pocos libros esenciales de los últimos cincuenta años de poesía española”. Publicat al 1977, i després integrat dintre del volum titulat “Edad” (1989), s’ofereix ara en una nova edició revisada per l’autor i amb un glossari de Julián Jiménez Heffernan, titulat "De líquenes inevitables"

· “Esta Luz. Poesía reunida (1947-2004)”, d’Antonio Gamoneda (Galaxia Guttenberg-Circulo de Lectores). Ja sé que és autor de moda (Premio Cervantes y Reina Sofía de Poesía Iberoamericana en 2006) però com diu un company “donde te lleva Gamoneda no te lleva nadie”.

· “El rumor del tiempo”, de Cesar Antonio Molina (Galaxia Guttenberg-Circulo de Lectores). No m’ha donat temps de llegir-lo i ja han fet Ministre de Cultura a l’autor. Espero que la política no guanyi al poeta.

· “En/doll”, de Pedrals i Guillamino (Bankrobber i labreu edicions). Experiment polipoètic, surrealista, hip-hopero i altres adjectius-objectius-subjectius que Pedrals i Guillamino han passejat per les nostres terres i que ara ens el trobem en format llibre-cd. Una recomanació: que ningú s’el perdi, és un bon remei per suportar això que en diem vida!

I aprofitant la seva aparició en butxaca:

“La vida és un guión” d’Isabel Coixet (Quinteto) Anirà a veuré a Anthony and the Johnsons el proper 18 de juliol, ella que els ha fet coneguts gràcies a la seva pel·lícula “La vida secreta de les paraules”?

“Ensayo sobre las libertades”, de Raymond Aron (Alianza Editorial)

Bona lectura d’estiu!

Comentaris al bloc

Per la meva impericia, els tres darrers post han estat publicats sense possibilitats d'afegir comentaris. Sembla ser que això no es pot solucionar retroactivament i ja ho he solucionat de cara als propers.

Proposo que aquells que vulguessin fer algún comentari als escrits anteriors ho facin en aquesta entrada, assenyalant a quin es referien.

Sento les molesties i aprofito per donar les gràcies per aquestes més de 10.000 visites que he tingut des que vaig obrir aquest bloc ara ja fa un any.