Bona Diada de St. Jordi!

Fa uns anys era el dia més especial de l’any per a mi. Roses i llibres a la primavera. Ara la trobo excessivament massificada i comercialitzada. Per tant, dono les gràcies a aquells autors que no s’han deixat seduïr per la data i que han tret llibre molt abans i a aquells que ho faran més tard. Tanmateix, per què enganyar-me i enganyar-vos, Sant Jordi continua essent una data molt i molt especial.

A tots i totes vosaltres, desitjo que us regalin aquests dos meravellosos llibres:

“L’home manuscrit”, de Manuel Baixauli, (Proa i Moll, 2007). Guanyador del Premi Mallorca, del Salambó i Premi de la Crítica Catalana de novel·la.
Un llibre excel·lent, intel·ligent i encisador. Aprofito des d’aquí per reivindicar el Premis de Narrativa Ciutat de Badalona-Solstici d’Estiu: Baixauli el va guanyar l'any 1998, i després han vingut autors com Silvestre Hernández, Joan Solana o Edgar Cantero; noms que, de mica en mica, i amb reconeguda qualitat s’obren pas a les lletres catalanes. Bon palmarès, oi?

“Rapala”, de Jaume Subirana, (edicions 62, 2007). Poeta, traductor, assagista i un dels intel·lectuals més actius i accessibles de la cultura catalana –el seu bloc Flux, és de referència a la xarxa-, va publicar a finals de l’any passat aquest magnífic poemari que combina qualitat i originalitat des del seu títol. En Jaume ha llançat segur l’esquer i nosaltres hem picat i gaudim a gust de la seva pesca.

Podreu llegir...

"Recull la roba,

la nit, les arracades,

mormola "És l'hora".

S'endú la clau de l'alba,

deixa saliva nova".

(Tanca amb petó)

I especialment, entre molts altres, el poema “Versos sin arte de parte de Jaume para Jose y Leo”. Transforma la tristesa en bellesa, en matèria poetica i conmou mentre gaudeixes, ...

I si no us els han regalat, compreu-los, si us plau. Sereu més feliços.

Tannhaüser pintor?

He de reconèixer que vaig anar a veure la versió que Robert Carsen fa aquests dies al Liceu de Tannhaüser pensant que no m’agradaria. D’entrada, no estic en contra de noves lectures o revisions escèniques que posin l’èmfasi en aspectes concrets o que, senzillament, transportin l’acció als nostres dies per fer més punyent el missatge del llibret; però si que ho estic si es fa amb ànim d’épater o de forma gratuïta, sense que aquests canvis responguin a cap criteri o al criteri del canvi pel canvi.
Per tant, el fet que aquesta versió fés que el cantant Tannhaüser fos transformat en un pintor, no em semblava a priori justificada. Recordava l’article de José Ma. Guelbenzu publicat a El País de 12 de setembre de 2007, en el qual se’ns explica com la besnéta de Wagner, Katharina Wagner, havia transformat, en la darrera edició del Festival de Bayreuth, “Els mestres cantors de Nüremberg” en mestres PINTORS de Nüremberg i la traïció que representava a l’esperit de l’obra. Com veieu estava predisposat a que no m’agradés i a una crítica exarcebada.

No vull extendre’m, però sí fer palès que la representació em va fer canviar de pensament. Crec que, a trets generals, la posada en escena és encertada. Penso que fa una lectura intel·ligent –encara que no del tot rodona- de Tannhaüser, destacant el perillós camí de la veritable creació artística –que necessita llibertat absoluta i no sotmetiment a cap moral establerta- enfrontat a la docilitat del fals artista que es plega a les modes i als modus de la societat dominant i que viu de la i per a la societat de l’espectacle, de la vaqüitat i la vanitat del món de l’art actual. Per això és acceptable el canvi del minnesänger (del cantant) al pintor. Res com el món de l’art plàstic representa avui en dia aquesta societat de l’espectacle, amb les seves fires internacionals i els seus museus i inauguracions oficials i amb el seu star system.

Es pot argumentar que amb aquesta transposició es perd el missatge original de l’òpera: la lluita entre el pecat i la virtud i la redempció per l’amor. I segurament és cert, però es dóna una nova lectura i la lluita s’articula, com he avançat, entre el veritable i el fals artista, l’incòmode i l’acomodat.

En allò concret, cal destacar com a encerts:

1.- La transformació del Venusberg (la gruta de Venus) en l’atelier de l’artista. És allà on aquest juga, on és seduït, on explora el límits. En definitiva, on crea.

2.- El llenç que Tannhaüser duu sempre amb ell i que sempre veurem des del bastidor, tacat de vermell, com a símbol d’aquesta taca que l’acompanya i que és visible per a tothom.

3.- L’entrada del convidats i dels pintors al concurs de pintura, amb safates de canapès i cava, mentre canten les virtuts de l’art i la pau i lloen al príncep de les arts, demostració clara del que realment importa en aquests tipus d’actes.

4.-La tornada dels pelegrins amb bastidors sense llenç -quan han marxat amb el llenç tacat-, per presentar com el Papa de Roma els ha netejat de pecats, fins a l’extrem que no sigui possible la més mínima màcula, ni la de la tela en blanc.

5.- Per últim, un acudit d’enfant terrible que a mi em va fer somriure: l’escena en què Elisabeth es despulla del seu vestit, restant amb el llençol del llit de Tannhaüser sobre el seu cos, en actitud gens beatífica i el contrasentit que significa el cant de Wolfram que, seguint el llibret, canta: “Prou sabia que la trobaria en oració / com la hi trobo sovint...”.

I destacar com a no encertat:

1.- El garbuix del final de l’òpera, en el que no dóna un final coherent amb la tesi de tota la posada en escena. En aquest final prima l’ascensió de Tannhaüser als cims del reconeixement dintre del mon artístic del que ha volgut fugir, traint la tesi inicial.

2.- Que aquest final tampoc és el del llibret i, per tant, no mostra que la mort d’Elisabeth es produeix pel perdó de Tannhaüser. De fet, sembla que no mori ningú, sinó que el pintor triomfi artísticament com a final de l’òpera.

3.- La galeria de quadres amb una il·luminació potent al que se suma el quadre de Tannhaüser –que no veiem- no deixa de ser una taca “kitsch”, una concessió gratuïta, en una posada en escena molt correcta.

En tot cas, si posem en una balança els “pros” i els “contres” d’aquesta versió, us haig de dir que, al meu entendre, els “pros” guanyen clarament i que estem davant d’una interessant versió d’un Tannhauser pintor.

Imatges:

Totes les imatges pertanyen a web del Gran Teatre del Liceu.

1.- Vista del Venusberg

2.-Tannhaüser i Venus

3.- Concurs de Cant

4 i 5.- Marxa i tornada dels pelegrins

6.- Tannhaüser salvat per l'amor i devoció d'Elisabeth.

"Yvonne, princesa de Borgonya", per Jaume Arqué

Quant vaig saber que els del Lliure es proposaven l’estrena d’un text anomenat “Ivonne, Princesa de Borgonya” em va semblar que el recordava d’alguna cosa i la Feli, la meva esposa, amb més memòria que jo, em va dir que el teníem a casa, vaig buscar-lo i així era, va aparèixer una edició en castellà editada per “Cuadernos para el diàlogo” l’any 1968, en una col·lecció on hi havia les obres teatrals més avantguardistes del moment. A mida que vaig anar llegint les grogues fulles de l’edició, recordava l’historia d’un personatge gairebé mut durant tota l’obra on només diu una paraula i també vaig recordar el fet que es desestimes en aquell temps el seu estudi i posterior representació per part d’”Arrels”, ja que junt amb el aleshores director Francesc Cruzate, es va creure que no hi havia una adient disposició d’actors i actrius per enfrontar-se al text.

Tenia curiositat per veure aquesta obra i cap el Lliure s’ha dit. Resultat?: Una gran nit de Teatre, així amb majúscula. Recomanable per a tothom que li agradi el teatre. A mi tot em va semblar perfecte. L’escenografia, la il·luminació, la música, un magistral vestuari, amb la marca registrada de la direcció d’en Joan Ollé, al servei d’un text original del polonès Witold Gombrowicz on la traducció s’aparta molt poc de la versió castellana.

Per cert aquesta obra va ser escrita l’any 1935 i fins l’any 1968 no va aconseguir l’èxit merescut en els teatres europeus.

No cal dir que la interpretació va estar al nivell que calia. Joan Anguera, Ivan Benet, Lluís Marco, Àngels Poch, sobre quins recau el pes de l’obra, van portar a terme una veritable lliçó de teatre, junt amb Rosa Muñoz, una ballarina procedent de la dansa contemporània, que interpreta una “Ivonne”, realment deliciosa. Els altres components del repartiment, perfectes, sense un moviment de més i totalment ajustats a les necessitats del text.

Per acabar, aneu al Lliure i veureu un d’aquells esdeveniments teatrals que cal no perdre's.

Jaume Arqué

Bel Graña guanya el Serra d'Or

Aquest hauria d’haver estat un titular digne d’un diari local o comarcal com cal, ja que el premi és prou rellevant i significatiu per la cultura catalana –recordem que el concedeix la crítica especialitzada- com per fer-se'n ressò i resulta que una de les guanyadores és nascuda i resident a Badalona. I no només això, la Bel Graña fa anys que treballa a l'Àrea de Cultura de l’Ajuntament, encarregant-se des de fa anys de la xarxa de biblioteques i, recentement, de l’Espai Betúlia-Centre de la Paraula i les Lletres. Seves també són les exposicions sobre Salvador Espriu i Rosa Leveroni i la mostra permanent de l’Espai Betulia sobre Ma. Aurèlia Campany, així com el llibre de recent aparició "El gran Borràs. Retrat d'un actor" (juntament amb Francesc Foguet) o diversos treballs de recerca presentats en publicacions diverses.

Recentment, la Bel ha publicat la seva tesi doctoral “Els poetes de l’Escola Mallorquina i l’Associació per la Cultura de Mallorca”, i aquesta publicació, com deia, ha guanyat el premi Crítica Serra d’Or en l’apartat de Recerca-Humanitats, però, de moment, a Badalona ningú no li ha dedicat una entrevista. Potser és que ningú no és profeta a la seva terra o és que, en el fons, la cultura continua essent una “maria” en tots els sentits?

Un exemple més d’aquest poc valor que se li dóna a la cultura, al pensament i a la gestió cultural és, sens dubte, el reconeixement que tenen els treballadors de les administracions locals catalanes en l’àmbit cultural. La gran majoria acostuma a tenir una formació elevada (diplomatures, llicenciatures i/o doctorats) però ocupa places d’administratius o d’auxiliars tècnics; cosa que no passa a altres àrees, on, per un mateix nivell de formació, es parteix d’un grau mitjà com a mínim. I obvio de parlar de les precarietats laborals, val?

Perdoneu la digressió, però és que a vegades em vénen al cap els versos d’una cançó de Silvio Rodriguez on es pregunta “hasta donde debemos practicar las verdades”, que em provoquen la necessitat de dir-ne algunes de les que no són políticament correctes.

En definitiva, felicitats Bel Graña! Tens tot el meu afecte i el meu reconeixement, no només pel premi, sinó per la teva feina diària. Ah, i gràcies també pel llibre “Tots els poemes (1957-1981) de Miquel Àngel Riera, que em vas regalar ja fa uns anys!

Imatge:

Bel Graña presentant a Sam Abrams a l'Espai Betulia en ocasió del 90 aniversari de Palau i Fabre.