Alguns amics em demanen recomanacions de lectures d’estiu. Els que em coneixen bé saben que jo no diferencio les lectures per les èpoques de l’any; tots els gèneres i totes les estacions són bones per a la lectura. Tanmateix, entenc que a l’estiu segurament hi ha més temps lliure per dedicar al plaer de llegir i per això he fet una tria molt personal dels llibres que darrerament he llegit i que jo recomanaria.
En narrativa:
“El amante extremadamente puntilloso”, d’Alberto Manguel (una història singular d’un personatge singular, molt a l’estil de les històries d’Enrique Vila-Matas)
“Interludio azul”, de Pere Gimferrer (l’expressió contundent de la bogeria de retrobar-se un antic amor, amb final obert que es tanca en “El amor en vilo”, en poesia)
“Demà, si fa no fum”, de Faïza Guène (la vida quotidina d’un banlieu parisenc, vista per una adolescent)
“Sueño profundo”, de Banana Yoshimoto (tres contes breus, però intensos i onírics)
"Acerca de Roderer", de Guillermo Martínez (novel·la inclassificable, que ens parla sobre la lluita i el dolor per la captura del coneixement)
En poesia:
“Tres deseos”, d’Amalia Bautista (l’agrupació de tota l’obra d’aquesta poetessa que, amb un llenguatge aparentment senzill, no deixa gens indiferent al lector, especialment amb els seus finals de poemes)
“Los hijos de los hijos de la ira”, de Ben Clark (XXI premi de poesía Hiperión, -ex aequo amb “Urbi et Orbi” de David Leo García-; representant de la nova poesia espanyola. Ens parla del desassossec de la generació dels fills del ’68).
“Pols de vidre”, de Jordi Carrió (poemari amb un alt contigut estètic i solidari, fet per un gran coneixedor de l'història de l’art).
I en pensament:
“La cultura en l’era de l’incertesa”, de Ferran Mascarell (recull d’articles, discursos i ponències de l’ex-regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i actual Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el que es plantegen –des del pensament i de la gestió- els reptes i les oportunitats de l’acció cultural en una societat globalitzada i canviant com la nostra al segle XXI).
I per a mi m’he reservat “El metall impur” de Julià de Jódar (Premi Sant Jordi 2005), escriptor i amic recent, i uns dels exponents més clars de l'excel·lència de la cultura catalana
Bona lectura!
31 de juliol 2006
25 de juliol 2006
Goethe a Malí
Recupero un article meu publicat a l'edició de Badalona de vilaweb de dimarts 10 de gener d'enguany
"Goethe a Malí"
“A 50º de temperatura y con el viento de arena se ve todo más claro,
es decir, no se ve nada...”
Miquel Barceló, “Cuadernos de Àfrica”
Quan en Thomas Mann va arribar a Nova York el 1938, exiliat d’Europa, va afirmar: “Allà on sóc jo, hi ha la cultura alemanya” (Wo ich bin, ist die deutsche Kultur). No era un acte de petulància o supèrbia sinó de reconeixement a la tradició alemanya, que per a ell era assimilable a la cultura europea. Però què era o és la cultura europea? En aquests darrers anys s’ha parlat molt d’Europa i la seva construcció política, social i econòmica; malgrat això, normalment les reflexions efectuades o són cofoies o són purament economicistes. El maig de 2004 el pensador George Steiner pronunciava una conferència al Nexus Instituut de Tilburg, Holanda, sota el títol “La idea d’Europa” i en la seva presentació Rob Reiner, Director i fundador del Nexus Instituut va afirmar el següent:
“Les grans idees humanes. Això és la cultura europea. Això és el que Mann va aprendre del seu mestre, Goethe”.
Sorprenent, si més no! En 66 anys la mentalitat europea seguia intacta. No hi ha més cultura que l’europea i, si n’hi ha, és de categoria inferior, incapaç d’albergar grans idees humanes. Crec que aquest eurocentrisme cultural, aquest mirar obsessivament cap a l’hemisferi nord, no ens deixa comprendre el món actual en tota la seva complexitat, alhora que genera anticossos cap a tot allò que no només no comprenem, sinó que ni tan sols ens interessa, ja que el considerem de segona o tercera divisió.
Afortunadament, hi ha intel·lectuals de totes les branques que s’interessen pel que anomenaria “una altra mirada” vers la resta de cultures, una mirada forània que fuig del folklore amb el que sovint les etiquetem. Citaré dos llibres relativament recents que poden exemplificar el que intento dir: un diari d’artista i una novel·la.
El pintor de Felanitx, Miquel Barceló, entre els anys 1988 i 2000 va escriure una mena de dietari, editat amb el títol de “Cuadernos de África” (Galaxia Gutenberg, 2004), en el qual anotà, dibuixà i cità tot el que li van suggerir aquests 14 anys de treball artístic a diversos indrets d’Àfrica. Reprodueixo unes poques cites que fan paleses la seves opinions al respecte, en pinzellades, si em permeteu, impressionistes.
En visitar el 8 de novembre de 1990 a l’escriptor Paul Bowles a Tànger, afirma:
“Hemos desplegado grandes mapas antiguos sobre la cama. Mapas de África, de antes de la intervención geométrica cultural. Ningún nombre de país. Nombres de pueblos y etnias: bámbara, sebufo, lobi, bobo, dogón. El resultado es mucho
más orgánico. Los bozo, entre ríos y arroyos; los tuaregs, con unos puntitos amarillos para el desierto; lo dogones, con una mancha marrón para las montañas...”
A finals de l’olímpic 1992 a Gogolí apunta:
“Las cabras que pasan caminando sobre las rocas delante de la cueva donde escribo hacen el mismo ruido que los tacones de las señoritas sobre el mármol de un salón de París”.
El 1994 l’artista es pregunta:
“¿Cuál es mi filiación? ¿A qué arte pertenezco? Aunque yo me diga –oh vanidad- que mi familia son Tintoretto, Caravaggio, Rembrandt, Goya, ... Esos locos furiosos... Pero cuando estoy pintando en la cueva, o al viento en el acantilado, golpeando mis telas hasta desgarrarme las palmas de las manos –mis estigmas-, tengo mis dudas. Ni siquiera sé si lo que pinto son cuadros o qué. Y tampoco imágenes. Todo eso ha terminado. Entonces ¿qué?.”
I finalment, el gener del 2000, encara a Gogolí diu:
“Es domingo. Unos blancos, plantados delante de mi casa, me sacan fotos a escondidas. Por poco no me tiran cacahuetes.”
El nord-americà Daniel Mason va publicar l’any 2003 el llibre “The piano tuner” (“El afinador de pianos”, Ediciones Salamandra, 2004), en el que l’afinador de pianos Edgar Drake, en plena època victoriana, és requerit per l’exèrcit colonial britànic per viatjar a Birmània amb la intenció de reparar un piano molt especial, en possessió del comandant metge Carroll. L’afinador va descrivint en les cartes que envia a la seva esposa Katherine les seves impressions, tan objectives com subjectives del seu viatge. Selecciono un parell de paràgrafs, separats per poc més de 100 planes de les gairebé 400 que té el llibre, en els que observem com cauen els prejudicis que de bona fe Edgar Drake tenia sobre el sud-est asiàtic.
“Comparto una misión con él [comandant Carroll] y con su deseo de llevar la música hasta lugares donde a otros sólo se les ha ocurrido enviar armas” (pàg. 65)
“Pero he acabado pensando que “traer la música y la cultura aquí” no es tan sencillo como parece: aquí ya tienen su propio arte y su propia música” (pàg.181)
Tot el que he escrit fins aquí respon a les idees -més encertades o menys- que intel·lectuals occidentals més lúcids han expressat sobre les altres cultures. Però aquestes línies restarien mancades de sentit si no apuntés, encara que fos a tall d’exemple o de recomanació, la visió des de dins d’aquestes altres cultures sovint tant menyspreades. Acaba de sortir al mercat el segon volum de “Pensamiento Africano” d’Emmanuel Chukwudi Eze (Edicions Bellaterra, 2005), que porta per subtítol “Cultura y sociedad”, en el que es recullen un seguit d’articles de filòsofs africans contemporanis que trenquen amb l’esquema segons el qual el pensament africà no existeix i, alhora, es fixa en filòsofs contemporanis per eludir el folklore, és a dir, aquell indigenisme que nega a l’africà els mateixos instruments de reflexions que als blancs. Crec que les paraules d’inici del pròleg, escrites per l’escriptor i professor d’Història Contemporània Alfred Bosch a l’esmentat llibre, són prou significatives:
“Al tratar de África se ha hablado algo de sus gobiernos, y mucho de sus desgobiernos. Se ha escrito más todavía sobre desastres naturales y humanos, y cómo podemos ayudar al mundo negro en su desarrollo. Los más afortunados han oído música más o menos subsahariana, y han comido platos poco o muy africanos. Pero ¿quién ha oído hablar de pensamiento africano? ¿es que realmente piensan los africanos?... Eppur si muove: el pensamiento africano existe, aunque no lo conozcamos... antes de la colonización ya existían sistemas éticos y metafísicos singularmente elaborados.”
I fins aquí, el que volia ressaltar. En el món complex que vivim i viurem, en el temps de les grans migracions i de les pandèmies, de la globalització, el nostre benestar s’ha de basar en un canvi de paradigma en el que sense renunciar a les nostres arrels, a allò que considerem intrínsecament nostre, sumem diversitat, complexitat. Que les diferents cultures parlin d’igual a igual dintre del patchwork cultural que és el món del segle XXI.
Badalona, 9 de gener de 2006.
"Goethe a Malí"
“A 50º de temperatura y con el viento de arena se ve todo más claro,
es decir, no se ve nada...”
Miquel Barceló, “Cuadernos de Àfrica”
Quan en Thomas Mann va arribar a Nova York el 1938, exiliat d’Europa, va afirmar: “Allà on sóc jo, hi ha la cultura alemanya” (Wo ich bin, ist die deutsche Kultur). No era un acte de petulància o supèrbia sinó de reconeixement a la tradició alemanya, que per a ell era assimilable a la cultura europea. Però què era o és la cultura europea? En aquests darrers anys s’ha parlat molt d’Europa i la seva construcció política, social i econòmica; malgrat això, normalment les reflexions efectuades o són cofoies o són purament economicistes. El maig de 2004 el pensador George Steiner pronunciava una conferència al Nexus Instituut de Tilburg, Holanda, sota el títol “La idea d’Europa” i en la seva presentació Rob Reiner, Director i fundador del Nexus Instituut va afirmar el següent:
“Les grans idees humanes. Això és la cultura europea. Això és el que Mann va aprendre del seu mestre, Goethe”.
Sorprenent, si més no! En 66 anys la mentalitat europea seguia intacta. No hi ha més cultura que l’europea i, si n’hi ha, és de categoria inferior, incapaç d’albergar grans idees humanes. Crec que aquest eurocentrisme cultural, aquest mirar obsessivament cap a l’hemisferi nord, no ens deixa comprendre el món actual en tota la seva complexitat, alhora que genera anticossos cap a tot allò que no només no comprenem, sinó que ni tan sols ens interessa, ja que el considerem de segona o tercera divisió.
Afortunadament, hi ha intel·lectuals de totes les branques que s’interessen pel que anomenaria “una altra mirada” vers la resta de cultures, una mirada forània que fuig del folklore amb el que sovint les etiquetem. Citaré dos llibres relativament recents que poden exemplificar el que intento dir: un diari d’artista i una novel·la.
El pintor de Felanitx, Miquel Barceló, entre els anys 1988 i 2000 va escriure una mena de dietari, editat amb el títol de “Cuadernos de África” (Galaxia Gutenberg, 2004), en el qual anotà, dibuixà i cità tot el que li van suggerir aquests 14 anys de treball artístic a diversos indrets d’Àfrica. Reprodueixo unes poques cites que fan paleses la seves opinions al respecte, en pinzellades, si em permeteu, impressionistes.
En visitar el 8 de novembre de 1990 a l’escriptor Paul Bowles a Tànger, afirma:
“Hemos desplegado grandes mapas antiguos sobre la cama. Mapas de África, de antes de la intervención geométrica cultural. Ningún nombre de país. Nombres de pueblos y etnias: bámbara, sebufo, lobi, bobo, dogón. El resultado es mucho
más orgánico. Los bozo, entre ríos y arroyos; los tuaregs, con unos puntitos amarillos para el desierto; lo dogones, con una mancha marrón para las montañas...”
A finals de l’olímpic 1992 a Gogolí apunta:
“Las cabras que pasan caminando sobre las rocas delante de la cueva donde escribo hacen el mismo ruido que los tacones de las señoritas sobre el mármol de un salón de París”.
El 1994 l’artista es pregunta:
“¿Cuál es mi filiación? ¿A qué arte pertenezco? Aunque yo me diga –oh vanidad- que mi familia son Tintoretto, Caravaggio, Rembrandt, Goya, ... Esos locos furiosos... Pero cuando estoy pintando en la cueva, o al viento en el acantilado, golpeando mis telas hasta desgarrarme las palmas de las manos –mis estigmas-, tengo mis dudas. Ni siquiera sé si lo que pinto son cuadros o qué. Y tampoco imágenes. Todo eso ha terminado. Entonces ¿qué?.”
I finalment, el gener del 2000, encara a Gogolí diu:
“Es domingo. Unos blancos, plantados delante de mi casa, me sacan fotos a escondidas. Por poco no me tiran cacahuetes.”
El nord-americà Daniel Mason va publicar l’any 2003 el llibre “The piano tuner” (“El afinador de pianos”, Ediciones Salamandra, 2004), en el que l’afinador de pianos Edgar Drake, en plena època victoriana, és requerit per l’exèrcit colonial britànic per viatjar a Birmània amb la intenció de reparar un piano molt especial, en possessió del comandant metge Carroll. L’afinador va descrivint en les cartes que envia a la seva esposa Katherine les seves impressions, tan objectives com subjectives del seu viatge. Selecciono un parell de paràgrafs, separats per poc més de 100 planes de les gairebé 400 que té el llibre, en els que observem com cauen els prejudicis que de bona fe Edgar Drake tenia sobre el sud-est asiàtic.
“Comparto una misión con él [comandant Carroll] y con su deseo de llevar la música hasta lugares donde a otros sólo se les ha ocurrido enviar armas” (pàg. 65)
“Pero he acabado pensando que “traer la música y la cultura aquí” no es tan sencillo como parece: aquí ya tienen su propio arte y su propia música” (pàg.181)
Tot el que he escrit fins aquí respon a les idees -més encertades o menys- que intel·lectuals occidentals més lúcids han expressat sobre les altres cultures. Però aquestes línies restarien mancades de sentit si no apuntés, encara que fos a tall d’exemple o de recomanació, la visió des de dins d’aquestes altres cultures sovint tant menyspreades. Acaba de sortir al mercat el segon volum de “Pensamiento Africano” d’Emmanuel Chukwudi Eze (Edicions Bellaterra, 2005), que porta per subtítol “Cultura y sociedad”, en el que es recullen un seguit d’articles de filòsofs africans contemporanis que trenquen amb l’esquema segons el qual el pensament africà no existeix i, alhora, es fixa en filòsofs contemporanis per eludir el folklore, és a dir, aquell indigenisme que nega a l’africà els mateixos instruments de reflexions que als blancs. Crec que les paraules d’inici del pròleg, escrites per l’escriptor i professor d’Història Contemporània Alfred Bosch a l’esmentat llibre, són prou significatives:
“Al tratar de África se ha hablado algo de sus gobiernos, y mucho de sus desgobiernos. Se ha escrito más todavía sobre desastres naturales y humanos, y cómo podemos ayudar al mundo negro en su desarrollo. Los más afortunados han oído música más o menos subsahariana, y han comido platos poco o muy africanos. Pero ¿quién ha oído hablar de pensamiento africano? ¿es que realmente piensan los africanos?... Eppur si muove: el pensamiento africano existe, aunque no lo conozcamos... antes de la colonización ya existían sistemas éticos y metafísicos singularmente elaborados.”
I fins aquí, el que volia ressaltar. En el món complex que vivim i viurem, en el temps de les grans migracions i de les pandèmies, de la globalització, el nostre benestar s’ha de basar en un canvi de paradigma en el que sense renunciar a les nostres arrels, a allò que considerem intrínsecament nostre, sumem diversitat, complexitat. Que les diferents cultures parlin d’igual a igual dintre del patchwork cultural que és el món del segle XXI.
Badalona, 9 de gener de 2006.
23 de juliol 2006
Ciudadano Zapatero!
A EP(S) d'ahir diumenge, 23 es publicava un article molt recomanable de Juan José Millás sobre el President del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. L'escriptor posa ironia i gràcia a l'article, però per mí el més important són les tesis polítiques que Zapatero expressa. N'apunto només dues i espero que sigueu prou tafaners per llegir l'article sencer.
“En ese sentido, la generación de Felipe fue una generación antipolítica, muy pragmática, pero antipolítica. Les estamos muy agradecidos porque modernizaron España y nos colocaron en Europa. Pusieron las bases para convertir este país en lo que es. Pero eran antipolíticos en el sentido de que tendían a separar el pensamiento de la acción. Separar el pensamiento de la acción significa que unos piensan y que otros actúan, y los que piensan no hablan con los que actúan, no hay diálogo. Eso equivale a expulsar el pensamiento democrático con la coartada de que hay una verdad política preexistente al debate. Nosotros creemos que la realidad social es el punto de partida y que el acuerdo es el punto de llegada.”
(...)
“Mi experiencia de estos dos años de gobierno –añade- es que el poder es un buscador incansable de excusas para demorar la solución de las tareas difíciles. Yo no estoy dispuesto a caer en ese vicio. Por eso tomo decisiones en cuando creo que es el momento de tomarlas. Evalúo los riesgos y mido las consecuencias, desde luego, pero en esta evaluación jamás intervienen cálculos electoralistas.”
(“El viaje de Zapatero” por Juan José Millás, El País Semanal, EP(S) núm. 1.556. Domingo 23 de juliol de 2006)
Ah! A la mateixa revista (pàg. 84) hi trobareu un article de Fernando Trías de Bes titulat "Pensar en paralelo".
“En ese sentido, la generación de Felipe fue una generación antipolítica, muy pragmática, pero antipolítica. Les estamos muy agradecidos porque modernizaron España y nos colocaron en Europa. Pusieron las bases para convertir este país en lo que es. Pero eran antipolíticos en el sentido de que tendían a separar el pensamiento de la acción. Separar el pensamiento de la acción significa que unos piensan y que otros actúan, y los que piensan no hablan con los que actúan, no hay diálogo. Eso equivale a expulsar el pensamiento democrático con la coartada de que hay una verdad política preexistente al debate. Nosotros creemos que la realidad social es el punto de partida y que el acuerdo es el punto de llegada.”
(...)
“Mi experiencia de estos dos años de gobierno –añade- es que el poder es un buscador incansable de excusas para demorar la solución de las tareas difíciles. Yo no estoy dispuesto a caer en ese vicio. Por eso tomo decisiones en cuando creo que es el momento de tomarlas. Evalúo los riesgos y mido las consecuencias, desde luego, pero en esta evaluación jamás intervienen cálculos electoralistas.”
(“El viaje de Zapatero” por Juan José Millás, El País Semanal, EP(S) núm. 1.556. Domingo 23 de juliol de 2006)
Ah! A la mateixa revista (pàg. 84) hi trobareu un article de Fernando Trías de Bes titulat "Pensar en paralelo".
20 de juliol 2006
ESTACIÓ DE FRANÇA
Des d’ahir que vaig obrir el blog, són diverses les persones que m’han preguntat per què l'he titulat “Estació de França”. Els que conreen la poesia s'hauran adonat del fet que el títol és tributari del llibre de poemes que, sota el mateix epígraf, va publicar Joan Margarit (poesia Hiperión, març de 1999). Però aquesta coincidència, malgrat ja ser molt – l’univers de Margarit s’assembla molt al meu, salvant les distàncies, és clar - no és l’únic motiu pel qual he triat aquest títol.
El gener de 1965, vaig arribar a aquesta estació amb els meus pares, les meves dues germanes i el meu oncle Francisco; jo tenia 11 mesos. Veníem d’Olivenza, el “Gibraltar portuguès” com algú l’anomena, un poblet de Badajoz que s’havia quedat sense possibilitats per la nostra i moltes altres famílies. Arribàvem a Badalona – una altra part de la família havia marxat a Madrid i a Euskadi - al carrer de la Pau del barri de Llefià, a conviure amb una germana de ma mare i els seus cunyats (entre elles la família Sousa, tots activistes de CC.OO. en la clandestinitat –diuen que jo jugava amb el “Mundo Obrero”-). Poc després ens vam poder traslladar a viure sols al barri de Sant Roc de Badalona, i aquí tornem al llibre de Margarit i al seu poema “Arquitectura”, ambientat, com ell mateix reconeix, en aquest i en d'altres barris del Patronato de la Vivienda. Per tant, els meus orígens em remunten a l’Estació de França.
Després, un cop a l’any, sortíem d’allí –de l’Estació de França- per anar a veure als avis al poble. La seva arquitectura de ferro realment em fascinava.
Passats els anys, com Margarit, he sortit diverses vegades d’aquesta estació per anar a París. Sempre m’he resistit a anar a París en avió podent gaudir del Talgo Joan Miró, de tantes referències pictòriques i literàries. Per desgràcia, les darreres vegades he sortit de l’Estació de Sants, però malgrat ser també una estació, no és ben bé el mateix.
Com veieu, l’Estació de França es troba adherida a la meva biografia, però encara em resta un darrer motiu per haver triat aquest nom. És una estació: un lloc de trànsit, de pas, d’arribades i de sortides, de coneguts, d’estranys, de voltes de ferro, de múltiples històries, d’aromes de viatges, on la vida encara és possible.
“Ara m’estic mirant els trens i andanes
amb els ulls envellits d’aquell infant.”
(“Estació de França”, Joan Margarit)
El gener de 1965, vaig arribar a aquesta estació amb els meus pares, les meves dues germanes i el meu oncle Francisco; jo tenia 11 mesos. Veníem d’Olivenza, el “Gibraltar portuguès” com algú l’anomena, un poblet de Badajoz que s’havia quedat sense possibilitats per la nostra i moltes altres famílies. Arribàvem a Badalona – una altra part de la família havia marxat a Madrid i a Euskadi - al carrer de la Pau del barri de Llefià, a conviure amb una germana de ma mare i els seus cunyats (entre elles la família Sousa, tots activistes de CC.OO. en la clandestinitat –diuen que jo jugava amb el “Mundo Obrero”-). Poc després ens vam poder traslladar a viure sols al barri de Sant Roc de Badalona, i aquí tornem al llibre de Margarit i al seu poema “Arquitectura”, ambientat, com ell mateix reconeix, en aquest i en d'altres barris del Patronato de la Vivienda. Per tant, els meus orígens em remunten a l’Estació de França.
Després, un cop a l’any, sortíem d’allí –de l’Estació de França- per anar a veure als avis al poble. La seva arquitectura de ferro realment em fascinava.
Passats els anys, com Margarit, he sortit diverses vegades d’aquesta estació per anar a París. Sempre m’he resistit a anar a París en avió podent gaudir del Talgo Joan Miró, de tantes referències pictòriques i literàries. Per desgràcia, les darreres vegades he sortit de l’Estació de Sants, però malgrat ser també una estació, no és ben bé el mateix.
Com veieu, l’Estació de França es troba adherida a la meva biografia, però encara em resta un darrer motiu per haver triat aquest nom. És una estació: un lloc de trànsit, de pas, d’arribades i de sortides, de coneguts, d’estranys, de voltes de ferro, de múltiples històries, d’aromes de viatges, on la vida encara és possible.
“Ara m’estic mirant els trens i andanes
amb els ulls envellits d’aquell infant.”
(“Estació de França”, Joan Margarit)
19 de juliol 2006
Primeres paraules
Feia dies que volia crear el meu blog per poder expressar coses diverses que em passen pel cap: actualitat política, referències de llibres, músiques, exposicions, vida quotidiana, etc... Per fi el tinc -les noves tecnologies no són el meu fort- i ara em resulta difícil enfrontrar-me amb la pàgina en blanc. En tot cas, només dir que espero que aquesta "Estació de França" em pugui portar a tots els racons de mi que sovint desconec.
"Cada tiempo de dudas
necesita un paisaje."
(Luis Garcia Montero)
"Cada tiempo de dudas
necesita un paisaje."
(Luis Garcia Montero)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)