13 de gener 2007

LA INDIGNITAT DEL PP!


Quan escric aquestes línies les manifestacions contra ETA a Madrid i Bilbao ja s’han celebrat. I més enllà del sempre discutit ball de xifres, el meu sentiment és d’indignació. No puc entendre com el Partit Popular i la “Asociación de Víctimas contra el Terrorismo” (AVT) no ha anat a la manifestació convocada per la Federación Nacional de Asociaciones de Ecuatorianos en España (Fenadee) i els sindicats CC.OO. i UGT. Es manifestaven quan hi havia l’alto el foc i ara davant d’un atemptat amb morts s’han quedat tan tranquil·lament a casa seva.

El problema, en el fons, és que sí que puc entendre’ls, però no m’agrada el que veig. Les dretes a Espanya sempre han fet el que fos per a desallotjar l’esquerra del poder. Des de sembrar el dubte amb manifestes falsedats sobre els atemptats de l'11-M (el tema de l’àcid bòric faria riure si no és perquè el tema és molt seriós), fins a utilitzar la lluita antiterrorista com a arma per a desgastar al President del Govern. La resta són excuses de mal pagador: la modificació de l’eslògan per incloure la paraula “llibertat” com reclamaven, s’ha fet i ni així s’han presentat.

El Partit Socialista, quan ha estat a l'oposició, sempre ha fet costat al govern en quant a la lluita antiterrorista. Com deia Felipe González, en aquest tema s’ha d’estar amb el Govern quan ho encerta i quan s’equivoca, sense fissures. Només aquesta lleialtat institucional, aquest front comú de tots els democràtes contra la barbàrie terrorista, és l’eina bàsica per derrotar a ETA. És el que el ciutadans demanen, n’estic convençut!

Però, clar, he dit "de tots el democràtes” i el PP i el seu entorn cada vegada ho semblen menys. Des de la talaia ideològica FAES-Aznar, el “trident” Acebes-Zaplana-Rajoy executen una política més semblant a partits ultres europeus que no pas a la dreta moderada del vell continent. Com va clamar Federico Luppi a l’acte de presentació del manifest d'adhesió del món de la cultura a la manifestació:
“Tenemos la derecha más ultramontana, cerril, casi gótica y es nuestra obligación crear un cordón sanitario como defensa. No se trata de defender a Zapatero, sino de denunciar a una derecha venenosa y terrible que está haciendo peligrar nuestro concepto básico de la vida”.

El que han fet avui, no assistir a la manifestació ni per solidaritat amb les dues persones mortes, els ha convertit en un partit indigne!!

En record dels joves Diego Armando Estacio i Carlos Alonso Palate i en solidaritat amb el seus familiars, recupero el versos del poeta peruà César Vallejo, que no havia rellegit des dels atemptats de l'11-M:

LOS HERALDOS NEGROS

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!
Golpes como del odio de Dios; como si ante ellos,
La resaca de todo lo sufrido
Se empozara en el alma... Yo no sé!

Son pocos, pero son... Abren zanjas oscuras
En el rostro más fiero y en el lomo más fuerte.
Serán tal vez los potros de bárbaros atilas;
O lo heraldos negros que nos manda la Muerte.

Son las caídas hondas de los Cristos del alma,
De alguna fe adorable que el Destino blasfema.
Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
De algún pan que en la puerta del horno se nos quema.

Y el hombre... Pobre... pobre! Vuelve los ojos, como
Cuando por sobre el hombro nos llama una palmada;
Vuelve los ojos locos, y todo lo vivido
Se empoza, como charco de culpa, en la mirada.

Hay golpes en la vida, tan fuertes... Yo no sé!

(Lima, 1918)

07 de gener 2007

Un bon Nadal per Nadal

En aquest començament d'any, tan mancat de bones noves, me assabentat d’una excel·lent notícia del món de les lletres. Felipe Benítez Reyes (Rota, Cádiz, 1960) ha guanyat la 63ena edició del Premi Nadal amb la seva novel·la “Mercado de espejismos”. Sembla ser que es tracta d’un thriller sobre el robatori de les relíquies del Reis Mags de la catedral de Colònia. Tot un personatge Benítez Reyes: presentar-se al Premi Nadal, que es lliura la Nit del Dia de Reis, amb una novel·la sobre el robatori de les relíquies justament dels Reis Mags! I essent el seu segon cognom Reyes! Genial! Esperem la seva ràpida publicació per deixar-nos seduir pel seu talent i la seva ironia.

M’agrada Benítez Reyes, encara que he de reconèixer que no he llegit res seu en narrativa. Per a mi, és un dels poetes més interessants d’Espanya, emmarcat dintre de la tendència coneguda com a “poesia de l'experiència” (al principi coneguda també com “la otra sentimentalidad”), en la que, en paraules de José-Carlos Mainer, amb “naturalidad lo cotidiano contemporáneo se convierte en poesía sin pasar por el largo purgatorio de la legitimación lírica”. En aquesta tendència, s’emmarquen també molts dels poetes que més m’agraden i que més han influït i influeixen en els meus pensaments. Començant pel "pare" de tots ells, Jaime Gil de Biedma (i dels avis Cernuda, Salinas o Lorca), ens trobem a Luís García Montero –que ha escrit un preciós article sobre Benítez Reyes a El País d’avui 7 de gener- o a Ramiro Fonte. No catalogable dintre de la mateixa tendència, però en tot cas amb relacions entre ells evidents i confessades, situo també entre els meus predilectes a Joan Margarit i a les més recents Míriam Reyes i Amalia Bautista (que ja he citat més d’una vegada). Per acabar, afegiria a aquest llistat als "novíssims" Josep Pedrals i Ben Clark, i aquí m'aturo, ja que no és el meu propòsit cansar-vos amb un reguitzell de noms.

Només volia ressaltar la vitalitat de la poesia i l’alegria que m’ha causat el premi a Benítez Reyes (“un dels meus”, com m’agrada dir). I finalitzaré amb uns versos d’ell mateix, procedents del seu llibre “Equipaje abierto” (només un petit tast de la seva poesia, triat una mica a l'atzar):

“El que posee el oro añora el barro.
El dueño de la luz forja tinieblas.
El que adora a su dios teme a su dios.
El que no tiene dios tiembla en la noche.

Quien encontró el amor no lo buscaba.
Quien lo busca se encuentra con su sombra.
Quien trazó laberintos pide una rosa blanca.
El dueño de la rosa sueña con laberintos.

Aquel que halló el lugar piensa en marcharse.
El que no lo halló nuca
es desdichado.
Aquel que cifró el mundo con palabras
desprecia las palabras.
Quien busca las palabras que le cifren
halla sólo palabras.

Nunca la posesión está cumplida.
Errático el deseo, el pensamiento.
Todo lo que se tiene es una niebla
y las vidas ajenas son la vida.

Nuestros tesoros son tesoros falsos.

Y somos los ladrones de tesoros."

("La condena")

04 de gener 2007

Final d'un any qualsevol

"Laedunt omnes, ultima necat"
(Todas las horas hieren, la última mata)


Per a l’ésser humà, el temps –quelcom fugisser i indestriable- marca la nostra existència. I quan s’acosta el Fi d’Any encara sembla que ens preocupa més el seu pas. Cada 31 de desembre ens convida a fer bons propòsits i canvis d’hàbits i ens planteja certa por per la incertesa de l’avenir. Enguany, l'inici del fi d’any es va avançar al dia 30. En llevar-nos ens vam assabentar de l’execució de Sadam Hussein a la matinada (hora espanyola), un dictador que no va morir al llit. Però, vés per on, per més genocida que fos, la noticía ens va frapar, senzillament perquè no aprovem la pena de mort, ni tan sols per a persones vils i culpables com ell. Hores més tard, ETA ens desitjava un bon Fi d'Any fent esclatar una bomba a l'aparcament de la T-4 de Barajas a Madrid, atemptat que a part dels danys materials, produïa la “desaparició” de dues persones equatorianes. Els valents “gudaris” posaven una bomba per anunciar que el procés de pau no avançava prou i que era millor reactivar-lo a cop d’explosiu. Els morts, seran només danys col·laterals en la guerra contra l’Estat Espanyol.

Amb aquestes notícies al cap em vaig acostar d’hora al quiosc del barri i li vaig comentar al quiosquer: "Avui els diaris són realment vells! Els titulars són notícies superades per la realitat." El temps –quelcom fugisser i indestriable- havia jugat una mala passada als redactors dels diaris i a tots nosaltres.

I amb tots els mitjans de comunicació donant voltes sobre ambdues notícies, amb declaracions, contradeclaracions, aplaudiments més o menys dissimulats des de Washington i “estripades de vestidures” hipòcrites del PP, la COPE i la resta de la “brunete mediàtica”, vàrem passar del dia 30 al 31. Ah, no puc oblidar-me de l'àcid sentit de l’humor de TV-1, que programà “Los Chicos del Coro” i a continuació “El coro de la cárcel”.

31 de desembre. Fi d’Any, rauxa i grans festes per acomiadar el 2006. El quiosquer se'm queixa que al gremi no es posen d’acord i no arriben a establir un dia de festa setmanal que tant necessiten, perquè només tanquen 2 dies durant tot l’any. Penso que té raó i li dic. Tanmateix no arreglo res. La dependenta de la pastisseria se'm queixa de l’horari i quelcom més de la seva feina. Pel que sé té raó i li dic. Torno a casa i la festa a la que havíem d’anar sembla que se suspèn. Tinc poc temps per aconseguir raïm i articles de festa a darrera hora d'un diumenge. Acabo, com Paul Auster, comprant tots aquests articles a botigues xineses, que m’agraden més que la botiga perennement oberta d’uns grans magatzems de Barcelona.

Torno a casa. Sembla que la festa finalment es farà i ara és cosa nostra anar-hi o no. "Maleït Fi d’Any! Ara hem de decidir?" No estic preparat i penso que donem massa importància al pas del temps, quelcom fugisser i indestriable...

1 de gener, Cap d'Any, 12 del migdia. Zubin Mehta al front de la Simfònica de Viena dóna la benvinguda a Romania i Bulgària a la UE amb els acords de la “Marxa Radetzky”. Més tard, m’assabento que una mala combustió de la calefacció ha jugat una mala passada a unes noies de Badalona i Barcelona de 21 i 22 anys que havien de celebrar el Fi d’Any i els ha robat tot el temps que tenien per davant. Ràbia i impotència! El temps fugisser i indestriable...

Apa, bon any 2007!