26 de setembre 2006

Rentrèe plàstica

Ja fa dies que hem tornat a la feina, però fins que no passa la Diada Nacional de Catalunya sembla que no hi hagi vida en aquest país nostre. Malgrat això, i com a prova que hi ha vida intel·ligent abans de la Diada, em proposo escombrar cap a casa i parlar de dues exposicions que es van inaugurar tot just començat el setembre i que corresponen, una, a un jove talent per descobrir de Sta. Coloma de Gramenet, Miquel Àngel Para, i l’altra, a un talent consagrat de Badalona, Josep Ma. Camí.


“LUX NON SATIATA” de Miquel Àngel Para.
Centre Cultural Can Sisteré (www.grame.net), del 2 de setembre al 8 d’octubre del 2006.

La meva aproximació a l’obra de Para va ser a la sala “El Refugi” de Badalona amb la seva exposició individual “Come away from me...” i he de dir que em va fascinar. Em va ser impossible assistir a l’inauguració celebrada el dia 9 de febrer d’enguany. Va ser dies més tard, un d’aquells matins en els que no estem massa inspirats i que ens agradaria que acabessin aviat, que se’m va ocórrer fer una escapada i visitar l’exposició. L’obra de Para em va justificar el dia.

Para busca l’essència de l’ésser humà. El seus dibuixos o teles investiguen, cerquen en el nostre interior, tant des d’un punt de vista morfològic (apareix més d’un crani, més d’un cervell: “Tú eres mi busqueda y mi tradición”, “Les Flors de Baudelaire I”), com des de la profunditat de la consciència (els ulls sempre tancats en introspecció interior o, si en algun cas oberts, regalimant desigs: ”Les Flors de Baudelaire II” o “Saps viure en la línia divisòria?”; els fils dels pensaments que pengen del cervell: “Geografia d’un poemari”; l’empremta de les mans, el tacte: “Mans” (vegeu la imatge que encapçala el present paràgraf); la força devastadora i poètica de les paraules: “Todas las noches las paredes lloran... y no sabemos la razón”). I som nosaltres els que estem reflectits: homes i dones “urbanitas” de finals del segle XX, que hem començat amb estupor el segle XXI (retalls de plànols de ciutats a l’inrevés, reproduïts en el mirall que la realitat trenca constantment: “Arquitectura amb crani”, “Todas las noches las paredes lloran...”).

Això és el que vaig veure aquell matí de febrer a l’exposició de Badalona. Ara ens presenta “Lux non satiata”, agafant el títol d’un poema del seu admirat Baudelaire. Aquesta llum que no acaba ens porta algunes de les obres esmentades, la mateixa filosofia i més portes obertes vers el desconegut, més interrogants, més camins per transitar. En fi, una exposició altament recomanable!


“TEMPS DE SIBIL·LES” de Josep Ma. Camí.
Espai VolART. Fundació Vila Casas (http://www.fundaciovilacasas.org/), del 7 de setembre al 18 de novembre del 2006.

Josep Ma. Camí és un escultor consagrat amb obra a llocs com Corea del Sud, Taiwan, Equador, Puerto Rico, Portugal, França, Polònia o Espanya i, evidentment, també a Badalona. L’exposició que ens presenta amb el nom de “Temps de sibil·les” parteix de la taula “Sibil·les Sàmia, Frigia i Cumea” de Juan de Soreda, propietat del Museu Religiós de San Gil de Atienza, Guadalajara, per fer una nova lectura, actualitzada, d’aquestes dones que a l’antiguitat tenien el poder de predir l’esdevenidor. Però en què consisteix aquesta actualització? Camí no fa un gir copernicà ni en la seva forma de treballar, ni en els material o procediment emprats en la seva producció; l’impuls d’aquesta nova visió és un component ètic que recorre com a fil conductor totes les obres exposades, de tal forma que podem girar l’adagi llatí i afirmar: “nulla estetica sine etica”.

A partir d’aquestes mítiques endevines podem recórrer els oracles de les sibil·les del nostre temps: dones que han lluitat per la pau i la llibertat i que han estat reconegudes amb el Nobel de la Pau. L’exposició és molt complerta i encertada, formant un tot en el que cada peça és un maó de l’edifici ètic que Camí construeix. Malgrat això, i a tall d’exemple, cal ressaltar les següents per la seva potència plàstica i evocadora:

“L’oracle d’Aung San Suu Kyi” (vegeu la fotografia adjunta), un gran gong silent suportat per un tronc de cedre de Líban (precisament!) i ferro “on la presència del batall d’acer fa encara més evident l’absència del cos metàl·lic del gong –el que en permet el so i, doncs, la utilitat – és un exemple contundent del que podem denominar el segrest de la veu femenina encarnat en la trajectòria d’empresonament i silenci eixordador de la militant política d’Aung San Suu Kyi, filla del pare de la independència birmana” (Laura Borràs Castanyer al catàleg de l’exposició).

“L’oracle de Wangari Maathai”, fa referència a la keniata, primera dona Nobel africana (2004), fundadora del Moviment del Cinturó Verd (The Green Belt Moovement), lluitadora pels dret democràtics, en favor de l’educació, la planificació familiar i la nutrició.

“L’oracle de les Madres de Mayo”, és una peça esfereïdora: una descomunal premsa de tortura que cau sobre el cos del continent sud-americà, fet amb roba resseguida d’un fil vermell. El contrast no pot ser més brutal i manifest.

“L’oracle d’Eleanor Roosevelt”, dedicat a la primera dama americana, escriptora i defensora dels drets socials i racials, que va presidir la Comissió del Drets Humans de les NNUU del 1947 al 1951. És una obra al·legòrica de la Declaració dels Drets Humans, que constitueix una mena de tòtem civil en el que “Camí retroba el format de religiositat laica” (Laura Borràs Castanyer).

Aquests “oracles”, aquestes dones, com les sibil·les, han estat més temudes que venerades, però el seu missatge ningú no l’ha pogut amagar, silenciar.

Aquesta és només una aproximació a una exposició que convé visitar per gaudir-la i comprendre-la a fons.

18 de setembre 2006

Rubianes a Badalona

No he parlat fins ara en aquest blog de la meva feina com a Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Badalona. No ha estat necessari i aquest espai no està pensat per retre comptes de la meva gestió. Tanmateix, avui sí que crec necessari parlar-ne. Vull clarificar la meva posició davant l’anomenat “cas Rubianes”, és a dir, la no representació de “Lorca eran todos” al Teatro Español de Madrid.

El Teatre Zorrilla de Badalona havia programat per al mes de setembre l’espectacle “Rubianes solamente”, dirigit i interpretat per Pepe Rubianes i al mateix temps i, dintre dels actes “La memòria compartida” en commemoració del 75è aniversari de la Segona República, l’obra “Lorca eran todos” amb guió i direcció de Pepe Rubianes i interpretat per la seva companyia. Aquesta obra s’havia estrenat al Teatre Capitol de Barcelona el passat 19 de gener amb molt bones crítiques i entrava de ple en el que desitjàvem per tal d’arrodonir el programa de “La Memòria Compartida”: una obra teatral que parlés de Lorca, el gran artista afusellat durant la Guerra Civil. Ja havíem programat una xerrada sobre el teatre a la II República, en la que òbviament havia sortit Margarida Xirgu i Lorca i la Barraca. El 18 d’agost, dia en què es celebrava el 70 aniversari del seu assassinat jo escrivia en aquest blog una entrada anomenada “A Federico García Lorca, con unas violetas” (parafrasejant el poema de Cernuda “A Larra, con unas violetas”). Com veieu, era i és una programació molt pensada.

A començament de setembre el director del Teatre Zorrilla va comprovar que les localitats de “Rubianes solamente” ja estaven exhaurides i que encara hi havia molta demanda. Es decidí, amb molt bon criteri, contractar una segona funció, que també s’omplí ràpidament. Aquesta decisió fou prèvia als esdeveniments del Teatro Español de Madrid.

El dimecres 6 de setembre esclatà l’escàndol a Madrid. En un principi, per les paraules de l’alcalde Gallardón semblà que havia estat l’Ajuntament qui no contractava a Pepe Rubianes. Més tard, es va saber que havia estat el propi Rubianes qui, davant del clima d’amenaces i crispació per a ell, la seva companyia i en Mario Gas, director del Teatro Español, havia decidit retirar l’obra. En tot cas, quedava clar que “Lorca eran todos” no es representava a Madrid per les pressions i la por que un grup de gent havia acabant imposant.

Davant d’aquest fet vaig veure clarament que calia fer quelcom. No pot ser que en un Estat democràtic i de dret succeeixi un fet com aquest. A més, es tractava d’una obra sobre Lorca. Vaig pensar que la llavor de l’odi d’aquells que havien assassinat vilment a Lorca, havia crescut per silenciar-lo de nou en els nostres dies. D’altra banda, en aquelles dates, a Catalunya aquest espectacle només havia estat contractat per l’Ajuntament de Badalona. Decidim programar un dia més l’obra, com un gest per demostrar que hi havia un escenari on “Lorca eran todos” era ben rebuda, a més d’oferir als ciutadans de Badalona i de la resta de Catalunya la possibilitat de gaudir de l’obra. Sí, era una decisió política.

Als que diuen que emparem a Rubianes per les seves declaracions al programa “El Club” que dirigeix Albert Om a TV3, els he de dir que no em van agradar aquelles paraules (ni a Rubianes tampoc, ell mateix les va aclarir, va demanar disculpes, a l’igual que TV3 i rectificades pel Consell Àudiovisual de Catalunya). Però no estem parlant d’això. Cal recordar que estem en un Estat de dret i que qualsevol persona que pensi que s’ha comès un delicte pot recórrer als tribunals per defensar-se (de fet, crec que hi ha una querella interposada contra Rubianes i Om) i que mentre no hi hagi cap resolució judicial, tota persona no només és innocent, sinó que té tots els seus drets polítics i civils intactes. Però, repeteixo, no parlem d’això; estem parlant d’una excusa per tal que uns quants imposin la seva llei: que només es digui o es pensi els que ells creuen adequat o decent o... vés a saber! D’això ja en vam tenir durant 40 anys! Els mateixos que no han deixat estrenar “Lorca eran todos” al Teatro Español són els que van matar Lorca al 1936!

Malgrat això, no se sortiran amb la seva. L’obra serà representada a l’escenari de Badalona, de la resta de Catalunya i d’Espanya (Granada, Galícia, ...). També es podrà veure e Sudamèrica i... a Madrid, ara a l’auditori de CC.OO. I després a l’Español, n’estic segur. La democràcia cal enfortir-la amb aquests posicionaments i dia rere dia. Lorca, Rubianes, somos todos!

Adjunto la nota de premsa de l’Ajuntament de Badalona de divendres 8 de setembre d’enguany (*) i recomano l’atenta lectura tant de l'article de Pilar Rahola el 9 de setembre com de l’entrevista a Mario Gas de divendres 15 de setembre, ambdòs a El País.
(*) L’AJUNTAMENT DE BADALONA CONTRACTA UNA FUNCIÓ MÉS DE “LORCA ERAN TODOS” DE PEPE RUBIANES.

La Regidoria de Cutlura de l’Ajuntament davant dels fets que han provocat la suspensió de la representació de l’espectacle “Lorca eran todos” al Teatre Español de Madrid, i en solidaritat amb Pepe Rubianes i la seva companyia, així com em desgreuge a la memòria de Federico Garcia Lorca, en el 70è aniversari del seu assassinat, ha decidit oferir a la ciutadania una funció més de l’espectacle “Lorca eran todos”, que ja tenia programat pel dia 23 de setembre d’enguany dintre dels actes que amb el nom “La memòria compartida” homenatgen a la Segona República. D’aquesta forma esperem que molt més ciutadans puguin gaudir de l’espectacle que els ciutadans de Madrid no podran veure per circumstancies que tenen molt poc a veure amb el fet teatral i molt amb la forma d’entendre la democràcia i la llibertat d’expressió.

04 de setembre 2006

Generació Soto

“Debajo de una cazadora de cuero
hay una piel sensible
y un corazón que late”
(Xavier Soto)


He decidit titular la present entrada d'aquesta manera per dues raons. Ambdues tenen a veure amb el moment en què comença la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i al Partit dels Socialistes de Catalunya. A finals de 1982, a la seu de la Federació del Barcelonès Nord del PSC (situada al carrer Santiago del barri d’Artigues de Badalona), hi havia un cartell electoral de François Miterrand en el que es veien dos nadons i es podia llegir “Generation Miterrand”. A la mateixa època Xavier Soto ja era Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya. Eren moments d’il·lusió pel canvi preconitzat per Felipe González i el PSOE a Espanya. Miguel Ríos cantava “Este es el tiempo del cambio...” i molts joves ens vam acostar al socialisme i a la participació política en aquells moments. Aquells joves teníem un líder, un referent clar, en Xavier Soto, i plegats vam protagonitzar moments polítics i vitals inesborrables. Formàvem una bona fornada política: la primera que no havia crescut políticament en la lluita antifranquista, la primera collita de la democràcia. Érem la “Generació Soto”.

En Xavier Soto Cortés ens va marcar a tots profundament. Amb el famós “informe Urenda” sota el braç –que tractava de la situació del joves a la perifèria urbana als anys 80- i amb la seva jaqueta de cuir, va bastir un projecte polític sòlid i coherent, fent de la JSC l’organització juvenil més important de Catalunya, i àdhuc, d’Espanya (el més crítics amb en Xavier dèiem que les nostres sigles coincidien amb les seves inicials, fins aquí arribava la simbiosi). Jo sempre havia pensat que, passat els anys, en Soto seria el nostre Primer Secretari al Partit, perquè representava i representa a la perfecció la societat catalana i els ideals de llibertat, igualtat i justícia social del nostre projecte polític. I això ho pensava jo, que vaig passar de ser membre de la seva Executiva Nacional al 4art Congrés a encapçalar amb altres companys i companyes la seva oposició interna. He de dir, però, que mai he trobat un líder polític com ell, amb la seva credibilitat i amb la seva capacitat per escoltar les opinions adverses i intentar integrar-les. Malauradament en Xavier ens va deixar l’any 1995, l’any més negre de la meva vida! Ell va morir al gener i el meu pare al març (“Los socialistas no mueren, se siembran”, em recitava un vell socialista essent jo adolescent, fent-se ressò d’una frase de Pablo Iglesias).

Afirmava en Raimon Obiols que a en Xavier no li agradava que es parlés d’ell en excés. Així doncs, parlem d’aquells joves dels anys 80. Vam entrar en política per ideologia, per ànsia de lluita contra les desigualtats, per compromís polític, no per fer carrera política, entesa institucionalment. Segurament per això, a aquella generació li ha costat i li està costant tant reclamar el seu espai en l’escena política. De mica en mica, però, aquest espai comença a ser visible, a tall d’exemple: parlamentaris ja sigui al Congrés com Daniel Fernández o al Parlament Europeu, com Anna Terron; alcaldes recents com Carles Ruiz o Joan Ignasi Elena “Natius”, regidors com Carles Martí, Joan Pluma, Imma Moraleda, Francesc López Guardiola, Roser Castillo, Mario Sanz, o alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya com Xavier Menéndez, Carolina Homar o Oliver Bayón.

Hi ha altres companys que participen en diversos àmbits de l’administració (Ricard Torrell, Pau Solanilla, Núria Carmona, Xesco Forn, Ricardo Castro, Javier García, Josep Xurigué, etc ...) o en altres àrees i que convindria recuperar de forma peremptòria: Germà Bel, Catedràtic d'Economia a la Universitat de Barcelona, professor a diverses universitats dels EUA, ex-diputat al Congrés i alt càrrec amb el govern del PSOE amb Almunia i Borell de ministres; Francesc Trillas, ex-regidor de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona; Vicenç Coscollà, Manuel Barrabés, alt empleat de banca. O altres ja plenament consolidats en les seves professions: Rosa Ma. Molló o Vicenç Santcliment, periodistes, o Eulàlia Flo, empresària. I de ben segur que encara me'n deixo molts, que em vindran a la memòria quan el text ja estigui penjat, cosa que em doldrà.

Aquesta és una part de la collita que va conrear en Xavier Soto. Companys i companyes molt valuosos, com a persones i com a polítics, i que el socialisme català no ha de deixar perdre en aquests moments de canvi generacional.